Mes: agost de 2025

L’impetigen és una de les infeccions cutànies més comunes durant la infància. Tot i que no presenta complicacions especialment greus, es contagia amb facilitat, i si no es tracta a temps, pot estendre’s per diverses zones del cos. Aprendre a identificar-ne els senyals ens ajuda a protegir la salut dels més petits.

Què és l’impetigen infantil?

L’impetigen en nens és una infecció bacteriana superficial de la pell. Sol afectar infants d’entre 2 i 5 anys, tot i que pot presentar-se a qualsevol edat. És més freqüent en èpoques de calor o en ambients amb alta humitat, ja que la pell està més exposada a petites lesions o irritacions que faciliten l’entrada de bacteris.

Quines en són les causes principals?

La bactèria de l’impetigen sol ser Staphylococcus aureus, tot i que també pot estar implicat Streptococcus pyogenes. Tots dos microorganismes colonitzen la pell quan hi ha petites ferides, esgarrapades, dermatitis o picades. Tot i que no sempre cal una ferida visible, el simple fet de gratar-se per un èczema o el contacte amb superfícies contaminades és suficient per iniciar la infecció.

Símptomes de l’impetigen en nens

Els símptomes de l’impetigen varien segons el tipus. El més habitual és el no ampol·lós, que comença amb petites taques vermelles a la pell que es converteixen en nafres i després en crostes de color mel. Aquestes lesions solen localitzar-se a la cara, el nas i la boca, tot i que també poden afectar extremitats o tronc.

En l’impetigen ampol·lós, menys freqüent, es formen butllofes plenes de líquid clar que, en trencar-se, deixen una superfície humida, brillant i enrogida. S’acostuma a presentar a les aixelles, el coll o els plecs del bolquer.

Com es contagia l’impetigen?

L’impetigen és contagiós, i es transmet per contacte directe amb les lesions o amb objectes contaminats, com tovalloles, roba o joguines. Les bacteris es propaguen fàcilment a guarderies o escoles bressol, especialment si no s’extremen les mesures d’higiene. És important entendre com es contagia l’impetigen per limitar-ne l’expansió.

Diagnòstic i tractament de l’impetigen

Qui l’ha de diagnosticar?

El diagnòstic es farà en una consulta de pediatria, a partir de l’aspecte clínic de les lesions. En alguns casos, pot ser necessari un cultiu per confirmar l’agent causal i descartar altres afeccions dermatològiques.

Tractament tòpic vs. tractament oral

El tractament de l’impetigen a la pell depèn de l’extensió i localització de les lesions. Si són poques i localitzades, s’utilitzen antibiòtics tòpics. En casos més extensos, amb febre o sense millora després del tractament local, es pot recórrer a antibiòtics orals. En tots dos casos, s’ha de completar el tractament encara que els símptomes millorin abans, per evitar recaigudes.

Cures a casa per evitar complicacions

A més del tractament mèdic, les lesions s’han de rentar amb aigua i sabó, i cal evitar gratar-les. Es recomana no compartir tovalloles ni roba. També convé tallar les ungles i rentar-se les mans amb freqüència per evitar la disseminació o sobreinfecció.

Quant de temps triga a curar-se?

L’impetigen sol millorar en pocs dies amb el tractament adequat. En general, les lesions deixen de ser contagioses entre 24 i 48 hores després d’iniciar l’antibiòtic. Tot i això, la pell pot trigar una mica més a recuperar el seu aspecte habitual.

Quan ha de deixar d’anar un nen a l’escola per impetigen?

Es recomana quedar-se a casa almenys 24 hores des de l’inici del tractament antibiòtic, ja que durant aquest temps encara és contagiós. Si no hi ha tractament, s’ha d’evitar el contacte fins que les lesions estiguin completament seques o amb crosta. Les escoles acostumen a seguir aquesta norma per evitar brots.

Com prevenir l’impetigen a casa?

Per prevenir futurs episodis, és important:

• Mantenir una bona higiene diària.
• Rentar ràpidament talls, esgarrapades o ferides.
• No compartir tovalloles, pintes o peces de roba.
• Evitar que els nens es gratin lesions d’altres malalties com èczemes o varicel·la, ja que poden facilitar l’entrada de bacteris.
• Controlar el picor corporal, que pot induir a gratar-se i obrir la porta a infeccions.

