Introdueix el codi de la teva targeta de mutualista:
Soc client de la mútua
Introdueix el codi de la teva targeta de mutualista:
Quadre mèdic
Quadre mèdic
Introdueix el teu codi postal per seleccionar el millor quadre mèdic disponible. Si vols consultar el quadre d'una assegurança concreta, contacta amb nosaltres.
Introdueix el teu codi postal per seleccionar el millor quadre mèdic disponible. Si vols consultar el quadre d'una assegurança concreta, contacta amb nosaltres.
Envellir comporta una sèrie de transformacions al cos amb dues conseqüències principals:
D’una banda, els teixits es rigiditzen i perden la seva capacitat funcional. Això es deu a la pèrdua d’aigua en la seva composició. Afecta tots els teixits i, concretament, els ossos, que esdevenen més fràgils; els tendons, que es trenquen amb més o menys facilitat; els músculs, que perden força; i les articulacions, que s’anquilosen i perden mobilitat.
D’altra banda, el cos perd la seva capacitat d’adaptabilitat al medi ambient, és a dir, de mantenir-se immutable quan el medi extern canvia. Per exemple, si fa fred el cos tirita, i si fa calor, sua. Aquest procés s’anomena homeòstasi.
No és possible aturar aquesta disminució de les capacitats del cos, però es pot endarrerir mitjançant l’exercici i l’esport.
Precaucions abans de fer exercici
És important conèixer l’estat real de salut de la persona gran que farà l’exercici, ja que convé identificar les possibles limitacions.
En general, les persones grans pateixen una sèrie de malalties amb pocs símptomes, o símptomes que consideren irrellevants: la hipertensió, que es pot controlar mitjançant dieta o medicació adequada; l’estat del cor i els pulmons, que es poden controlar amb un electrocardiograma i una radiografia de tòrax; i el to muscular i la mobilitat, que es poden avaluar mitjançant una exploració física. Finalment, una anàlisi de sang revelaria una possible diabetis, així com la composició de les cèl·lules sanguínies.
Com a norma, abans de començar a fer esport (si no s’ha practicat durant un temps) o exercici, és recomanable fer una visita al metge de capçalera per assegurar-se de l’estat de salut.
Esports aconsellats i desaconsellats
Centrant-nos en els esports, en general s’han d’evitar aquells de grans esforços (futbol, pàdel, tennis…).
Els dos esports més recomanables són nedar i caminar. Tots dos mantenen el cor en marxa i faciliten la circulació i el to muscular.
L’entrenament de força
És extremadament recomanable, sense perdre de vista el que s’ha exposat anteriorment. Els beneficis són incomptables:
Conserva la massa muscular
Protegeix els ossos
Millora l’equilibri, reduint el risc de caigudes
Facilita l’activitat diària
Ajuda a conservar el pes adequat i a controlar la glucèmia (sucre en sang)
Fer exercicis de força 2 o 3 vegades per setmana, deixant almenys un dia de descans als grups musculars exercitats
Començar per moviments i càrregues lleugeres
Complementar amb activitats aeròbiques, com les esmentades més amunt: nedar, caminar, anar amb bicicleta
Rutines per començar
Asseure’s i aixecar-se
Asseure’s en una cadira, amb els braços creuats sobre el pit
Aixecar-se i tornar a asseure’s
Fer-ho en 2 o 3 sèries de 8 aixecades cadascuna.
Aquest exercici enforteix els glutis i les cames.
Flexions a la paret
Col·locar-se davant d’una paret
Recolzar les mans a la paret a l’alçada del pit
Flexionar els braços, acostant el cos a la paret, i tornar a redreçar-se
Fer-ho en 2 o 3 sèries de 8 acostaments cadascuna.
Aquest exercici enforteix el pit, les espatlles i els braços.
Rem
Aquest exercici requereix una banda elàstica. N’hi ha de diverses resistències; és recomanable començar per una no gaire forta.
Assegut a terra, amb les cames esteses, subjectar la banda als peus
Estirar de la banda, portant els colzes cap enrere
Tornar a la posició inicial
Fer 2 o 3 sèries, de 10 o 12 moviments cadascuna.
Aquest exercici enforteix l’esquena i les espatlles.
Elevació de talons
Subjectar-se a una paret
Elevar els talons quedant-se de puntetes
Baixar lentament
Fer 2 o 3 sèries, repetint l’exercici 10 o 12 vegades.
Aquest exercici ajuda a enfortir els bessons i a millorar l’equilibri.
Enfortiment de bíceps («curl» de bíceps)
Calen unes manuelles (peses) lleugeres o uns pesos (com una ampolla d’aigua, per exemple).
Amb els colzes enganxats al cos, aixecar el pes cap a les espatlles
Baixar lentament a la posició inicial
Fer 2 o 3 sèries de 8 o 10 moviments.
Alguns consells útils
És convenient caminar uns minuts a pas tranquil abans de començar, així com fer estiraments lleugers.
L’exercici s’ha d’interrompre immediatament (i, si no remet, cal anar al metge) si apareix:
Algun dolor sobtat
Marejos
Dolor al pit
Falta anormal d’aire
Palpitacions
A mesura que les sèries es vagin fent més portables, es pot augmentar gradualment la resistència (pes, fortalesa de la banda elàstica). És més important la constància que la intensitat. Dues o tres sessions setmanals ben fetes suposaran millores significatives de força, equilibri i mobilitat, amb independència de l’edat.
Per protegir la teva mascota de la calor, assegura’t que tingui aigua fresca sempre disponible, evita els passejos a les hores centrals del dia, no la deixis mai en un cotxe i mantén el seu espai ventilat. Si apareixen esbufecs excessius, salivació espessa o dificultat per moure’s, actua immediatament i contacta amb un veterinari.
Per què la calor és un risc real per a la teva mascota
Els humans suem per gairebé tota la superfície del cos. Els gossos i els gats, no. La seva capacitat per dissipar la calor és molt més limitada, cosa que els fa especialment vulnerables quan les temperatures pugen. Un cop de calor es pot desenvolupar en minuts i, sense atenció ràpida, pot ser mortal.
No totes les mascotes tenen el mateix risc. Hi ha grups que mereixen atenció especial durant l’estiu: els cadells i els animals grans regulen pitjor la temperatura. Els que tenen sobrepès acumulen més calor corporal. I els que pateixen malalties cardíaques o respiratòries tenen menys marge de compensació fisiològica.
Com regulen la temperatura els gossos i els gats
Els gossos esbufeguen: en expulsar aire ràpidament per la boca evaporen la humitat de la llengua i les vies respiratòries, cosa que els permet abaixar la temperatura corporal. També dissipen una mica de calor per les coixinets plantars, que contenen glàndules sudorípares. Els gats, en canvi, s’endrecen amb la llengua per aprofitar l’efecte refrescant de la saliva en evaporar-se, i busquen instintivament superfícies fredes. Tots dos mecanismes funcionen, però tenen un límit clar quan l’ambient és molt calorós o humit.
Mascotes amb més risc: identifica si la teva és vulnerable
Les races braquicèfales, aquelles amb el morro aixafat com el bulldog, el carlí o el bòxer, són les més vulnerables. La seva anatomia dificulta l’esbufec eficient, que és la seva principal eina per refredar-se. A això s’hi sumen condicions com l’obesitat, que actua com un aïllant tèrmic, i malalties cardíaques o respiratòries que redueixen la capacitat de resposta de l’organisme. Si la teva mascota entra en alguna d’aquestes categories, extrema les precaucions des del primer dia de calor.
Mesures clau per cuidar la teva mascota de la calor
La prevenció és el millor recurs. La majoria dels cops de calor són evitables amb hàbits senzills que no requereixen grans canvis en la rutina diària.
Hidratació constant: aigua fresca sempre disponible
Col·loca diversos recipients amb aigua en diferents punts de casa, especialment si tens diversos pisos o la teva mascota passa temps al jardí. Canvia l’aigua almenys dues vegades al dia perquè es mantingui fresca. Als passejos, porta sempre un abeurador portàtil; els plegables de silicona són lleugers i caben a qualsevol butxaca. Si el teu gos no beu prou de manera voluntària, pots afegir una mica de brou de pollastre sense sal a l’aigua per fer-la més atractiva.
Adapta els passejos i l’exercici
La regla d’or a l’estiu és senzilla: passeja a primera hora del matí o quan el sol ja hagi baixat a la tarda. Les hores entre les 12:00 i les 18:00 són les més perilloses. Abans de sortir, col·loca el dors de la mà sobre l’asfalt durant cinc segons: si no pots mantenir-la, els coixinets del teu gos tampoc aguantaran. El terra pot superar els 60 °C en dies de molta calor, causant cremades greus en pocs passos.
