Mes: abril de 2023

Com has de tenir cura dels ulls

Posted on by Revista Interès Mutu

Els ulls són òrgans durs, força resistents, però no pas invencibles. Res no garanteix que ens hi veiem bé i, per això, és essencial tenir cura de la vista.

A continuació et donem uns quants consells sobre com els has de protegir.

  • Una bona higiene

No t’has de tocar els ulls sense rentar-te bé les mans abans amb aigua i sabó. Si duus lents de contacte, no te les posis ni te les treguis sense fer-les net a fons.

  • Descansa la vista

Si t’estàs tot el dia davant de l’ordinador, com tants de nosaltres, no únicament és esgotador, sinó que et pot causar problemes als ulls, començant per la sequedat i la fatiga visual. Hi ha una regla 20-20 que recomana que, per cada període de 20 minuts de pantalla, miris cap alguna cosa situada a mitjà distància (a 5 o 6 metres) durant 20 segons. Et pot ajudar a alleujar la fatiga visual.

  • Fes servir ulleres de sol

Els raigs del sol poden perjudicar greument els ulls; fan augmentar el perill de patir degeneració macular i cataractes. Cal que les ulleres tinguin garantia i retinguin el 99 % de les radiacions UVA i UVB.

  • Fes servir ulleres protectores

Si fas feines manuals, amb una barrina o un trepant radial, o practiques certs esports, unes ulleres protectores et poden anar bé per prevenir lesions causades per cossos estranys als ulls.

  • No fumis

S’ha comprovat que fumar fa augmentar el perill de patir cataractes o bé degeneració macular associada a l’edat (DMAE), un trastorn greu que anul·la la visió central. També pot danyar el nervi òptic.

  • Segueix una dieta equilibrada

Cal que inclogui fruita i verdura en abundància: recorda’t de la regla de cinc peces de fruita o racions de verdura al dia. El peix blau, amb un alt contingut en àcids grassos, també és beneficiós per a la vista.

  • Procura de mantenir el pes

El sobrepès o, encara pitjor, l’obesitat afavoreixen la diabetis, una malaltia greu que pot causar danys irreversibles a la retina, entre moltes altres afeccions.

  • Segueix una bona rutina de son

Un bon repòs nocturn és imprescindible per a tot el cos i, naturalment, també per als ulls. El son fomenta que tinguem els ulls frescos quan ens llevem. Si pateixes cap mena de sequedat ocular, parla’n amb el farmacèutic perquè et prescrigui un col·liri adequat, de venda sense recepta.

.
  • Revisa’t la vista

A mesura que fem anys, cal que ens fem més revisions de la vista. No tan sols perquè inevitablement comencem a tenir problemes generals de visió (miopia o vista cansada), sinó perquè hi ha trastorns greus de la vista que es manifesten amb l’edat i que, si s’identifiquen i es tracten aviat, es poden resoldre.

Tot seguit enumerem unes quantes activitats quotidianes que són pernicioses per a la vista i que caldria evitar.

  • Vigila els mals de cap

No parlem pas d’una migranya ocasional, sinó d’un mal continuat. Potser n’és la causa un problema de visió.

  • No facis servir tant les pantalles

Molts de nosaltres ens estem bona part del temps de lleure o de feina enganxats en una pantalla escrivint, navegant, xatejant… I això és perjudicial per als ulls. Més amunt recomanàvem de passar revisions periòdiques, de manera que cal tenir en compte el problema.

  • Controla la sequedat dels ulls

Certs estudis demostren que les vegades que parpellegem davant de l’ordinador és inferior a cinc, i això afavoreix la sequedat ocular. El farmacèutic et pot indicar quines gotes et poden anar més bé per a aquest problema.

  • No abusis de les lents de contacte

No les duguis més estona de la recomanada. Si són d’un sol ús, no les tornis a fer servir i, per descomptat, no hi dormis.

  • No facis servir les ulleres dels altres

O, encara més important, les lentilles dels altres, perquè segurament no seran les adequades (no ens referim a les ulleres amb una graduació estàndard, sinó a les ulleres graduades per a una persona concreta). Poden originar vista cansada, visió borrosa, sensació de fatiga i altres problemes.

  • No et facis autoprescripcions

Parlem de les ulleres amb una graduació estàndard, que venen a tot arreu. No és una bona pensada de fer-les servir. En primer lloc, perquè tenen la mateixa graduació per a tots dos ulls, i ben poc sovint els defectes hi són idèntics. En segon lloc, perquè els vidres no són d’una qualitat òptima. Si et sembla que no hi veus bé, val més que et visiti un òptic o un oculista, perquè et prescrigui les ulleres que són més apropiades.

  • No facis servir lentilles o ulleres velles

La vista evoluciona amb el temps, sobretot si treballes davant d’una pantalla. Així doncs, cal fer les revisions recomanades cada cert temps sens falta!

  • Deixa les lentilles ratllades o malmeses

Cal que les lents de contacte siguin netes i que no tinguin ratllades. Les ratllades poden causar una dispersió o una deformació de la llum, cosa que és molt perillosa, per exemple, al volant. També propicien petits enlluernaments, que acaben fatigant la vista i causant estrès visual.

Escarlatina: Símptomes i tractament

Posted on by Revista Interès Mutu
escarlatina

L’ús sistemàtic de les vacunes des de la infància ens ha permès erradicar diferents malalties en la nostra societat, com la poliomielitis, el tètanus o la tos ferina, que en alguns casos greus, poden arribar a causar la mort. No obstant això, encara n’existeixen d’altres per a les quals no hi ha vacunació, i cada cert temps, se’n tornen a detectar brots. És el que està succeint en l’actualitat amb l’escarlatina, així que perquè puguis prevenir el contagi, t’expliquem què és, els seus símptomes i com protegir-te’n.

Escarlatina o febre escarlata: què és exactament?

És una malaltia infecciosa causada per un bacteri conegut com a Estreptococs piògenes o Estreptococ beta hemolític del grup A (EBHGA). Aquesta produeix una toxina que és la responsable de les erupcions a la pell, i que com veurem en el següent apartat, és un dels símptomes més característics d’aquesta malaltia.