Preguntes freqüents

L’impetigen deixa cicatrius?

En la majoria dels casos, no, sempre que no es gratin ni es manipulin les lesions. Les crostes cauen soles i la pell recupera el seu aspecte. No obstant això, si hi ha una infecció profunda o les ferides s’agreugen, poden quedar marques residuals.

Es pot banyar el nen amb impetigen?

Sí. De fet, es recomana netejar suaument les zones afectades amb aigua tèbia i sabó neutre. El que cal evitar són banys prolongats o l’ús compartit d’esponges o tovalloles.

Torna a aparèixer?

Pot reaparèixer, sobretot si hi ha dermatitis prèvia, contacte amb persones afectades o hàbits d’higiene deficients. També si no es tracta correctament o s’interromp el tractament abans d’hora. En alguns casos, convé analitzar si existeix una colonització persistent per estafilococs.

És el mateix que l’herpes o la varicel·la?

No. Es diferencia d’aquestes perquè el seu origen és bacterià. Tampoc no s’ha de confondre amb lesions produïdes per picades d’insectes, tot i que de vegades s’hi assemblin.

La salut dels teus fills, sempre en bones mans amb MGC

L’impetigen a la cara, el cuir cabellut o qualsevol altra part del cos requereix atenció ràpida per evitar complicacions i afavorir una recuperació ràpida. A MGC Mútua, es pot accedir a atenció pediàtrica especialitzada, consultes en línia o serveis d’orientació mèdica per resoldre qualsevol dubte, sense necessitat de desplaçaments innecessaris. Perquè la salut infantil mereix una atenció professional i propera des del primer símptoma.

Què és l’osteoporosi

És una malaltia en què els ossos perden part del seu contingut en calci, tornant-los més fràgils i, per tant, susceptibles de fractures espontànies o de petits accidents com caigudes lleus i torçades.

Es pot diagnosticar quan es produeixen fractures, però també quan la malaltia no presenta símptomes. En aquest cas, cal mesurar la quantitat de contingut mineral òssia mitjançant una densitometria.

La freqüència de la malaltia augmenta amb l’edat, poques vegades apareix abans dels 55 anys i les dones es veuen afectades amb més freqüència que els homes. Les fractures de pacients d’osteoporosi es produeixen fonamentalment a la columna vertebral a l’altura de l’esquena, als canells i al coll del fèmur (l’os de la cama en l’entroncament amb el maluc). Cada any es produeixen a Espanya 33.000 casos de fractura de maluc a causa d’osteoporosi. Com veurem, la malaltia es pot prevenir amb una vida sana, una dieta rica en calci i suplements de vitamina D i en concret per a les dones, mitjançant un tractament hormonal substitutiu amb estrògens després de la menopausa. Atès que gairebé sempre les fractures més perilloses són conseqüència d’una caiguda, la prevenció de caigudes és de vital importància.

L’osteoporosi és una malaltia crònica, però hi ha medicació per augmentar el contingut en calci dels ossos i disminuir el risc de noves fractures.

Per què apareix

Es desconeix perquè la pèrdua espontània de massa òssia, que comença als trenta anys en algunes persones, és més intensa que en altres, i produeix osteoporosi. Pot haver-hi factors hereditaris o ser el resultat de no haver format prou os a la joventut, ser causada per una vida massa sedentària o per un escàs consum de calci a la dieta.

S “associen amb l’osteoporosi:

• La menopausa precoç (abans dels 45 anys)
• El tabaquisme
• El consum d’alcohol
• Algunes malalties cròniques (artritis reumatoide, asma, malalties intestinals i síndrome de Cushing).

El tractament perllongat amb corticoides (prednisona, cortisona) pot augmentar el risc d’osteoporosi si la dosi és superior a 7,5 mil·ligrams diaris. Malauradament, en el tractament d’algunes malalties cròniques és inevitable l’ús de corticoides

Quins símptomes produeix

Molts pacients presenten dolors ossis, sovint a l’esquena i natges, però pot no aparèixer cap símptoma fins que es produeix una fractura, ja que la disminució de massa òssia per si mateixa no produeix símptomes. Ja hem comentat que les fractures més freqüents són les nines, les vèrtebres i els malucs. Els pacients amb aixafaments vertebrals presenten una postura encorbada (cifosi), amb disminució de la talla corporal i les costelles poden arribar a contactar amb la pelvis, causant una disminució de la capacitat toràcica i dolor en respirar.

