Mes: novembre de 2025

Des que es va identificar per primera vegada el 1976, amb un brot de la malaltia durant una trobada de la legió americana a Filadèlfia, s’ha reconegut la legionel·la com una causa relativament freqüent de pneumònia, tant adquirida a la comunitat com adquirida en un hospital. L’anomenada legionel·losi fa referència als dos síndromes clínics causats per les bacteris del gènere Legionella:

• La malaltia dels legionaris és el síndrome més freqüent de pneumònia causada per espècies de legionel·la
• La febre de Pontiac és una malaltia aguda, febril, autolimitada, que s’ha relacionat amb espècies de legionel·la.

La incidència de la malaltia dels legionaris depèn del grau de contaminació del reservori d’aigua, de la intensitat de l’exposició del pacient a aquesta aigua contaminada i a la susceptibilitat de l’hoste. L’establiment d’un diagnòstic correcte precisa, sovint, proves de laboratori molt especialitzades, que no sempre estan disponibles.

A qui afecten aquestes bacteris

De les més de cinquanta espècies d’aquesta bacteria, la Legionella pneumophila és la més freqüent i ocasiona més del 80% de les infeccions humanes. La malaltia dels legionaris suposa gairebé el 10% de les pneumònies contraïdes a la comunitat. La malaltia que es contrau en un hospital depèn de la presència de les bacteris en el subministrament d’aigua potable. Diferents informes tècnics han demostrat que aquestes bacteris colonitzen el sistema de distribució de l’aigua calenta fins al 70% dels hospitals en àrees geogràfiques específiques.

En residències de gent gran i hospitals de pacients crònics aquestes bacteris són una causa important i freqüent de pneumònia, encara que no sempre reconeguda. Són ben coneguts els casos de malaltia dels legionaris ocorreguts en hotels per la contaminació de la seva xarxa de distribució d’aigua potable.

Els factors de risc més freqüents per a desenvolupar una pneumònia després de l’exposició a aquests gèrmens són fumar i les malalties cròniques dels bronquis. És conegut que la taxa de legionel·losi augmenta amb l’edat i que els pacients que han rebut un trasplantament presenten un risc elevat de contreure aquestes infeccions.

Com es transmet

L’hàbitat natural de la Legionella pneumophila és l’aigua, que pot contenir petites colònies d’aquesta bacteria. No obstant això, els reservoris d’aigua fabricats per l’home, com els sistemes de distribució d’aigua, actuen com a amplificadors del creixement i proliferació dels microorganismes. Els factors coneguts que augmenten la colonització són les temperatures càlides (de 25 a 42ºC), l’estancament, el dipòsit i el sediment.

S’han identificat diversos modes de transmissió de la infecció als humans:

• Inhalació d’aerosols que contenen la bacteria a partir d’equips de tractaments respiratoris, màquines polvoritzadores, fonts decoratives, neteges amb aigua a pressió, banys de hidromassatge i torres de refrigeració, entre d’altres. Aquestes últimes s’han multiplicat amb freqüència com a font de brots comunitaris de malaltia dels legionaris
• Manipulació de terra per a testos
• Aspiració d’aigua contaminada per aquests microorganismes
• Instil·lació directa en el pulmó durant la manipulació de les vies respiratòries.

Mai s’ha demostrat, però, la transmissió de persona a persona.

Quins símptomes produeix

La pneumònia, abans anomenada pulmonia, és la manifestació clínica més important de la infecció per Legionella.

Les primeres descripcions clíniques de la malaltia dels legionaris es van presentar en pacients amb febre elevada i símptomes gastrointestinals acompanyats de pneumònia. El període d’incubació de la malaltia oscil·la entre 2 i 10 dies. Al principi, els símptomes respiratoris no són molt cridaners; inicialment, la tos és lleugera i poc productiva, encara que l’esput pot aparèixer tacat de sang. En alguns pacients apareix dolor al pit.

Els símptomes intestinals, però, són molt cridaners, amb diarrea, nàusees i vòmits i dolor abdominal. Els pacients es troben sovint adormiscats, amb mal de cap i, en ocasions, amb cert estupor.

