Introdueix el codi de la teva targeta de mutualista:
Soc client de la mútua
Introdueix el codi de la teva targeta de mutualista:
Quadre mèdic
Quadre mèdic
Introdueix el teu codi postal per seleccionar el millor quadre mèdic disponible. Si vols consultar el quadre d'una assegurança concreta, contacta amb nosaltres.
Introdueix el teu codi postal per seleccionar el millor quadre mèdic disponible. Si vols consultar el quadre d'una assegurança concreta, contacta amb nosaltres.
El calendari de vacunació d’un animal de companyia no és una despesa puntual, sinó una inversió directa en la salut de l’animal i en la prevenció de malalties greus. A més, actualment són obligatòries, igual que el xip d’identificació i l’esterilització. Tot i això, continua sent freqüent tenir dubtes sobre el seu import i quan s’han d’administrar, ja que hi ha variacions segons la comunitat autònoma.
D’altra banda, el preu de les vacunes d’un gos pot variar força segons la clínica veterinària, el tipus de vacuna i si es tracta de la pauta inicial o de recordatoris anuals. En aquest article resoldrem tots els dubtes habituals.
Quant costen les vacunes per a un gos a Espanya?
De manera orientativa, cada vacuna individual sol tenir un cost que oscil·la entre 30 i 60 euros. Si s’administra una vacuna polivalent, que és una única dosi que inclou la protecció simultània davant de diverses malalties, el preu pot situar-se al voltant dels 40-70 euros.
En el primer any de vida, que és quan es completa la pauta inicial, el cost total pot superar els 150-250 euros. Tot depèn de la clínica i de quantes vacunes necessita el gos en aquesta fase. El cost és més elevat en els cadells perquè la immunitat de la mare pot afectar la protecció. Per això s’administren dosis més baixes, però més repetides en el temps. En els adults, els recordatoris són anuals i el cost es redueix.
És més car vacunar un cadell que un adult?
Sí. Les vacunes per a un cadell requereixen diverses dosis en poques setmanes per generar la immunitat adequada. Per aquest motiu, s’han de tenir en compte dins les despeses mensuals del gos. En canvi, les vacunes per a un gos adult solen limitar-se a recordatoris anuals o bianuals. El desemborsament és, per tant, més estable i previsible.
Calendari de vacunes per a gossos a Espanya
El calendari de vacunació d’un gos comença normalment a les 6-8 setmanes de vida. A partir d’aquí, s’administren diverses dosis de la vacuna polivalent. Aquesta inclou el borm, el parvovirus, l’adenovirus i la leptospirosi, entre altres. L’interval entre dosis és de 3 a 4 setmanes. Cal tenir en compte que són vacunes obligatòries al nostre país.
Posteriorment, s’aplica la vacuna de la ràbia segons la normativa autonòmica. A l’edat adulta, el veterinari pauta recordatoris anuals o cada tres anys segons el tipus de vacuna utilitzada i la situació epidemiològica. Si tens dubtes sobre quines vacunes necessita un gos en funció de la seva edat o estil de vida, és important revisar les recomanacions oficials i les vacunes obligatòries a la teva comunitat.
Per què varia el preu de les vacunes?
El cost no és uniforme a tot Espanya. Tot depèn de factors com:
Ciutat o comunitat autònoma.
Prestigi i equipament de la clínica.
Tipus de vacuna (monovalent o polivalent).
Si inclou consulta veterinària completa.
Algunes clíniques ofereixen paquets per al primer any de vida o programes preventius que integren desparasitacions i revisions. Tot això afecta el preu final.
Quant costa vacunar un gos a l’any?
En un gos adult correctament vacunat, el cost anual sol situar-se entre 40 i 80 euros, tot i que, com hem vist, depèn de si només s’administren les vacunes obligatòries o si se n’afegeixen d’altres de recomanades. Si s’hi sumen les revisions i desparasitacions, el pressupost preventiu anual pot situar-se al voltant dels 100-150 euros.
Què pot passar si no vacunes el teu gos?
No vacunar augmenta el risc de malalties greus, com la parvovirosi o el borm, especialment en cadells. Algunes d’aquestes patologies poden ser mortals o deixar seqüeles permanents.
A més de l’impacte sanitari, aquestes vacunes són obligatòries, com també ho és la de la ràbia. Per tant, hi ha el risc d’enfrontar-se a una sanció que pot ser elevada. La prevenció sempre resulta més econòmica que tractar una malaltia avançada o haver de pagar una multa.
Deixa en les nostres mans la cura del teu gos
La vacunació forma part d’una estratègia preventiva més àmplia, que inclou les revisions periòdiques, el control de paràsits i el seguiment veterinari. Aquesta és l’única manera de detectar problemes abans que es compliquin.
La millor manera d’organitzar el pressupost anual perquè l’animal estigui protegit i tenir marge per als imprevistos és la planificació. Dins d’aquesta, aposta per contractar una assegurança de salut per a gossos. Així podràs cobrir les despeses més importants i tenir suport si ho necessites.
Preguntes freqüents sobre el preu de les vacunes
Quant costa la vacuna de la ràbia a Espanya?
Sol costar entre 30 i 50 euros, depenent de la clínica i de la comunitat autònoma.
És obligatòria la vacuna de la ràbia a totes les comunitats?
No a totes, tot i que a la majoria sí. La normativa varia segons la regió, per la qual cosa convé consultar les vacunes obligatòries específiques del teu lloc de residència.
Es pot retardar una vacuna?
Un petit retard pot no ser greu, però és recomanable respectar el calendari. Si s’allarga massa, pot ser necessari reiniciar la pauta.
Què inclou el preu de la vacunació?
Normalment inclou la dosi de la vacuna i l’administració. En molts casos també es fa una revisió bàsica prèvia per comprovar que l’animal està sa.
Hi ha descomptes si vacuno més d’un gos?
Algunes clíniques ofereixen tarifes especials o descomptes familiars, tot i que no és una norma general. Convé consultar-ho directament amb el centre veterinari.
L’artrosi és una malaltia de les articulacions que comença amb la destrucció progressiva del cartílag que recobreix l’articulació. Va associada a l’envelliment del pacient i al voltant de vuit de cada deu persones de més de 50 anys pateixen algun grau d’artrosi.
L’artritis, per la seva part, és la inflamació d’una articulació. Hi ha diferents tipus d’artritis i la majoria són inflamatòries, encara que també pot aparèixer inflamació de l’articulació en malalties degeneratives, com l’artrosi.
A continuació, tractem amb major profunditat ambdues malalties.
L’artrosi
El procés comença en el cartílag que recobreix l’articulació, que va afinet-se de forma desigual sobre la superfície articular. Aquest procés s’aguditza a mesura que transcorre el temps, podent causar que el cartílag pràcticament desaparegui en les últimes fases de la malaltia.
Al mateix temps, la càpsula articular es torna més gruixuda i es produeix més líquid sinovial (que actua com a lubricant) per la qual cosa l’articulació pot semblar inflada. A més de la degeneració del cartílag, es produeix un creixement anòmal de l’os (osteòfits o “pics de lloro”) que pot causar inflamació dels teixits que envolten l’articulació.
L’artrosi pot afectar a totes les articulacions del cos, però es produeix amb més freqüència a les mans (base del polze i artells dels dits), a les genollades, les malucs i la columna vertebral.