Quins són els signes d’alarma

• L’aparició de fractures espontànies o per un traumatisme mínim, com ara una caiguda lleugera
• Un espetec a l’esquena (ocasionat a les vèrtebres) amb dolor fort, d’aparició brusca
• La menopausa primerenca
• El pes corporal baix, el tabaquisme i els antecedents familiars d’osteoporosi
• El tractament prolongat amb corticoides (com la prednisona) i altres medicaments que poden causar la disminució de calci als ossos.
• La presència de malalties que es poden associar amb osteoporosi, com ara l’artritis reumatoide

Com es pot prevenir l’osteoporosi

• Fer exercici sistemàticament —durant tota la vida
• Seguir una dieta amb continguts adequats de calci i vitamina D.

A la taula següent es resumeixen les necessitats diàries de vitamina D i la ingesta òptima de calci, segons van ser definides a la conferència de consens de l’Institut Nacional de la Salut als Estats Units:

(*) TSH: Tractament Hormonal Substitutiu.

Una regla senzilla per a adults és intentar consumir 1.000 mil·ligrams de calci al dia (per exemple dos gots de llet i un iogurt o 100 grams de formatge). Després de la menopausa, els experts en osteoporosi recomanen una dosi de 1.200 a 1.500 mil·ligrams diaris de calci. La mateixa quantitat deuen prendre els pacients que estan en tractament amb corticoides.

Les persones a qui no els agrada la llet (o hi són al·lèrgics) han de prendre suplements de calci, alguns en combinació amb vitamina D. La quantitat de calci del suplement dependrà de la ingesta de productes lactis. Els suplements s’han de prendre combinats amb els àpats en 2 o 3 dosis diàries.

La vitamina D es troba en l’oli de peix, en conserves de peix com arengades, sardines, salmó o verat i també es poden sintetitzar a la pell, amb la llum solar. A l’estiu, cal recomanar a les persones grans que prenguin el sol durant mitja o una hora al dia (cura amb les cremades!) i consumir peixos grassos amb regularitat (sardines, seitons, cavalles). Si no es du a terme això es requerirà un suplement de vitamina D de 10 micrograms (o 400 unitats).

La majoria dels experts en osteoporosi recomana que els pacients que la pateixen prenguin 40 micrograms (600 unitats) de vitamina D al dia, a més de suplements de calci.

Cal evitar fumar i beure alcohol. La pèrdua anual de massa òssia és el doble en fumadors que no fumadors. Es pot culpar el tabac d’un de cada sis trencaments de maluc. És important adaptar la llar i modificar l’estil de vida per evitar caigudes, ja que una de cada vint caigudes a casa produeix fractures i, d” aquestes, una de cada cinc és de maluc.

S’ha de considerar el tractament amb hormones (estrògens) a les dones, sobretot si han tingut menopausa precoç.

És beneficiós i altament recomanable fer exercici durant 30 minuts almenys tres cops per setmana.

Com es diagnostica l’osteoporosi

Quan es produeix una fractura amb un traumatisme mínim, la causa més freqüent és l’osteoporosi i no sol ser necessari fer una densitometria. Si el pacient no ha patit fractures, sí que cal fer la prova (per mesurar la densitat mineral de l’os) i poder diagnosticar adequadament l’osteoporosi.

Fins i tot en les ocasions en què la densitometria no és necessària (quan hi ha fractures prèvies) s’ha de fer un examen físic i una anàlisi de sang que permetin assegurar que es tracta d’osteoporosi, ja que hi ha altres malalties que també poden causar fractures i pèrdua de calci, els tractaments de les quals difereixen dels de l’osteoporosi. Per exemple, faltes de vitamina, diferents tipus de càncer o malalties de la medul·la òssia poden causar fractures òssies. Així i tot, l’osteoporosi és la causa més freqüent de fractures.

El futur

Quan ja existeix una fractura causada per osteoporosi, el risc que el pacient en presenti una de nova és més del doble que en persones sanes, encara que varia amb el contingut de calci als ossos. A més del dolor i la incapacitat produïts per les fractures en qualsevol os, les fractures del coll del fèmur són especialment greus per comportar estadísticament nivells de mortalitat relativament alts.