L’examen físic mostra sorolls al pit (anomenats estertors o crepitants) amb posteriors signes de consolidació o inflamació del pulmó característics de la pneumònia. Sol cursar amb febre molt alta, superior als 39ºC, i signes i símptomes d’afectació de l’estat general.

Les anàlisis de sang mostren freqüents alteracions renals i hepàtiques, no específiques. Són comuns l’augment de la xifra de glòbuls blancs (leucòcits), la davallada del nombre de plaquetes i la disminució dels nivells de sodi i fosfats.

La radiografia de tòrax d’aquests pacients mostra alteracions cap al tercer dia de la malaltia.

Diagnòstic i tractament

Un diagnòstic precoç de la malaltia dels legionaris pot salvar vides. L’inici precoç del tractament adequat s’associa a millors resultats. Atès que la presentació clínica de la malaltia és bastant inespecífica, les proves especialitzades de laboratori són la clau per diagnosticar aquest procés. El seu objectiu és aïllar el microorganisme mitjançant el seu cultiu. Actualment s’utilitzen una prova d’antigen en l’orina i un cultiu de la bacteria a partir d’una mostra respiratòria (esput).

Un cop diagnosticada la malaltia, cal començar com més aviat millor un tractament antibiòtic específic per via intravenosa per intentar controlar la infecció. Un cop que el pacient millora, es pot passar a l’antibiòtic via oral. La durada mitjana del tractament és de 7 – 10 dies, encara que en alguns pacients es pot allargar fins a tres setmanes.

Si el pacient no rep el tractament adequat o aquest resulta ineficaç, la mortalitat per aquesta malaltia varia entre el 16% i el 30%, podent arribar en alguns casos fins al 50%, en funció de les malalties subjacents del pacient. Amb els avenços mèdics experimentats en els darrers anys, la mortalitat entre pacients de la malaltia dels legionaris s’ha reduït a menys del 10%.

Amb el tractament adequat, els pacients experimenten millora clínica al cap d’uns pocs dies. El pronòstic dependrà, doncs, de la rapidesa en l’inici del tractament antibiòtic específic. Un endarreriment en el seu inici comporta pitjor pronòstic i resultat, lògicament.

Atès que la malaltia dels legionaris no es transmet de persona a persona, no cal l’aïllament dels pacients infectats. La prevenció de la legionel·losi adquirida en l’hospital és possible si es realitzen cultius de l’aigua corrent que beuen els pacients, ja que aquesta és la font d’infecció més habitual.

Bibliografia
Organització Mundial de la Salut (OMS): Legionel·losi
Ministeri de Sanitat: Prevenció de Legionel·losi

La sang és un teixit (un teixit líquid) clau en el cos humà. Serveix per transportar per les artèries l’aliment (oxigen) a les cèl·lules del cos, alhora que recull per les venes els materials (diòxid de carboni, o CO2) de rebuig de les cèl·lules.

La composició (l’estat) d’aquest teixit revela la presència de molts trastorns i malalties, raó per la qual és, juntament amb l’anàlisi d’orina, la prova més sol·licitada pels metges.

Consta de diferents parts, encara que no sempre els metges demanen informe de totes elles.

Les més importants són:

L’hemograma

És el recompte dels elements que composen la sang. Els laboratoris ressalten normalment els valors anòmals dels diferents paràmetres mitjançant negreta o un asterisc. Els graus d’augment o disminució indiquen el nivell del trastorn.

• Els glòbuls vermells, o eritròcits. El seu augment pot indicar problemes d’oxigenació de la sang, que aporta insuficient aliment a les cèl·lules (hipòxia). També pot indicar deshidratació. La seva disminució pot revelar anèmia.
• Glòbuls blancs, o leucòcits. Formen part del sistema immunitari i serveixen per combatre infeccions i malalties. Les alteracions en el recompte (si estan baixos o alts) poden indicar des d’infeccions, trastorns del sistema immunitari o fins i tot càncer.
• Les plaquetes, que són les encarregades de coagular les ferides, com a pas previ a la cicatrització. La seva disminució indica bé un trastorn de la coagulació, bé un trastorn hemorràgic.
• L’hemoglobina, que és una proteïna dels glòbuls vermells que transporta l’oxigen. La seva disminució pot ser un signe d’anèmia o d’una malaltia de les cèl·lules falciformes (talassèmia), un grup de trastorns que afecta els glòbuls vermells.
• L’hematòcrit, que és la proporció de glòbuls vermells en el volum total de la sang. Si el nivell és baix, pot indicar anèmia.
• Volum corpuscular mitjà, o VCM, que és una mesura de la mida dels glòbuls vermells. Si és baix, pot revelar anèmia o talassèmia.