Rigidesa a l’articulació i dolor, que sol empitjorar en moure l’articulació afectada i millorar amb el repòs
Dolor d’esquena (si afecta a la columna vertebral)
Disminució de la mobilitat de les articulacions afectades
Possible inflor de dites articulacions
Eventuals cruixits en moure l’articulació
Generalment no s’associa amb vermellor o calor de l’articulació afectada.
Qui està en situació de risc
L’artrosi no és hereditària, però els factors següents augmenten el risc de patir-la:
L’obesitat: el sobrepès, al cap del temps, sobrecarrega les articulacions i pot desgastar-les
Activitats professionals que suposin sobrecàrrega de les articulacions
Sobrecàrrega produïda per activitats esportives
L’envelliment
Dany a l’articulació causat per fractures prèvies, sobretot quan afecten a la congruència articular (les articulacions han d’encaixar una amb l’altra) o es produeix una sobrecàrrega per quedar un membre més llarg que un altre, o girat respecte al seu eix.
Com es diagnostica
Fonamentalment, a través de la història clínica i l’examen físic realitzat per un metge:
Les radiografies permeten saber si un pacient té artrosi. Però sovint no hi ha relació entre la intensitat del dolor i la gravetat aparent de la radiografia. El dolor i la limitació de la mobilitat permeten orientar el diagnòstic.
Es poden efectuar anàlisis de sang per descartar altres malalties inflamatòries que també causen dolor articular i que tenen causes i tractaments diferents.
Com es tracta
Els procediments següents són generalment d’ajuda:
Aplicar calor per alleujar el dolor durant 20 minuts tres o més vegades al dia. Pot fer-se amb bosses d’aigua calenta, mantes elèctriques, làmpades d’infrarojos o banys d’aigua calenta
Nedar en aigua calenta
En cas d’artrosi de cervicals pot aplicar-se un collaret tou algunes hores del dia
Massatges a la musculatura que envolta l’articulació afectada
Dormir en un matalàs ferm, que no s’enfonsi, pot disminuir el dolor de la columna vertebral
Els casos lleus o moderats poden tractar-se amb èxit mitjançant analgèsics com aspirina o paracetamol. Consulta amb el teu metge o farmacèutic.
En casos més dolorosos, el metge podrà pautar antiinflamatoris o analgèsics més potents, amb codeïna associada al paracetamol.
Si la malaltia avança fins a afectar seriosament la mobilitat del pacient, es pot considerar com a opció la cirurgia per reemplaçar el maluc o genoll afectat.
És possible prevenir l’artrosi?
Generalment no és possible prevenir-la completament. Sí que es pot reduir la gravetat i els efectes mitjançant el manteniment d’un pes adequat, evitant l’obesitat, mantenir-se actiu físicament i evitar sobrecàrregues en les articulacions a mesura que s’envellix, segons la Societat Espanyola de Reumatologia.
L’artritis
Com ja hem dit, l’artritis és la inflamació d’una articulació. Hi ha diferents tipus d’artritis i la majoria són inflamatòries, encara que també pot aparèixer inflamació de l’articulació en malalties degeneratives, com l’artrosi.
Com sé que tinc artritis
L’artritis pot anar precedida o acompanyada de cansament i debilitat. En el cas més freqüent d’artritis crònica, l’artritis reumatoide, el dolor a les articulacions quasi sempre comença a les mans, sovint a ambdues alhora, i afecta fonamentalment als artells.
A més:
Les articulacions apareixen inflades, vermelloses, enrederades i adolorides a causa de la reacció inflamatòria
Pot haver-hi períodes de millora seguits de recaigudes
L’artritis reumatoide pot afectar a totes les articulacions del cos, i resulta impossible saber quan i quines es veuran afectades
Qui està en situació de risc d’artritis reumatoide
Es desconeix la causa de l’artritis reumatoide, encara que existeix la teoria que es desencadena per una infecció, encara que no està provat. Pot tenir un component hereditari i és tres vegades més freqüent en les dones que en els homes.
L’artritis pot aparèixer a qualsevol edat, fins i tot en la infància, però l’artritis reumatoide sol aparèixer entre els 30 i els 35 anys d’edat.
Com es tracta
El curs de la malaltia és impredictible i el tractament difícil, però actualment hi ha molts medicaments que poden alleujar el dolor i retardar la progressió de la malaltia i els danys que causi. És fonamental mantenir un contacte estret amb el metge, ja que la medicació exigeix ajustaments constants.
Com pal·liar els símptomes
Seguint les directrius i consells de la Societat Espanyola de Reumatologia, recomanem el següent:
Evitar en el possible una vida agitada, tant físicament com psíquicament
Dormir una mitjana de 8 a 10 hores, més una migdiada de 30 minuts
Començar el dia amb un bany d’aigua calenta, que farà disminuir la rigidesa
Evitar en el possible activitats que requereixin gran esforç físic
Evitar fer força amb les mans
No practicar esports amb contacte físic. És bo nedar i passejar
Cuidar la higiene postural: evitar tenir les articulacions doblegades, no posar coixins sota els genolls i procurar mantenir cames i braços estirats. És millor un matalàs dur i un coixí baix
Utilitzar calçat de qualitat, evitant materials sintètics i de manera que mantinguin subjecte el taló. La puntera ha de ser ampla i el empeu suficientment alt.
Mantenir un pes adequat, evitant l’obesitat
Millor el repòs que l’activitat, malgrat el que la gent benintencionada del teu voltant pugui recomanar-te
Enfortir els músculs que hi ha al voltant de l’articulació mitjançant els exercicis isomètrics. Consulta amb el teu metge o un fisioterapeuta.
Unes fèrules nocturnes ajuden a mantenir la posició correcta dels dits, encara que són una mica incòmodes; però ajuden a prevenir deformitats.
Una de les nostres obligacions com a tutors d’animals de companyia és cuidar la seva higiene bàsica. Aquí hi entren el pelatge, les dents i les ungles. Aquestes últimes es poden mantenir en bon estat des de casa, però en algunes ocasions pot ser necessari acudir al veterinari per tallar les ungles a un gos o a un gat. Avui veurem totes aquestes qüestions i algunes recomanacions.
És necessari tallar les ungles d’un gos o d’un gat?
La resposta més encertada és que depèn de l’animal i de cada cas. Els gossos que passegen amb regularitat i mantenen un bon nivell d’activitat física solen desgastar-les de manera natural. Per tant, normalment no cal tallar-les. Tanmateix, quan no són tan actius per la raó que sigui i no es produeix aquest desgast, sí que pot ser convenient retallar-les.
En el cas dels felins, amb la nova Llei de Benestar Animal està prohibit que es trobin a la via pública. Per tant, i tot i que ja hauria d’estar present a cada llar amb gats, cal apostar per l’enriquiment ambiental. És a dir, col·locar torres per on puguin enfilar-se i que també incloguin rascadors perquè es puguin afilar les ungles. Si no és suficient o el gat és menys actiu per l’edat, es poden tallar les ungles al gat.
Un aspecte a tenir en compte és que amb els anys, les ungles tendeixen a corbar-se. Per això, i especialment en els gats, se’ls poden clavar a les seves pròpies coixinets. Per evitar aquests problemes, es recomana revisar amb certa freqüència l’estat de les ungles tant dels gossos com dels gats.
Quan és recomanable acudir al veterinari?