Bibliografia:

L’osteoporosi
Com es fa una densitometria òssia

La prova del taló en el nadó acabat de néixer és una prova senzilla que es realitza durant els primers dies de vida. S’utilitza per detectar malalties greus abans que apareguin els símptomes, per la qual cosa és una prova preventiva que busca millorar o garantir el desenvolupament saludable del nadó

Què és la prova del taló i per a què serveix?

Si ens preguntem què és la prova del taló, es tracta d’una tècnica de cribratge neonatal que permet identificar precoçment malalties poc freqüents; moltes d’elles hereditàries o relacionades amb alteracions metabòliques. Com més aviat es detectin, abans es podrà també començar amb els tractaments i prevenir complicacions greus.

La prova del taló és una mesura de salut orientada a la prevenció. Consisteix a extreure unes gotes de sang del taló del nadó i analitzar-les per conèixer si hi ha alteracions en el metabolisme de determinades substàncies o dèficits hormonals. A més de malalties metabòliques, també es poden identificar alguns problemes immunològics o d’origen genètic.

Quan es fa la prova del taló?

Saber quan es fa la prova del taló en un nadó és important per fer-la en el moment idoni. Se sol realitzar entre les 48 i 72 hores després del naixement. Si el part té lloc en un hospital, el personal sanitari se n’encarrega abans de l’alta. Si és a casa o hi ha una alta precoç, la responsabilitat recau en el centre de salut.

La franja de temps no és casual. L’organisme del nadó necessita unes hores de vida per activar el seu metabolisme i així permetre detectar possibles anomalies. Si es fa abans, pot haver-hi un fals negatiu, i si es fa tard i surt la prova del taló alterada, es dificulta l’actuació mèdica.

Com es realitza la prova del taló?

També se la coneix com a test de Guthrie, en honor al metge nord-americà que la va desenvolupar als anys 60. Des d’aleshores, la seva implantació ha salvat milers de vides o evitat discapacitats greus.

És dolorosa per al nadó?

La prova pot resultar molesta durant uns segons, però no és dolorosa. La punxada pot causar un breu plor, tot i que molts nadons es calmen en ser alimentats o abraçats just després. Es recomana tenir contacte pell amb pell durant o després de la prova.

Es necessiten cures especials després de la prova?

No calen cures especials després de la punxada. N’hi ha prou amb mantenir neta la zona, que cicatritza ràpidament. Si es produís un petit hematoma, desapareix sol.

Quines malalties detecta la prova del taló?

El nombre de malalties detectables ha augmentat en els darrers anys gràcies a l’avenç de les tècniques d’anàlisi. Com més aviat s’identifiquin, millor serà el desenvolupament i creixement del nadó. Són les següents:

• Hipotiroïdisme congènit
• Fenilcetonúria
• Fibrosi quística
• Hiperplàsia suprarenal congènita
• Anèmia falciforme
• Deficiències del cicle de la urea o d’àcids orgànics
• Leucinosi
• Galactosèmia

Què passa si el resultat és positiu?

Una prova del taló positiva no significa un diagnòstic definitiu, sinó una possible alteració que es confirmarà amb noves proves. El nadó serà derivat a l’especialista corresponent per iniciar tractament o seguiment.

Els hospitals compten amb unitats especialitzades en malalties metabòliques i pediàtriques que orienten les famílies, si es confirmés alguna malaltia. En qualsevol cas, el diagnòstic precoç permet controlar-la eficaçment.

Què passa si no es fa la prova?

Hem vist per a què serveix la prova del taló, per tant, no realitzar-la pot tenir conseqüències greus. Algunes de les malalties esmentades no presenten símptomes evidents en néixer, però poden provocar danys neurològics, retard en el desenvolupament o fins i tot la mort si no es tracten a temps. L’objectiu de la prova és protegir el nadó de riscos invisibles que podrien aparèixer en silenci.

Preguntes freqüents sobre la prova del taló

Quant triguen els resultats?

Els resultats solen estar llestos en una o dues setmanes. Si tot està bé, no es comunica res. Només es contacta amb la família si hi ha una sospita d’alteració, per repetir la prova o fer un estudi més específic.

Què significa un fals positiu?

Un fals positiu es produeix quan l’anàlisi detecta un possible problema que després no es confirma. És poc freqüent, però pot passar. Per exemple, si el nadó no ha menjat prou abans de la prova o si la mostra s’ha contaminat. En aquests casos, es repeteix el test sense conseqüències.