Durant el segle XIX, va ser una epidèmia coneguda com la febre escarlata, que va afectar principalment la població infantil. A més de causar múltiples morts per l’escassetat de coneixements sobre aquest tema i de tractaments, també va deixar seqüeles en alguns supervivents, com una malaltia reumàtica que acabava danyant les vàlvules del cor i glomerulonefritis.

escarlatina

Encara que pot afectar persones adultes, nens i nenes entre els 4 i els 8 anys són els qui solen patir-la, i en molt rares ocasions afecta bebès. Avui dia, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha alertat d’un increment en els casos a tota Europa.

El Regne Unit va reportar més de 800 casos en una setmana durant el mes de novembre, que suposava més del doble dels registrats en anys anteriors. A Espanya, durant els últims mesos de l’any es van notificar 16 casos greus en nens amb edats entre 1 i 12 anys. D’aquests, dos van morir. Però malgrat aquest augment, no s’ha emès cap alerta des de la Conselleria de Sanitat.

Principals símptomes d’aquesta patologia

L’increment en els casos d’escarlatina es produeix en un moment en el qual el sistema immunitari de la societat es troba afeblit. El motiu el trobem en la pandèmia pel coronavirus; en haver passat dos anys utilitzant màscares de manera contínua, les nostres defenses, i en particular les dels menors, el sistema immune dels quals no està completament desenvolupat, no han estat tan actives com deurien.

L’exposició a diferents virus i bacteris permet a l’organisme crear anticossos de manera sistemàtica. D’aquesta manera, algunes malalties podran desenvolupar-se, mentre que unes altres no avançaran per la protecció que ens ofereixen les defenses. L’ús de la màscara impedeix aquesta exposició i es tradueix en un afebliment del sistema immune dels menors. Per això, el nombre de casos per aquesta patologia i altres malalties ha augmentat en els últims mesos.

Però, quins són els seus símptomes?

  • Febre alta sobtada (major de 38.5 graus Celsius)
  • Mal de coll
  • Erupció cutània vermellosa que comença al coll i s’estén pel cos en forma de taques o punts
  • Llengua amb aspecte de maduixa
  • Mal de cap
  • Dolor abdominal i vòmits
  • Fatiga i feblesa
  • Ganglis limfàtics inflamats i sensibles
escarlatina

De tots aquests símptomes, l’aspecte de la llengua i l’erupció cutània són els símptomes que faciliten la detecció de la malaltia. La primera sol estar enrogida i humida, i mostrar petites protuberàncies blanques o grogues en la superfície, d’aquí ve que se la compari amb una maduixa. Pel que fa a l’erupció, també és vermellosa i amb un tacte aspre. Si aquests símptomes són presents, és necessari acudir al metge per a realitzar un diagnòstic precís.

Com afecta en adults?

L’escarlatina es contagia per via aèria, com passa amb altres virus i bacteris. Els estreptococs es troben al nas i a la gola, i mitjançant gotes de les secrecions respiratòries, passen d’una persona a una altra. El contagi no implica el desenvolupament de la malaltia, atès que pot donar-se el cas de ser persones asimptomàtiques.

Nens i nenes són més propensos a desenvolupar la infecció, encara que també pot passar que afecti adults que tenen el sistema immune afeblit. Dins dels grups de risc, figuren els qui tenen menors en edat escolar, així com el professorat que treballa amb ells. La simptomatologia en persones adultes és la mateixa que en els menors, i el tractament és també igual.

Tractament de l’escarlatina

Atès que no existeix una vacuna per a tractar la infecció per aquest bacteri, el tractament per a adults i menors consisteix en l’ús d’antibiòtics com l’amoxicil·lina o la penicil·lina. També se solen receptar analgèsics per a reduir la intensitat dels símptomes, com els de la febre o el mal de coll.

De cara a facilitar la recuperació i evitar el contagi a altres persones, es recomana ingerir abundants líquids, sobretot aigua, descansar i romandre a casa. Encara que s’hagi patit ja la malaltia, en haver-hi diferents tipus de toxines, es pot tornar a contreure.

Si et preocupa la teva salut i la dels teus i vols assegurar la cobertura sanitària davant qualsevol imprevist d’aquest tipus, tria una assegurança de salut familiar que et garanteixi l’assistència mèdica, quirúrgica i hospitalària sempre que la necessitis. A MGC Mútua t’oferim les cobertures més àmplies.

escarlatina

Preguntes freqüents

És perillosa aquesta malaltia?

Si no es tracta adequadament, l’escarlatina pot causar complicacions greus, com a febre reumàtica, glomerulonefritis i amigdalitis aguda. Tanmateix, amb tractament oportú i adequat, la majoria dels casos es resolen sense complicacions.

Quant temps dura l’escarlatina?

El període d’incubació és d’aproximadament de 2 a 5 dies. Els símptomes generalment duren entre 7 i 10 dies, encara que l’erupció pot durar fins a 3 setmanes en casos més prolongats.

Existeix una vacuna contra aquesta patologia?

Fins ara, no existeix una vacuna específica per a prevenir-la. La prevenció es basa a mantenir una bona higiene personal i evitar el contacte pròxim amb persones infectades.

A quina edat és més comuna contreure aquesta malaltia?

Afecta amb major freqüència a nens entre 5 i 15 anys, encara que pot afectar persones de qualsevol edat.

Bibliografia

https://pesquisa.bvsalud.org/portal/resource/pt/ibc-24079

https://pap.es/files/1116-139-pdf/143.pdf

https://www.scielosp.org/pdf/spm/v44n5/14033.pdf

Què és la fòbia social. Causes i tractament

Posted on by Revista Interès Mutu

T’espanta d’anar a actes socials perquè et penses que la gent et mira i et jutja? Et negues a conèixer gent nova? Et fa por de pensar que has de parlar en públic?

Si és el cas, potser tens un trastorn psicològic anomenat trastorn d’ansietat social, o simplement fòbia social. Te’n parlem tot seguit.

