Salut i medicina
Què es el radiodiagnòstic?
Índex de continguts
El radiodiagnòstic és una manera de determinar o diagnosticar la malaltia d’un pacient mitjançant l’emissió de radiacions, la qual, al seu torn, ens permet de comprovar l’existència i l’abast del problema i obtenir-ne una imatge adequada.
N’hi ha de dues classes bàsiques: els raigs X i la ressonància magnètica nuclear (RMN).
Els raigs X
Es van descobrir el 1895 i tingueren una aplicació immediata: al cap d’un parell de mesos de la troballa ja es feien servir a Europa i als Estats Units, no únicament per obtenir imatges dels òrgans de gent viva, sinó per tractar certes malalties, com ara el càncer.
Són una mena de radiació electromagnètica, semblant a la de la llum o a la de les radiofreqüències. Tenen una energia alta perquè la longitud d’ona és curta, fet que els permet de travessar els teixits. Quan penetren en el cos, els teixits densos, com ara els ossos, bloquen els raigs més que els teixits tous (com són els pulmons).
Proves mèdiques amb raigs X
Les radiografies simples són molt útils per diagnosticar moltes malalties i problemes. Permeten de diagnosticar, normalment sense cap mena de dubte, la fissura o el trencament d’un os, o si en un pulmó hi ha cap massa indeterminada que demana una anàlisi per saber si es tracta de qualsevol tumor.
Tanmateix, per estudiar certes parts del cos cal tècniques especials. Per abordar un problema a les venes o a les arteries, per exemple, s’hi ha d’injectar un líquid opac als raigs X (contrast) per comprovar si hi ha cap constricció. Passa igual quan es vol explorar l’aparell digestiu: cal donar al pacient unes “farinetes” de contrast per observar l’esòfag, l’estómac o l’intestí prim. Si, en canvi, volem explorar el còlon o l’intestí gros, cal injectar el contrast per l’anus, talment un ènema.
El TAC (o tomografia axial computada) és un altre avenç tècnic en l’ús dels raigs X. Es fan passar els raigs en múltiples direccions per un mateix pla del cos i, amb un ordinador, s’obtenen radiografies complexes que inclouen imatges detallades de les seccions de les diferents parts del cos.
Com es fan les proves amb raigs X
Els raigs s’emeten en un aparell elèctric. El pacient se situa entre aquest aparell i una pantalla, en la qual s’obté la imatge o radiografia. (El pacient s’ha de desprendre de qualsevol objecte metàl·lic que dugui, perquè apareixeria a la imatge.) El procediment no causa cap molèstia, llevat de la punxada de la injecció de contrast, si cal per fer la prova.
En les proves més complicades es pot trigar unes quantes hores a obtenir-ne el resultat.
Són perillosos els raigs X?
Un element contradictori dels raigs X és que es fan servir per tractar el càncer (radioteràpia), però, alhora, poden fer que apareguin tumors. Actualment les dosis de radiació són molt limitades, i a desgrat d’això, se n’obtenen imatges de gran qualitat; així doncs, el perill real per a un pacient que es fa una radiografia és força baix i no té conseqüències.
No és el cas, però, dels professionals mèdics que treballen a l’àrea de radiologia (o radioteràpia); han d’extremar les precaucions per no exposar-se a la radiació, i col·locar-se darrere les pantalles opaques als raigs.
Finalment, la radiació pot causar danys al fetus, per la qual cosa es recomana de no fer radiografies durant la gestació. En cas que el metge demani cap radiografia, cal comprovar si no s’està prenyada abans d’accedir-hi.
La ressonància magnètica nuclear (RMN)
És una tècnica que fa servir les propietats magnètiques dels àtoms de l’organisme humà, principalment l’hidrogen. Aquesta prova fa les mesures amb la sincronització dels senyals nuclears que hi ha als teixits. Això significa que la prova és de les menys invasives de què disposem ara com ara.
Es considera imprescindible per estudiar força malalties i fa un gran servei per a moltes d’altres. A partir d’aquesta tècnica se n’han creat de noves amb un potencial mèdic i científic considerable, com ara la tomografia per emissió de positrons (PET), de la qual parlarem més avall; les imatges potenciades en difusió i perfusió; les angiografies per ressonància magnètica; les relacions de transferència de magnetització; les imatges espectroscòpiques o SPECT, i moltes d’altres amb un abast d’estudi que s’escapa d’aquest article.
