Convocatoria Assemblea General Ordinària i Extraordinària

En compliment del que estableixen els articles 16 i 17 dels Estatuts Socials, el Consell d’Administració d’MGC Insurance, Mutua de Seguros y Reaseguros a Prima Fija, en sessió celebrada el dia 11 de maig de 2023, va acordar convocar els mutualistes de l’entitat a l’Assemblea General Ordinària que tindrà lloc el proper dia 30 de juny de 2023, a les 11:00h, en primera convocatòria i, si escau, a les 12:00h en segona convocatòria, i a l’Assemblea General Extraordinària prevista per al mateix dia, a les 12:00h, en primera convocatòria i, si escau, a les 13:00h en segona convocatòria, a la “Sala d’Actes Manel Arán” de la seva seu social, situada al carrer Tuset 5-11, de Barcelona.

Consulta l’Anunci de convocàtoria, així com els documents sotmesos a aprobació.

Aproximació a la tensió arterial normal: quins en són els valors ideals?

Abans d’entrar de ple en el tema de la tensió arterial, convindria explicar breument la circulació sanguínia.

Una ullada al sistema circulatori

La sang és el teixit encarregat de dur l’aliment (oxigen) a les cèl·lules del cos, i també d’eliminar-ne els residus de la “digestió” (diòxid de carboni o CO2). El mecanisme de funcionament és el següent:

La sang transporta oxigen dels pulmons al cor, d’on el distribueix, per mitjà de les arteries, a totes les cèl·lules del cos. La sang transfereix oxigen a les cèl·lules i se n’enduu el CO2, per tornar sense oxigen per les venes fins al cor. Aleshores passa als pulmons, on allibera el CO2, i es torna a carregar d’oxigen començant de nou el cicle.

La pressió arterial

La sang circula pel cos a través de les arteries i les venes, perquè el cor l’impulsa. En efecte, el cor és un múscul que bomba sang per tot el sistema circulatori i la fa circular a una certa pressió, que anomenem pressió o tensió arterial, o, simplement, tensió.

Cada batec del cor (sístole) és un impuls a la sang que en aquest moment circula a una certa pressió. La pressió sistòlica n’és el valor màxim. Després de la sístole, el cor es relaxa i la pressió baixa; aleshores ens referim a la pressió diastòlica, o valor mínim de tots dos.

Així doncs, la pressió s’expressa en dues xifres, la màxima i la mínima (o l’alta i la baixa), i es mesura en mil·límetres de mercuri (mmHg). Per exemple, amb un valor de 14/8, diem que la pressió arterial sistòlica és de 140 mmHG i la diastòlica de 80 mmHg.

Quina és la pressió normal

La Fundació Espanyola del Cor estableix com a valors de pressió arterial les xifres següents :

Es considera una pressió arterial normal quan se situa entre 120 i 129 mmHg, per a la pressió sistòlica o màxima, i entre 80 y 84 mmHg, per a la pressió diastòlica o mínima. Els valors més baixos es poden acceptar sempre que no es manifestin símptomes.

Les pressions arterials superiors a 130-139 mmHg i a 80-89 mmHg (la màxima i la mínima, respectivament) es consideren elevades. Si el pacient és diabètic del tipus 2, els nivells per sobre de 140-85 mmHg també es consideren alts.

Què causa la hipertensió

En el 90 % dels casos es desconeix la causa de la hipertensió, i parlem d’hipertensió primària o essencial. Quan se’n sap la raó, parlem d’hipertensió arterial secundària.

Algunes causes de la hipertensió són:

  • Malalties cròniques del ronyó
  • Problemes a les arteries que porten la sang al cor
  • Excés de consum d’alcohol
  • Algunes malalties hormonals

Atès que no se sap gaire cosa sobre la majoria de les hipertensions, no és fàcil de determinar-ne les causes. Malgrat tot, se n’han identificat com a factors de risc:

  • Antecedents familiars amb hipertensió
  • Obesitat
  • Tabaquisme
  • Diabetis del tipus 2
  • Malalties renals
  • Abús de l’alcohol
  • Consum elevat de sal
  • Sedentarisme
  • Uns quants medicaments, com ara els esteroides i les píndoles per aprimar-se

Símptomes de la hipertensió

La pressió arterial elevada no manifesta símptomes, en general. De tota manera, les pressions gaire elevades poden causar:

  • Mals de cap i confusió
  • Adormiment; coma
  • Dificultats per respirar (dispnea)
  • Hemorràgies nasals

Unes quantes consideracions

L’edat constitueix en si un factor d’augment de la tensió, per causa de la pèrdua d’elasticitat de les arteries quan ens fem grans. Així doncs, cal tenir en compte l’edat del pacient a l’hora d’avaluar-ne la pressió arterial. Per exemple, direm que un pacient sa de 60 anys és hipertens si té una valors que superen els 160-90 quan és en repòs.

Els límits acceptats per a pacients diabètics són més baixos, perquè la hipertensió combinada amb la diabetis pot originar problemes de salut molt greus.

Consultoris d’MGC Mútua a Girona, Lleida, Vic i Mataró

A la Mútua volem estar al costat dels mutualistes i per això posem a la seva disposició un metge de capçalera a prop seu, perquè entenem com és d’important la relació de confiança i de compromís que s’estableix al llarg del temps. El metge de capçalera no només acompanya el pacient en el procés d’una malaltia, sinó que ho fa al llarg de tota la seva vida. Actua de conseller, d’assessor i fins i tot de mediador entre el pacient i el seu entorn. A més, també poden demanar cita per a la consulta de Psicologia i de Nutrició i Dietètica.

Si ets mutualista et recordem que tens a la teva disposició a les dependències de la Mútua els següents consultoris:

Medicina General, Psicologia i Nutrició i Dietètica a Girona

A les dependències d’MGC Mutua en Girona (Ronda Sant Antoni M. Claret, 28) disposes dels següents serveis:

  • Medicina General amb el Dr. Gustavo Marcelo Bugallo Meza.
  • Psicologia amb la Sra. Isabel Alarcón Domingo.
  • Nutrició i dietètica amb la Sra. Lidia Casademont.