La fòbia social

Es defineix com un temor persistent i injustificat a situacions que poden comportar l’examen i el judici dels altres, com ara les reunions, les festes o altres esdeveniments socials. Afecta de la mateixa manera els homes i les dones, i sol començar a l’adolescència. Hi ha autors que l’associen a uns pares massa protectors amb els fills.

En certs casos, aquesta por pot arribar a extrems patològics i interferir en la vida social o en la quotidianitat, cosa que dificulta per al pacient de conservar els amics i té un efecte sobre la seva vida laboral. Els temors més habituals són:

  • Assistir a actes socials
  • Conèixer gent nova
  • Fer activitats quotidianes en públic, com ara menjar o beure
  • Parlar en públic

No se’n saben les causes. Podria tenir un component genètic, però es manifesta de manera aleatòria en membres d’una mateixa família (uns en tenen i els altres no). Actualment s’investiga si hi influeix l’estrès o hi tenen incidència els factors ambientals.

Els pacients amb trastorn d’ansietat social tenen més probabilitats de caure en el consum d’alcohol o altres drogues, com a mitjans per calmar-se en les situacions de tensió. De la mateixa manera, s’exposen al perill d’un aïllament progressiu, que els distancia cada vegada més fins i tot del cercle immediat.

Tot sovint la fòbia social s’associa a altres problemes psiquiàtrics. Fins al 80 % dels pacients té un altre trastorn, que normalment es manifesta després de l’ansietat social. El risc dels pacients amb fòbia social de patir una depressió al llarg de la vida és entre tres i quatre vegades superior a la mitjana.

Símptomes de fòbia social

Els pacients poden experimentar els símptomes següents quan són amb altres persones:

  • Suors o tremolors
  • Enrojolament
  • Taquicàrdia
  • Malestar d’estómac
  • Incapacitat de pensar: tenir la ment buida
  • Encarcarament: posició rígida i forçada
  • Parlar massa fluix
  • Dificultat o impossibilitat de parlar o tenir contacte visual amb desconeguts
  • Inseguretat

Cal diferenciar la fòbia social de la simple timidesa. És molt freqüent passar un petit moment d’angoixa quan no controlem una situació. Trobar-se més o menys de gust en circumstàncies noves depèn del tarannà de cadascú, però és ben normal tenir certa aprensió en aquests casos.

Parlem de trastorn quan algú té autèntic pànic i vol evitar de totes passades la situació que l’aclapara.

Tractaments de la fòbia social

Hi ha dues classes de tractaments que es poden seguir: el psicoterapèutic i el farmacològic. Cadascun té avantatges diferents i, de vegades, els pacients requereixen un tractament combinat.

El tractament psicoterapèutic més usual és la teràpia cognitivoconductual, aplicada individualment o per grups. Hi ajuden tècniques com ara la relaxació o l’atenció plena (mindfulness). Consisteix a entendre quins pensaments desencadenen el trastorn i substituir-los. Així mateix, es treballa l’aprenentatge de tècniques socials, normalment en grup.

El tractament farmacològic, que sovint conflueix amb el psicològic, com hem dit més amunt, es basa a administrar al pacient:

  • Antidepressius, com ara el citalopram i la sertralina, entre d’altres. Aquests fàrmacs són del grup d’inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS). També es fan servir els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina i la norepinefrina (IRSN)
  • Els blocadors d’adrenoreceptors ß, com ara l’atenolol o el propranolol
  • Ansiolítics, com ara las benzodiazepines (el Valium o Tranxilium).

Per regla general, tots dos tractaments donen bon resultat, amb la qual cosa el pronòstic sol ser bo.

Si la fòbia o l’ansietat social afecta les teves relacions personals i interfereix en la teva feina, hauries de consultar-ho amb el metge per tractar el trastorn de seguida i evitar altres problemes psiquiàtrics que derivin en fòbia social.

Polls de mar | Tot el que has de saber sobre ells

Posted on by Revista Interès Mutu
piojos de mar

La visita a les platges és una de les activitats favorites durant els mesos d’estiu per a multitud de banyistes, però també per a algunes espècies marines. Les meduses són les més conegudes pels humans, que arriben quan la diferència de temperatura entre les aigües de la mar oberta i les de la costa es redueix. Però a elles s’hi pot sumar un altre molest visitant: els polls de mar. Si desconeixes com són i quina és la conseqüència de la seva picada, en aquest article t’expliquem com actuar i les precaucions que has de prendre.

Polls de mar: què són?

Aquesta classe de polls marins són crustacis i més concretament isòpodes, cosa que significa que són de mida petita, amb el cos aplanat i ample amb forma de closca i amb potes articulades. El seu cos es divideix en tres parts: cap, abdomen i tòrax, i se’ls coneix també com a cotxinilles.

Fins aquí la seva presència no tindria més importància, ja que aquesta petita espècie, que pot assolir com a màxim quatre centímetres, també es troba en zones terrestres. No obstant això, són paràsits i s’alimenten de la pell i la sang d’alguns peixos, com per exemple el salmó, que és l’espècie més afectada.

Per a alimentar-se, utilitzen les seves dents, la forma de les quals està dissenyada específicament per a mossegar. A més de per a atacar a les espècies que parasiten, també usen aquestes dents per a atacar als depredadors que els pertorben, o més ben dit, als qui ells consideren que són els seus depredadors.

Casos de picades al món

L’any 2017, un jove de 16 anys va sortir de l’aigua amb els peus ensangonats després de banyar-se en una platja d’Austràlia. Pel que sembla, podia haver colpejat un cranc mort on es trobaven aquests petits crustacis, la qual cosa van interpretar com una provocació. Les baixes temperatures de l’aigua van dificultar que el jove sentís les mossegades mentre es banyava.

