Mes: maig de 2024

La diabetis mellitus és una malaltia crònica del metabolisme que es caracteritza per l’augment del sucre (glucosa) a la sang. La causen els defectes en la secreció de la insulina —una hormona secretada pel pàncreas—, en l’acció d’aquesta hormona al cos o totes dues coses alhora.

N’hi ha de dues classes, de tipus 1 i de tipus 2. La darrera és la forma més freqüent de la malaltia i, sovint, no se’n manifesta cap símptoma, fins al punt que resta oculta i sense diagnòstic durant molts anys.

Aquesta concentració alta de glucosa a la sang (glucèmia) s’associa amb dificultats a llarg termini, que inclouen danys i fallides en òrgans vitals, com ara els ulls, els ronyons, els nervis, el cor i els vasos sanguinis. Els pacients amb diabetis corren més perill que les persones saludables de tenir els problemes següents:

• Un accident cerebrovascular (o ictus).
• Una malaltia de les artèries que reguen el cor (les artèries coronàries) i dels vasos sanguinis perifèrics.
• Un augment dels greixos a la sang.
• Elevació de la pressió arterial (hipertensió).
• Obesitat.

La magnitud del problema

Tot i que les xifres no són exactes, s’estima que més de 280 milions de persones poden ser diabètiques i que, el 2025, n’afectarà 350 milions (segons les dades de l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS).

A Espanya, el 2004 es calculava que hi havia 1,5 milions de persones diagnosticades de diabetis i fins a un milió més sense diagnosticar. Actualment, s’estima que la pateixen més de 2,5 milions d’espanyols i que n’hi ha un parell de milions més que són diabètics però no ho saben.

La realitat és encara pitjor que els pronòstics més pessimistes, tal com va demostrar l’estudi di@bet.es, el més important que s’ha dut a terme a Espanya, el 2017, i que ha continuat d’aleshores ençà un grup d’experts. Segons aquests experts, el 13,8 % dels espanyols de més de 18 anys, pel cap baix, té diabetis de tipus 2, fet que representa una xifra de 5,3 milions de pacients i, encara, n’hi ha 2,3 milions sense diagnosticar.

L’estil de vida

S’ha demostrat a bastament que l’estil de vida és determinant en l’aparició de la diabetis. La reducció del pes i la intensificació de l’activitat física són mesures que poden prevenir o endarrerir la diabetis. Les recomanacions de l’OMS inclouen l’activitat física moderada, com ara fer exercici físic mitja hora al dia. També s’aconsella de reduir el pes entre un 5 i un 10 %.

Factors de risc de la diabetis de tipus 2

Els principals factors de risc d’aquesta malaltia són:

• Edat superior als 45 anys.
• Sobrepès: índex de la massa corporal (IMC) superior a 25.
• Antecedents familiars de diabetis.
• Sedentarisme: inactivitat física habitual.
• Historial previ de diabetis gestacional (dones prenyades).
• Part d’una criatura amb un pes superior a 4,5 quilos.
• Hipertensió arterial.
• Augment dels greixos a la sang.
• Història prèvia d’una malaltia vascular.

Com se sap si tens diabetis de tipus 2

Tothom que presenta cap dels factors de risc esmentats (tots o algun de concret) s’hauria de fer proves per descobrir si té prediabetis, és a dir alteracions del nivell del sucre a la sang —prèvies al desenvolupament ple de la malaltia–, que englobarien l’anomenada glucosa basal alterada i la intolerància a la glucosa, segons l’índex de sucre detectat a la sang. En concret:

• Si es té més de 45 anys i sobrepès (índex de massa corporal superior a 25).
• Si es té menys de 45 anys, sobrepès i cap dels factors de risc enumerats més amunt.

Es poden fer dues proves diferents:

• Una anàlisi de sang per observar el nivell de sucre a la sang.
• La prova de la sobrecàrrega oral de glucosa, que consisteix a beure’s una líquid molt ensucrat i mesurar-ne el contingut de glucosa al cap de dues hores de la presa.

Actualment l’opció preferida és l’anàlisi de sang, per la rapidesa, la simplicitat i l’acceptació més alta de la prova entre els pacients. La prova s’hauria de repetir, com a màxim, cada tres anys i fins a cada sis mesos en cas d’un índex glucèmic lleugerament elevat.

Recomanacions per prevenir la diabetis

Ja s’han assenyalat quins són els factors de risc de la malaltia. Tothom hauria de ser conscient dels beneficis de perdre pes, encara que es tracti d’una xifra moderada, i de fer exercici físic amb regularitat.

Tal com hem explicat, si tens més de 45 anys i sobrepès, hauries d’anar al metge de família perquè et demani una anàlisi de sang amb determinació de l’índex glucosa. Igualment, si tens un IMC superior a 25, encara que no hagis fet 45 anys.

Si el metge et troba prediabetis amb la prova, et recomanarà vivament que perdis pes i que facis més exercici. En aquests casos, és important de controlar la malaltia amb un seguiment adequat, és a dir fer-se anàlisis amb la periodicitat que estableixi el metge mateix.