Es pot repetir si hi ha un error en la mostra?

Sí. Si la mostra és insuficient o està mal recollida, es repeteix la prova sense problema. El personal sanitari es posarà en contacte amb la família i es donarà una nova cita per garantir una anàlisi correcta.

Cuida la salut del teu nadó des del primer dia amb MGC

Realitzar la prova del taló en un nadó acabat de néixer és només el primer pas per prevenir malalties en la infància. Comptar amb un equip mèdic de confiança i una assegurança adaptada a les necessitats familiars des del primer moment marca la diferència. Amb els serveis pediàtrics de MGC i les nostres opcions d’assegurança per a nadons, podràs tenir cura de la seva salut i la tranquil·litat de comptar amb suport davant qualsevol situació.

L’embaràs és una etapa en què s’experimenten multitud de canvis físics i sensacions noves. Un d’aquests canvis és la boca seca durant l’embaràs. Tot i que no és gaire conegut, sí que és força freqüent, i pot arribar a afectar el benestar diari, especialment si s’acompanya d’altres símptomes com gust metàl·lic, irritació o dificultat per empassar.

És normal tenir molta set durant l’embaràs?

Sí, sentir més set de l’habitual durant l’embaràs és completament normal. El cos necessita més aigua per formar el líquid amniòtic, mantenir l’increment del volum sanguini i afavorir el desenvolupament del fetus. La manera com es manifesta aquesta demanda hídrica addicional és a través de la sequedat o la sensació constant de tenir la boca pastosa durant l’embaràs.

En alguns casos, la set es pot deure a una lleu deshidratació. Per evitar-ho, es recomana prestar atenció a la ingesta de líquids i consultar amb l’especialista si la set es torna excessiva o va acompanyada de marejos o fatiga.

Quan acostuma a aparèixer la sequedat bucal? Als primers dies o al tercer trimestre?

La boca seca durant l’embaràs pot presentar-se en qualsevol moment. No obstant això, el més habitual és que aparegui al primer trimestre, quan comencen els primers símptomes de l’embaràs, i cap al final, al tercer trimestre. Durant les primeres setmanes, és comú que les nàusees, els vòmits o els canvis hormonals alterin la producció de saliva. Durant els últims mesos, pot haver-hi molta set a causa de l’augment de la necessitat de líquids i el cansament.

Principals causes de la boca seca i pastosa durant l’embaràs

Les causes de la sequedat bucal són múltiples, però solen estar relacionades amb canvis fisiològics típics d’aquesta etapa:

• Canvis hormonals. L’increment d’estrògens i progesterona modifica la producció de saliva.
• Major necessitat d’hidratació. El cos necessita més líquids per sostenir l’embaràs, de manera que apareixerà deshidratació si no es cobreixen adequadament aquestes necessitats.
• Congestió nasal. En respirar més per la boca, sobretot a la nit, la sensació de gola seca durant l’embaràs s’intensifica.
• Diabetis gestacional. En alguns casos, pot aparèixer boca seca durant l’embaràs per diabetis, a causa d’alteracions en els nivells de glucosa.
• Ús de medicaments. Alguns antihistamínics o suplements també poden disminuir la producció de saliva.
• Trastorns del son. L’insomni, freqüent durant l’embaràs, pot contribuir a la sequedat. En aquests casos, convé valorar remeis per conciliar la son que siguin segurs.

Símptomes del síndrome de la boca seca

La boca seca durant l’embaràs no sempre es manifesta únicament com a sensació de set. També poden aparèixer els següents símptomes:

• Llengua seca o aspra
• Sensació enganxosa a la boca
• Mal alè
• Esquerdes o llavis secs durant l’embaràs
• Alteracions en el gust o gust metàl·lic
• Dificultat per empassar aliments secs
• Irritació a la gola

Desapareixen els símptomes després de l’embaràs?

En la majoria dels casos, solen desaparèixer. Un cop el cos recupera el seu equilibri hormonal després del part i cessen les necessitats fisiològiques addicionals, els símptomes acostumen a desaparèixer del tot. No obstant això, si la set de l’embaràs del tercer trimestre persisteix diverses setmanes després del naixement, és recomanable consultar l’odontòleg o el metge de capçalera per descartar altres causes.