Aquest cas aïllat va deixar de ser-ho l’any passat, quan en les aigües britàniques també es va detectar la seva presència després de reportar-ne mossegades diversos banyistes. Tanmateix, no és necessari fer saltar les alarmes, almenys al nostre país, ja que únicament s’ha notat la seva presència en algunes localitats de la costa gallega, en la zona d’aigües atlàntiques.

piojos de mar

Cal dir que aquests crustacis solen habitar en aigües càlides, com les de Florida o la mar Carib, la qual cosa fa que l’atac al jove sigui realment anecdòtic. Si vols viatjar a aquesta regió del món, sí que has de tenir en compte que en determinades èpoques de l’any es pot notar la presència dels polls de mar. Així que si notes alguna molèstia dins l’aigua, para esment i surt fora per a verificar si ha estat una picada.

Picades d’aquests polls marins

Els polls de mar han conviscut sempre amb els humans, però donada la seva diminuta mida i que no solen atacar-nos, la seva presència sempre ha passat desapercebuda. De fet, compten amb un sistema de camuflatge que els converteix en gairebé invisibles, la qual cosa dificulta que els vegem tant des de dins de la mar com des de fora.

Quan es produeix la picada o mossegada, que pot produir-se fins i tot si es porta banyador o un neoprè perquè es fiquen a l’interior, la sensació és la d’una punxada amb una agulla, que són les dents del crustaci.

Un cop té lloc, la pell s’enrogeix i es produeix una coïssor i fins i tot picor, que en alguns casos s’acompanya també d’inflor. En cas de continuar les picades, el mal a la pell s’agreujaria fins a sagnar. I pel que fa a la resta dels símptomes, els casos més greus produeixen mal de cap, nàusees i vòmits, febre i diarrea.

Què fer davant una picada d’aquests polls

Com hem indicat, el més eficaç és sempre la prevenció; si et banyes en zones d’aigües càlides o hi ha presència de meduses, existeix la possibilitat que els polls de mar també estiguin per la zona. Davant d’aquesta situació, el correcte seria evitar el bany. També és convenient estar al corrent de les notícies, ja que si es produeix algun cas o s’albiren, apareixerà en aquelles. I si hi vas de viatge, consulta a la població local.

Però si ja és massa tarda per a prevenir i s’ha produït la picada, què has de fer?

  • Acudeix al metge. Si hi ha enrogiment en la pell, picor o dolor, acudeix a un centre mèdic perquè inspeccionin l’àrea afectada i determinin la causa i el tractament.
  • Antihistamínics i antibiòtics. En funció de la gravetat de les lesions, se solen receptar els primers per a evitar les reaccions al·lèrgiques, i els segons per a evitar que es produeixi una infecció.
  • Cremes amb corticoides o peròxid d’hidrogen. Aquestes redueixen la inflamació i calmen la picor.
piojos de mar

En qualsevol cas, et recomanem apostar també per una assegurança de salut que et protegeixi davant aquesta mena d’imprevistos. D’aquesta manera, podràs rebre assistència mèdica i hospitalària sense cap cost, i fins i tot assistència en viatge.

Preguntes freqüents

  • Quines espècies són afectades per aquests paràsits?

Aquests crustacis poden afectar diverses espècies de peixos marins i d’aigua dolça, com el salmó, la truita, el bacallà i el llobarro. No obstant això, també poden trobar-se en invertebrats com a cefalòpodes i crustacis.

  • Quins són els símptomes de la infestació en els peixos?

Els símptomes poden variar depenent de la gravetat de la infestació. Alguns signes comuns inclouen pèrdua d’escates, ferides obertes, irritació en la pell i dificultat per a respirar. En casos severs, els peixos poden presentar anèmia, feblesa i fins i tot poden morir.

  • Com es prevé i controla la presència d’aquests crustacis en l’aqüicultura?

La prevenció i el control d’aquests paràsits en l’aqüicultura inclouen mesures com mantenir una bona qualitat de l’aigua, reduir l’estrès en els peixos i realitzar inspeccions periòdiques. A més, es poden aplicar tractaments químics i biològics per a controlar la seva població.

  • Els polls de mar són perillosos per als éssers humans?

Encara que poden causar danys als peixos, els polls marins no representen un risc directe per a la salut humana. Tanmateix, és important manipular i cuinar adequadament els peixos infectats per a evitar la transmissió de malalties.

Bibliografia

https://aquahoy.com/piojo-de-mar-metodos-control-combatir-infestaciones/

https://repositorio.uchile.cl/handle/2250/170333

MGC Mútua celebra Sant Jordi amb la creació d’un còmic infantil (tot i que, també, per als no tan petits)

Posted on by Revista Interès Mutu

El món, en general, i en concret l’art i la creativitat, està experimentant una revolució gràcies a la incorporació de la intel·ligència artificial. En aquest context, el còmic “Dracomicis” és un exemple de com la tecnologia pot significar una eina excel·lent per a la creativitat.

Una oda a l’amistat en un regne màgic

La història de Dracomicis es desenvolupa en un regne màgic on el drac Libellus i els seus amics, grans apassionats de la lectura, formen un club amb la missió de trobar el còdex Voynichum, un manuscrit que versa sobre l’origen de la vida en aquest món. Els amics del drac, tots ells amb personalitats diferents, decideixen emprendre una expedició per trobar el còdex i obsequiar-lo com a regal d’aniversari a Libellus. Tot i això, l’aventura no serà fàcil i es trobaran amb grans desafiaments en el seu camí.

L’aventura és una oda a l’amistat, al treball en equip i a la importància d’acceptar els amics tal com són. El còmic ens mostra una faceta positiva de la por: ens pot ajudar a ser més conscients dels riscos i a prendre mesures per minimitzar-los. La por és una eina valuosa si la fem servir a favor nostre, ja que gràcies a ella podem pensar en solucions alternatives.

La màgia de la creativitat i l’amistat combinades amb la intel·ligència artificial

El còmic és un exemple de com la tecnologia pot ser utilitzada com una eina per a la creativitat. Les imatges de Dracomicis van ser creades amb l’ajuda de Midjourney, una intel·ligència artificial de disseny generatiu que permet la creació d’imatges (subjectes a les ordres que especifiqui l’usuari).

La redacció del relat és 100% original (humà) però la creació dels personatges i tots els escenaris només ha estat possible gràcies a la IA. Previ a la generació d’imatges amb IA, l’equip de màrqueting de MGC Mútua va treballar la definició de personatges i l’storyboard de totes les escenes. I després, evidentment, va treballar la maquetació i el disseny de tot el contingut generat.