Bioquímica de la sang

Aquesta part de l’anàlisi mesura les quantitats de diferents substàncies que es troben en el plasma, o part líquida de la sang.

• La glucosa, que mesura la glucèmia, o nivell de sucre a la sang. La seva elevació indicaria diabetis o prediabetis, el seu augment o disminució indica un mal funcionament del pàncrees.
• La urea, que és part dels residus metabòlics. El seu augment revela un problema renal (o una dieta amb excés de proteïnes). La seva disminució indica problemes hepàtics o mala nutrició.
• La creatinina, que revela el funcionament dels ronyons (funció renal). Si es troba alta, indica una insuficiència renal. La seva disminució revelaria una massa muscular pobra.
• Les transaminases (ALT, AST), que revelen la salut del fetge. El seu augment indica dany hepàtic (fetge gras, hepatitis).
• Perfil de lipoproteïnes (o perfil lipídic). Les lipoproteïnes donen informació sobre:
  • El colesterol, que mesura els greixos a la sang. Hi ha dos tipus: el LDL (colesterol dolent), que provoca l’obstrucció de les artèries i augmenta el risc cardiovascular. I l’HDL, necessari per a la correcta circulació de la sang i que evita l’acumulació del colesterol dolent.
  • Els triglicèrids, que mesuren el nivell d’energia emmagatzemada. Si estan elevats, també provoquen risc cardiovascular. Si estan baixos, poden indicar mala nutrició.

Coagulació de la sang

Aquest apartat aporta informació sobre les proteïnes que intervenen en el procés de coagulació de la sang. El seu augment indica risc de coàguls (sang que es solidifica); per contra, un nivell baix suggereix risc d’hemorràgies (o sagnats).

Enzims en sang

Permet revelar un possible dany muscular, incloent-hi el cor.

Altres anàlisis

• Proteïna C reactiva (PCR), que augmenta en cas d’inflamació.
• La ferritina, encarregada d’emmagatzemar les reserves de ferro a les cèl·lules per alliberar-les quan el cos ho requereix.
• Vitamines: D, B12, àcid fòlic, que revelen el nivell nutricional del cos.
• Funció tiroïdal: TSH, T3, T4: revelen trastorns metabòlics originats per la glàndula tiroide.

A mode de resum

Hem explicat les anàlisis de sang més freqüents, encara que n’hi ha d’altres, més especialitzades, que surten del context d’aquest article.

Els números per si sols poden donar-te una pista, però per jutjar-los adequadament cal tenir en compte el teu estat, la medicació que puguis prendre i l’historial mèdic.

Un nivell lleugerament alterat no indica necessàriament la presència d’una malaltia greu.

Tingues en compte el que dèiem al principi: els laboratoris d’anàlisi de sang ressalten els valors alterats (mitjançant un asterisc, unes fletxes o simplement amb negreta).

Finalment: és el metge qui ha d’interpretar les dades amb tu i avaluar el teu estat en conjunt, no només mirant un valor alterat.

Bibliografia:

NIH: National Heart Institute: Anàlisis de sang

MedLinePlus: El que cal saber sobre una anàlisi de sang

Hospital Universitari Bellvitge: Què cal saber sobre una anàlisi de sang

La càries dental és una de les afeccions més comunes a tot el món. En el seu estat inicial, no és greu i fins i tot sol passar desapercebuda. Tanmateix, amb el pas del temps, pot aparèixer dolor, infeccions i arribar a perdre’s completament la peça dental. En aquest article veurem què és exactament i per què es forma, quins són els seus símptomes i quins tractaments existeixen per mantenir una boca sana.