Pots sol·licitar cita prèvia trucant al telèfon de l’oficina 972 273 558.

Medicina General i Nutrició i Dietètica a Lleida

A les dependències d’MGC Mutua en Lleida (Av. Prat de la Riba, 27) disposes dels següents serveis:

  • Medicina General amb la Dra. Mireia Saura Codina / i el Dr. Aly Hamadi.
  • Nutrició i dietètica amb la Dra. Mireia Saura Codina.

Pots sol·licitar cita prèvia trucant al telèfon de l’oficina 973 278 013.

Medicina General, Psicologia i Nutrició i Dietètica a Vic

A  les dependències d’MGC Mutua en Vic (C/Rambla Hospital 6) disposes dels següents serveis:

  • Medicina General amb la Dra. Mabel Vélez Santana .
  • Psicologia amb la Sra. Paula Calle Domènech.
  • Nutrició i dietètica amb el Sr. Guillem Vizcaino Muñoz .

Pots sol·licitar cita prèvia trucant al telèfon de l’oficina 938 814 644.

Medicina General i Psicologia a Mataró

A les dependències d’MGC Mutua en Mataró (C/La Rambla 38, bajos) disposes dels següents serveis:

  • Medicina General amb la Dra. Natalia López Aguirre.
  • Psicologia amb el Sr. Gerard Martínez Díez.

Pots sol·licitar cita prèvia trucant al telèfon de l’oficina 937 414 742.

Què són els penellons i com afecten l’estiu

L’estiu evoca a dies assolellats, altes temperatures i activitats a l’aire lliure. Tot i això, hi ha una afecció cutània que associem al fred hivern, però que pot afectar-nos fins i tot en aquesta època de l’any: els penellons. Atès que en general s’associen a l’hivern i les baixes temperatures, sorprenentment es poden presentar també durant els mesos més càlids. Si t’han enxampat per sorpresa i no saps com tractar els penellons a l’estiu, en aquest article et deixem algunes indicacions que et seran d’ajuda.

Què són els penellons?

Els penellons, coneguts també com a perniosi o eritema perni, són una afecció cutània inflamatòria que afecta principalment les extremitats, com els dits de les mans i els peus. Tanmateix, també poden aparèixer al nas i a les orelles, ja que són totes les zones que solen quedar exposades quan sortim al carrer.

Aquesta afecció tan poc estètica, i de vegades dolorosa, es produeix com a resposta del cos davant l’exposició a temperatures molt baixes o a canvis bruscos de temperatura. Quan ens exposem a un clima fred, els nostres vasos sanguinis s’estrenyen per a conservar la calor corporal i protegir els òrgans vitals. No obstant això, en algunes persones, aquesta resposta vascular pot ser anormal, com en la malaltia de Raynaud, que produeix una mala circulació sanguínia en les extremitats i a la formació de penellons.

Encara que la majoria dels casos es donen, per tant, durant els mesos de l’hivern pel fred, també pot passar que tinguem penellons a l’estiu. La raó, com veurem en el següent apartat, es troba en els canvis bruscos de temperatura, en l’exposició directa a temperatures fredes en piscines o en altres espais o en els aires condicionats excessius, entre altres causes.

Els penellons es caracteritzen per la inflamació dels vasos sanguinis de la pell, i això es tradueix en un enrogiment de la pell, picor, sensació de coïssor i, en alguns casos, la formació de petites butllofes.

És per aquest motiu que els penellons a l’estiu resulten tan antiestètics, ja que solem utilitzar calçat obert que els deixa exposats. Sobretot les dones, que al costat dels nens i les persones d’edat avançada, són els qui més tendeixen a patir aquesta afecció, tant per tenir una tensió arterial baixa com pels canvis hormonals.

Com ens afecten a l’estiu

Encara que sembli sorprenent, els penellons poden afectar a l’estiu de diferents maneres. Com hem indicat, un dels factors que contribueixen a això és l’exposició a temperatures fredes en llocs com ara piscines. Quan estem gaudint de la calor de l’estiu, pot resultar temptador submergir-se en elles o en la mar per a refrescar-se.

Tanmateix, l’aigua a molt baixes temperatures pot provocar una constricció dels vasos sanguinis en les extremitats, especialment si hi ha una exposició prolongada. Això pot desencadenar l’aparició de penellons a l’estiu.

D’altra banda, l’ús excessiu d’aires condicionats en llocs tancats pot generar una diferència significativa de temperatura entre l’ambient i l’exterior. Quan sortim d’un lloc fresc i ens exposem a la calor de l’estiu, especialment si hi ha humitat, els nostres vasos sanguinis poden reaccionar de manera anormal i provocar també l’aparició d’aquesta molesta afecció.

És important destacar que les persones amb mala circulació sanguínia, diabetis o malalties autoimmunes són més propenses a desenvolupar penellons en qualsevol època de l’any, inclòs l’estiu. A més, aquelles que fumen o tenen antecedents familiars de penellons també tenen un major risc de sofrir-los.

Què fer per a tractar-los

Si experimentes els símptomes dels penellons a l’estiu i acaben per aparèixer a les teves mans o als teus peus, és fonamental prendre mesures per a tractar-los adequadament i evitar complicacions. A continuació et contem alguns consells recomanats:

Evita l’exposició prolongada a temperatures fredes

Si saps que estaràs en un entorn amb aigua freda com els que hem esmentat, tracta de limitar el temps que passes allí i mantingues les teves extremitats calentes i seques. Pots utilitzar mitjons, guants o sabates tancades per a protegir els teus peus i mans.

Mantingues una bona circulació sanguínia

Atès que una de les raons per les quals apareixen els penellons a l’estiu és per problemes de circulació, pots contribuir a millorar-la amb exercicis d’estirament i mobilitat, ja que aquests l’activaran en les teves extremitats. També pots optar per fer un massatge suau a les àrees afectades per a promoure el flux sanguini.