La intel·ligència artificial no ha de ser una amenaça per a la creativitat, sinó una eina que ens ajuda a expandir els nostres límits i a assolir noves cotes d’expressió artística. Com va dir Albert Einstein, “la creativitat és la intel·ligència divertint-se”. Amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, la creativitat pot ser encara més fascinant i sorprenent.

Per cert, aquest text ha estat generat amb l’ajuda de ChatGPT (intel·ligència artificial conversacional), així que podríem dir que és el primer article del nostre blog Interès Mutu que utilitza IA.

Descarrega el còmic i els cromos

Pots llegir el còmic Dracomics, el Còdex Voynichum ara mateix en format PDF.

I si vols crear la teva pròpia aventura, pots descarregar els 10 cromos de tots els personatges, per imprimir i retallar! Us desitgem una molt bona lectura!

Símptomes del càncer de colon. Descobreix-los i controla’ls

Posted on by Revista Interès Mutu

El càncer de colon

És el càncer més freqüent a Espanya, tant entre els homes com entre les dones, i s’estima que el 2023 se’n diagnosticaran més de 40.000 casos nous (segon l’Associació Espanyola contra el Càncer). Aquesta xifra situa el nostre país per sota de la mitjana dels països de la Unió Europea. Així mateix, la supervivència a cinc anys dels malalts a Espanya és del 64 %, per sobre del 57 % a la resta d’Europa.

Una característica principal del càncer de colon és que és insidiós; dit altrament, en general manifesta símptomes lleus que fàcilment es confonen amb els d’altres malalties menys greus. Per aquesta raó és fonamental seguir els programes de detecció del Ministeri de Sanitat i de les conselleries corresponents a les comunitats autònomes.

Normalment comença amb la formació d’un pòlip benigne (una espècie de berruga) que creix a dins de l’intestí. Amb el temps es pot transformar, esdevenir maligne i fer-se gros fins al punt de perforar la paret de l’intestí. D’aquí es pot estendre a altres òrgans, on s’instal·len les cèl·lules cancerígenes, i fer metàstasi.

Quins símptomes té

Tal com explicàvem, els símptomes del càncer de colon solen ser lleus i poc definits, cosa que dificulta de fer-ne un diagnòstic primerenc. Actualment no es detecta el càncer de colon en el 85 % dels pacients fins que no s’ha infiltrat a la paret de l’intestí.

Els pacients poden tenir alteracions generals com ara:

  • Anèmia, més o menys important
  • Fatiga o cansament
  • Manca de gana
  • Pèrdua de pes

Els altres símptomes associats amb el càncer de color afecten l’aparell digestiu i són:

  • Dolors abdominals vagues i indefinits
  • Còlics abdominals
  • Canvis en les defecacions. Femta tova i freqüent
  • Restrenyiment, de vegades alternat amb diarrea
  • Aparició de sang o de mocs en la femta

El problema és que aquests símptomes no són exclusius del càncer de colon, i això en fa més difícil el diagnòstic.

Quan el càncer se situa al recte, a banda dels símptomes descrits, podem tenir urgència per defecar, tenesme (o sensació de buidada incompleta), dolor durant la deposició i fluix de sang pel recte.

Quines altres malalties tenen símptomes semblants

Segons el símptoma:

  • El fluix de sang pel recte: es tracta d’un símptoma força freqüent. Si és sang vermella no relacionada amb la deposició (es taca la roba interior entre una deposició i una altra), sol tenir origen en les hemorroides. Ara bé, si la sang apareix amb la femta, potser indica malalties com ara els diverticles, manca de reg al colon, angiomes (alteracions a les venes) o colitis. En qualsevol cas, cal anar al metge amb urgència.
  • Dolor abdominal: hi ha, literalment, dotzenes de causes per tenir dolor abdominal, i la darrera cosa en què hem de pensar és el càncer. Tot i així, si el dolor no remet amb el temps, cal que un metge ho examini, i més encara si va acompanyat d’altres trastorns.
  • L’anèmia: també pot ser conseqüència de moltes malalties i, en general, no és gaire important. De tota manera, cal investigar-ho si la causa no és evident.
  • La diarrea: si dura gaire també cal saber-ne el per què. Pot ser un símptoma de colitis ulcerosa, de la malaltia de Crohn, de la síndrome del colon irritable, de diverticles, de colitis isquèmica (manca de reg al colon) o de problemes d’absorció intestinal, entre d’altres.
people, healthcare and problem concept – unhappy woman suffering from stomach ache at home

Quins factors de risc hi ha

L’experiència ens diu que hi ha gent amb hàbits més proclius a l’aparició del càncer de colon, entre els quals una dieta:

  • Baixa en fibra (provinent de la fruita i la verdura)
  • Rica en greixos
  • Amb alt contingut de sucres refinats

Així doncs, es pensa que la dieta mediterrània, que inclou força fruita i verdura, és bona per prevenir el càncer de colon. També és recomanable de mantenir un pes adequat. D’altra banda, la ingesta diària d’una aspirina infantil pot tenir un efecte protector, encara l’hauria de prescriure un metge, per més innocu que sembli aquest fàrmac.

Les persones amb més propensió a tenir aquest càncer són:

  • Pacients amb pòlips al colon
  • Pacients de colitis ulcerosa de llarga durada
  • Persones amb antecedents familiars de càncer de colon en edats primerenques

Diagnòstic i tractament

La prova que determina si es té càncer de colon o no és una colonoscòpia, seguida d’una biòpsia. La colonoscòpia (exploració i obtenció d’una mostra de teixit sospitós a l’interior del colon), i la biòpsia posterior, que duu a terme un especialista anatomopatològic, permetran de decidir si el teixit és maligne o no.