Què és una càries dental?

La càries dental és una malaltia infecciosa que destrueix de manera progressiva l’esmalt de les dents i la dentina, que són les capes protectores d’aquestes. Es forma quan els bacteris que hi ha presents a la boca metabolitzen els sucres dels aliments i generen àcids que desmineralitzen la superfície dental.

Amb el temps, l’erosió avança i arriba a les capes més profundes de la peça dental. En aquest punt, el nervi es veu afectat i, a més d’aparèixer dolor, es produeix la necrosi dental. Comprendre què és una càries i actuar a temps ens ajuda a evitar tractaments més invasius i conservar la salut bucodental.

Tipus de càries

Hi ha diversos tipus de càries segons la zona afectada. En primer lloc, les de corona, que són visibles a simple vista; en segon lloc, les radiculars, que apareixen a l’arrel exposada de la dent, i les càries interdentals, que es formen entre les dents i solen passar desapercebudes sense una revisió odontològica.
Les càries també es poden classificar segons la seva evolució: incipients, superficials o profundes. Com més aviat es detectin, més senzill i econòmic és el seu tractament.

Com són i com es formen?

El procés comença amb una taca blanca o groguenca a l’esmalt. Després, el teixit s’estova i apareix una petita cavitat. Si no es tracta, el dany avança cap a la dentina i pot arribar a la polpa, on es troben els nervis.

En aquest punt, la infecció pot derivar en un abscés dental, que requereix atenció immediata. Les mesures més bàsiques per evitar que això passi són mantenir una bona higiene dental i evitar el consum excessiu de sucre.

Causes principals de la càries dental: per què surten?

La causa més habitual de les càries és l’acumulació de placa bacteriana, que és una pel·lícula enganxosa que es forma sobre les dents després de menjar. Alguns factors com una higiene deficient, una dieta rica en sucres o la sequedat bucal incrementen el risc. També hi influeixen la genètica, certes malalties o l’ús de medicaments que redueixen la producció de saliva.

Una càries en una queixal pot desenvolupar-se sense dolor, per la qual cosa l’única manera de detectar-la serà acudint a revisions periòdiques al dentista. En cas que hi hagi molèsties, és important saber què prendre per al dolor dental i acudir com més aviat millor a l’odontòleg per evitar possibles complicacions.

Símptomes de la càries segons la seva etapa

Els símptomes de les càries varien segons la profunditat de la lesió. En les fases inicials, pot no haver-hi senyals visibles ni molèsties, però a mesura que progressa apareixen taques fosques, sensibilitat al fred o a la calor i dolor en mastegar. Si la infecció arriba al nervi, el dolor s’intensifica i pot irradiar cap a la mandíbula o a l’oïda.

Si et preguntes com saber si tens càries, el millor és acudir a un professional per fer una exploració completa i radiografies si són necessàries.

Tractaments efectius per eliminar la càries

El tractament de les càries depèn del nivell d’afectació. En les etapes inicials, la neteja professional i l’ús de fluor poden remineralitzar l’esmalt. Quan la lesió és més profunda, es recorre a l’empast o reconstrucció; s’elimina el teixit danyat i s’omple la cavitat amb materials biocompatibles.

Si la càries arriba a la polpa, pot requerir-se una endodòncia o fins i tot una extracció en casos extrems. Després de la intervenció, el dentista pot recomanar cures específiques o medicació per alleujar les molèsties.

Com prevenir l’aparició de càries

Saber com prevenir les càries és fonamental per mantenir la salut bucal. Cal raspallar-se almenys dues vegades al dia, utilitzar fil dental per netejar les zones interdentals i fer revisions periòdiques. També es recomana reduir el consum d’aliments ensucrats, evitar fumar i mantenir una bona hidratació que afavoreixi la producció de saliva. La prevenció és encara més important durant l’embaràs, ja que els canvis hormonals poden augmentar el risc de càries.