Té un funcionament complex. En termes generals, és un fenomen físic pel qual unes quantes partícules (electrons, protons i certs nuclis atòmics) absorbeixen, sota un potent camp magnètic, energia electromagnètica de radiofreqüència que es pot captar amb una bobina receptora. L’elevat moment magnètic de l’hidrogen, i la seva abundància a l’organisme, fa que el senyal d’emissió sigui molt intens, de manera que és el nucli d’aquest element que es fa servir habitualment a la clínica.
Usos de la RMN
Les indicacions principals d’aquesta tècnica són:
Estudi del sistema nerviós central (SNC)
Aquesta tècnica ha demostrat una clara superioritat sobre d’altres en la detecció de tumors cerebrals o metàstasis cerebrals selectives, i també de malalties desmielinitzants, com ara l’esclerosi múltiple, les malformacions arteriovenoses i els aneurismes o les dilatacions dels vasos sanguinis cerebrals, les alteracions del SNC i les lesions o malalties de la medul·la espinal, entre d’altres.
Estudi del sistema musculoesquelètic
Sempre es du a terme després de l’estudi radiològic convencional i ofereix moltes possibilitats per trobar alteracions dels meniscos, els lligaments, els tendons i els cartílags de les grans articulacions, com són els genolls, les espatlles, els turmells o els malucs. També es fa servir per localitzar tumors de l’esquelet i de les parts toves (músculs, etc.).
Estudi de l’abdomen
Per determinar lesions del fetge, la melsa, el pàncrees, les glàndules suprarenals, els ronyons i els òrgans de la pelvis (com ara els òrgans femenins), la bufeta de l’orina o la pròstata.
Estudi del tòrax
Principalment, dels bronquis i dels pulmons, però també del cor i dels grans vasos.
Avantatges i desavantatges de la RMN
En conjunt, la RMN té avantatges importants sobre altres tècniques d’imatge:
- No fa servir radiacions ionitzants.
- Permet d’aconseguir imatges de tots els plans.
- S’obté un gran contrast entre els teixits, i això fa que es puguin diferenciar els uns dels altres, caracteritzar teixits i lesions i fixar-ne l’extensió.
Els desavantatges deriven, en essència, del cost elevat i del temps d’estudi que s’hi dedica, que és llarg.
Tomografia per emissió de positrons (PET)
És una tècnica que mesura la funció fisiològica de l’organisme amb l’examen del flux sanguini, el metabolisme, els neurotransmissors i els fàrmacs marcats amb partícules radioactives.
Ofereix anàlisis quantitatives, cosa que permet de fer un monitoratge a llarg termini dels canvis experimentats a mesura que una malaltia evoluciona, segons la resposta a accions o estímuls específics.
En què consisteix
La tècnica es basa a detectar la radioactivitat emesa després d’injectar una petita quantitat de contrast al cos. La dosi radioactiva és semblant a la que s’empra en el TAC.
De nou, és un procediment complex tècnicament i es desenvolupa en quatre passos:
- El nucli del contrast injectat (radioisòtop) emet un positró, és a dir un electró positiu.
- Aquest xoca contra un electró al teixit i el procés fa que la massa esdevingui energia en forma de dos fotons.
- La càmera del PET fa servir uns vidres d’escintil·lació que es col·loquen al voltant del pacient per localitzar els fotons emesos.
- Els vidres absorbeixen els fotons i emeten una llum que es torna un senyal elèctric captat per una pantalla.
Amb quina finalitat es fa servir
Com a primera mesura, per determinar el caràcter maligne o benigne d’un tumor (i, per tant, s’aprofita molt en oncologia). En casos particulars, per delimitar la fase o estadi d’un càncer.
També té usos en cardiologia, per estudiar el múscul cardíac abans de fer-ne un trasplantament, per exemple, o per analitzar certs càncers de cor.
La PET no comporta més molèsties que les de la punxada al braç per injectar-hi el contrast.
Per acabar, les dones sempre han d’informar el metge de si estan prenyades o en cas d’alletament.
Bibliografia