Evita canvis bruscos de temperatura

Procura mantenir una transició gradual entre llocs amb temperatures molt diferents. Si surts d’un ambient amb aire condicionat, per exemple, no t’exposis immediatament a la calor intensa de l’exterior. Permet que el teu cos s’aclimati a poc a poc.

Consulta a un dermatòleg

Els penellons haurien de desaparèixer en un màxim de set dies. Si persisteixen o empitjoren, és important buscar atenció mèdica. Un dermatòleg o un podòleg podran avaluar la teva condició i recomanar-te tractaments específics, com ara cremes tòpiques o medicaments orals, tant per a alleujar els símptomes com per a prevenir complicacions.

Si vols mantenir el teu benestar passi el que passi i enfront de qualsevol imprevist, no dubtis a contractar una assegurança de salut que et doni la cobertura adequada. A MGC Mútua comptem amb una àmplia gamma de serveis que inclouen accés a especialistes dermatològics, tractaments mèdics i recepta de medicaments. Contacta amb nosaltres per a més informació.

Bibliografía

https://www.mayoclinic.org/es-es/diseases-conditions/chilblains/diagnosis-treatment/drc-20351103

https://medlineplus.gov/spanish/raynaudsdisease.html#:~:text=La%20enfermedad%20de%20Raynaud%20es,persona%20siente%20fr%C3%ADo%20o%20estr%C3%A9s.

https://medlineplus.gov/spanish/raynaudsdisease.html#:~:text=La%20enfermedad%20de%20Raynaud%20es,persona%20siente%20fr%C3%ADo%20o%20estr%C3%A9s.

Càlcul de l’índex de massa corporal: una guia per mesurar la salut

Quatre apunts sobre l’obesitat

L’obesitat és una concentració excessiva de greix al cos. El greix es pot acumular a l’abdomen, un fet més freqüent en els homes, o bé als malucs i a les natges, com passa més sovint entre les dones.

Al nostre país, un 16,5 % dels homes i un 15,5 % de les dones tenen obesitat, segons l’enquesta europea de salut a Espanya del 2020. Per a l’OMS (l’Organització Mundial de la Salut), l’obesitat es podria considerar com l’epidèmia del segle xxi.

Conseqüències de l’obesitat

És molt perjudicial, perquè dona lloc a malalties greus com ara:

També pot produir pedres a la vesícula i, segons uns quants especialistes, fins a onze classes de càncer, començant pel de mama o el de còlon.

El sobrepès comporta problemes com ara manca d’agilitat, fatiga extrema, dolors a les articulacions (als genolls i als turmells) o a l’esquena. També pot dificultar la higiene.

A més a més, l’obesitat crea rebuig social i, en casos extrems, una veritable discriminació. Tot plegat pot implicar problemes psicològics, com ara fomentar una autoestima baixa i complexos d’inferioritat.

Com es mesura l’obesitat: l’índex de massa corporal

La comunitat científica ha acordat una fórmula per calcular l’obesitat basada en la relació entre el pes i l’estatura, que anomenem índex de massa corporal (IMC).

La fórmula consisteix a dividir el pes en quilograms per l’alçada elevada al quadrat (en metres):

Pes en quilograms / (talla en metres)2 = IMC

Segons el valor de l’IMC, l’OMS estima que:

  • IMC inferior de 18,5: pes inferior al normal
  • IMC entre 18,5 i 24,9: pes normal
  • IMC entre 25,0 i 29,9: sobrepès
  • IMC superior a 30: obesitat
  • IMC superior a 40: obesitat greu. El pacient hauria de rebre tractament mèdic

Pots trobar una calculadora per al teu IMC a la pàgina de la Fundació Espanyola del Cor, aquí.

Projecte comú de fusió per absorció entre MGC INSURANCE, MUTUA DE SEGUROS Y REASEGUROS A PRIMA FIJA i la CAJA DE SOCORROS INSTITUCIÓN POLICIAL MUTUALIDAD DE PREVISIÓN SOCIAL A PRIMA FIJA

De conformitat amb el que disposa l’article 32 de la Llei 3/2009, de 3 d’abril, de Modificacions estructurals de les societats mercantils, es publica el Projecte comú de fusió per absorció entre MGC Insurance, Mutua de Seguros y Reaseguros a Prima Fija (com a “Mutualitat Absorbent”) i la CAJA DE SOCORROS INSTITUCIÓN POLICIAL MUTUALIDAD DE PREVISIÓN SOCIAL A PRIMA FIJA (com a “Mutualitat Absorbida”), redactat i subscrit, en data 30 de març de 2023, per la totalitat dels membres que integren l’òrgan d’administració de la Mutualitat Absorbent i per la totalitat dels membres que integren la Junta Directiva de la Mutualitat Absorbida.

A Barcelona, a 17 de maig de 2023.

Projecte comú de fusió per absorció i documents sobre la fusió.

Trastorns respiratoris obstructius en el son de l’infant

El Dr. Ivan Domènech Juan, especialista en otorrinolaringologia, és responsable de la Unitat de Cap i Coll AMiQ-IMO, Otorrinolaringologia i Al·lergologia d’AMiQ-Dexeus, i director de BISC Head & Neck Clinic Barcelona. En aquest article ens explica com afecta els nens l’apnea respiratòria i quin és el tractament més efectiu.

Un 10 % dels nens solen roncar a la nit i un 3 % pateixen apnea respiratòria, una patologia amb una solució quirúrgica eficaç. Cada vegada és més freqüent que vinguin pares a la consulta de pediatria i otorrinolaringologia, perquè els seus fills ronquen o respiren malament durant la nit (fins i tot sembla que s’ofeguin).

El procés del son és de vital importància per a un bon desenvolupament dels nostres fills, i quan s’altera, té una sèrie de conseqüències que poden arribar a ser molt perjudicials per als nens. El trastorn respiratori del son comprèn de la roncopatia infantil fins a la síndrome de l’apnea-hipopnea del son (SAHS).