Hi ha situacions en què el més prudent és buscar ajuda professional. Per exemple, quan convé tallar les ungles però l’animal és molt nerviós, té ungles negres en què no es veu la zona vascular o ja ha sagnat en intents previs, el veterinari pot realitzar el tall amb més seguretat.
També és recomanable acudir a consulta si les ungles estan excessivament llargues o corbades, ja que poden haver-se alterat les estructures internes. En aquests casos, un mal tall pot causar dolor o infecció.
Com tallar les ungles a un gos o a un gat a casa?
Si decideixes fer-ho tu mateix, és important utilitzar eines específiques per a mascotes. No és recomanable tallar les ungles a un gos amb tisores convencionals, ja que poden estellar-les o exercir una pressió incorrecta.
Per a qui es pregunta com tallar les ungles a un gos, el procés ha de ser gradual:
Col·locar l’animal en una postura còmoda.
Subjectar la pota amb fermesa però sense brusquedat.
Tallar només la punta, evitant la zona rosada, anomenada polpa.
Saber com tallar les ungles a un gat és una mica més complex, ja que tendeixen a ser més inquiets. Cal pressionar suaument el coixinet perquè l’ungla surti completament i després retallar només la part transparent. És preferible fer talls petits i freqüents que no pas un de massa agressiu.
Cada quant cal tallar les ungles?
La freqüència depèn de l’animal i del seu estil de vida. En gossos urbans que passegen diàriament per asfalt, el desgast pot ser més gran. Altres necessitaran retalls cada tres o quatre setmanes.
En els felins, és més difícil dir cada quant tallar les ungles a un gat, ja que depèn del ritme de creixement, del desgast o de si realment suposa alguna molèstia per a ells, cosa que no sol ser el cas. Una xifra realista és una vegada al mes. Tot i això, és més important verificar si les ungles toquen el terra en caminar o si es corben en excés.
Què és millor fer-ho a casa o acudir a un professional?
Depèn de l’experiència del propietari i del caràcter de l’animal. Algunes persones adquireixen pràctica amb el temps i poden encarregar-se del tall sense problemes. Altres prefereixen delegar-ho a un veterinari o a un servei de perruqueria canina.
Riscos de tallar malament les ungles
El principal risc és tallar la polpa, cosa que provoca sagnat i dolor. Si passa, l’animal pot agafar por i posar-se nerviós en els intents futurs. També es poden produir infeccions si el tall no és net. D’altra banda, pot generar estrès i fins i tot reaccions defensives. Si el teu gos mossega, és preferible anar al veterinari per no córrer riscos.
Quant costa tallar les ungles al veterinari? Preus a Espanya
El preu de tallar les ungles a un gos a Espanya sol oscil·lar entre 10 i 25 euros per sessió, depenent de la clínica i de la ciutat. Si el servei s’inclou dins d’una consulta general, pot formar part del cost global de la visita.
Si et preguntes quant costa tallar les ungles a un gos de manera puntual, és una quantitat relativament accessible. Tot i així, convé tenir en compte que forma part de les despeses mensuals d’un gos, juntament amb l’alimentació, les vacunes o les desparasitacions.
En gats, el cost és similar. Si l’animal requereix una sedació lleugera pel seu comportament agressiu, el preu pot augmentar. També pot variar si es tracta d’un servei combinat amb revisió o neteja d’orelles.
La importància de comptar amb suport veterinari professional
La cura regular de les ungles no només evita molèsties; també prevé alteracions en la trepitjada i problemes articulars a llarg termini. El seguiment veterinari serveix per detectar anomalies a les potes o infeccions incipients.
Per facilitar l’accés a les revisions i als serveis veterinaris periòdics, et recomanem apostar per una assegurança per a gossos i gats que cobreixi els imprevistos que puguin sorgir. Pots consultar a la nostra web les condicions de MGC Mútua. Tingues en compte, a més, que la normativa actual estableix l’assegurança obligatòria per a gossos que inclogui la responsabilitat civil.
Preguntes freqüents
Fa mal tallar les ungles a un gos?
Si es fa correctament i només es talla la part externa, no hauria de fer mal. El dolor apareix quan s’arriba a la polpa.
Puc utilitzar un tallaungles normal?
No és recomanable. Les eines específiques per a mascotes estan dissenyades per adaptar-se a la forma de l’ungla i evitar fractures.
Què passa si no tallo les ungles al meu gat?
Poden créixer en excés, corbar-se i clavar-se al coixinet, causant dolor i infecció.
Es poden tallar les ungles als cadells?
Sí, però amb especial cura i utilitzant eines petites. Acostumar-los des de petits facilita el procés en l’etapa adulta.
Un pneumotòrax, o col·lapse pulmonar, és un trastorn que es produeix quan l’aire “se n’escapa” del pulmó, envaint l’espai entre el propi pulmó i la paret toràcica. Això fa que l’aire premi el pulmó, la qual cosa origina el col·lapse, que pot ser parcial o total.
En alguns casos, el pneumotòrax pot ser potencialment mortal.
Per què es produeix
Les possibles causes d’un pneumotòrax són diverses, incloent el que es produeix sense motiu aparent. Poden ser:
Una malaltia al pulmó, ja que si el teixit pulmonar està danyat és més possible que col·lapsi. Les malalties que poden causar un pneumotòrax, entre d’altres, són una MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica), la fibrosi quística, el càncer de pulmó, una pneumònia, asma, tuberculosi o tos ferina.
Dany al tòrax, com una lesió penetrant. Pot produir-se per accident, per una agressió física o per algun procediment mèdic que requereixi inserir una agulla al pit.
Ventilació mecànica. Els pacients que necessiten ajuda d’un respirador poden patir un pneumotòrax per la diferència de pressió d’aire al pit, la qual cosa pot provocar el col·lapse complet del pulmó.
Ampolles d’aire trencades (bullae), que poden aparèixer a la part superior dels pulmons i que poden rebentar deixant que l’aire penetri a l’espai que envolta el pulmó.
Quins símptomes provoca
Els més habituals són:
Dolor agut al pit, que augmenta en respirar o en tossir
Dificultat per respirar
I, a mesura que la gravetat és major:
Cianosi, o coloració blavosa de la pell, que es produeix per falta d’aire
Opressió toràcica
Capvessaments i desmais
Fatiga extrema
Freqüència cardíaca accelerada
Respiració anòmala o que requereix un major esforç que l’habitual
Si experimentes algun dels símptomes citats, acudeix de seguida a Urgències.
Com es diagnostica
Probablement el primer que farà el metge és auscultar el pacient. També li prendrà la tensió que podria estar anormalment baixa. Les proves diagnòstiques que podria demanar són les següents:
Radiografia de tòrax
Gasometria arterial, que mesura la concentració d’oxigen i diòxid de carboni, així com el pH de la sang
Un electrocardiograma, que podria revelar algun problema al cor
Una tomografia axial computeritzada (TAC), si el metge sospitava altres lesions.
Factors de risc
Un pacient que ja ha patit un pneumotòrax és més propens a patir un altre en els casos següents:
Té factors genètics
És fumador
Ha tingut dos episodis de col·lapse pulmonar
És alt i prim: l’estirament dels teixits pulmonars pot provocar bullae. Un ràpid creixement en l’adolescència pot predisposar a la formació d’aquestes butllofes
Com es tracta
Depèn de la mida del pneumotòrax. Un de petit sol desaparèixer per si sol, sense més que repòs i oxigen addicional.