Mai la deixis sola en un vehicle
Un cotxe aparcat al sol pot arribar als 40 °C en només deu minuts, fins i tot amb les finestretes entreobertes. No hi ha un temps segur. Ni ‘un moment mentre pago’. Ni ‘amb la finestra oberta una mica’. Si no pots portar la teva mascota amb tu dins de l’establiment, deixa-la a casa.
Crea un oasi de frescor a casa
Abaixa les persianes durant les hores de més calor per evitar que el sol escalfi les habitacions. Col·loca una tovallola humida sobre el terra de rajola o marbre perquè la teva mascota pugui estirar-se al damunt. Si fas servir ventilador, assegura’t que els cables quedin fora del seu abast. Les zones baixes de la casa solen ser més fresques que les altes, així que no li impedeixis l’accés a aquests racons.
Mites sobre el pelatge: rapar o no rapar?
Molts propietaris pensen que rapar el pèl de la seva mascota a l’estiu l’ajuda a estar més fresca. En moltes races, és just al contrari. El mantell de pèl actua com un aïllant tèrmic en tots dos sentits: protegeix del fred a l’hivern i de la calor del sol a l’estiu. A més, sense pèl, la pell queda exposada a les cremades solars. Abans de portar el teu gos a la perruqueria amb aquesta intenció, consulta amb el teu veterinari si la raça ho permet o si n’hi ha prou amb un raspallat profund que elimini el pèl mort i millori la ventilació de la pell.
Consells específics per a gats i altres mascotes
Els gats busquen les zones més elevades i ventilades de la casa de manera instintiva. Facilita’ls l’accés a aquestes àrees i col·loca una tovallola humida als seus llocs preferits. Si veus que un gat esbufega, és un senyal d’alerta: no és el seu mecanisme habitual i pot indicar sobreescalfament. Per a conills i fures, la calor és igualment perillosa. Mantén les seves gàbies allunyades de la llum directa, col·loca una ampolla d’aigua congelada embolicada en una tela perquè s’hi puguin recolzar i assegura’t que la ventilació sigui constant.
Accessoris d’estiu que sí que funcionen
Alguns productes poden marcar la diferència els dies més calorosos:
Estores refrigerants: funcionen per pressió, sense necessitat d’electricitat ni congelador. Són especialment útils per a races grans.
Abeuradors portàtils: imprescindibles en qualsevol sortida. N’hi ha amb dipòsit integrat i dispensador.
Joguines congelables: omple-les amb brou o fruita apta per a gossos i congela-les. Mantenen la teva mascota entretinguda i fresca alhora.
Mocadors refrescants: es mullen, s’escorren i es col·loquen al coll. Senzills i efectius per als passejos.
Senyals d’alerta: com reconèixer un cop de calor
Si la teva mascota mostra símptomes de cop de calor sever com pèrdua de consciència, mucoses blavoses o convulsions, acudeix immediatament a urgències veterinàries o truca al 112 sense esperar.
Reconèixer els primers signes a temps li pot salvar la vida. El cop de calor evoluciona ràpid, i la diferència entre una recuperació completa i seqüeles greus es pot mesurar en minuts.
Símptomes primerencs de sobreescalfament
Para atenció a aquests senyals:
Esbufec molt intens i més ràpid de l’habitual
Salivació espessa i enganxosa
Genives d’un vermell més intens del normal
Dificultat per moure’s o maldestresa en caminar
Cerca activa de superfícies fredes
Inquietud o nerviosisme sense causa aparent
Aquests símptomes indiquen que el cos de la teva mascota ja està treballant al límit per compensar la calor. Si els detectes, actua sense esperar que la situació empitjori.
Símptomes greus que requereixen atenció veterinària urgent
Si el sobreescalfament avança sense intervenció, apareixen senyals més serioses:
Vòmits o diarrea, de vegades amb sang
Tremolors musculars o convulsions
Desorientació, mirada perduda o falta de resposta a estímuls
Mucoses pàl·lides o amb to blavós o grisenc
Pèrdua de consciència
En aquest punt, el cop de calor és una emergència veterinària. No esperis a veure si millora sol.
Primers auxilis: què fer mentre busques un veterinari
Aquests són els passos a seguir mentre et desplaces a la clínica:
Mou la teva mascota a un lloc fresc i amb ombra immediatament.
Aplica aigua tèbia (mai gelada) al cap, el coll, les aixelles i les engonals. L’aigua molt freda pot provocar vasoconstricció i empitjorar el quadre.
Ofereix-li aigua fresca per beure, però sense forçar-la.
Col·loca un ventilador o corrent d’aire suau si és possible.
Truca al veterinari mentre fas aquestes maniobres perquè t’orienti en temps real.
No emboliquis la teva mascota en tovalloles mullades: retenen la calor. L’objectiu és refredar gradualment, no de cop.
La tranquil·litat d’una resposta ràpida davant d’urgències
Quan passa una urgència com un cop de calor, el temps és el factor decisiu. Saber que tens accés immediat a atenció veterinària canvia completament la situació. Aquí és on tenir una assegurança de mascotes marca una diferència real.
Cobreix l’assegurança de mascotes un cop de calor?
L’assegurança de mascotes de MGC inclou assistència veterinària per accident i malaltia, cosa que abasta urgències com un cop de calor. Això significa que, si el teu gos o el teu gat necessita atenció veterinària d’urgència a l’estiu, no has de prendre decisions condicionades pel cost en el pitjor moment possible. Pots consultar les cobertures concretes i sol·licitar el teu pressupost sense compromís a la pàgina de l’assegurança mèdica de mascotes de MGC.
Accés a una àmplia xarxa de clíniques veterinàries
Un dels aspectes més pràctics de tenir una assegurança per a la teva mascota és l’accés a un quadre veterinari ampli. Això resulta especialment valuós a les vacances, quan no ets a la teva ciutat i necessites localitzar ràpidament una clínica d’urgències propera. Amb l’assegurança de mascotes de MGC pots trobar el centre més proper sense perdre temps buscant a internet enmig d’una emergència.
Tres idees per endur-te d’aquest article
Canvia els horaris de passeig: primera hora del matí i última de la tarda. Toca l’asfalt abans de sortir.
Aigua, sempre i en diversos punts: a casa, al jardí i en qualsevol sortida. Un abeurador portàtil és imprescindible a l’estiu.
Aprèn a reconèixer l’esbufec normal de l’anormal: si la teva mascota esbufega amb molta intensitat, té les genives molt vermelles o no respon bé, actua sense esperar i truca al veterinari.
L’apendicitis és la inflamació de l’apèndix, un petit tros d’intestí en forma de cuc que està unit a l’intestí gruixut al costat dret de l’abdomen. No té sortida i no té cap funció coneguda.
Pot passar a qualsevol edat, però la majoria dels casos es donen entre els 8 i els 25 anys. Rarament es veu en infants menors de 2 anys. Entre els joves, l’apendicitis és probablement la causa més freqüent de dolor abdominal i requereix intervenció quirúrgica urgent.
Quina és la causa
En la majoria dels casos, la raó específica de la inflamació no es coneix, però de vegades la provoquen petits trossos de femta dura (fecàlits) que queden «atrapats» a l’apèndix.
Quins símptomes produeix
Els símptomes poden ser extremadament variables, encara que se solen presentar de la manera següent:
Normalment, el primer signe és dolor o incomoditat al centre de l’abdomen. Aquest dolor va i ve en onades i, sovint, es pensa que es tracta simplement d’un malestar estomacal.
Després d’unes hores, el dolor es torna més evident i constant a la part inferior dreta de l’abdomen. Augmenta amb el moviment o en tossir. Sovint el pacient perd la gana, se sent malalt i vomita. La temperatura augmenta i el cutis es torna més pàl·lid. Es produeix halitosi, és a dir, l’alè fa molt mala olor.
Passat un temps (habitualment hores o dies), el pacient se sent empitjorar, la temperatura augmenta, el dolor s’estén a la resta de l’abdomen, que es torna dur, i si no s’opera el pacient, es poden produir complicacions greus (perforació i peritonitis).
Com es diagnostica
El metge elabora un historial mèdic, explora el pacient i li pren la temperatura. En l’exploració es presta especial atenció a la palpació al costat inferior dret de l’abdomen i a l’aparició de dolor en deixar de prémer. De vegades, cal una exploració pel recte (tacte rectal) o per la vagina per excloure altres causes de dolor a la pelvis.