Cura bucodental amb MGC Mútua

Tenir una assegurança dental et permet accedir a revisions periòdiques, neteges i tractaments avançats sense esperes. A MGC Mútua t’oferim cobertures en prestacions odontològiques que inclouen consultes, diagnòstics, empasts i tractaments preventius per mantenir un somriure sa durant tot l’any.

Preguntes freqüents

Com puc saber si tinc càries?

Si notes taques fosques, sensibilitat o mal alè persistent, pot ser un senyal de càries. L’ideal és visitar l’odontòleg per obtenir un diagnòstic i evitar que avanci.

Les càries fan mal?

No sempre. En les fases inicials, poden passar desapercebudes, però quan afecten el nervi provoquen dolor intens. Si notes alguna molèstia, no esperis; demana cita com més aviat millor.

Per què algunes persones són més propenses?

La predisposició genètica, la dieta, la higiene i la quantitat de saliva influeixen en el risc. Algunes persones tenen bacteris més actius que faciliten l’aparició de lesions.

Cal tenir especial cura amb les càries durant l’embaràs?

Sí. Durant aquesta etapa, les genives estan més sensibles i la composició de la saliva canvia, cosa que augmenta la vulnerabilitat dental. Per això és recomanable fer un control odontològic regular.

Les càries es poden encomanar?

Les càries per si mateixes no s’encomanen d’una persona a una altra. El que sí que pot passar d’una persona a una altra són els bacteris que les provoquen. Per exemple, a través del contacte de la saliva, ja sigui per petons o per compartir coberts o menjar.

Quant costa treure una càries?

El preu depèn de la mida, la profunditat i el tipus de restauració. Si et preguntes quant costa treure una càries, sol·licita un pressupost personalitzat a un centre en funció de la cobertura del teu pla dental.

L’oïda és un dels cinc sentits, i resulta importantíssima per mantenir el contacte amb l’exterior. És cert que la pèrdua de la vista, és a dir la ceguesa, és possiblement el darrer sentit al qual tots renunciaríem. Però no és menys cert que l’audició és un vehicle de comunicació de primer ordre i la seva pèrdua (la sordesa) va generant un problema d’aïllament a qui la pateix, aïllament que pot derivar en un problema de soledat crònica.

Hi ha moltes possibles malalties de l’oïda, i no totes es poden prevenir, com per exemple les degudes a l’envelliment. A continuació farem un repàs de les més importants.

Principals malalties i problemes de l’oïda

Esclerosi auditiva

En termes mèdics, otosclerosi, és un enduriment progressiu dels ossets de l’oïda interna, principalment l’estrep, que s’endureix i deixa de transmetre les vibracions que rep. Pot anar acompanyada de brunzits (acúfens o tinnitus) i acaba produint sordesa.

No estan clares les causes d’aquesta rigidesa. Es dona amb freqüència en pacients amb antecedents familiars, cosa que suggereix un problema genètic. Altres possibles causes són:

• Infeccions virals, com ara el xarampió
• Factors hormonals. Per exemple, pot empitjorar durant l’embaràs.
• Problemes del sistema immunitari, quan per error l’organisme ataca el sistema auditiu.

Presbiacúsia

És la sordesa produïda per l’envelliment. El problema avança progressivament i afecta tots dos sentits. Normalment es presenta amb la impossibilitat de sentir sons aguts i incomoditat en ambients sorollosos, com reunions amb converses creuades.

Malaltia de Ménière

És un problema crònic que afecta l’oïda interna. Sol produir vertigen (vertigen de Ménière) i normalment va acompanyada de molestos brunzits (acúfens) que són percepcions de sons que no existeixen en realitat.

També provoca pèrdua auditiva intermitent, que va i ve, i una sensació de pressió a l’oïda.

Sordesa sobtada

O hipoacúsia sobtada. Sol afectar una de les oïdes i genera una pèrdua auditiva que pot ser total al costat afectat. No se’n coneixen les causes, que podrien ser manca de reg sanguini, un problema neurològic (falta de transmissió del so pel nervi auditiu) o un virus.

Neuritis vestibular

Sovint està causada per un virus i no afecta l’audició. És una inflamació del nervi vestibular, responsable de l’equilibri, i genera mareig, nàusees i manca d’equilibri.