Pel que fa al tractament, cal fer una extirpació completa amb un marge sa de la part de l’intestí on hi ha el tumor, si es vol guarir la malaltia. De vegades això pot obligar a fer una colostomia, que és la creació quirúrgica d’una obertura a l’abdomen per comunicar l’intestí amb l’exterior i permetre l’evacuació. La femta, en aquest cas, es recull dins una bossa. La colostomia pot ser definitiva o temporal; en el darrer cas es pot tancar amb una altra intervenció quirúrgica. Actualment els dispositius per fer la colostomia afavoreixen que el pacient faci una vida absolutament normal, fins i tot en els aspectes més íntims.

Verola del mico | Què és, símptomes i tractament

Posted on by Revista Interès Mutu
viruela del mono

La verola del mico és una malaltia infecciosa de poca incidència en els humans, causada pel virus Monkeypox. Si bé és endèmica en alguns països d’Àfrica, en 2022 es van detectar diversos casos a Europa, com al Regne Unit, on es va originar en un pacient procedent de Nigèria, i a Espanya. En aquest article t’expliquem què és, quina és la simptomatologia que presenta i el seu tractament.

Què és la verola del mico?

També coneguda com a varicel·la del mico o verola del simi, aquesta malaltia és causada pel MPXV. Va ser descobert en 1958, en uns primats que van emmalaltir durant un viatge des de Singapur fins a un centre de recerca a Dinamarca. Des d’aquest moment, se’n van detectar també diversos casos a Àfrica central i occidental, en països com Libèria, Costa d’Ivori, Camerun, Sierra Leone o Nigèria.

Com indiquem en la introducció, va ser des d’aquest últim país des d’on sembla que es va importar la malaltia a Europa el maig de 2022. Si bé es va expandir a altres països com Espanya, les xifres s’han mantingut molt baixes, per la qual cosa no ha arribat a considerar-se una epidèmia. Encara que els casos van ocupar ràpidament portades i capçaleres en diaris i telenotícies, des de 2003 se n’han detectat alguns esporàdics. El nombre total de casos el novembre de 2022 ascendia a 65.000 a tot el món, amb els Estats Units al capdavant.

Com que el patogen que causa la verola del mico és de la mateixa família que el virus que produeix la verola tradicional, la simptomatologia és força similar. No obstant això, és convenient recordar que aquesta malaltia es va declarar erradicada en 1980, després d’un programa de vacunació massiva dut a terme per l’Organització Mundial de la Salut.

Principals símptomes d’aquesta malaltia

Abans de parlar dels símptomes de la verola del mico, convé esmentar com es produeix la infecció. Perquè aquesta tingui lloc, és necessari el contacte directe i prolongat entre una persona sana i una altra que està infectada, o bé amb un animal o un objecte que també ho estan.

El patogen pot introduir-se en el nostre organisme a través de diferents vies, com poden ser la pell; les mucoses, que són els ulls, el nas o la boca; el tracte respiratori o els genitals. Per consegüent, perquè tingui lloc la infecció ha d’haver-hi un contacte pròxim cara a cara que faciliti el pas de partícules de saliva, com parlar i els petons i abraçades, o mantenir relacions sexuals, sigui per via oral, vaginal o anal. El contacte a través de llençols, tovalloles o joguines sexuals es considera baix.

Un cop es produeix la infecció, hi ha un període d’incubació que oscil·la entre una i dues setmanes, encara que pot assolir les tres. Superat aquest temps, apareixen els primers símptomes de la infecció que, si bé poden arribar a ser greus, la malaltia és letal en molt pocs casos, les defuncions solen produir-se en les regions més desfavorides i sense accés a tractaments. Aquests són els símptomes:

  • Febre.
  • Mal de cap.
  • Dolors musculars i esgotament.
  • Inflamació dels ganglis limfàtics.
  • Esgarrifances.
  • Erupcions en la pell.
viruela del mono

Les erupcions en la pell són el símptoma que facilita el diagnòstic de la verola del mico, atès que els altres són similars als de qualsevol infecció vírica. Tenen quatre estadis diferents des de la seva aparició fins a la desaparició, i són: màcula, pàpula, vesícula i pústula.

Com que la resta dels símptomes no tenen per què aparèixer, la granellada és la via més eficaç per a identificar què es tracta d’aquesta mena de malaltia. Tanmateix, en estar també present en la verola tradicional i la varicel·la, un PCR serà la prova que s’haurà de dur a terme per a confirmar-ho. La mostra s’obté de les lesions i en ella s’amplifica l’ADN del virus per a la seva identificació. 

Tractament

Aquesta malaltia no compta encara amb un tractament que sigui eficaç per a la cura. En tractar-se d’un virus, i tal com succeeix amb la resta de patologies d’aquest tipus, és el sistema immunitari el que ha de fer front a la malaltia per a superar-la. La medicació que s’utilitza té com a única finalitat pal·liar la simptomatologia. És a dir, reduir-ne la gravetat.

En l’actualitat, els que es fan servir són el tecovirimat, aprovat per la FDA, i altres com el cidofovir i el brincidofovir, que es basen en el mateix principi. En qualsevol cas, es requereix més recerca científica per a confirmar la seva eficàcia, atès que ara com ara es tracta d’assajos experimentals.

La vacuna antivariolosa que es va emprar fa dècades és capaç de prevenir la infecció fins a un 85%. Però tal com indiquem, en haver-se erradicat la malaltia de la verola, la vacuna ja no es troba disponible. Això significa que l’única via per a no contagiar-se és la prevenció.

viruela del mono

Si a més vols protegir-te davant la incertesa i tenir totes les cobertures necessàries pel que pugui passar, l’assegurança de salut d’MGC Mútua inclou l’atenció mèdica si es produeix la infecció per verola del mico. Oferim assistència sanitària completa i personalitzada per a totes les necessitats.

Bibliografia

https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0213005X22001677

http://www.quimicaviva.qb.fcen.uba.ar/v21n2/E0235.pdf

MGC Mútua participa a l’Espai Empresa de TV3

Posted on by Revista Interès Mutu

Recenment hem gravat un vídeo sobre la Mútua per a l’Espai Empresa, de TV3, en el qual Guillermo Padrisa, director de Relacions Corporatives d’MGC Mútua, explica qui som, què fem i què ens diferencia d’altres companyies d’assegurances de salut.