Es fan anàlisis de sang i orina, buscant una infecció, i es poden sol·licitar ecografies o escàners abdominals que ajudin al diagnòstic. La indicació de la intervenció s’estableix segons l’exploració del metge i el resultat de les proves realitzades. Normalment es constata que la causa del dolor no és l’apendicitis en dos de cada deu pacients que s’operen amb aquest diagnòstic.
Com es tracta
Tret de poques excepcions, el tractament de l’apendicitis consisteix en l’extirpació de l’apèndix (apendicectomia). Per fer-ho, s’anestesia completament el pacient i es fa una petita incisió obliqua a la part inferior dreta de l’abdomen. De vegades, cal col·locar un drenatge a l’abdomen que faciliti la sortida de restes durant el postoperatori.
Cada vegada és més freqüent la intervenció per via laparoscòpica. L’extirpació de l’apèndix es fa utilitzant uns petits orificis (habitualment tres) que permeten la introducció a l’abdomen d’un sistema de vídeo i els instruments necessaris.
Si la intervenció es duu a terme mitjançant cirurgia convencional, el pacient roman a l’hospital 2 o 3 dies si no hi ha complicacions. La recuperació completa sol arribar entre 4 i 6 setmanes després, depenent de la fortalesa del pacient.
En cas d’intervenció laparoscòpica, l’ingrés dura 24 hores; fins i tot pot donar-se el cas d’alta el mateix dia. La recuperació total es produeix entre 2 i 4 setmanes.
Les cures a casa no requeriran més que el rentat diari de la ferida i la presa d’algun analgèsic en cas de dolor.
Possibles complicacions després de la intervenció
No és d’esperar que hi hagi grans problemes quan l’apendicitis es diagnostica abans de la perforació i la peritonitis. En aquest 20% que sí que té l’apèndix perforat, es pautaran antibiòtics durant aproximadament una setmana, cosa que ha fet que no sigui una situació tan greu com ho era en altres temps. Tot i això, encara existeix el risc que apareguin abscessos (bosses de pus) a la cavitat abdominal, que poden requerir drenatge o, en algun cas, una nova intervenció. Pot passar que s’infecti la ferida, cosa que requeriria obrir la pell i deixar que la ferida curi a poc a poc i de dins cap a fora.
Com en tota intervenció a l’abdomen, es produeixen cicatrius interiors que poden ser la causa que algun dia s’obstrueixi l’intestí. Aquestes obstruccions apareixen en un nombre reduït de pacients, es poden presentar en qualsevol moment de la vida (encara que normalment es presenten en els mesos següents a la intervenció, s’han vist casos fins a 60 anys després de l’apendicectomia) i, de vegades, requereixen una intervenció urgent. També és possible que en un petit percentatge de pacients es produeixi una hèrnia a la cicatriu, cosa que obligaria a una nova intervenció per solucionar-la.
Les estries apareixen quan la pell s’estira més ràpid del que pot adaptar-se, i les fibres de col·lagen i elastina de la dermis es trenquen. No són una malaltia ni un senyal que alguna cosa va malament: són una resposta normal del teixit cutani a canvis físics intensos. La genètica, les hormones i la velocitat del canvi determinen qui les desenvolupa i on.
Resposta ràpida: per què surten les estries?
Trencament de fibres dèrmiques: la dermis conté fibres de col·lagen i elastina que donen elasticitat a la pell. Quan l’estirament supera la seva capacitat d’adaptació, aquestes fibres es trenquen i deixen una cicatriu visible.
Factors hormonals: els pics de cortisol (estrès, corticoides) i els canvis hormonals propis de la pubertat o l’embaràs redueixen la resistència d’aquestes fibres.
Canvis bruscos de pes o volum: tant l’augment com la pèrdua ràpida de pes, i el creixement muscular accelerat, sotmeten la pell a una tensió que pot superar el seu límit elàstic.
Predisposició genètica: si els teus pares tenen estries, és més probable que tu també les desenvolupis davant dels mateixos estímuls.
Entenent la pell: què és exactament una estria?
La pell té tres capes. La més externa és l’epidermis, la que veus. A sota hi ha la dermis, una capa densa de teixit connectiu on viuen les fibres de col·lagen i elastina. Aquestes fibres funcionen com una xarxa elàstica: permeten que la pell s’estiri i torni a la seva forma original.
Quan l’estirament és massa ràpid o massa intens, aquesta xarxa no dona més de si. Imagina una goma elàstica que es tensa fins que cedeix: no es trenca de cop, però perd la seva estructura i queda marcada. Una cosa semblant passa a la dermis. Les fibres es trenquen, el teixit s’inflama i el cos repara la zona amb col·lagen menys organitzat, la qual cosa produeix la marca característica de l’estria.
El resultat és una cicatriu dèrmica. No afecta la salut, no fa mal (llevat de la fase inicial, quan pot haver-hi una mica de picor o sensibilitat), i no implica cap risc mèdic. Però és permanent en algun grau, tot i que el seu aspecte pot millorar amb el temps i amb tractament.
El que moltes persones no saben és que les estries no són exclusives de les dones ni de les persones amb sobrepès. En tenen adolescents d’ambdós sexes durant l’estirada, esportistes amb molta massa muscular i persones de qualsevol complexió. El factor comú sempre és el mateix: la pell no va tenir prou temps per adaptar-se.
Estries vermelles vs. blanques: la diferència és el temps
Les estries passen per dues fases ben diferenciades, i reconèixer-les té importància pràctica perquè el moment en què es tracten condiciona els resultats.
Estries vermelles o morades (fase inflamatòria): són les més recents. La zona està vascularitzada, és a dir, hi ha irrigació sanguínia activa, cosa que els dona aquest to vermellós o violaci. La pell pot estar lleugerament elevada i més sensible al tacte. Aquesta fase és la més receptiva al tractament perquè el teixit encara està en procés de remodelació.
Estries blanques o nacrades (fase cicatricial): amb el temps, la vascularització disminueix i l’estria perd color fins a tornar-se blanca o platejada. El teixit s’ha estabilitzat. Són més difícils d’atenuar perquè el procés de remodelació ha conclòs, però no impossibles de millorar amb procediments específics.
Les causes més comunes de l’aparició d’estries
Les estries tenen sempre el mateix mecanisme de fons, però els desencadenants varien segons el moment vital. Conèixer-los ajuda tant a entendre per què apareixen com a anticipar-s’hi.
Canvis hormonals: pubertat i adolescència
Durant la pubertat, el cos creix a una velocitat que la pell de vegades no pot seguir. Els pics d’hormona del creixement i els canvis en els nivells de cortisol redueixen la resistència de les fibres dèrmiques just quan el volum corporal augmenta ràpidament. Per això les estries en adolescents són tan freqüents: apareixen a les cuixes, els malucs, els glutis i l’esquena tant en nois com en noies, i solen ser la primera vegada que algú les nota en el seu propi cos.
L’embaràs: un estirament evident de la pell
Les estries gestacionals són de les més conegudes. L’abdomen, els pits i els malucs experimenten un augment de volum sostingut durant mesos, combinat amb canvis hormonals que alteren la composició de les fibres dèrmiques. No totes les embarassades les desenvolupen amb la mateixa intensitat: la genètica i l’estat previ de la pell hi tenen un paper important. Solen aparèixer al segon i tercer trimestre, quan el creixement de l’abdomen és més pronunciat.
Variacions brusques de pes o massa muscular
Tant guanyar pes ràpidament com perdre’l en poc temps sotmet la pell a tensions mecàniques intenses. En el cas de l’augment de pes, la dermis s’estira. En la pèrdua brusca, la pell queda més laxa i les fibres prèviament danyades es fan més visibles. El mecanisme de trencament és el mateix en tots dos casos. Els esportistes que guanyen massa muscular de manera accelerada, especialment a espatlles, bíceps i cuixes, també poden desenvolupar estries per la mateixa raó: el volum muscular creix més ràpid del que la pell pot acomodar.
Genètica i altres factors mèdics
Si algun dels teus pares té estries pronunciades, la teva predisposició a desenvolupar-les davant dels mateixos estímuls és més gran. No és determinista, però sí un factor de risc real. D’altra banda, l’ús prolongat de corticoides (en crema o sistèmics) pot debilitar les fibres dèrmiques de manera directa, perquè aquests fàrmacs inhibeixen la síntesi de col·lagen. Algunes malalties com la síndrome de Cushing, que eleva els nivells de cortisol de manera crònica, també s’associen a estries extenses.
Tractaments per atenuar les estries: què funciona de debò?
Aquí convé ser honest: cap tractament no elimina una estria per complet. El que sí que és possible, especialment en la fase vermella, és millorar-ne significativament l’aspecte. En la fase blanca, els resultats són més modestos però també reals.