Segons els últims estudis, el percentatge de nens que ronquen a la nit és d’un 10 %; són infants que, sense fer apnees, tenen un son inconstant, sorollós i poc reparador. Fins a un 3 % de la població pediàtrica, que no és pas un percentatge insignificant, desenvolupa apnees nocturnes (parades respiratòries), dins del que s’anomena SAHS infantil, una patologia més freqüent entre els 2 i 8 anys, amb un pic d’incidència màxima entre els 2-4 anys.

Trastorns causats pel SAHS infantil

Els símptomes que caracteritzen la SAHS són la dificultat respiratòria, els roncs i els episodis obstructius de flux respiratori. Aquest trastorn del son pot causar alteracions mèdiques importants que poden afectar el creixement i, fins i tot, degenerar en patologies cardiovasculars.

D’una banda, pot influir en la conducta, amb manca d’atenció i de concentració, com a conseqüència d’un son no reparador (amb terrors nocturns, microdespertars intermitents, cansament i somnolència diürna). De l’altra, els infants amb SAHS poden patir alteracions del caràcter, i manifestar agressivitat o irritabilitat, disfuncions del llenguatge i de la memòria i, en general, un deteriorament de la capacitat intel·lectual que pot comportar, en la majoria de casos, un retard escolar.

Així doncs, si no es dona solució en aquesta obstrucció a temps, els infants a la llarga poden tenir problemes dentals i bucals que demanaran tractaments complementaris en odontopediatria.

Diagnosticar a temps

El Servei d’Otorrinolaringologia Infantil AMiQ treballa, en col·laboració amb un gran nombre de pediatres, per diagnosticar i tractar aquests infants. La finalitat d’aquesta coordinació és proporcionar al pacient i als seus familiars una valoració multidisciplinària, integral i global.

La causa més freqüent de l’obstrucció de la via aèria és la hipertròfia amigdalar (presència d’amígdales i vegetacions de mida grossa). Per aquesta raó és tan important que l’especialista en otorrinolaringologia en faci el diagnòstic, prescrigui el tractament i faci el seguiment d’aquests infants. El diagnòstic de la hipertrofia amigdalar és senzill i indolor; es limita, simplement, a una exploració visual.

En alguns casos el trastorn respiratori nocturn infantil pot fer necessària una poligrafia respiratòria nocturna, la qual es pot practicar còmodament a casa, o bé una polisomnografia nocturna amb hospitalització.

El tractament de la patologia obstructiva és la cirurgia.

Es tracta d’una intervenció senzilla i segura, d’aproximadament mitja hora de durada, que requereix anestèsia general i un ingrés hospitalari en règim de CMA de poques hores, sense que , en la gran majoria de casos, calgui pernoctar a l’hospital.

La intervenció quirúrgica té com a objectiu solucionar la grandària de les amígdales i les vegetacions del pacient. Si bé encara n’hi ha que són partidaris d’eliminar les amígdales, cada vegada són més els cirurgians que es decanten per tècniques parcials que permeten de deixar una part de l’amígdala, remodelant-la i disminuint-ne la mida, amb la finalitat de preservar-ne la funcionalitat.

El perfeccionament de les tècniques quirúrgiques i l’avenç de les noves tecnologies, com ara el làser, han permès de donar una solució eficient en aquesta patologia, fins a suprimir gairebé del tot el risc d’hemorràgia i reduir força el dolor postquirúrgic, sense que calgui fer estada nocturna a l’hospital.

Les tècniques làser que es fan servir en cirurgia han fet millorar molt la qualitat de vida d’aquests infants, perquè són fàcils d’aplicar i segures. Gràcies al conveni de col·laboració entre la Mútua i AMIQ, et pots assessorar i aclarir qualsevol dubte sobre aquesta patologia o d’altres a les consultes AMIQ-IMO de Barcelona.

Com fer correctament el Hip Thrust amb barra? | T’ho expliquem

El Hip Thrust amb barra és un exercici altament efectiu per a enfortir els glutis i els músculs de la part inferior del cos. A més d’ajudar-te a desenvolupar una figura més tonificada i equilibrada, aquest exercici millora l’estabilitat i la potència en els teus moviments. En aquest article, et mostrarem com realitzar correctament el Hip Thrust amb barra, els seus beneficis i algunes variacions per a maximitzar els resultats.

Com fer el Hip Thrust amb barra

Com en qualsevol altre exercici destinat a enfortir i desenvolupar la musculatura, és molt important parar esment a l’execució, de cara a evitar possibles lesions. Si no has fet mai avanç el Hip Thrust amb barra, et recomanem que primer facis una prova amb barra i molt poc pes o fins i tot sense. Una vegada que hagis realitzat tot el rang de moviment correctament, pots començar a afegir-hi pes.

Posició inicial

En primer lloc, asseu-te enfront d’un banc o un step (esglaó), amb les espatlles recolzades a la vora i les cames flexionades. Assegura’t de tindre els peus fermament recolzats a terra, lleugerament separats i alineats amb els teus genolls.

Col·locació de la barra

Amb la barra a terra, fes-la rodar cap al teu cos fins que estigui just damunt dels ossos del maluc. Ha d’estar alineada alhora amb les teves espatlles i ni massa alta ni massa baixa.

Agarrada i elevació

Agarra la barra en posició pron (palmes cap avall) i assegura’t que les teves mans estiguin a una distància lleugerament major que l’ample de les teves espatlles. Mantingues els teus braços rectes i, en exhalar, empeny els teus malucs cap amunt. L’elevació del teu cos ha d’arribar fins que les teves cuixes estiguin paral·lels al sòl. Mantingues la contracció en els teus glutis durant un segon. Si ho necessites, posa una protecció embuatada a la barra.