Otitis externa

És una inflamació del conducte de l’oïda externa, causada per una infecció per fongs o bacteris. Pot obturar completament el conducte. Pot ser molt dolorosa i provocar picor i febre, a més de secrecions purulentes.

Un tap de cera

Es produeix per una acumulació excessiva de cerumen. Pot ser un problema congènit. L’ús de “bastonets” (aquests pals per netejar —suposadament— l’oïda externa) normalment el que aconsegueixen és empènyer el cerumen cap al timpà, de manera que acaben obstruint el conducte auditiu.

No te l’has d’intentar treure; ha de ser un otorinolaringòleg qui ho faci.

Otitis mitjana

L’otitis mitjana és la inflamació de l’oïda mitjana, produïda generalment per una infecció. És freqüent en infants i produeix dolor, febre, pèrdua d’audició i possibles secrecions, fins i tot amb sang.

Perforació del timpà

Hi ha diverses causes que poden provocar la perforació:

• Introducció d’un objecte punxant
• Canvis bruscos de pressió
• Una infecció

És molt dolorosa i provoca pèrdua auditiva, amb secrecions líquides.

Prevenció de problemes auditius

• No escoltis música o altres sons a volum alt amb auriculars. Aquí pot regir una regla, la del 60/60: mantenir el volum a un màxim del 60% de la capacitat de l’aparell i no utilitzar-lo més de 60 minuts
• Protegeix les oïdes en ambients sorollosos. Utilitza un casc protector homologat que redueixi els sorolls del teu entorn: fàbriques, aeroports, zones de construcció. No t’exposis a sorolls forts
• No introdueixis res a les oïdes. Això inclou aquests bastonets de cotó de què ja hem parlat
• Davant qualsevol molèstia a una oïda, acudeix al metge que, eventualment, et podria derivar a un especialista en otorinolaringologia
• Tingues cura de tu mateix. Això, que ja has de fer per la teva salut general, inclou també les oïdes. No fumis i, si ets diabètic o tens predisposició a glucèmia elevada (nivell de sucre en sang), controla-la amb cura. Igualment, una circulació sanguínia correcta t’ajudarà amb la salut dels nervis auditius.

Bibliografia

Com prevenir problemes auditius (Universitat Europea)
Problemes d’audició (MedLine Plus)

La cirurgia de genoll es duu a terme en aquells casos en què és l’única via disponible per recuperar la funcionalitat de l’articulació i millorar la qualitat de vida del pacient. Tot i això, existeixen diferents tipus de pròtesis de genoll, que varien en els materials i en les tècniques que s’utilitzen per a la seva col·locació. En aquest article veurem quines són i què es té en compte per escollir-ne una en concret.

Què és una pròtesi de genoll i quan es necessita?

Una pròtesi de genoll és un dispositiu mèdic que substitueix les superfícies de l’articulació que s’han danyat, ja sigui pel desgast del cartílag o per lesions greus. Només es recomana la intervenció quan els tractaments conservadors, com la fisioteràpia, els medicaments o les infiltracions, ja no alleugen els símptomes.

La causa més habitual és l’artrosi, una malaltia degenerativa que provoca la pèrdua del cartílag i genera dolor, inflamació i rigidesa. En aquests casos, l’especialista, ja sigui un traumatòleg o un reumatòleg, avalua l’abast del dany i determina si el pacient pot beneficiar-se de l’implant de genoll.

Tipus de pròtesis de genoll

Les classes de pròtesis de genoll depenen del grau de deteriorament i de les zones afectades. Les principals categories són les següents:

Pròtesi total de genoll

La pròtesi total de genoll substitueix completament l’articulació, és a dir, els extrems del fèmur, la tíbia i, en algunes ocasions, la ròtula. És l’opció més freqüent en pacients amb dany avançat o generalitzat. Millora de manera significativa la mobilitat i redueix el dolor, fins i tot a llarg termini. Aquest tipus d’intervenció també es coneix com a pròtesi completa de genoll o PTR de genoll. La seva vida útil pot superar els 15 anys gràcies als avenços en disseny i materials.