Si el problema és major, pot extreure’s l’aire de la zona que envolta el pulmó mitjançant una punció amb una agulla, de manera que es relaxi la pressió sobre el pulmó i pugui aquest expandir-se.
Un pneumotòrax gran requerirà la col·locació d’una sonda (una sonda pleural) dins de l’espai que envolta els pulmons per drenar l’aire de la zona afectada. La sonda podria deixar-se durant el temps necessari per drenar completament la cavitat, a vegades diversos dies.
Si la zona on es va produir la fuga ha patit danys, podria reparar-se mitjançant una intervenció quirúrgica. També pot prevenir-se la repetició del pneumotòrax mitjançant pleurodesi pulmonar, un procediment que mitjançant la introducció d’una substància irritant entre la pleura (el teixit que recobreix els pulmons) i la cavitat toràcica, aconsegueix que ambdós teixits es fusionin, eliminant l’espai on s’acumulava l’aire.
El dolor de genoll és una de les consultes més habituals entre adults de totes les edats. Pot aparèixer de manera sobtada després d’una lesió, o bé desenvolupar-se de forma progressiva amb el temps. Identificar-ne la causa és essencial per aplicar el tractament correcte i evitar complicacions futures.
Els genolls són les articulacions més grans del cos i unes de les que suporten més càrrega al llarg del dia. En activitats tan quotidianes com pujar escales, poden arribar a suportar fins a quatre vegades el nostre pes corporal. És per això que el seu bon funcionament és clau per caminar, aixecar-nos, fer esport i mantenir una vida activa.
Per què fa mal el genoll? Les causes més habituals
El dolor de genoll pot tenir múltiples orígens. Entre els més freqüents hi trobem:
1. Artrosi del genoll
Deguda al desgast progressiu del cartílag articular. És especialment habitual a partir dels 50 anys i provoca rigidesa, dolor i pèrdua de mobilitat.
Augment de pes, que incrementa la pressió sobre l’articulació
Factors que augmenten el risc de dolor de genoll
Hi ha situacions que poden facilitar l’aparició de dolor o agreujar problemes existents:
Sobrepès o obesitat, que incrementen la càrrega articular
Debilitat muscular, especialment dels quàdriceps i isquiotibials
Sedentarisme
Activitat física intensa sense preparació prèvia o sense tècnica adequada
Amb el temps, aquests factors poden accelerar el desgast del cartílag i afavorir l’artrosi i altres dolors articulars.
Com prevenir el dolor de genoll? Recomanacions pràctiques
La millor manera de protegir els genolls és adoptar hàbits saludables. Les recomanacions principals són:
1. Mantenir un pes saludable
Reduir el pes corporal disminueix significativament la càrrega sobre els genolls.
2. Enfortir la musculatura
Treballar els quàdriceps, isquiotibials i glutis ajuda a estabilitzar l’articulació, especialment en persones amb artrosi de maluc.
3. Practicar exercici de baix impacte
Activitats com caminar, nedar o anar en bicicleta milloren la mobilitat sense sobrecarregar.
No cal fer entrenaments intensos: caminar 30 minuts al dia és suficient per millorar la salut articular.
Quan cal consultar amb el metge?
És important no normalitzar el dolor de genoll. Cal demanar valoració mèdica si apareix:
Dolor persistent que no millora amb el repòs
Inflor important o recurrent
Sensació d’inestabilitat o bloqueig
Dificultat per caminar o limitació del moviment habitual
Una detecció precoç permet iniciar el millor tractament: fisioteràpia, exercici terapèutic, tractament farmacològic o, en alguns casos, exploracions complementàries.
Mobilitat i qualitat de vida
Els genolls són essencials per al nostre dia a dia i contribueixen directament a la nostra autonomia. Cuidar-los no és només una qüestió de confort, sinó una inversió directa en mobilitat i qualitat de vida. Un bon estat general de salut també depèn de mantenir les articulacions lliures de tensions i altres dolors articulars.
Al MGC Centre Mèdic, disposem d’un equip especialitzat en traumatologia, preparat per avaluar el dolor de genoll i oferir-te les opcions de tractament més adequades segons el teu cas.
Preguntes freqüents sobre el dolor de genoll
És normal que el genoll faci soroll quan camino?
Sovint sí. Els cruixits sense dolor solen ser deguts al moviment del tendó o a petites bombolles de gas a l’articulació. Si hi ha dolor associat, cal una valoració mèdica.
El fred o la pluja poden augmentar el dolor de genoll?
Algunes persones noten més molèsties amb els canvis de pressió atmosfèrica. No és greu, però pot ser indicatiu de sensibilitat articular.
He d’evitar l’esport si em fa mal el genoll?
En general, no. Cal evitar moviments que generin dolor intens, però mantenir-se actiu amb exercici de baix impacte ajuda a la recuperació.
Els antiinflamatoris són sempre necessaris?
No. Depèn de la causa del dolor. En molts casos, la fisioteràpia i el reforç muscular són més efectius a llarg termini.
El dolor de genoll sempre requereix proves d’imatge?
No sempre. Moltes causes es diagnostiquen amb l’exploració física. El metge valorarà si cal una radiografia o una ressonància.
Els galindons són la deformació que es produeix a l’os del dit gros del peu. La seva aparició suposa un problema estètic, però més enllà de l’aspecte també és una patologia que pot arribar a ser molt dolorosa. No només pel mateix creixement de l’os, sinó pel fregament amb el calçat i les limitacions en les activitats del dia a dia.
Tot i que és habitual apostar en primer lloc per plantilles i altres elements que continguin la deformació i alleugin el dolor, arriba un moment en què l’operació de galindons esdevé necessària. Avui veurem en quins casos, en què consisteix aquesta intervenció i quin és el seu preu.
Què són els galindons i quan és necessària l’operació?
El galindó, conegut mèdicament com a hallux valgus, és una desviació del dit gros del peu cap als altres dits. El resultat d’aquesta desviació és una prominència òssia a la part interna del peu. Amb el pas del temps, es va inflamant i pot ser dolorosa, sobretot quan s’utilitza calçat estret. També és freqüent que apareguin callositats i que la trepitjada es vegi afectada.
Tanmateix, no tots els casos de galindons requereixen cirurgia. En una fase inicial, se sol apostar pel tractament conservador, que consisteix a canviar el tipus de calçat per models més amples, utilitzar plantilles personalitzades, prendre antiinflamatoris o fer sessions específiques després d’anar al podòleg. Totes aquestes accions són eficaces per frenar la progressió durant un temps.
L’operació de galindons se sol recomanar únicament quan el dolor es torna constant, hi ha dificultat per caminar, la deformitat està molt avançada i els tractaments conservadors ja no ofereixen cap millora.
En què consisteix l’operació de galindons?
La cirurgia té com a objectiu principal corregir la desviació del dit i recol·locar l’os perquè estigui en la seva posició adequada. Per fer-ho, és necessari realitzar talls controlats a l’os, anomenats osteotomies, i fixar la nova posició amb petits cargols o grapes.
Existeixen dues tècniques principals: la cirurgia tradicional oberta i la cirurgia mínimament invasiva. L’elecció depèn del grau de deformitat i de la valoració mèdica. En ambdós casos, l’objectiu és alleujar el dolor i millorar la funcionalitat del peu.