Descens controlat

Per a tornar a la posició inicial, inhala i baixa lentament el teu cos cap avall, però assegura’t de mantenir el control en tot moment. Si baixes de pressa, no només restes efectivitat, sinó que pots lesionar-te. Evita tocar el terra amb els teus glutis i repeteix el moviment.

Beneficis d’aquest exercici

El Hip Thrust amb barra ofereix una sèrie de beneficis per al teu cos i rendiment físic. Els més destacats són els següents:

Enfortiment dels glutis, als que aquest exercici s’enfoca específicament, per la qual cosa podràs tonificar-los i desenvolupar-los. El gluti major és el múscul més fort de tot el nostre cos, i encara que és conegut per qüestions estètiques, és gràcies a ell que ens mantenim drets, d’això la importància de treballar-lo.

Millora de l’estabilitat. En enfortir els músculs dels teus glutis i la part baixa del teu cos, augmentaràs l’estabilitat del teu maluc i la columna vertebral, la qual cosa a més de millorar la postura, pot prevenir lesions.

Augment de la potència. El Hip Thrust amb barra és un exercici compost que involucra diversos grups musculars. Això t’ajuda a desenvolupar potència i l’explosibilitat gimnàstica en els teus moviments, cosa especialment beneficiosa per a atletes i esportistes.

Cin variacions del Hip Thrust amb barra per a maximizar resultats

Si per algun motiu no pots realitzar el Hip Thrust amb barra tradicional o el que vols és més intensitat, hi ha altres variants que també són eficaces per a aconseguir resultats. Tot depèn de quins siguin els teus objectius i de la teva condició física.

Hip Thrust amb una cama

Si el que desitges és més intensitat i no una alternativa més simple, el Hip Thrust amb una sola cama és el que necessites. Només has de realitzar el tradicional, però aixecant una cama del terra i mantenint-la estesa durant tot el moviment. Això intensificarà el treball en els glutis i desafiarà encara més el teu equilibri.

Hip Thrust amb resistència elàstica

Col·loca una banda elàstica al voltant de les teves cuixes, just per sobre dels genolls, i segueix els passos anteriors. La resistència de la banda exercirà més tensió als músculs dels teus glutis, i potenciarà l’efecte de l’exercici.

Frog Pump

Si el problema amb aquest exercici és el pes, el Frog Pump és una alternativa que pots fer amb el teu pes corporal i amb una banda elàstica per a major intensitat. El moviment és el mateix, però les plantes dels peus s’han de tocar i les cames han d’estar més flexionades. És a dir, amb els talons pròxims al gluti. En elevar el maluc, notaràs com augmenta la contracció en el gluti.

Hip Thrust amb pausa en la part superior

En aquesta variant, en arribar a la posició de contracció màxima, has de mantenir-te aquí durant uns segons abans de descendir. Aquesta pausa isomètrica augmenta l’activació muscular i promou un major desenvolupament dels glutis.

Pont de glutis

Una altra variant senzilla al Hip Thrust amb barra és el pont de glutis, per al qual tampoc necessites barra, encara que sí que pots afegir manuelles sobre el maluc. Col·loca’t en la mateixa posició, però amb l’esquena a terra, i només eleva el maluc mentre contreus el gluti.

Per a evitar lesions, recorda entrenar sempre que sigui possible amb les indicacions d’entrenadors personals. I si vols protegir-te dels accidents que puguis sofrir mentre ho fas, no dubtis a contractar una assegurança de salut privada amb cobertures personalitzades per a les teves necessitats.

Aproximació a la fimosi: causes, símptomes i tractaments

Què és la fimosi

En els homes, l’extrem del penis, anomenat gland, està recobert per un embolcall de pell que es diu prepuci, que té com a única funció coneguda cobrir i protegir el gland, la zona més sensible del penis.

En els nadons el prepuci té un orifici que permet la sortida de l’orina. Quan l’infant creix, el prepuci s’afluixa de mica en mica, cosa que en permet el replegament progressiu i que aparegui el gland. L’edat en què el prepuci es pot retreure del tot és molt variable, però s’esdevé durant la pubertat. La fimosi és el trastorn que impedeix que l’home adult no pugui retreure completament el prepuci.

No se n’ha de forçar la retracció, perquè s’hi poden fer clivelles que no cicatritzin adequadament, i això impediria que es replegués més endavant. De la mateixa manera, durant l’erecció el prepuci es podria retreure del tot i restar fixat al solc balanoprepucial. Anomenem aquest trastorn parafimosi i, si no es resol de seguida, cal fer una visita al metge.

Causes i símptomes

No hi ha una causa concreta que produeixi la fimosi, sinó que es tracta d’un trastorn congènit i, normalment, es resol tot sol durant la infantesa. Cal tenir en compte que amb prou feines el 50 % dels infants de tres anys pot retreure el prepuci, però el problema ha de desaparèixer totalment a partir dels 16 o 17 anys.

De manera excepcional, la fimosi es pot manifestar en l’edat adulta, com un efecte secundari de malalties com ara la diabetis, o per culpa de problemes cutanis a la zona.

En cas de dubte, val més anar al metge, perquè prescrigui el tractament idoni. En casos extrems, cal fer l’ablació del prepuci, de manera que el s’exterioritzi el gland de manera permanent. Aquesta operació és coneguda com a circumcisió.

Problemes que pot produir

Normalment el trastorn no causa problemes. Tanmateix, es poden donar els següents:

  • Alteracions durant l’acció d’orinar
  • Infeccions a sota del prepuci que, en general, es poden prevenir extremant la higiene de la zona
  • Dolor durant l’erecció quan es prova de retreure el prepuci, fet que causa el problema esmentat més amunt
  • Rarament una fimosi de llarga durada pot produir una lesió tumoral

Tractament de la fimosi

Si sospitem que tenim fimosi, cal consultar-ho al metge de família, a l’uròleg o al pediatra, si es tracta d’infants, perquè indicaran quin tractament és més escaient en cada cas.