La prevenció com a millor estratègia: hidratació i nutrició
Mantenir la pell ben hidratada no evita les estries si l’estirament és molt brusc, però sí que millora l’elasticitat del teixit i pot reduir-ne la intensitat. La hidratació externa (cremes o olis aplicats amb massatge circular sobre les zones de risc) complementa la interna: beure prou aigua i seguir una dieta amb vitamina C, zinc i proteïnes afavoreix la síntesi de col·lagen. No hi ha cap crema que garanteixi resultats, però la constància en la hidratació té prou evidència com per recomanar-la.
Tractaments tòpics que requereixen supervisió mèdica
El principi actiu amb més suport científic per a les estries en fase vermella és l’àcid retinoic (un derivat de la vitamina A). Actua estimulant la producció de col·lagen i accelerant la renovació cel·lular, cosa que pot millorar la textura i el color de l’estria. Requereix prescripció mèdica perquè pot irritar la pell, especialment en tipus de pell sensibles, i està contraindicat durant l’embaràs i la lactància. Un dermatòleg pot valorar si és adequat per al teu cas i ajustar-ne la concentració.
Procediments medicoestètics realitzats per especialistes
Per a les estries en fase blanca o per a qui busca resultats més visibles, hi ha procediments realitzats a consulta mèdica:
Làser fraccionat: estimula la producció de col·lagen a la zona tractada i millora la textura de la pell. Requereix diverses sessions i els resultats varien segons el tipus d’estria i de pell.
Peelings químics: àcids que eliminen les capes superficials de la pell i afavoreixen la renovació cel·lular. Útils especialment en estries vermelles.
Microdermoabrasió: tècnica física d’exfoliació profunda que millora la superfície de la pell i pot reduir la visibilitat de les estries.
Tots aquests procediments els fa un professional qualificat. Els resultats són graduals i mai no suposen una eliminació total, però sí una millora estètica real quan s’apliquen correctament.
El paper de la teva assegurança de salut en la cura de la pell
Tenir accés a un dermatòleg marca la diferència quan es tracta d’estries. No perquè siguin una urgència mèdica, sinó perquè el diagnòstic correcte i l’orientació sobre quin tractament té sentit en el teu cas concret eviten temps i diners perduts en productes sense evidència.
Consulta un dermatòleg del nostre quadre mèdic
El dermatòleg és l’especialista indicat per valorar el tipus d’estria, la seva fase i les opcions de tractament més adequades segons el teu tipus de pell, el teu historial i els teus objectius. Pot prescriure retinoides si són apropiats per a tu, derivar-te a un procediment estètic o simplement donar-te pautes d’hidratació i seguiment.
Pots trobar un dermatòleg al quadre mèdic de MGC Mútua i sol·licitar la teva consulta directament des d’allà.
Cobertura de la consulta i tractaments derivats
La consulta dermatològica està coberta per les pòlisses de salut de MGC Mútua. Els tractaments purament estètics, com el làser fraccionat o els peelings amb finalitat cosmètica, no solen estar inclosos en la cobertura, i és important saber-ho per endavant. Tanmateix, el diagnòstic mèdic i la prescripció de fàrmacs com els retinoides sí que estan coberts, cosa que ja representa un pas important. Per conèixer el detall exacte del que inclou la teva pòlissa, consulta les teves condicions particulars o contacta amb la Mútua.
Tres idees per endur-te d’aquest article
Actua abans: les estries vermelles responen millor al tractament que les blanques. Si les veus en fase inicial, és el moment de consultar amb un dermatòleg i valorar opcions.
Hidratació constant: aplicar crema o oli amb massatge a les zones de risc durant l’embaràs, el creixement o una etapa d’entrenament intens pot reduir la intensitat de les estries, encara que no les elimina per complet.
L’especialista marca la diferència: evita gastar en productes sense evidència. Una consulta dermatològica et dona un diagnòstic real i un pla de tractament adaptat al teu cas.
Són petites hèrnies en forma de sac a la paret de l’intestí gruixut. La majoria són adquirides, encara que alguns casos poden ser congènits. És un procés molt freqüent que augmenta amb l’edat i que afecta pràcticament per igual tots dos sexes.
Bàsicament, es pot manifestar en forma de diverticulosi, o forma no complicada, i diverticulitis, quan apareix inflamació dels diverticles o petites dilatacions de la mucosa de l’intestí gruixut, com veurem més endavant.
Per què es produeixen
L’aparició de diverticles al còlon és molt comuna a les societats occidentals i s’atribueix en gran part a una dieta pobra en fibra i rica en hidrats de carboni refinats o d’absorció ràpida.
El mecanisme més probable de desenvolupament dels diverticles del còlon és la presència d’un volum relativament petit de femta a l’intestí gruixut (relacionat presumiblement, com dèiem, amb l’escassa quantitat de fibra a la dieta), la qual cosa provoca un augment de les contraccions del còlon per impulsar la femta cap endavant. Això ocasiona una pressió més gran en certes porcions de l’intestí, que determina la formació de petites hèrnies o dilatacions en forma de sac a les parets del còlon.
Un cop establerts els diverticles, la femta o partícules d’aliment no digerit poden quedar atrapades en ells i bloquejar les seves obertures. Els bacteris proliferen als diverticles i donen lloc a aquesta infecció i inflamació que hem anomenat diverticulitis. El procés pot conduir finalment a la inflamació de tota la paret de l’intestí i a la seva perforació cap a la cavitat abdominal, podent ocasionar una peritonitis, infecció greu de l’abdomen.
Com es manifesta
La majoria dels pacients que presenten diverticles no complicats (diverticulosi) romanen asimptomàtics o presenten símptomes tan lleus (alternança en les deposicions, és a dir, alguns dies presenten diarrea i altres restrenyiment; dolor a la part inferior i esquerra de la panxa que es calma amb la deposició o el ventoseig; sensació d’inflor de l’abdomen o emissió de moc amb la deposició) que mai no acudeixen al metge. Aquests símptomes són, d’altra banda, molt similars als de la síndrome de l’intestí irritable, un altre procés benigne i molt freqüent amb què sovint es confon.
La diverticulitis, però, és la complicació més freqüent de la malaltia diverticular del còlon. Apareix entre el 10% i el 25% de les persones que tenen diverticles. Generalment es manifesta amb un dolor, sovint força sobtat, a la part inferior i esquerra de l’abdomen (on s’ubica la porció d’intestí gruixut anomenada còlon sigmoide, que és la que es veu afectada amb més freqüència per aquest procés). El dolor pot estendre’s a altres parts de l’abdomen, i fins i tot als genitals, i sovint va acompanyat de nàusees, vòmits, pèrdua de gana i febre.
Com es diagnostiquen
La malaltia diverticular no complicada es pot diagnosticar fent una història clínica i un examen físic del pacient, juntament amb la realització d’algunes proves complementàries, entre les quals destacarem el clisteri opac, és a dir, la introducció d’un contrast de bari a través de l’anus per omplir tot l’intestí gruixut i posteriorment fer unes radiografies on podrem observar les contraccions, la formació de saquets a les parets de l’intestí gruixut i la retenció del contrast als diverticles. De vegades, podrà completar-se amb la realització d’una colonoscòpia, tècnica que consisteix en la introducció per l’anus d’un tub amb un llum que permet examinar l’interior de l’intestí gruixut.
En cas de sospita de diverticulitis, es farà una anàlisi de sang per examinar la quantitat de glòbuls blancs, que habitualment estarà elevada com a signe d’infecció. També es poden fer cultius de la sang per detectar una infecció extensa i altres proves d’imatge, com la radiografia de l’abdomen, la tomografia axial computada (TAC) i l’ecografia. En aquests casos, tant el clisteri opac com la colonoscòpia caldria plantejar-los amb cautela a causa del risc de perforació intestinal que podrien comportar.
Es pot prevenir?
Com vèiem abans, existeix una relació inversa entre la presa de fibra insoluble (fruites i verdures, fonamentalment) i el risc de desenvolupar una malaltia diverticular del còlon simptomàtica. En aquest sentit, aconsellarem seguir una dieta rica en fibra per evitar el restrenyiment i, per tant, prevenir l’aparició d’aquesta malaltia.
Com es tracten aquests processos?
En el cas de la diverticulosi no complicada, no existeixen tractaments mèdics eficaços i, com acabem d’explicar, la principal mesura seria prevenir-ne l’aparició seguint una dieta rica en fibra (s’ha recomanat una quantitat d’almenys 32 grams diaris) juntament amb abundants líquids. En algunes ocasions es poden fer servir, a més, laxants de massa ja preparats a base de Plantago ovata (una planta originària del sud d’Àsia que es ven a herboristeries i farmàcies, fins i tot per internet).