És dolorosa?
La intervenció es realitza amb anestèsia local o regional. El postoperatori pot generar molèsties durant els primers dies, però el dolor acostuma a controlar-se amb medicació. La inflamació pot durar diverses setmanes i és habitual portar una sabata postquirúrgica temporal.
Riscos i possibles complicacions
Com en qualsevol cirurgia, hi pot haver riscos en l’operació de galindons. Pot aparèixer infecció, sagnat, rigidesa articular o retard en la consolidació òssia. I, tot i que és poc freqüent, hi ha casos en què les molèsties es mantenen o pot aparèixer recidiva. Per això és important fer una bona valoració prèvia i portar un seguiment postoperatori adequat.
Val la pena operar-se?
Quan el dolor limita les activitats diàries, la cirurgia sol ser l’opció indicada per millorar la qualitat de vida de la persona. Tot i això, la decisió s’ha de basar en els símptomes i no només en l’aparença del peu.
Quant costa una operació de galindons a Espanya?
El preu a Espanya de l’operació de galindons varia segons la clínica, la ciutat i la tècnica utilitzada. De manera orientativa, sol oscil·lar entre 1.500 i 3.500 euros per peu en centres privats i amb una tècnica senzilla.
Dins del preu de l’operació de galindons s’inclouen els honoraris mèdics, el quiròfan i les revisions bàsiques. En alguns casos, no cobreix les proves complementàries o els tractaments addicionals que puguin ser necessaris.
L’operació de galindons la cobreix la Seguretat Social?
Un dubte habitual és si es pot fer l’operació de galindons per la Seguretat Social. Normalment està coberta quan hi ha una indicació mèdica per dolor o per limitació funcional. En aquests casos, el pacient no assumeix el cost directe de la cirurgia, tot i que pot haver-hi llista d’espera.
Per aquest motiu, sovint es recorre a un segur mèdic privat. A més de no haver d’esperar per a la intervenció, es redueix en gran mesura el cost de la mateixa. Tot i així, tot depèn de les condicions de la pòlissa. Els tractaments podològics a MGC estan inclosos en la cobertura. Pots consultar tots els detalls a la seva web.
Factors que influeixen en el cost
Entre els elements que determinen el pressupost final destaquen:
Tipus de tècnica quirúrgica
Experiència del cirurgià
Necessitat de proves diagnòstiques addicionals
Ciutat on es realitza la intervenció
Seguiment postoperatori inclòs
Preguntes freqüents
Es poden operar els dos peus alhora?
En alguns casos sí, però depèn de la valoració mèdica i de la capacitat de recuperació del pacient. Operar ambdós peus pot allargar la recuperació inicial.
Quan puc tornar a conduir?
Generalment entre 3 i 6 setmanes, sempre que el peu intervingut permeti recolzar amb seguretat i l’especialista ho autoritzi.
Quan podré utilitzar calçat normal?
Sovint és possible després de 6 o 8 setmanes, tot i que la inflamació pot tardar diversos mesos a desaparèixer completament.
Poden tornar a sortir els galindons?
Existeix risc de recidiva si no es corregeixen factors que n’afavoreixen l’aparició, com l’ús habitual de calçat inadequat.
És millor la cirurgia tradicional o la mínimament invasiva?
No hi ha una opció universalment superior. L’elecció depèn del grau de deformitat, de les expectatives del pacient i de la valoració de l’especialista. En qualsevol cas, una bona orientació mèdica i revisions periòdiques ajuden a prendre la decisió adequada.
Les clamídies són un grup especial de bacteris de petita mida que poden ser paràsites a l’interior de les cèl·lules dels homes i alguns animals.
Conformement a les dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a tot el món hi ha al voltant de 146 milions de casos d’infecció per Chlamydia trachomatis. La prevalença és fonamentalment de 15 a 24 anys, i és més freqüent en dones (4%) que en homes (2,5%). La majoria dels casos no presenten símptomes (75% de dones i 50% d’homes), la qual cosa dificulta la seva detecció i control.
Varietats de clamídies
Existeixen tres espècies diferents: Chlamydia psittaci, Chlamydia pneumoniae i Chlamydia trachomatis. Les dues primeres causen fonamentalment infeccions respiratòries, incloent pneumònies.
Existeix una relació causal de Chlamydia pneumoniae amb l’arteriosclerosi, una greu malaltia cardiovascular. La infecció crònica amb la bacteria desencadena una inflamació de les artèries, la qual cosa produeix formació de plaques per l’activació de cèl·lules immunitàries (macròfags i limfòcits T).
Per contra, la Chlamydia trachomatis dona lloc sobretot a infeccions de transmissió sexual i infeccions oculars, comportant-se de forma diferent a Occident i al tercer món.
En alguns països poc desenvolupats d’Àfrica, Orient Mitjà, Àsia i Amèrica Llatina produeix el tracoma, una forma de conjuntivitis crònica que dona lloc al 15% de tots els casos de ceguesa al món. Segons l’Organització Mundial de la Salut, com hem dit, existeixen 146 milions d’afectats que seria necessari tractar per erradicar aquesta causa de ceguesa. També pot produir una malaltia de transmissió sexual caracteritzada per una gran inflamació dels ganglis de l’engonal que es coneix com a limfogranuloma venereu.
En el món occidental les infeccions causades per Chlamydia trachomatis solen produir inflamació de l’aparell genital. En conjunt, constitueix la malaltia bacteriana de transmissió sexual més freqüent, molt per davant de la gonorrea o de la sífilis. Al no ser una malaltia “de declaració obligatòria”, la veritable incidència de la infecció per clamídies a Espanya no és coneguda. La clamídia afecta sobretot a adults joves i adolescents, i en el cas de les dones pot donar lloc a complicacions greus com infertilitat i transmissió de la infecció al nounat.
Com es contagia
En el nostre medi la infecció per Chlamydia trachomatis és una malaltia de transmissió sexual, excepte en el cas dels nounats d’una mare infectada, que es contagien en travessar el canal del part.
Per què es produeix
Les clamídies són capaces d’unir-se a la membrana de les cèl·lules humanes i d’introduir-se al seu interior. Un cop allà augmenten de mida i es multipliquen, donant lloc a moltes noves clamídies que es lliuraran en morir la cèl·lula en què s’hostatjaven. Les noves bactèries tornen a unir-se a altres cèl·lules, infectant-les i iniciant un nou cicle.
Quins símptomes produeix la infecció per clamídies
En l’home
En el mascle, el més freqüent és l’aparició de símptomes d’uretritis entre tres dies i tres setmanes després del contagi, produint:
Esquinç en orinar
Sortida d’exsudat, amb aspecte de mucositat o de pus, per l’orifici de la uretra.
Fins a la meitat dels casos, l’uretritis produeix pocs o cap símptoma. Això facilita que no es diagnostiqui i que la infecció es dissemi per l’aparell genital masculí fins a l’epidídim (epididimitis), la qual cosa produeix dolor al testicle i, a llarg termini, pot afectar la fertilitat.
En el cas de relacions sexuals anals, poden existir símptomes per inflamació del recte (diarrea, dolor en defecar, mucositat o sagnat per l’anus).