Com a primer pas, s’hi pot aplicar una pomada amb un corticoide lleuger durant tres setmanes, dues o tres vegades al dia. S’hauria de poder replegar el prepuci amb cura, i avançar gradualment en l’aplicació de la crema per una superfície més extensa. Si no funciona el tractament, cal plantejar-se la circumcisió.

L’operació consisteix, normalment, a eliminar del tot el prepuci. En certs casos s’hi pot fer una incisió, per eixamplar-ne l’orifici i permetre’n la retracció completa, però el resultat estètic és dubtós.

La circumcisió no representa cap problema a curt o llarg termini i, en canvi, pot tenir diversos avantatges, com facilitar la higiene de la zona, reduir-hi el risc d’infeccions (incloent-hi les de transmissió sexual) i el perill de tenir problemes de tota mena al penis.

Fagofòbia: por d’empassar

La fagofòbia, també coneguda com a disfàgia psicògena o nerviosa, és un trastorn d’ansietat que es caracteritza per una por excessiva i persistent a empassar aliments sòlids o líquids. Si bé no existeixen dades oficials sobre el nombre de pacients que el pateixen, es creu que afecta una de cada 500 persones, encara que el nombre de casos s’ha incrementat en els últims anys. Per aquest motiu, en aquest article et comptem en què consisteix, les seves causes i simptomatologia, així com el tractament adequat.

Què és i quins són els seus símptomes

Què és exactament la por d’empassar

La fagofòbia és un trastorn psicològic que provoca una por irracional a empassar, ja que es considera que pot produir ofec i posar en risc la vida de la persona. La conseqüència directa d’aquesta fòbia és que la persona no és capaç d’alimentar-se correctament i pot acabar desnodrida i amb greus problemes de salut.

Aquest desordre psicològic està inclòs dins dels trastorns de l’ansietat i el simple fet d’empassar saliva, és capaç de produir un elevat nerviosisme i angoixa. El pànic que senten les persones que pateixen aquesta fòbia és tal que tendeixen a aïllar-se socialment. D’aquesta manera, s’incrementa també el risc de caure en una depressió.

Encara que pot afectar tant a homes com a dones, aquestes últimes són més propenses, atès que són les qui pateixen més ansietat. Pel que fa a l’edat, no hi ha límits, ja que s’han registrat casos de pacients de sis anys en endavant. El que aquests solen tenir en comú és un perfil controlador, perfeccionista i fàcilment suggestionable.

Símptomes de la fagofòbia

Els símptomes d’aquesta patologia poden variar en intensitat i durada, i inclouen tant els físics com els psíquics. Dins dels primers figuren els maldecaps, l’augment de la tensió muscular i la pressió cardíaca, vertígens i marejos, vòmits i nàusees, ofec i falta d’aire i desmais.

Els símptomes cognitius i conductuals es basen en pensaments i idees relacionats amb empassar, que es veuen acompanyats de conductes d’evasió, que es tradueixen a evitar menjar i beure i a allunyar-se d’aquelles situacions que puguin implicar aquests actes. Per exemple, reunions socials que suposin menjar en públic.

No obstant això, en ser l’acte en si el que genera l’ansietat, la ingesta en privat també es veu afectada, però l’habitual és que no afecti la totalitat dels aliments, sinó únicament a alguns. Si bé la por d’empassar pot ser molt debilitant, és important tenir en compte que és un trastorn tractable.

Causes

Les causes exactes d’aquesta patologia són desconegudes, però es creu que poden ser el resultat d’una combinació de factors genètics, ambientals i psicològics. Algunes possibles causes inclouen:

Trauma o experiència traumàtica

Algunes persones poden desenvolupar fagofòbia després d’haver experimentat un episodi traumàtic relacionat amb empassar, com ennuegar-se amb un aliment o tenir una experiència pròxima a l’asfíxia.

Ansietat

Pot ser una forma d’ansietat alimentària, cosa que significa que les persones que la pateixen tenen por als efectes que els aliments poden tenir en el seu cos, com la indigestió, l’asfíxia o l’asfíxia per vòmit.

Problemes físics

També hi ha casos de persones que desenvolupen la fagofòbia com a resultat de problemes físics, com una lesió a la gola, un trastorn neurològic o una obstrucció.

Quin és el tractament?

La fagofòbia pot tractar-se amb una combinació de teràpia cognitivoconductual (TCC) i medicació. La TCC és un tipus de teràpia que s’enfoca a canviar els patrons de pensament i comportament que contribueixen a la fòbia. La medicació pot ser útil per a tractar l’ansietat i altres símptomes relacionats amb la fòbia. Durant la teràpia cognitiu-conductual, el o la terapeuta treballa amb el seu pacient per a identificar i canviar els pensaments negatius que alimenten la por d’empassar.

La medicació també pot ser útil per a tractar els símptomes de la por d’empassar. Els antidepressius, els ansiolítics i els blocadors β són alguns dels medicaments que poden receptar-se per a tractar l’ansietat i altres símptomes relacionats amb la fòbia. És important tenir en compte que la medicació només pot ser presa sota la supervisió d’un metge o psiquiatre i seguint acuradament les instruccions de dosificació.

A més de la TCC i la medicació, hi ha altres mesures que es poden dur a terme per a ajudar a superar aquesta por. Algunes estratègies efectives inclouen:

  • Practicar tècniques de relaxació. La meditació, la respiració profunda i altres exercicis de relaxació poden ajudar a reduir l’ansietat i la tensió muscular.
  • Exposar-se gradualment als aliments que causen ansietat. Es pot treballar amb el terapeuta per a crear un pla d’exposició gradual que ajudi a dessensibilitzar-se als aliments que causen por. Es comença amb els que causen menys ansietat i s’avança progressivament cap a aquells que són més desafiadors.
  • Buscar suport. Parlar amb amistats i la família sobre les pors pot ser útil, ja que permet obtenir el suport emocional necessari per a superar la fagofòbia. També existeixen grups de suport per a persones que sofreixen de trastorns alimentaris.