Si se sospita diverticulitis, el metge haurà de decidir si el pacient pot ser tractat al seu domicili o, per contra, requereix ingrés a l’hospital. En els casos lleus, en què el pacient no vomita i és capaç de menjar, el tractament consisteix en una dieta líquida, analgèsics i antibiòtics orals. Quan s’han resolt el dolor i la febre i s’han normalitzat les deposicions, el pacient pot anar adoptant progressivament una dieta normal. Posteriorment, es recomanarà una dieta més rica en fibra.
El tractament hospitalari de la diverticulitis aguda no complicada ha d’iniciar-se amb repòs digestiu, instaurant una dieta líquida o absoluta (no prendre res). S’administraran líquids amb antibiòtics i analgèsics a través d’un degoter, fins a controlar la situació.
Aproximadament un de cada cinc pacients amb diverticulitis requerirà una intervenció quirúrgica a causa de les possibles complicacions de la malaltia, que són:
Resposta escassa o nul·la al tractament mèdic
Deteriorament del malalt
Sèpsia o extensió de la infecció a tot l’organisme
Els exercicis suaus i regulars són un dels recursos més eficaços per gestionar l’artrosi als dits de les mans. Ajuden a reduir la rigidesa, mantenir el rang de moviment i alleujar el dolor sense necessitat de material especial. Això sí, convé conèixer quins són segurs i com fer-los correctament per no forçar les articulacions.
Entenent l’artrosi a les mans: què és i per què fa mal
L’artrosi és una malaltia degenerativa del cartílag articular. Amb el temps, aquest teixit que amorteix el frec entre els ossos es va desgastant, i les superfícies òssies comencen a fregar entre si. El resultat és dolor, inflamació localitzada i pèrdua progressiva de mobilitat.
Convé distingir-la de l’artritis reumatoide, que té un origen inflamatori i immunològic. L’artrosi, en canvi, està associada principalment al desgast acumulat. No és una malaltia rara: afecta milions de persones a Espanya, i les mans, juntament amb els genolls i el maluc, són una de les zones més freqüents.
Als dits, el dany sol concentrar-se a les articulacions interfalàngiques, és a dir, els artells del mig i la punta de cada dit. També pot afectar la base del polze, cosa que dificulta tasques quotidianes com obrir un pot, escriure o agafar objectes petits.
La bona notícia és que, tot i que l’artrosi no té cura com a tal, la seva progressió es pot frenar i els seus símptomes es poden gestionar amb hàbits adequats, fisioteràpia i, quan cal, tractament mèdic.
Símptomes comuns que no has d’ignorar
Reconèixer els símptomes a temps permet actuar abans que el deteriorament avanci:
Dolor en fer servir les mans, especialment en prémer o girar objectes.
Rigidesa matinal que millora amb el moviment al llarg del dia.
Deformació dels artells: els nòduls de Heberden apareixen a l’articulació més propera a la punta del dit; els nòduls de Bouchard, a la del mig.
Pèrdua de força a la mà, que dificulta tasques d’agafada o pinça.
Crepitació, és a dir, aquesta sensació de cruixit en moure els dits.
Factors que influeixen en la seva aparició
L’artrosi a les mans no apareix de la nit al dia ni per una sola causa. Diversos factors augmenten la probabilitat de desenvolupar-la:
L’edat: el desgast articular s’acumula amb els anys. És més freqüent a partir dels 50.
La genètica: si hi ha antecedents familiars, el risc és més gran.
El sexe biològic: les dones la desenvolupen amb més freqüència, especialment després de la menopausa.
Lesions prèvies: fractures o esquinços mal resolts poden accelerar el deteriorament del cartílag.
L’activitat professional o els hàbits: feines que impliquen moviments repetitius de les mans durant anys hi poden influir.
Conèixer aquests factors no ha de generar alarma, sinó orientar la prevenció i la consulta primerenca amb un especialista.
10 exercicis suaus per millorar la mobilitat i reduir el dolor
Abans de començar: aquests exercicis estan pensats per fer-se en fases estables, sense brots aguts. Si sents dolor intens o inflamació marcada, espera que remeti i consulta amb el teu metge o fisioterapeuta abans d’iniciar la rutina. La norma general és no forçar mai: el moviment ha de ser suau, controlat i sense dolor agut.
Fes cada exercici entre 5 i 10 repeticions, dues o tres vegades al dia. Un bon moment és després d’aplicar calor a les mans durant uns minuts, quan les articulacions estan més receptives.
Exercicis per guanyar flexibilitat i rang de moviment
1. Tancament suau del puny
Obre la mà amb els dits estirats. Tanca lentament el puny, portant els dits cap al palmell sense prémer amb força. Mantén la posició 3 segons i obre de nou. Aquest moviment lubrica les articulacions i redueix la rigidesa acumulada.
2. Estirament individual de dits
Recolza la mà en una superfície plana amb el palmell cap avall. Aixeca un dit alhora, mantenint-lo amunt 2-3 segons abans de baixar-lo. Treballa cada dit per separat, de l’índex al dit petit. Millora la independència de moviment i la mobilitat interfalàngica.
3. Flexió d’artells (mà en urpa)
Doblega els dits pels artells del mig, com si volguessis fer una urpa, però sense tancar el puny. Els extrems dels dits apunten cap al palmell sense arribar a tocar-lo. Mantén 5 segons i estira. Aquest exercici treballa específicament les articulacions més afectades per l’artrosi.
4. Oposició del polze
Porta l’extrem del polze a tocar l’extrem de cadascun dels altres quatre dits, un a un. Fes el recorregut de l’índex al dit petit i torna. Si algun dit no hi arriba amb facilitat, no forcis: la mobilitat millora amb la pràctica. Aquest exercici és especialment útil per mantenir la funció de pinça.
5. Caminar amb els dits
Col·loca la mà sobre una taula amb el palmell cap avall. Avança els dits a poc a poc cap endavant, com si ‘caminessin’ sobre la superfície, i després torna a la posició de partida. Treballa la coordinació i la flexibilitat de manera suau i sense càrrega.
Exercicis per enfortir els músculs de la mà
6. Prémer una pilota antiestrès
Subjecta una pilota tova o d’escuma i prem-la amb tota la mà durant 3-5 segons. Deixa anar a poc a poc. Si no tens pilota, una esponja de cuina funciona igual de bé. Aquest exercici enforteix els músculs flexors sense sobrecarregar les articulacions.
7. Exercici de pinça
Ajunta l’extrem del polze amb el de l’índex formant una ‘o’. Mantén la pressió 3 segons i deixa anar. Repeteix amb el polze i el dit del mig, i així successivament. Enforteix els músculs intrínsecs de la mà, que són els que controlen els moviments fins.
8. Aixecament de dits amb resistència suau
Col·loca una goma elàstica fina al voltant de tots els dits. Obre la mà lentament contra la resistència de la goma i torna a tancar-la. La resistència ha de ser mínima: no facis servir gomes dures. Aquest exercici treballa els músculs extensors, que solen debilitar-se més amb l’artrosi.
9. Extensió de canell
Recolza l’avantbraç en una taula amb la mà penjant per la vora i el palmell mirant cap avall. Puja la mà lentament cap amunt (flexió dorsal) i baixa-la de nou. Mantén el moviment controlat i sense balanceig. Millora l’estabilitat del canell, que influeix directament en la funció dels dits.
10. Girs suaus de canell
Amb el colze recolzat a la taula, gira el canell lentament en cercles, primer en un sentit i després en l’altre. Cinc cercles en cada direcció n’hi ha prou. Evita els moviments bruscos o de gran amplitud si notes molèstia.
Els exercicis són la base, però hi ha altres mesures que poden marcar una diferència real en el dia a dia. Petits ajustos en els hàbits redueixen la càrrega sobre les articulacions i ajuden a controlar el dolor entre sessions.
El paper del calor i el fred per a un alleujament temporal
El calor i el fred no curen l’artrosi, però alleugen els símptomes en moments concrets:
Calor (bossa d’aigua calenta, coixinet elèctric o remull en aigua tèbia): ideal per a la rigidesa matinal o abans de fer els exercicis. Relaxa la musculatura i millora la circulació local.
Fred (bossa de gel embolicada en un drap, mai directament sobre la pell): més útil quan hi ha inflamació visible o dolor agut després d’un esforç. Redueix la inflor i adorm la zona temporalment.
Aplica calor o fred entre 10 i 15 minuts. Si la pell s’envermelleix o apareix malestar, retira’l abans.
Moviments i hàbits que és millor evitar
Algunes accions quotidianes acceleren el desgast o provoquen brots de dolor:
Carregar bosses pesades penjades dels dits en lloc de distribuir el pes al palmell o l’avantbraç.