També cal deixar de fumar, si fa al cas, i vigilar la tensió arterial.

Finalment, hi ha medicaments, com ara la metformina, que impedeixen l’augment del sucre, però ha de ser el metge qui els ha de prescriure amb el tractament.

Bibliografia

La literatura mèdica disponible sobre la injecció d’anestèsia epidural en les persones amb tatuatges a la part inferior de l’esquena és força limitada. Tot i que encara hi ha cert debat sobre si és possible de desenvolupar càncer a l’àrea afectada, el cas és que se n’han reportat pocs problemes.

Un petit repàs sobre l’anestèsia epidural

L’epidural, que també es coneix com l’anestèsia de les arrels nervioses, és una tècnica que es fa servir per adormir les primeres seccions dels nervis que es desprenen de la medul·la espinal. Es du a terme amb la injecció local d’un anestèsic (o un analgèsic, que és un medicament contra el dolor). És d’ús corrent durant el part, si bé cada vegada es fa servir més per prevenir el dolor en certes intervencions quirúrgiques.

Durant el part l’epidural s’administra quan hi ha contraccions, així que el coll de l’úter es comença a dilatar. És efectiva en el 96 % dels casos i, a Espanya, més de dos terços de les dones se’n beneficien.

Com funciona l’epidural

L’anestèsia bloca els nervis que arriben fins a l’úter o en altres parts del cos, segons en quin punt de la columna s’injecti. Aquestes arrels són a la zona que envolta la medul·la espinal i que anomenem espai epidural, situat a l’interior de la columna vertebral, just a fora de la membrana externa de la medul·la.

Com s’administra

Sempre se’n fa càrrec un anestesista. L’espai epidural es localitza amb una agulla prima i, en primer lloc, s’injecta un anestèsic local a la pell. A continuació s’hi introdueix un petit canonet de plàstic i es retira l’agulla, deixant el canonet fixat. El canonet es connecta a una petita bomba que va proveint de manera continuada les quantitats necessàries d’analgèsic i anestèsic, fins que no en calen més.

Té efectes secundaris?

Els efectes secundaris més freqüents són:

• Davallada de la tensió arterial, que es tracta a l’instant amb l’administració de sèrums i medicació.
• Mal de cap, conegut com a cefalea espinal, que es manifesta en aproximadament l’1 % dels qui reben l’anestèsia. S’origina si l’agulla travessa la duramàter (la membrana que embolcalla la medul·la). És fàcil de tractar per l’anestesista.

Hi ha condicions en què no s’aconsella d’administrar l’epidural, com ara quan es tenen certs problemes d’esquena. No s’ha d’injectar tampoc en cas d’infecció o d’una tendència marcada a sagnar ni si es pateixen malalties del sistema nerviós. Cal informar de totes aquestes situacions a l’anestesiòleg.

Epidural i tatuatges

Primer de tot, és de sentit comú no injectar l’anestèsia en la zona dels tatuatges en els casos següents:

• Si el tatuatge està encetat, bé perquè no ha cicatritzat del tot o perquè encara té crostes.
• Si en traspua cap mena de líquid, està inflat o sembla infectat.
• Si el tatuatge és recent i encara s’ha de guarir.

Tal com hem dit, no hi ha gaire informació mèdica sobre una possible incompatibilitat entre l’epidural i els tatuatges. No se n’han descrit complicacions greus. Encara s’ha de determinar què passaria si l’agulla travessés el tatuatge i arribés una mica de pigment a l’espai epidural.

En teoria, això podria representar un perill de complicacions neurològiques tardanes, relacionades amb una resposta de l’organisme —de qualsevol classe (inflamatòria o granulomatosa)— als nuclis pigmentats que s’hi han introduït.

Normalment es poden evitar els tatuatges i punxar les zones blanques, és a dir, sense tinta. El problema, en aquest cas, seria inexistent. Tanmateix, si l’anestesiòleg no té cap alternativa i es troba que ha de punxar el tatuatge, és possible de fer-hi una petita incisió, de manera que se’n pugui retirar un escapoló de pell per introduir-hi l’agulla i evitar la pell tintada; això eliminaria el perill que arribés pigment del tatuatge al teixit nerviós. Aquesta incisió podria causar una alteració del tatuatge, perquè hi deixaria una petita cicatriu.

Conclusions

Ja hem vist que no hi ha dades sobre complicacions greus en aquests casos, que es pot punxar en una zona sense pigment del tatuatge i que, si cal punxar en una àrea pigmentada, s’hi pot fer una petita incisió per eludir el problema (tenint en compte els efectes secundaris d’una petita cicatriu).

De tota manera, la gestant o el pacient n’ha de parlar amb l’anestesista, que recomanarà què és més adequat en cada cas particular.

Finalment, es pot pensar en altres opcions per calmar o apaivagar el dolor durant el part, com ara exercicis de relaxació, tècniques de respiració o medicaments administrats per via oral o en forma d’injecció.

Bibliografia