En benefici dels mutualistes

MGC Mútua es va fundar el 1982 a Barcelona, compta amb una plantilla de més de 300 persones, i té 22 oficines arreu de Catalunya. També tenim presència a palma de Mallorca, a València i a Madrid.

La Mútua, a diferència d’altres companyies d’assegurances de salut, és una entitat sense ànim de lucre que inverteix els seus beneficis en l’ampliació de cobertures i serveis per als mutualistes.

Volem que els mutualistes tinguin llibertat per triar el metge i el centre que vulguin i puguin realitzar proves diagnòstiques sense cues ni esperes, amb tràmits administratius senzills.

Portem més de 40 anys oferint les millors cobertures mèdiques, segons els professionals de la salut, i a més, estem considerats per l’OCU, i durant diversos anys, com la millor companyia d’assegurances de salut d’Espanya.

A la Mútua creiem que és important invertir en la salut. Una alimentació sana, exercici físic, benestar emocional… i disposar una bona assegurança de salut.

La síndrome del niu buit: com cal afrontar que els fills se’n van de casa

Posted on by Revista Interès Mutu

Si sentiu tristor, o bé teniu depressió i apatia, ara que els fills se n’han anat de casa, penseu que no sou pas els únics. Sense arribar al punt d’un trastorn clínic, la síndrome del niu buit descriu els símptomes, ben reals, de pèrdua i de pena que els pares poden experimentar quan els fills abandonen la llar i ja no els necessiten més de manera rutinària. La transició pot ser difícil, fins i tot si esteu contents veient com se’n surten sols.

Tot seguit us explicarem de quines altres maneres es manifesta aquesta síndrome i què cal fer per atenuar-ne l’impacte.

Què és la síndrome del niu buit

El terme descriu la solitud, la pena i el dolor dels pares, i també el sentiment de desempara quan els fills se’n van de casa. Tant si és perquè se’n van per compartir pis amb els amics, perquè tenen parella i hi volen conviure o perquè decideixen de formar la pròpia família, el cas és que això sol pot tenir un fort impacte emocional en els pares.

Potser ja heu passat per aquí la primera vegada que se’n va anar un altre fill. I fins i tot un parell de vegades, si, per exemple, durant el confinament, els fills van tornar a casa de manera provisional.

Per quina raó tenim la síndrome del niu buit

Per regla general, com a pares, ens organitzem la vida centrant-nos en els fills; o, si més no, són el primer factor que tenim en compte. Els seus horaris, les bugades de la seva roba, els seus àpats, donar prioritat a les seves necessitats per aparcar les nostres… El fet de ser pares implica una relació tan intensa que, quan els fills volen per fer la seva, és inevitable que tinguem una sensació d’abandó, després de la colla d’anys que els hem dedicat.

Sabem quins perills i temptacions els esperen a fora. La pèrdua de la interacció diària i de la presència constant dels fills pot fer que us sentiu inútils.

Quins sentiments afloren

Pot causar símptomes tant físics com emocionals. S’assembla, en certa manera, al dol que passem quan perdem una persona estimada i, per tant, podem tenir:

  • Insomni
  • Poca gana
  • Tristor incontenible
  • Basques

Tot plegat és normal. Us heu de donar temps per “plorar la pèrdua”; no ens referim pas a una estona de plany que us consoli temporalment, sinó a un període per assimilar el canvi de manera definitiva. Igual com passa amb qualsevol altra situació traumàtica, cal aturar-se i llepar-se les ferides. Hem d’acceptar aquests sentiments de tristor. La relació entre pares i fills entra en una etapa nova i necessitarem temps per admetre la nova normalitat.

Ho heu fet tan bé com heu sabut, com a pares, i els heu preparat per a l’edat adulta. Cal tenir esperança en els fills i pensar que la vostra feina obtindrà bons resultats. Ara ells han de demostrar que han après les lliçons i poden ser independents.

Heu d’acceptar que els fills us necessitaran d’una altra manera, quan se n’hagin anat. La vida té alts i baixos, com nosaltres, les nostres relacions i les nostres necessitats, i canvia de direcció constantment.

Com cal fer-hi front

La millor manera és preparar-s’hi. En general, els fills no se’n van d’un dia per l’altre, sinó que ho anuncien amb temps. Aprofiteu aquest interval per prendre’n consciència.

Comenceu quan els fills encara siguin a casa. Considereu-ho com una oportunitat de fer les activitats que la paternitat o la maternitat us van obligar a deixar de banda: repreneu els vells interessos i aficions.

Les relacions amb els fills són tan intenses que hem de maldar per tornar a connectar amb el nostre propi interior. Caldrà trobar alguna cosa que ens funcioni. Si, sempre que hem volgut provar coses noves, la responsabilitat no ens ho ha permès, ara és un bon moment per revertir la situació. Diuen que necessitem 28 dies per canviar un costum, és a dir que cal perseverar-hi. Per començar, podem aprendre a tocar un instrument musical, matricular-nos a fer classes de pintura o practicar exercicis diferents. I, també, fer reunions amb els amics o establir noves rutines, per tenir una bona base de preparació durant les primeres setmanes i els primers mesos.

Recordeu, també, que omplir el temps de lleure amb activitats noves us pot facilitar molt la conversa quan veieu els fills o hi parleu per telèfon. Els agradarà de saber que us trobeu bé i els animarà. Els fills potser no senten què diem, però sempre estan al cas del que fem.

No us mireu casa vostra com un lloc buit, sinó com un espai de calma i serenitat. No hi ha cap mal de pensar “per fi tenim tranquil·litat a casa!”: fins i tot els teus fills hi estaran d’acord, quan vinguin de visita.

Si sentiu tristor, o bé teniu depressió i apatia, ara que els fills se n'han anat de casa, penseu que no sou pas els únics. Sense arribar al punt d'un trastorn clínic, la síndrome del niu buit descriu els símptomes, ben reals, de pèrdua i de pena que els pares poden experimentar quan els fills abandonen la llar i ja no els necessiten més de manera rutinària.