Obrir pots o gerres amb girs bruscos i força. Fes servir obridors o demana ajuda.
Moviments repetitius de pinça amb resistència, com teclejar durant hores sense pauses.
Forçar els dits en posicions extremes, encara que sigui ‘per estirar’.
Ignorar el dolor i continuar fent servir la mà amb intensitat quan hi ha un brot actiu.
Quan és el moment de consultar amb un especialista
Els exercicis i les cures a casa ajuden, però hi ha situacions en què cal anar més enllà. Consulta amb un professional si:
El dolor persisteix més de dues o tres setmanes malgrat el repòs i les mesures d’alleujament.
La deformació dels artells avança de manera visible en poc temps.
Perds força de manera progressiva i et costa fer tasques bàsiques.
Apareix inflamació amb calor local i envermelliment que no millora amb fred.
La rigidesa matinal dura més de 30 minuts.
Aquests signes poden indicar que l’artrosi ha progressat o que hi ha un altre procés afegit, com una artritis inflamatòria, que requereix un diagnòstic diferenciat. El reumatòleg és l’especialista de referència per a l’artrosi de mans; el fisioterapeuta, el professional que dissenyarà un programa de rehabilitació adaptat al teu cas.
Davant de qualsevol dubte, consulta sempre amb el teu metge abans de prendre decisions sobre la teva salut.
Com t’ajuda la teva assegurança de salut MGC Mútua
Si tens una assegurança de salut amb MGC Mútua, accedir a un reumatòleg o a un fisioterapeuta és més senzill del que sembla. A través del quadre mèdic de MGC pots localitzar l’especialista més proper al teu domicili i sol·licitar cita directament, sense derivacions llargues ni llistes d’espera.
Si el que necessites en un primer moment és orientació, la teleconsulta de MGC et permet parlar amb un metge des de casa, sense desplaçar-te. És útil per resoldre dubtes, valorar si els símptomes requereixen atenció presencial o saber quin especialista necessites veure.
MGC és una mútua sense ànim de lucre: els beneficis es reinverteixen a ampliar cobertures i millorar serveis, no a repartir dividends. Això es tradueix en una atenció orientada al mutualista, no a la rendibilitat del trimestre.
Consulta el quadre mèdic de MGC Mútua i troba un reumatòleg o fisioterapeuta a prop teu, o fes servir la teleconsulta per rebre orientació sense sortir de casa.
Per endur-te’n tres idees clares:
Els exercicis de mobilitat i enfortiment suau són segurs i eficaços per gestionar l’artrosi als dits, sempre que es facin sense dolor agut i de manera constant.
Calor abans dels exercicis i fred després dels brots inflamatoris són aliats senzills que pots incorporar des d’avui.
Si el dolor no millora, la deformació avança o perds força de manera progressiva, és el moment de veure un reumatòleg o fisioterapeuta, no d’esperar.
Les cobertures exactes es defineixen en les condicions generals i particulars de cada pòlissa.
⚠️ Avís important: si després d’una picadura de medusa apareixen símptomes de reacció al·lèrgica greu (dificultat per respirar, inflor de la cara o del coll, mareig intens, pèrdua de coneixement), truca al 112 immediatament. L’anafilaxi és una emergència mèdica.
Les picadures de medusa són una de les agressions més freqüents que pot patir un banyista al mar, i també de les més doloroses. Saber com actuar durant els primers minuts marca la diferència entre una molèstia passatgera i una complicació que requereix atenció mèdica.
L’essencial sobre les picadures de medusa:
Neteja la zona amb aigua de mar, mai amb aigua dolça.
Retira els tentacles amb pinces, no amb les mans.
Aplica fred (bossa de gel, màxim 20 minuts) per reduir el dolor i la inflamació.
Evita el vinagre, l’alcohol, l’amoníac i la sorra: poden empitjorar la lesió.
Si els símptomes s’agreugen o apareix una reacció al·lèrgica, ves a urgències o truca al 112.
Les meduses
Són animals que poden ocupar grans extensions de mar. Viuen habitualment en alta mar i neden a la superfície en diferents èpoques de l’any, fonamentalment a la primavera. Les transporten els corrents marins, el vent i les marees, i sovint apareixen a les costes on, pel fet de ser transparents, no sempre es detecten fins que hi entrem en contacte. De vegades, després de temporals, queden encallades a la sorra de la platja, on els banyistes poden trepitjar-les sense adonar-se’n.
Quan es produeix aquest contacte, apareix a la pell una lesió urticant: una reacció similar a la urticària, causada per les substàncies que segreguen els tentacles de l’animal.
La caravel·la portuguesa
En els darrers anys ha fet la seva aparició a les costes espanyoles la caravel·la portuguesa, anomenada així perquè de la seva superfície emergeix un apèndix en forma de vela, de color violaci, que li permet desplaçar-se amb el vent.
La caravel·la té els tentacles molt llargs, de fins a 20 metres, a través dels quals segrega una substància tòxica. La seva picadura és especialment perillosa: els símptomes que descrivim a continuació es presenten amb una intensitat molt més gran que en el cas de les meduses comunes.
Símptomes de les picadures de medusa
Habitualment, el contacte amb una medusa produeix:
Inflor, envermelliment i inflamació de la pell a la zona afectada, que pot mostrar la forma i el recorregut dels tentacles.
Dolor intens.
Picor forta i butllofes a la pell.
En casos d’hipersensibilitat, la zona es pot infectar o complicar amb una reacció al·lèrgica (anafilaxi) que pot ser greu i requerir atenció mèdica urgent.
Símptomes inespecífics acompanyants, com ara nàusees o mal de cap.
Què cal fer davant d’una picadura de medusa
Les recomanacions generals del Ministeri de Sanitat són les següents:
Neteja la zona afectada sense fregar. Contra la creença popular, cal fer servir aigua de mar, no aigua dolça. L’aigua dolça, per la diferència de pressió osmòtica, pot provocar que les restes de cèl·lules urticants s’estenguin i causin més lesions.
Avisa el socorrista o ves al lloc de socors per rebre atenció.
Retira els tentacles amb unes pinces. No facis servir les mans.
Aplica fred amb una bossa de gel (no més de 20 minuts) sobre la zona afectada per alleujar el dolor i reduir la inflamació. Evita el contacte directe del gel amb la pell: pot produir cremades.
Evita l’exposició al sol i no et grateixis.
Si el dolor és molt intens, ves a un centre de salut. Si els símptomes empitjoren, dirigeix-te a urgències de l’hospital més proper o truca al 112.
Què no s’ha de fer
Alguns remeis populars poden ser contraproduents o directament perjudicials:
No facis servir vinagre: els seus efectes no estan comprovats i pot irritar més la zona afectada.
No netegis amb alcohol ni amoníac.
Evita aplicar sorra de la platja sobre la lesió.
Com es tracta una picadura de medusa
En la majoria dels casos, seguir els passos anteriors és suficient perquè els efectes desapareguin en poques hores. Si els símptomes són més greus, a urgències es poden administrar medicaments antihistamínics i corticoides, fins i tot per via intravenosa, segons l’evolució del pacient.
La diferència entre els primers auxilis i el tractament mèdic està en la intensitat de la reacció: els primers auxilis controlen el dany inicial; el tractament mèdic és necessari quan la resposta de l’organisme es descontrola.
Algunes recomanacions si hi ha meduses a la zona
Si adverteixes un nombre elevat de meduses a l’aigua o a la vora:
Estigues atent: les onades poden trencar els tentacles, que continuen actius encara que estiguin separats de l’animal.
No passegis per la zona on trenquen les onades, on es poden acumular tentacles despresos.
Evita els jocs a la vora.
Si veus una medusa encallada, retira-la sense tocar-la directament i, si és possible, aparta-la de la zona de bany.
Avisa el socorrista i, si escau, alerta altres banyistes que no hagin vist les meduses.
La millor precaució continua sent no entrar a l’aigua quan hi ha presència abundant de meduses.
Tens cobertura si necessites atenció mèdica a la platja o de viatge?
Si ets mutualista d’MGC, la teva pòlissa pot incloure assistència mèdica en viatge, tant a Espanya com a l’estranger, a més d’accés al teu metge per teleconsulta les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana, a través del telèfon 619 818 555 o de l’app MGC Mutua Salut.
Si encara no tens assegurança de salut i vols saber quines cobertures s’ajusten a la teva situació, pots calcular el teu preu a mgc.es en uns minuts, sense compromís. I si tens dubtes sobre una zona o un especialista concret, consulta el quadre mèdic d’MGC Mútua.