En la dona
En la dona, el més freqüent és que no hi hagi símptomes malgrat una infecció del coll de l’úter (en l’úter o matriu, el coll és la zona més pròxima a la vagina i la que es comunica amb ella). En cas d’existir símptomes, solen deure’s a inflamació del coll de l’úter o la uretra. Els més freqüents són:
Petits sagnats per la vagina després del coit o de forma espontània
Esquinç en orinar
Augment de la freqüència urinària
Secreció uretral purulenta (rar).
L’absència de símptomes dona lloc a que la infecció no es tracti i això facilita la progressió de la clamídia per l’aparell genital femení, podent-se produir inflamació del cos de l’úter (endometritis) i les trompes (salpingitis). La inflamació de la trompa pot donar un quadre de dolor abdominal amb febre anomenat malaltia inflamatòria pèlvica i, en els casos més greus, peritonitis o produir cicatrius que interferiran amb la possibilitat de fecundació i implantació correcta de l’òvul, donant lloc a infertilitat o embarassos ectòpics. L’afectació de la matriu pot donar lloc a problemes durant l’embaràs incloent parts prematurs i baix pes dels nounats.
En tots dos sexes es pot produir un limfogranuloma venereu. Aquesta forma de presentació és rara a Occident i només són capaços de produir-la algunes soques de la bactèria. Es caracteritza per l’aparició d’una petita lesió genital (bony, ampul·la o úlcera), en general al penis o els llavis de la vulva, que moltes vegades passa desapercebuda, que es segueix per aparició de febre, afectació general i grans ganglis dolorosos a l’engonal que poden arribar a supurar.
En el nounat
El nounat es pot infectar a l’aparell genital femení durant el part. El més freqüent és l’aparició de conjuntivitis entre una i dues setmanes després del naixement, però també es poden produir infeccions respiratòries, incloent pneumònia, durant el primer trimestre de vida.
Com es diagnostica
Les infeccions per clamídies són freqüents al nostre medi, per la qual cosa el metge haurà de considerar aquesta possibilitat davant de qualsevol persona jove, sexualment activa, amb símptomes de malaltia de l’aparell genital i en qualsevol nounat amb infecció ocular.
Desgraciadament, com la majoria dels casos no tenen símptomes, és infreqüent que la persona infectada acudeixi al metge, excepte en els casos en què desconfia d’alguna relació sexual prèvia. De fet, en algunes zones s’han dut a terme estudis en població general per tractar de detectar els casos asimptomàtics i prevenir la difusió de la malaltia i les seves complicacions.
Són especialment suggestius d’infecció per clamídia els casos que tenen algun dels símptomes o circumstàncies següents:
Un mascle amb esquinç en orinar i exsudat uretral
Una dona que orina amb molèsties i major freqüència, amb cultiu d’orina negatiu
Una persona amb una altra malaltia de transmissió sexual
Una persona la parella sexual de la qual té la infecció
Una persona (homosexual o heterosexual) amb múltiples parelles
Un nounat amb conjuntivitis.
La confirmació del diagnòstic es realitza al laboratori clínic, detectant la presència de clamídia en una mostra de la zona infectada. En general es realitza utilitzant una torunda de cotó o similar per obtenir un cert nombre de cèl·lules de la uretra, coll de l’úter o conjuntiva, segons els casos.
El gonococ (Neisseria gonorrhoeae) és la causa de la gonocòcia, gonorrea o blenorràgia. Aquest germen pot produir símptomes idèntics als que produeix Chlamydia trachomatis, perquè també pot donar lloc a uretritis, proctitis, epididimitis, cervicitis, endometritis i salpingitis a l’adult i conjuntivitis en el nounat. Per tot això sempre és obligatori descartar que aquesta infecció sigui la causa dels símptomes o que coexistiscin les dues infeccions (en les malalties de transmissió sexual és freqüent que es patisquen i es contagïn diverses alhora).
En la majoria de les ocasions aquests problemes pot tractar-los el metge d’atenció primària, que ordenarà alguns estudis per demostrar la presència de clamídies i descartar l’existència de gonococ i altres microorganismes de transmissió sexual, i indicarà un tractament amb antibiòtics. Altres vegades el diagnòstic és difícil de confirmar i serà necessària la participació d’un especialista i fins i tot consultes urgents a l’hospital en cas de complicacions com la malaltia inflamatòria pèlvica.
Com es tracta
Degut a la possibilitat que es produeixin greus complicacions en el futur i que es contagii la malaltia a altres persones, és important tractar la infecció per Chlamydia trachomatis en quant es detecti.
El tractament es realitza amb antibiòtics, emprant-se tetraciclines o macròlids. La còmoda administració de la doxiciclina (dues preses al dia) fa que sigui la tetraciclina més usada. Les tetraciclines no es poden usar durant l’embaràs ni en els nens. Els macròlids són antibiòtics bastant segurs encara que poden produir molèsties digestives i interferir amb altres medicaments (anticoagulants, antiepilèptics). El macròlid clàssic és l’eritromicina, encara que hi ha altres nous com l’azitromicina que precisen menys preses al dia.
La majoria de les infeccions de la uretra, coll uterí i recte curen amb set dies de tractament de doxiciclina o eritromicina. En aquests pacients una dosi única d’1 gram d’azitromicina sembla igual d’efectiva.
Altres localitzacions (epidídim, trompa) o el limfogranuloma venereu requereixen tractaments durant períodes més prolongats. Durant l’embaràs solen escollir-se com a antibiòtics l’eritromicina o l’amoxicil·lina.
És de suma importància avaluar i tractar adequadament la parella per evitar reinfeccions.
Què has de fer si creus haver-la contret
Has de posar-te en contacte amb el teu metge. Per evitar contagiar a altres persones, hauries d’abstenir-te de tenir relacions sexuals sense protecció fins haver realitzat el tractament.
Has d’informar a la teva parella o parelles, dels dos mesos anteriors, a l’objecte que puguin ser diagnosticades i tractades.
Què es pot fer per prevenir la infecció per clamídies
Atès que aquesta és una malaltia de transmissió sexual, cal adoptar precaucions en les relacions sexuals, evitant que les cèl·lules infectades, presents en el semen o les secrecions genitals femenines, entrin en contacte amb zones del nostre organisme susceptibles d’infectar-se com la uretra, l’aparell genital femení o el recte.
Per a una relació sexual més segura hem de tenir en compte aquests principis:
En persones sexualment actives, emprar el preservatiu en totes les relacions sexuals és la manera més efectiva de prevenir totes les malalties de transmissió sexual.
També resulta segur mantenir relacions sense preservatiu si les dues persones no tenen cap malaltia de transmissió sexual i cap manté relacions sexuals amb una altra parella. No obstant això, en moltes situacions és difícil o impossible garantir que aquesta és la situació, per desconeixement o falta d’honestedat.
El risc augmenta a mesura que augmenta el nombre de parelles sexuals, quan la parella té relacions sexuals amb múltiples persones i en els primers moments de relacions sexuals amb una parella nova.
Hi ha dades que en algunes ocasions, el cribratge de poblacions sense símptomes permetria detectar i tractar casos i a més estalviaria diners perquè evitari les complicacions de la malaltia, que són més cares que el programa de cribratge i el tractament dels casos detectats.
Quina és l’evolució probable de la malaltia
Quan la malaltia es diagnostica precoçment i es tracta correctament, s’obté la curació de més del 90% dels casos, habitualment amb dosis úniques d’antibiòtic o amb la pauta clàssica d’una setmana de tractament.