Com hem de mantenir el contacte amb els fills

Tingues en compte que la relació amb els fills no s’acaba quan se’n van de casa: simplement canvia. Us proposem unes quantes idees perquè hi continueu en contacte.

  • Obriu-vos als fills

Parleu del trasllat i de la manera com aquest ha afectat la vostra relació. Els heu de fer saber que és important per a vosaltres de mantenir-hi un contacte regular.

  • Convertiu casa vostra en el seu refugi

Digueu-los ben clar que, tant se val que passi o per quina raó, sempre tindreu la casa a la seva disposició si les coses els van maldades. I no els retraieu de cap manera el sentiment que se n’anaven massa aviat. Tothom necessita un lloc segur a la vida. Els podríeu mantenir l’habitació sense fer-hi gaires canvis, de manera que quan tornin pensin “soc a casa”.

  • Deixeu que s’equivoquin

Deixeu que aprenguin dels seus errors. No dubteu gens que en cometran, per més que vosaltres els hàgiu vist a venir. L’experiència dels altres serveix, generalment, de ben poc. I no oblideu d’escoltar-vos-els sense fer comentaris àcids o recriminatoris. No feu que se sentin culpables.

  • Cal acceptar que ara tenen moltes responsabilitats

Sobretot, no els retraieu que s’hagin descuidat de trucar. Ben probablement estan sotmesos a un ritme d’activitat frenètic i val més que no els feu tenir mala consciència. Recordeu com eren les coses al començament, per a vosaltres, quan no miràveu mai enrere. Això es diu viure i és una conseqüència d’haver-los deixat volar!

Lesió del menisc del genoll: Doctor, tinc el menisc trencat i m’hauria d’operar!

Posted on by Revista Interès Mutu

El Dr. Juan Miguel Rodríguez Roiz, metge traumatòleg amb doctorat en medicina per la Universitat de Barcelona amb activitat privada a Clinica Sagrada Familia de Barcelona, ens parla de la lesió de menisc i el seu tractament.

La trancament meniscal és força freqüent; s’estima una incidència de 24 per cada 100.000 persones l’any (1). Té una distribució bimodal, amb més casos entre la gent jove i esportista, i un segon pic d’incidència entre els pacients de mitjana edat amb patologies degeneratives associades. Tan sols als Estats Units es fan aproximadament un milió d’artroscòpies per lesió meniscal en un any.

Què és el menisc?

El menisc és una estructura que funciona com un “coixí”, és a dir fa d’amortidor i, a més a més, actua com a estabilitzador del genoll, de manera que és molt important per al bon funcionament de l’articulació. Tant és així, com s’ha demostrat, que en els casos en què el menisc no funciona bé, sigui perquè s’ha extret completament en una cirurgia, o perquè hi ha una lesió important, el genoll tendeix al desgast (artrosi) al cap dels anys, i això causa dolor, vessaments al genoll, coixesa i, fins i tot, una dificultat clara per fer activitats tan simples de la vida diària com ara caminar uns quants metres. En aquests casos, de vegades cal fer una pròtesi total de genoll.

Tractament de la ruptura de menisc

Hi ha bàsicament tres maneres de tractar una lesió meniscal. La primera, i la més habitual, és el tractament rehabilitador o lesinfiltracions. Cal dir que una lesió de menisc no implica pas cirurgia. Moltes lesions meniscals aconsegueixen de cicatritzar, i si se segueix un tractament rehabilitador ben orientat, el genoll recupera l’estabilitat muscular, cosa que en fa disminuir el dolor. Així mateix, cal assenyalar que el menisc no té fibres sensitives i que no fa mal per se. El dolor de genoll secundari és per causa de la inflamació i del líquid derivat de la lesió.

Els altres dos tractaments disponibles són quirúrgics. El primer, que avui s’aplica pràcticament a tot arreu, és l’extirpació de la part danyada del menisc mitjançant l’artroscòpia (petites ferides quirúrgiques). És una intervenció que coneixem com a meniscectomia parcial, perquè es deixa tota la part sana del menisc al seu lloc. L’altre tractament inclou la sutura meniscal, és a dir fer uns quants punts interns d’unió per fixar el menisc i afavorir-ne la cicatrització. La sutura meniscal sembla el tractament ideal, però també és veritat que no totes les lesions meniscals l’admeten, atès que, en molts casos, es produeixen en una zona del menisc que té menys sang i no és possible de reparar-la.

Sutura meniscal

D’altra banda, segons la literatura —incloent-hi els estudis de la meva tesi doctoral sobre el tema—, l’índex de fracàs per a la sutura meniscal pot arribar a un 20 %, i, per tant, s’ha d’anar avaluant el pacient més detingudament que en el cas de la meniscectomia, perquè pot necessitar una segona cirurgia per corregir la sutura que no va funcionar.

Igualment, cal tenir en compte que el menisc es pot trencar per múltiples llocs. Tenim dos meniscos —l’intern, que es lesiona més sovint, i l’extern. Cadascun conté, al seu torn, tres parts: la banya posterior (la més afectada habitualment), el cos i la banya anterior, a banda de l’arrel del menisc extern (on neix) i la rampa del menisc intern (amb la qual el menisc s’acobla a la càpsula posterior del genoll). Així doncs, la classe de lesió determina quin tractament cal seguir.

La lesió meniscal a què fem referència en aquest text és habitualment la traumàtica, és a dir, la que es produeix després d’una caiguda, d’una revinclada o d’una contusió forta al genoll. Hi ha lesions meniscals degeneratives, o resultat del desgast del genoll (pèrdua del cartílag i de l’espai articular), que es manifesten com una part del dany de l’articulació, i no són pas la causa del problema, sinó més aviat un altre senyal del desgast del genoll.

Segons això exposat, la lesió meniscal demana una valoració d’un traumatòleg expert, que, mitjançant l’anamnesi, l’exploració física i les proves complementàries (habitualment radiografies i ressonàncies magnètiques), determina si realment la lesió meniscal és la causa del mal de genoll, i si és així, prescriu el millor tractament possible de manera individualitzada.