Una llavor és un aliment que, només amb aigua i els nutrients que aporta la terra, acaba esdevenint una planta o un arbre. Conté, per tant, una elevada quantitat de diferents nutrients i substàncies beneficioses per a la pròpia planta, però també per a la nutrició humana.
Les llavors constitueixen una font inapreciable de substàncies com greixos saludables, proteïnes vegetals, fibra, magnesi, ferro i moltes altres. A més, menjar-les facilita la digestió gràcies al seu contingut en fibra, alhora que augmenta la sensació de sacietat. Es poden prendre tal qual, en batuts, amb iogurt, i són un excel·lent complement a les amanides.
Tradicionalment, a occident, i particularment a Espanya, s’han menjat moltes llavors: els llegums, els cereals, els fruits secs. A més d’aquestes de sempre, en els últims anys s’han incorporat a la nostra dieta altres de noves. Fem aquí un repàs a les llavors més beneficioses per a la teva nutrició.
1. Chia
Trenta grams d’aquesta petita llavor contenen uns 12 grams de carbohidrats que, en estar en forma de fibra, no modificaran la teva glucèmia (sucre en sang), sinó que facilitaran la teva digestió, alhora que augmenten la teva sensació de sacietat.
A més, aquests 30 grams de llavors de chia proporcionen:
Calories: 138
Carbohidrats: 11,9 grams
Proteïnes: 4,68 grams
Greixos: 8,7 grams
Fibra: 9,75 grams
Calci: 179 mil·ligrams
Potassi: 2,4 mil·ligrams
2. Sèsam
Aquestes llavors són molt habituals en la cuina oriental, però també són un condiment excel·lent per a amanides, peixos, etcètera. També són la base d’un oli igualment molt usat a l’orient.
Contenen fibra, seleni, ferro i magnesi, i són una bona font de proteïnes vegetals. Una cullerada sopera de sèsam (9 grams) conté:
Calories: 51,6
Carbohidrats: 2 grams
Proteïnes: 1,6 grams
Greixos totals: 4,5 grams
Fibra: 1 gram
Calci: 88 mil·ligrams
Fòsfor: 8 mil·ligrams
3. Lli
Les llavors de lli (o llinosa) contenen fibra i àcids grassos omega-3. A més, aporten un antioxidant, l’àcid alfa-linolènic, present només a la closca dura que no és digerible. Per absorbir-lo, cal moldre el lli sencer. Una cullerada de llinosa mòlta (7 grams) conté:
37 calories
Carbohidrats: 2 grams
Proteïnes: 1,3 grams
Greixos totals: 2,9 grams
Fibra: 1,9 grams
Calci: 18 mil·ligrams
Magnesi: 7,4 mil·ligrams
4. Cànem
Conté tots els aminoàcids essencials (els que el cos no és capaç de produir per si mateix). També contenen altres nutrients, com ara àcids omega-3 i omega-6, i vitamines A i C, a més de fibra. Trenta grams de llavors de cànem sense closca contenen:
166 calories
Carbohidrats: 2,6 grams
Proteïnes: 9,48 grams
Greixos totals: 14,6 grams
Fibra: 1,2 grams
Fòsfor: 71 mil·ligrams
Potassi: 7,5 mil·ligrams
5. Llavors de carbassa
Es mengen tant crues com torrades i són un bon condiment per a amanides i sopes. També són un bon aperitiu. Contenen magnesi i nivells alts de triptòfan, un aminoàcid que genera melatonina i serotonina, cosa que és clau en la regulació de la son.
Trenta-dos grams de llavors de carbassa contenen:
Calories: 180
Carbohidrats: 3 grams
Proteïnes: 10 grams
Greixos totals: 16 grams
Fibra: 2 grams
Fòsfor: 49 mil·ligrams
Magnesi: 44 mil·ligrams
6. Pipes de gira-sol
A Espanya es consumeixen de tota la vida com una cosa per rosegar i fins i tot són un entreteniment. Contenen greixos insaturats (monoinsaturats i poliinsaturats), tots dos considerats saludables, cosa que contribueix a reduir els riscos de malaltia cardiovascular, colesterol alt i inflamació.
Quatre cullerades soperes, o 48 grams, de pipes de gira-sol contenen:
Calories: 163
Carbohidrats: 6,7 grams
Proteïnes: 5,4 grams
Greixos totals: 13,9 grams
Fibra: 3,1 grams
Calci: 19,6 mil·ligrams
Ferro: 1 mil·ligram
7. Llavors de magrana
A l’interior de la magrana hi ha moltes llavors de color vermell brillant, que en realitat són l’embolcall de les llavors, de color blanc. Són una bona font de vitamines i minerals.
Contenen, a més, bones dosis d’antioxidants que ajuden a contenir la inflamació: tanins, antocians i flavonoides. Mitja tassa, o 87 grams, de grans de magrana contenen:
L’operació de dits en martell és una intervenció quirúrgica que corregeix la flexió anormal dels dits del peu. Es fa de manera ambulatòria, amb anestèsia local o regional, i dura menys d’una hora. La recuperació permet caminar des del primer dia amb calçat especial, tot i que el retorn a l’activitat normal triga entre quatre i vuit setmanes.
Què són els dits en martell i per què apareixen?
Un dit en garra és una deformitat en què el dit es doblega de manera anormal cap avall, adoptant una postura semblant a la d’una urpa. Afecta principalment els quatre dits menors del peu i pot aparèixer en un o diversos alhora. Els símptomes més freqüents són dolor en caminar, fregaments amb el calçat, durícies al dors del dit i, amb el temps, rigidesa que dificulta tornar el dit a la seva posició natural.
La deformitat pot ser flexible al principi, la qual cosa significa que el dit encara es pot redreçar amb la mà. Quan es torna rígida, la correcció manual ja no és possible i els símptomes solen empitjorar. Si t’identifiques amb aquesta descripció, el més útil és consultar un especialista en traumatologia o podologia abans que la deformitat progressi.
Diferències amb els dits en martell i en maça
Aquestes tres deformitats es confonen sovint perquè afecten els mateixos dits i comparteixen símptomes semblants. La diferència rau en quina articulació es doblega i en quina direcció.
Causes comunes: del calçat inadequat als factors genètics
Els factors que afavoreixen l’aparició de dits en garra són diversos:
Calçat estret o amb taló alt: comprimeix els dits i els obliga a mantenir-se doblegats durant hores.
Peu cavus o peu pla: alteren la distribució del pes i sobrecarreguen determinats tendons.
Artritis reumatoide: provoca inflamació articular que pot deformar l’estructura del peu.
Lesions prèvies: fractures o esquinços mal resolts poden desestabilitzar els tendons.
Predisposició hereditària: la forma del peu i la laxitud lligamentosa s’hereten, la qual cosa explica que la deformitat sigui més freqüent en algunes famílies.
Neuropaties: malalties com la diabetis poden afectar els nervis que controlen els músculs del peu.
Quan és necessària l’operació? Alternatives i tractament conservador
La cirurgia no és el primer pas. Quan la deformitat encara és flexible i els símptomes són moderats, hi ha opcions conservadores que poden alleujar el dolor i frenar-ne la progressió. L’objectiu d’aquests tractaments no és revertir la deformitat, sinó reduir les molèsties i millorar la qualitat de vida mentre el dit manté certa mobilitat.
L’especialista valorarà el teu cas concret abans de recomanar qualsevol intervenció. La decisió d’operar depèn de factors com el grau de rigidesa, la intensitat del dolor i la resposta als tractaments previs.
Opcions no quirúrgiques: plantilles, ortesis i fisioteràpia
Abans d’arribar al quiròfan, se solen explorar aquestes alternatives:
Canvi de calçat: sabates amb puntera ampla i prou profunditat redueixen la pressió sobre els dits. És el primer ajust que qualsevol especialista recomanarà.
Plantilles personalitzades: redistribueixen la càrrega del peu i alleugen els punts de més pressió. Són especialment útils quan hi ha peu pla o peu cavus associat.
Ortesis de silicona: correctors que es col·loquen entre els dits o sota seu per mantenir-los en una posició més neutra i protegir les zones de fregament.
Exercicis d’estirament: maniobres senzilles per mantenir la flexibilitat del dit i enfortir la musculatura intrínseca del peu. Un fisioterapeuta et pot ensenyar la tècnica correcta.
Pegats i protectors: redueixen la fricció i alleugen les durícies mentre s’apliquen altres mesures.
Senyals que la cirurgia pot ser la millor opció
Hi ha situacions en què el tractament conservador ja no és suficient. Un especialista pot recomanar l’operació quan:
El dolor persisteix malgrat mesos de tractament conservador i limita activitats quotidianes com caminar o estar dret.