Si no es tracta la malaltia, poden produir-se complicacions molt importants a llarg termini, especialment en les dones, com:
Esterilitat
Embarassos ectòpics (l’òvul fecundat no s’implanta a l’úter)
Complicacions de l’embaràs (parts prematurs, nounats de baix pes)
Dolor o molèsties abdominals baixes persistents
També la malaltia pot presentar complicacions greus com la malaltia inflamatòria pèlvica, o provocar reaccions a distància com inflamació de les articulacions o del fetge.
Portar un control del pols és una manera senzilla de conèixer com està funcionant el nostre cor. Tanmateix, moltes persones es pregunten per desconeixement quines són les pulsacions normals per minut adequades, si és preocupant tenir el pols baix o si canvia amb l’edat. En aquest article respondrem a tots els dubtes més freqüents.
Quantes pulsacions per minut és normal tenir en repòs?
En adults sans, les pulsacions en repòs solen situar-se entre 60 i 100 batecs per minut. Aquesta xifra pot variar lleugerament en funció de l’estat físic, la genètica o el moment del dia. Els esportistes entrenats poden presentar pulsacions en repòs més baixes sense que això suposi cap problema.
Quan es parla de quants batecs per minut són normals, és important tenir en compte que el cor no batega sempre igual. El ritme cardíac augmenta amb l’activitat física, l’estrès o la febre, i disminueix durant el son o en estats de relaxació profunda.
Pulsacions normals en repòs segons l’edat
El ritme cardíac normal segons l’edat canvia especialment durant la infància. Els nadons i els nens petits presenten xifres més elevades, que es van reduint progressivament fins que s’arriba a l’edat adulta.
De manera orientativa:
Nadons: 100–160 batecs per minut
Nens d’1 a 10 anys: 70–120
Adolescents i adults: 60–100
Amb el pas dels anys, les pulsacions normals en repòs segons l’edat poden variar lleugerament a causa de canvis fisiològics i de la condició cardiovascular. Els adults que practiquen esport amb regularitat i es mantenen actius solen continuar dins del rang anterior.
Hi ha diferències entre homes i dones?
Existeixen petites diferències entre les pulsacions normals de la dona i de l’home. En general, les de les dones solen ser lleugerament més altes que les dels homes, a causa de factors hormonals i de diferències anatòmiques en la mida del cor. Tot i això, la variació és molt lleu i ambdós sexes comparteixen el mateix rang general de normalitat.
A més, tant en homes com en dones també influeixen el nivell d’entrenament, el pes corporal i la presència de malalties cardiovasculars.
Què significa tenir pulsacions baixes o altes?
Es considera que hi ha pulsacions baixes, conegudes com a bradicàrdia, quan els batecs del cor per minut estan per sota de 60 en adults no esportistes. Pot ser normal en persones que porten anys entrenant, però si s’acompanya de mareig, fatiga o desmais, és convenient consultar amb un metge.
Per contra, si el pols en repòs està per sobre dels 100 batecs per minut, es parla de taquicàrdia. Algunes causes poden ser l’ansietat, la febre, l’anèmia, la deshidratació o problemes cardíacs. Quan apareixen palpitacions intenses o sensació de cops forts al cor, convé descartar alteracions del ritme.
En qualsevol cas, no totes les variacions són patològiques. Però si els batecs del cor són irregulars o apareixen símptomes associats, sí que es recomana demanar cita amb un professional.
Com mesurar correctament el pols a casa
El càlcul de la freqüència cardíaca és senzill i es pot fer manualment. Només cal col·locar dos dits al canell o al coll i comptar les pulsacions durant 60 segons. També es pot comptar durant 30 segons i multiplicar per dos.
Perquè el valor obtingut sigui fiable, es recomana:
Estar en repòs almenys cinc minuts.
No haver consumit cafeïna ni haver fet exercici prèviament.
Repetir la mesura diversos dies per comparar.
Actualment, molts rellotges intel·ligents permeten controlar les pulsacions per minut de manera contínua, tot i que, davant del dubte, sempre és millor confirmar-ho amb una mesura manual o professional.
Quan consultar amb un professional sanitari
Convé acudir al metge quan:
El pols en repòs és persistentment inferior a 50 o superior a 100 sense causa aparent.
Apareixen marejos, desmais o dolor toràcic.
Es perceben palpitacions freqüents o sensació d’irregularitat.
Existeix antecedent de malaltia cardiovascular.
Les revisions mèdiques periòdiques serveixen per detectar alteracions abans que generin complicacions. En aquestes revisions s’avaluen la tensió arterial, el colesterol i la funció cardíaca.
Vine a fer-te les teves revisions mèdiques a MGC Mútua
Mantenir controlat el cor forma part de la cura global de la salut. Amb les assegurances de salut de MGC Mútua podràs accedir a professionals especialitzats, proves diagnòstiques i controls preventius que t’ajudin a vigilar la freqüència cardíaca i altres paràmetres essencials.
La prevenció és clau per detectar arrítmies, alteracions del ritme o factors de risc cardiovascular abans que evolucionin.
Preguntes freqüents
És dolent tenir 55 pulsacions en repòs?
Depèn del context. En persones esportistes pot ser completament normal. Si no es fa exercici habitual i apareixen símptomes, convé consultar.
Quantes pulsacions són normals en fer exercici?
Durant l’activitat física, el cor pot arribar entre el 50 % i el 85 % de la freqüència cardíaca màxima teòrica, que es calcula restant l’edat a 220. És normal que el pols augmenti proporcionalment a la intensitat de l’esforç.
L’estrès augmenta el ritme cardíac?
Sí. L’estrès activa el sistema nerviós simpàtic i pot elevar les pulsacions de manera temporal. També pot provocar palpitacions perceptibles fins i tot en repòs.
Les pulsacions canvien amb l’edat?
Sí. A la infància són més elevades i tendeixen a estabilitzar-se a l’edat adulta. Amb l’envelliment es poden produir lleugeres variacions, tot i que els rangs normals es mantenen.
És normal notar els batecs del cor en repòs?
En ocasions sí, especialment en situacions d’ansietat o després de consumir estimulants. Si la sensació és persistent o molesta, convé fer una avaluació mèdica per descartar alteracions del ritme.
El constant so del plor del nounat és un senyal de patiment que atrau l’atenció sobre el nen, ja que genera molta angoixa en els pares o en els cuidadors.
El plor dels nens resulta molest per a l’oïda i molts pares no són capaços d’escoltar plorar els seus fills durant molt de temps seguit, per la qual cosa aquest fet constitueix un motiu freqüent de consulta en Atenció Primària.
Significat del plor
El plor és un dels aspectes més importants de la personalitat humana i és l’únic mode amb què el teu fill pot expressar el seu estat d’ànim. Per tant, com a primera premissa cal entendre que el plor és el llenguatge del nounat i l’única forma que té per comunicar-se amb el seu entorn.
La segona idea que ha de quedar clara és que els nens no ploren per plorar, sense raó. És necessari fer un esforç racional de comprensió per entendre què és el que necessita el nen, sense caure en el tòpic de que si un nen plor és perquè té gana. Aquest és l’error més freqüent dels pares primers.