Qualsevol persona és susceptible de patir un trastorn d’ansietat, que pot manifestar-se de diferents formes. Si et preocupa el teu benestar i el de la teva família, aposta per les assegurances de salut i tingues un recolzament sempre que el necessitis davant els imprevistos.

Preguntes freqüents

Com es diagnostica la fagofòbia?

Un metge o psicòleg poden diagnosticar la por d’empassar realitzant una entrevista clínica i avaluant els símptomes i comportaments del pacient. Poden utilitzar-se qüestionaris i escales d’avaluació per a ajudar a determinar la severitat de la fòbia.

És comú?

Encara que no se sap amb exactitud quantes persones sofreixen aquesta por, es considera una fòbia poc comuna. Tanmateix, és important buscar ajuda si es presenten símptomes, ja que pot afectar la qualitat de vida i la salut en general.

Quant temps es triga a superar aquesta por d’empassar?

El temps necessari per a superar la fagofòbia varia segons la persona i la severitat de la fòbia. Amb la teràpia adequada i el compromís del pacient, és possible experimentar millores significatives en un període de setmanes o mesos.

Afecta els nens?

Afecta tant a nens com a adults. Els nens poden desenvolupar por d’ennuegar-se després d’una experiència traumàtica o com a resultat d’ansietats generals. És important abordar el problema al més aviat possible per a evitar que es converteixi en un problema a llarg termini.

Què faig si crec que sofreixo fagofòbia?

Si sospites que tens por o pànic d’empassar, el millor és parlar amb un metge o un professional de la salut mental. Ells podran avaluar els teus símptomes i determinar si pateixes de fagofòbia o d’un altre trastorn relacionat. A partir d’aquí, podran recomanar-te el tractament adequat.

Descobreix totes les funcions de l’aftersun i la seva importància

Amb l’arribada del bon temps, una de les activitats que més es gaudeixen és prendre el sol per a bronzejar la pell. Tanmateix, aquesta pràctica tan habitual, i alhora plaent, pot tenir una cara negativa si no es prenen les mesures adequades. La primera d’elles és la d’aplicar protecció per a evitar les cremades, i la segona és la d’ajudar a reparar la pell després de l’exposició. En aquest article coneixerem quines són les funcions de l’aftersun i per què no hem de prescindir d’ell.

Principals funcions de l’aftersun

L’aftersun és una crema o loció que, a diferència dels protectors solars, s’aplica després de l’exposició solar. I és que la seva finalitat no és la de protegir la pell de les cremades, sinó la de contribuir al fet que romangui en bon estat.

Tal com s’esmenta en la pàgina oficial de l’Institut Nacional del Càncer, l’exposició continuada a la radiació UV és perjudicial per a la nostra pell, fins al punt de poder desenvolupar aquesta malaltia. Al nostre país, els casos de melanoma que es detecten a l’any ascendeixen a cinc mil.

La composició de l’aftersun sol incloure ingredients com l’àloe vera, la vitamina E, la glicerina o la calèndula, entre altres. Tots ells coneguts per les seves propietats hidratants i reparadores. Però, quines són exactament les funcions de l’aftersun?

Calmar la pell

L’aftersun té propietats que ajuden a reduir la inflamació i l’enrogiment de la pell després de l’exposició solar. Si bé aquest canvi de color és un indicador que el factor de protecció ha estat insuficient, el mateix enfosquiment de la pell, que tant atractiu ens resulta com a bronzejat, no és res més que la nostra pell produint més melanina, que és el pigment que l’enfosqueix perquè els efectes dels raigs solars siguin menys nocius.

Hidratar la pell

L’exposició al sol pot deshidratar la pell, però l’aftersun conté ingredients que ajuden a retenir la humitat en la pell i a mantenir-la hidratada. Encara que la forma més eficaç de recuperar l’aigua perduda és ingerint aquest líquid, productes com aquest no només conserven aquesta aigua durant més temps, sinó que complementen aquesta capacitat amb la resta de funcions de l’aftersun, cosa que no succeeix amb les cremes que són exclusivament hidratants.

Reparar el dany cel·lular

Els raigs UV danyen les cèl·lules de la pell, i per a evitar que pugui derivar en mals majors, és convenient aplicar productes que l’ajudin a retornar-la al seu estat inicial. A més a més de tots els esmentats, hi ha altres ingredients que aconsegueixen aquest objectiu. Com el pantenol, la urea, l’al·lantoïna o l’àcid hialurònic.

Prevenir la descamació de la pell

Quan ens exposem als raigs del sol durant massa temps i sense la protecció adequada, la pell pot cremar-se tant, que la reparació no és viable i l’organisme necessita mudar-la. És aquí quan comencem a pelar-nos i el tan anhelat bronzejat acaba desapareixent. Aplicar l’aftersun aconsegueix evitar que això passi.

Proporcionar una sensació refrescant

Les funcions de l’aftersun no són únicament reparadores i protectores, sinó que també té efectes perceptibles que resulten agradables. La seva aplicació produeix un alleujament immediat en la pell, gràcies a la sensació de frescor. Com a avantatge extra, aconsegueix prolongar el bronzejat.

Com actua l’aftersun en la pell després de l’exposició solar?

Després de l’exposició al sol, la pell es troba en un estat d’estrès oxidatiu a causa de l’acció dels radicals lliures generats pels raigs UV. Aquests radicals lliures són molècules inestables que danyen les cèl·lules de la pell i provoquen el seu envelliment prematur, la qual cosa incrementa el risc de càncer de pell.

L’aftersun actua, gràcies al seu contingut en antioxidants com la vitamina E o el te verd, neutralitzant els radicals lliures i evitant que malmetin les cèl·lules de la pell. En segon lloc, ajuda a recuperar l’elasticitat i la lluminositat de la pell a través dels ingredients hidratants i reparadors. Finalment, la sensació d’alleujament i de frescor es deu a productes com la menta o l’arbre de te, que ofereixen benestar a la pell.