Pròtesi parcial o unicompartimental

També anomenada mitja pròtesi de genoll, s’utilitza quan només una part de l’articulació està danyada, generalment la zona interna o externa. La cirurgia és menys invasiva, permet conservar més os i la recuperació és més ràpida. Tot i això, només es recomana a pacients amb bona estabilitat i sense signes d’afectació global del genoll.

Pròtesi de revisió

S’utilitza quan una pròtesi prèvia presenta problemes, com afluixament, desgast o infecció. La col·locació és bastant complexa, ja que cal retirar la pròtesi anterior i col·locar un nou implant amb un sistema d’ancoratge més sòlid. És habitual en pacients que es van sotmetre a una cirurgia fa molts anys o que han patit complicacions mecàniques.

Materials més comuns

El material de la pròtesi de genoll influeix directament en la seva durabilitat i en com s’adapta al cos. Els més utilitzats són les aliatges metàl·liques, com la pròtesi de genoll de titani, però també plàstics d’alta densitat que actuen com a amortidor entre les peces. Aquesta és la pròtesi de genoll de polietilè. Avui dia també s’utilitza la ceràmica i recobriments que redueixen el desgast i allarguen la vida de l’implant.

Quins tipus de PTR (pròtesis totals de genoll) existeixen?

Dins de les pròtesis totals existeixen variants segons el tipus d’estabilitat que proporcionen. L’elecció depèn de l’estat dels lligaments i del nivell de mobilitat que es vulgui recuperar. Les més comunes són:

• Retinguda de creuat posterior. Conserva el lligament creuat posterior del pacient i permet una sensació de moviment més natural amb el reemplaçament del genoll.
• Substituïda de creuat posterior. El lligament es reemplaça per un sistema mecànic dins de l’implant.
• Amb frontissa. S’utilitza quan els lligaments estan molt danyats o hi ha inestabilitat severa; el mecanisme actua com una frontissa que controla tot el moviment.

Tipus de fixacions protètiques

El mètode de fixació determina com s’ancora la pròtesi a l’os. Hi ha tres sistemes principals, cadascun amb els seus avantatges i desavantatges. Per triar, el cirurgià valorarà el més idoni segons el tipus d’os i l’edat del pacient.

• Cimentades. S’utilitza un ciment quirúrgic especial perquè s’adhereixin a l’os. Són les més freqüents, sobretot en pacients d’edat avançada.
• No cimentades. L’implant té una superfície porosa que permet que l’os creixi sobre ell i s’hi fixi de manera natural. S’utilitzen en persones amb bona qualitat òssia.
• Híbrides. Combinen les dues tècniques anteriors; s’aplica ciment en una part i fixació biològica en una altra.

Com s’escull la millor pròtesi per a cada pacient

L’elecció entre els tipus de pròtesis de genoll depèn de factors com l’edat, el nivell d’activitat, la salut general, el grau de dany articular i la qualitat òssia. També hi influeix l’expectativa de moviment posterior i el tipus de cirurgia més convenient.

En alguns casos, quan existeix una pròtesi de cama per sobre del genoll, les necessitats de mobilitat i pes canvien, i el disseny ha d’adaptar-se específicament a l’anatomia i l’estabilitat del pacient. Gràcies als avenços actuals, les pròtesis es poden personalitzar amb escaneigs en 3D i planificació digital. D’aquesta manera, es millora la precisió quirúrgica i els resultats a llarg termini.

Si disposes d’una assegurança de salut privada, es facilita l’accés tant a especialistes com a hospitals amb experiència en aquest tipus de procediments. A més, es redueixen els temps d’espera per a la intervenció i es garanteix una atenció personalitzada.

Com pot ajudar-te MGC Mútua

Si necessites una pròtesi o una intervenció relacionada amb un implant de genoll, MGC Mútua ofereix serveis mèdics d’alta qualitat, seguiment personalitzat i cobertura en pròtesis dins dels plans de salut. Els nostres especialistes analitzen cada cas per apostar sempre per l’opció més segura i eficaç per a cada pacient, i sempre adaptada a les teves necessitats. Consulta els nostres plans i contacta amb nosaltres per a més informació.