Davant d’un nounat plorant el primer que cal preguntar-se és si la causa és fisiològica, i per tant fàcil de resoldre, o per contra és patològica i serà necessari consultar amb el pediatre.
Ritme del plor normal del nen
El plor en un lactant normal segueix un patró característicament rítmic. Cada “unitat de plor” consisteix en plor seguit d’un breu so inspiratori.
La primera sèrie rítmica de plor s’observa en el nounat durant la primera mitja hora de vida, i a partir d’aleshores es fa més variable.
El plor no és uniforme, sinó que mostra un ritme circadià des de les primeres setmanes. Així, els primers quatre mesos es caracteritzen per episodis de plor predominantment vespertí i nocturn. Als nou mesos el plor és més aviat nocturn.
Intensitat i periodicitat del plor
A mesura que el teu fill creix el plor ho fa amb la mateixa intensitat, assolint el seu punt més elevat entre les 6-8 setmanes de vida, seguit d’un ràpid descens.
Als dos mesos els nadons ploren una mitjana d’aproximadament 2-2,5 hores diàries. En el primer trimestre, només un 30% de nens plora una mitjana de tres hores al dia, baixant el percentatge entre un 7% i un 10% en el segon trimestre.
L’origen del plor dels nens més grans pot distingir-se amb major claredat, ja que són més capaços d’expressar la procedència del plor.
Causes fisiològiques (no patològiques) del plor del nounat
La majoria de les causes de plor són evidents per als pares, per la qual cosa no solen ser motiu de consulta. De totes maneres, no sempre som capaços de diferenciar la causa, encara que el nen no pateixi una malaltia.
Els motius més freqüents són:
Sensació de gana o set
És el motiu més freqüent de plor, però cal saber que el nounat presenta un “reflex de succió”, per la qual cosa xuclarà qualsevol cosa que se li porti a la boca com si tingués molta gana. Això no significa per tant que es quedi amb gana. Si després de la toma el nen dorm plàcidament el lògic és que hagi pres l’aliment necessari i només plorarà per gana al cap de 2-3 hores. Si per contra el nen menja poca quantitat, no es quedarà tranquil immediatament després de la toma i seguirà requerint llet.
Mala alimentació
El plor pot ser causa d’una hiperconcentració de la llet o de l’alimentació complementària, o per un excés de sal en les farinetes. Una mala elaboració del biberó (massa llet en pols i poca aigua) li provocaran set al nen i altres alteracions, com diarrea osmòtica o deshidratació.
Aire o gasos en excés
Sempre has de procurar que el nen expulsi els aires que ha ingerit durant la toma. Fins i tot en els casos més acurats, això no sempre s’aconsegueix i provoca que al final del dia el nen presenti el típic còlic del lactant. Se li facilitarà la seva millora realitzant massatges circulars a l’abdomen i flexionant les cames cap al melic.
Soledat
Això és rar en els primers mesos de vida, però a partir del segon semestre el nen comença a prendre consciència del seu entorn i experimenta el que s’ha denominat “angoixa de separació”, requerint la presència dels seus pares.
Desig que el prenguin en braços
Normalment aquest plor es calma al agafar el nen en braços. Poden expressar aquest desig molt precoçment i no és aconsellable deixar-los plorar pensant que adquiriran mals hàbits.
Por a la foscor
Apareix en nens més grans, al ajagar-los. En ocasions els nens deixen de plorar deixant una llum encesa.
Fatiga o cansament
Quan han estat moguts o manipulats en excés o bé hi ha un ambient sorollós, alguns nadons estan tan actius que els costa adormir-se al final del dia.
Excés de roba, o poca roba
Si el nen porta massa o molt poca roba pot ser que plori perquè tingui calor o perquè, pel contrari, tingui fred.
Bolquers mullats
El plor del nen també pot deure’s a que el bolquer està mullat i li molesta.
Roba de llana, niló o fibres artificials
L’ús de roba o peces de llana o contacte amb fibres de niló o altres fibres artificials, poden provocar picor i sensació de malestar.
Dolor de dents
Quan surt alguna dent o quan s’estan formant poden provocar dolor. Normalment s’associa a babau excessiu i sol calmar-se amb analgèsics (paracetamol), si el metge ho estima adequat, o amb algun mossegador que li calmï la sensació de desassossec.
Altres causes
Ambient sorollós, discussions al seu voltant, el lladruc d’un gos, una melodia, quan se’ls desvesteix, cares estranyes, moviments bruscs, retard en l’hora del menjar, etc.
Causes patològiques del plor
El plor patològic sol ser continu i no va precedit de gemecs. Sol ser un plor més estrident que crida l’atenció dels pares en notar que és diferent del plor habitual. Per això sempre hem de fer cas a les persones que coneixen el nen ja que poden percebre una situació anormal. S’haurà de valorar si són crisis repetides de plor o són aïllades. En el primer cas si afecten o no al creixement i desenvolupament del nen.
Les causes de plor patològic poden ser múltiples i sempre cal consultar amb el pediatre, que s’encarregarà del diagnòstic i tractament apropiat, realitzant una adequada exploració clínica que inclourà la temperatura, otoscòpia, tacte rectal o clínica meníngia.
El nen plorós
No obstant això, sempre existeix un petit percentatge de nens que ploren sense raó aparent. Són nens que no tenen una causa objectiva (ni patològica ni no patològica) que expliqui la seva conducta.
El plor no es deté amb freqüència en prendre el nen en braços, i totes les tècniques emprades per a calmar-los resulten ineficaces.
És important assessorar als pares sobre les causes de plor normal i d’aquesta forma intentar alleujar el sentiment de culpa i disminuir les preocupacions al respecte. Però part de la inquietut causada pel plor no pot suprimir-se mitjançant el raonament lògic.
En aquests casos, és necessari que els pares descansin del plor per poder afrontar de manera adequada la seva pròpia inquietud, ja que la fatiga, l’escàs descans i la tensió poden provocar una resposta paterna inadequada al plor del nen, com pot ser deixar-lo sol a casa o fins i tot provocar maltractaments.
Contractar una assegurança de vida és una decisió que moltes persones es plantegen quan pensen en el futur. Realment val la pena o pot semblar una despesa innecessària?
Tot i que no és obligatori, disposar d’una assegurança de vida és una manera eficaç de protegir els éssers més estimats en cas de malaltia, invalidesa o defunció. És especialment recomanable si tens fills, hipoteca o persones que depenen econòmicament de tu.
En aquest article t’expliquem què és una assegurança de vida, per què contractar-la i quins són els seus principals beneficis.
Aquest lloc web fa servir diferents tipus de cookies pròpies i de tercers adreçades a garantir el correcte funcionament del web i la personalització del seu contingut i publicitat, així com a oferir-li una millor experiència de navegació, ajustada a les seves necessitats i interessos.
Funcionals
Sempre actives
L'emmagatzament tècnic o accés és necessari per al correcte funcionament del lloc web, i permetre funcionalitats com el canvi d'idioma o guardar ajustaments.
Ajustaments
The technical storage or access is necessary for the legitimate purpose of storing preferences that are not requested by the subscriber or user.
Estadístiques
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són utilitzats exclusivament amb la finalitat d'analitzar l'ús del lloc web per part dels visitants.L'emmagatzematge tècnic o l'accés són utilitzats exclusivament amb la finalitat d'analitzar l'ús del lloc web.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o rastrejar l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb fins de màrqueting similars.