La deformitat s’ha tornat rígida i el dit ja no es pot redreçar manualment.
Les durícies o úlceres apareixen de manera recurrent i no responen a les cures locals.
El dit impedeix calçar-se amb normalitat o afecta l’equilibri i la marxa.
Cap d’aquests criteris és absolut. La decisió final sempre la pren l’especialista juntament amb tu, valorant la teva situació global.
L’operació de dits en martell: tècniques i procediment
La cirurgia de dits de garra té com a objectiu retornar al dit una posició correcta i eliminar el dolor. El procediment és senzill des de la perspectiva del pacient: no requereix ingrés hospitalari, es fa amb anestèsia local o regional i la intervenció dura, en la majoria dels casos, menys d’una hora.
Abans de l’operació, el traumatòleg o cirurgià del peu demanarà una radiografia per valorar l’estat de les articulacions i triar la tècnica més adequada. També revisarà el teu historial de salut per descartar contraindicacions.
Cirurgia percutània (mínimament invasiva) vs. cirurgia oberta
Avui dia, la tècnica més habitual és la cirurgia percutània, també anomenada mínimament invasiva. El cirurgià treballa a través de petites incisions de pocs mil·límetres, fent servir instrumental de precisió guiat per control radiològic. Els avantatges són evidents: menys dany als teixits, menor risc d’infecció, cicatrius gairebé imperceptibles i una recuperació més ràpida.
La cirurgia oberta, en canvi, requereix una incisió més llarga per accedir directament a l’articulació. Es reserva per a casos complexos o quan cal treballar en diverses estructures alhora. Totes dues tècniques són segures; l’elecció depèn de l’anatomia del dit i de l’experiència de l’equip quirúrgic.
Anestèsia, durada i què esperar el dia de la intervenció
L’anestèsia habitual és local o regional (bloqueig del turmell o del nervi del peu), la qual cosa significa que estaràs despert durant la intervenció però sense sentir dolor a la zona operada. La durada oscil·la entre 30 i 60 minuts segons el nombre de dits tractats. En acabar, romandràs en observació una estona breu i, si tot va bé, podràs marxar a casa el mateix dia amb el peu embenat i el calçat postquirúrgic.
Artroplàstia i artròdesi: les tècniques per corregir la deformitat
Dins de la cirurgia, l’especialista pot optar per dos procediments principals:
Artroplàstia de resecció: s’extreu una petita part de l’os de l’articulació afectada, la qual cosa permet que el dit recuperi una posició més recta. És la tècnica més freqüent en deformitats flexibles o semirígides.
Artròdesi: es fusionen els ossos de l’articulació per fixar el dit en una posició correcta de manera permanent. S’utilitza quan la rigidesa és total i l’articulació ja no té funció útil. En alguns casos es col·loca una agulla temporal (Kirschner) que es retira setmanes després a consulta.
Postoperatori i recuperació després de la cirurgia de dits en martell
La recuperació és gradual i, en general, més suportable del que molts pacients esperen. El peu estarà embenat i necessitaràs fer servir un calçat postquirúrgic especial durant diverses setmanes, però podràs recolzar el peu des del primer dia. El dolor postoperatori sol ser lleu i es controla bé amb analgèsics orals habituals.
És normal que aparegui una mica d’inflamació i blau els primers dies. La inflor pot persistir diverses setmanes, especialment al final del dia, i tendeix a reduir-se de manera progressiva.
Cures immediates: embenat, calçat postquirúrgic i repòs
Durant les primeres 48-72 hores, les pautes més importants són:
Mantenir el peu elevat per sobre del nivell del cor sempre que sigui possible, especialment quan estiguis assegut o estirat. Això redueix la inflamació i el dolor.
Aplicar fred local de manera intermitent (mai directament sobre la pell) per alleujar la inflor.
No mullar l’embenat: les cures les farà l’especialista a consulta segons el protocol establert. Evita la dutxa directa sobre el peu fins que t’ho indiquin.
Fer servir el calçat postquirúrgic en tot moment en caminar. Aquesta sabata especial protegeix el peu i distribueix el pes de manera correcta mentre cicatritza.
Tornada a la normalitat: quan podré caminar, conduir i fer esport?
Els terminis són orientatius i poden variar segons la tècnica utilitzada i la resposta de cada persona:
Caminar: des del primer dia amb el calçat postquirúrgic, de manera progressiva i sense llargues distàncies.
Conduir: al voltant de les 2-4 setmanes, quan l’especialista confirmi que tens prou control del peu. Si l’operació va ser al peu dret, el termini pot ser una mica més llarg.
Calçat normal: a partir de les 4-6 setmanes, segons l’evolució.
Esport de baix impacte (natació, bicicleta estàtica): generalment a partir del mes o mes i mig.
Activitat esportiva d’impacte (córrer, esports d’equip): a partir dels 2-3 mesos, sempre amb el vistiplau de l’especialista.
Preu i cobertura de l’operació de dits en garra a MGC Mútua
El cost de la intervenció a la sanitat privada varia força segons la clínica, l’especialista, la tècnica emprada i el nombre de dits tractats. Una assegurança de salut cobreix les despeses principals: honoraris del cirurgià, ús del quiròfan i el material necessari per a la intervenció, la qual cosa suposa un alleujament econòmic significatiu en comparació amb pagar-ho tot de la butxaca.
Si ets mutualista de MGC Mútua, el primer és revisar les condicions particulars de la teva pòlissa per confirmar que la intervenció traumatològica està inclosa en les teves cobertures. Davant de qualsevol dubte, l’equip d’Atenció al Mutualista et pot orientar sense necessitat que facis gestions complexes.
Quant pot costar la intervenció per la sanitat privada?
Sense assegurança, el preu d’una operació de dits en martell en una clínica privada pot oscil·lar àmpliament depenent de tots els factors esmentats. Amb una assegurança de salut que inclogui cobertura quirúrgica traumatològica, les despeses del procediment queden cobertes en la seva major part. Si la teva pòlissa inclou copagament, s’aplicarà la quantitat corresponent segons les condicions que vas contractar.
Conceptes clau de la teva pòlissa: carències, copagaments i autoritzacions
Abans de demanar cita amb l’especialista, convé tenir clars tres conceptes:
Carència: període inicial després de la contractació en què algunes cobertures no estan actives. Per a intervencions traumatològiques, consulta les condicions generals de la teva pòlissa.
Copagament: quantitat fixa que pagues per cada acte mèdic en les modalitats de pòlissa que l’inclouen. Pot aplicar-se tant a la consulta com a la intervenció.
Autorització prèvia: la majoria de les intervencions quirúrgiques requereixen que l’especialista sol·liciti autorització a la Mútua abans d’operar. Aquest tràmit el gestiona habitualment la mateixa clínica o el metge.
Les cobertures exactes es defineixen en les condicions generals i particulars de cada pòlissa. Per a qualsevol consulta específica sobre el teu cas, pots contactar amb MGC Mútua al 931 221 550 o a través de mgc@mgc.es.
Troba un especialista en traumatologia al quadre mèdic de MGC Mútua
Si tens molèsties als dits del peu i vols saber si l’operació és el més adequat per a tu, el primer pas és consultar un especialista. A través del quadre mèdic de MGC Mútua pots localitzar un traumatòleg o especialista en cirurgia del peu a prop d’on vius i demanar cita directament.
Per recordar abans d’actuar:
Els tractaments conservadors (calçat adequat, ortesis, fisioteràpia) són sempre el primer pas; la cirurgia es valora quan no són suficients.
L’operació és ambulatòria, dura menys d’una hora i permet caminar des del primer dia amb calçat especial.
Si ets mutualista de MGC Mútua, revisa la teva pòlissa o contacta amb Atenció al Mutualista per confirmar la cobertura i els passos per a l’autorització prèvia.
Ús de cookies
Aquest lloc web fa servir diferents tipus de cookies pròpies i de tercers adreçades a garantir el correcte funcionament del web i la personalització del seu contingut i publicitat, així com a oferir-li una millor experiència de navegació, ajustada a les seves necessitats i interessos.
Funcionals
Sempre actives
L'emmagatzament tècnic o accés és necessari per al correcte funcionament del lloc web, i permetre funcionalitats com el canvi d'idioma o guardar ajustaments.
Ajustaments
The technical storage or access is necessary for the legitimate purpose of storing preferences that are not requested by the subscriber or user.
Estadístiques
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són utilitzats exclusivament amb la finalitat d'analitzar l'ús del lloc web per part dels visitants.L'emmagatzematge tècnic o l'accés són utilitzats exclusivament amb la finalitat d'analitzar l'ús del lloc web.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o rastrejar l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb fins de màrqueting similars.