Beneficis d’aquesta crema per a la teva pell

Com hem vist, l’aftersun és una crema essencial per a cuidar la pell després de l’exposició solar. Alguns dels seus principals beneficis són els següents:

Hidratació

Redueix la sequedat i descamació en la pell, que afavoreix l’aparició d’arrugues i d’altres imperfeccions.

Calma la pell

Quan la pell està irritada i enrogida, les funcions de l’aftersun aconsegueixen disminuir la sensació de calor i calmen la pell.

Prevé l’envelliment prematur

L’exposició al sol contribueix a l’envelliment prematur de la pell, però a causa dels antioxidants i altres ingredients reparadors, es prevé i es repara el dany cel·lular causat pels raigs UV. Per tant, la pell es manté lluminosa i jove.

Si ens exposarem als raigs solars, a més d’evitar les hores punta i l’exposició prolongada, és necessari usar un factor alt de protecció i aplicar aftersun després. En qualsevol cas, si disposes d’una assegurança de salut tindràs la màxima protecció que puguis necessitar per a tots els imprevistos que et sorgeixin a tu i a la teva família.

Referències:

https://aedv.es/  Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia

https://www.pharmacius.com/blog/cosmetica-belleza/por-que-es-tan-importante-utilizar-after-sun/

https://www.atida.com/es-es/blog/2022/05/la-importancia-del-after-sun-lierac-sunific/

Tot el que has de saber sobre el trastorn de l’ATM

ATM són les sigles de l’articulació temporomandibular, és a dir el punt d’unió entre la mandíbula inferior i la superior. De fet, són dues articulacions, una a cada costat del cap, que trobem just al davant de les orelles i permeten d’obrir i tancar la boca, per parlar o mastegar. Per dir-ho d’alguna manera, actuen com una frontissa de la mandíbula. Al seu torn, l’ATM fa possible, també, el lliscament lateral de la mandíbula inferior.

L’articulació temporomandibular és una estructura constituïda per:

  • Els ossos (els maxil·lars superior i inferior)
  • Les dents
  • El disc cartilaginós de l’articulació, que fa de coixinet o de protector per evitar la fricció directa entre els ossos
  • La musculatura de la mandíbula, la cara i el coll
  • Els lligaments, els nervis i els vasos sanguinis

Per extensió, anomenem ATM a tota mena de trastorns o de problemes que afecten qualsevol de les parts de l’articulació.

Símptomes de l’ATM

Són molt variables i, de vegades, difusos; és a dir, els trastorns no sempre tenen una definició concreta. Entre els símptomes trobem:

  • Dolor en una o en totes dues articulacions
  • Mal als músculs que controlen el moviment de la mandíbula
  • Sensibilitat o dolor en contacte amb la mandíbula
  • Dolor difús a la cara o al cap
  • Problemes (o dolor) quan masteguem
  • Mal d’orella
  • Sorolls o esclafits quan obrim la boca, que, de vegades, fan mal
  • Mandíbula blocada pel dolor

En general, els trastorns temporomandibulars són transitoris i remeten sense aplicar-hi cap tractament específic.

Female dentist shows to patient x-ray of teeth, stomatology clinic. Doctor in uniform, medical worker, stomatologist, medicine and health, professional dental mouth care and hygiene, dentistry

Causes de l’ATM

En molts casos no se’n saben les causes i se sol manifestar per una combinació de factors. Es diu que, fins i tot, té influències genètiques, però encara cal estudiar-lo més a fons.

  • Mossegada defectuosa
  • Dispositius per a les ortodòncies
  • Bruxisme (carrisqueig de les dents). Aquests moviments es fan durant el son nocturn, però també de dia, encara que no tots els pacients amb bruxisme desenvolupen ATM
  • Artritis, que pot malmetre el disc cartilaginós
  • Alguna lesió a la mandíbula
  • Articulació danyada per un traumatisme
  • Algun trastorn psicològic, com ara l’estrès o l’ansietat

Diagnòstic de l’ATM

Atesa la diversitat dels símptomes de l’ATM, no hi ha una única prova per identificar el trastorn. En podem fer un diagnòstic amb una exploració mèdica completa (del metge general, del dentista o de l’especialista en problemes maxil·lofacials), que ha d’incloure la cara (i, en particular, la mandíbula) i el coll. La història clínica del pacient, que ha de comprendre els antecedents familiars, també és un factor que cal tenir en compte. El metge també ha de demanar si es tenen dolors a la cara o/i el coll i mals de cap.

Per complementar l’exploració, el metge ha de decidir si cal fer proves com ara una radiografia, una ressonància magnètica o d’altres.

Tractament de l’ATM

Abans de començar cap tractament, el metge probablement recomanarà de canviar certs hàbits, com ara menjar aliments tous, tancar amb força la mandíbula, mastegar xiclet o res que impliqui un ús continuat de l’articulació.

La fisioteràpia manual sol ser efectiva. També podria aconsellar:

  • Analgèsics (AINE o antiinflamatoris no esteroidals), que es venen lliurement, és a dir sense recepta, i aplicar escalfor a la zona adolorida.
  • Medicaments que requereixen recepta mèdica, com ara els ansiolítics, els anticonvulsius i els antidepressius. L’estat del mateix pacient determina quin medicament cal triar, si hi ha cap trastorn psicològic que influeix en l’ATM.

El tractament més radical és el quirúrgic. És molt complex i demana de fer servir agulles per a la musculatura o les articulacions. També es podria provar de canviar la manera de mossegar del pacient, perquè influeix en la dentició. Tot plegat és molt delicat i no sempre s’hi troba la solució més escaient, fins i tot es pot empitjorar el problema.

El cirurgià ha d’informar el pacient dels perills que comporta una intervenció i del percentatge d’èxits obtinguts.

Així doncs, és recomanable de provar altres tractaments disponibles, de més o menys efectivitat, abans de decidir-se per la intervenció quirúrgica.