Conseqüències si no es tracta

Encara que pugui semblar un símptoma menor, la boca seca mantinguda en el temps pot provocar complicacions:

• Major risc de càries i gingivitis, ja que la saliva protegeix contra bacteris
• Halitosi persistent
• Infeccions bucals com la candidiasi
• Alteracions en el gust o la masticació
• Molèsties a l’hora de parlar o empassar

Què pots fer per alleujar la boca seca durant l’embaràs?

Per alleujar la simptomatologia de la boca seca durant l’embaràs, prova aquests consells:

• Beu aigua amb freqüència al llarg del dia. Aquí pots consultar quanta aigua cal beure al dia, segons el teu estat i necessitats.
• Evita begudes ensucrades o amb cafeïna.
• Mastega xiclets o xupa caramels sense sucre per estimular la producció de saliva.
• Utilitza humidificadors si l’ambient és sec.
• Renta’t les dents i la llengua com a mínim dues vegades al dia per mantenir una bona higiene bucal.
• Consulta a l’odontòleg l’ús de col·lutoris.

Preguntes freqüents sobre boca seca i embaràs

La boca seca pot afectar el nadó?

La boca seca afecta el nadó si està relacionada amb una deshidratació o la diabetis gestacional. En aquests casos, sí que podria tenir implicacions indirectes en la salut del fetus.

És signe d’alguna deficiència nutricional?

Podria deure’s a una carència de vitamines del grup B o de ferro, però no és habitual. Si també hi ha fatiga intensa, pal·lidesa o feblesa, convé fer una anàlisi per descartar anèmia o altres deficiències.

Quins col·lutoris són segurs durant l’embaràs?

Els col·lutoris sense alcohol ni clorhexidina solen ser segurs, però cal consultar l’odontòleg abans, especialment si hi ha inflamació o sensibilitat.

Cuida la teva salut bucal durant l’embaràs amb MGC

La boca seca durant l’embaràs és una molèstia comuna que es pot alleujar amb bons hàbits d’hidratació i higiene. Si notes que els símptomes persisteixen o empitjoren, a MGC posem a la teva disposició els nostres serveis d’odontologia i revisions dentals adaptades a l’embaràs, amb un equip d’especialistes que t’acompanyarà durant tota aquesta etapa. La teva salut bucal també forma part del benestar de l’embaràs.

L’epistaxi, coneguda comunament com a sagnat de nas, és una molèstia que pot aparèixer de manera sobtada. Tot i que en la majoria dels casos no representa cap risc per a la salut, és important conèixer-ne les causes i saber com actuar per evitar complicacions i reduir la freqüència d’aquests episodis.

Què és l’epistaxi o hemorràgia nasal?

Quan parlem de què és l’epistaxi, ens referim a la pèrdua de sang per les fosses nasals, a causa de la ruptura d’algun vas sanguini a la mucosa nasal. El nas està molt vascularitzat, especialment a la seva part anterior, que és on es troba la zona de Kiesselbach. Aquesta és la responsable de més del 90 % dels casos. Tot i que la pèrdua de sang sol causar alarma, els episodis solen aturar-se per si sols i no requereixen cap intervenció mèdica.

Aquesta hemorràgia es pot classificar en anterior, que és la més freqüent i menys greu, i posterior, menys comuna, però més intensa i amb més necessitat d’atenció mèdica.

Per què sagna el nas? Causes de l’epistaxi més comunes

És freqüent preguntar-se per què sagna el nas sense una causa aparent. No obstant això, sí que hi ha alguns factors que poden desencadenar l’epistaxi nasal:

• Traumatismes, com cops, esgarrapades o sonar-se amb força.
• Sequetat ambiental o ús excessiu de calefacció.
• Infeccions respiratòries com el refredat.
• Al·lèrgies que irriten la mucosa nasal.
• Canvis bruscos de temperatura.
• L’augment de la pressió arterial.
• Consum de certs medicaments, com anticoagulants.
• Patologies com desviacions del septe nasal o malalties hematològiques.

Totes aquestes estan reconegudes com a causes del sagnat de nas més habituals en la població general.

Què fer si tens un sagnat nasal?

Si hi ha un sagnat pel nas, es recomana seguir aquests passos senzills:

• Asseure’s i mantenir el cap lleugerament inclinat cap endavant, mai cap enrere.
• Prémer suaument les ales del nas contra el septe amb els dits durant uns 10 minuts.
• Respirar per la boca i evitar parlar o moure’s massa.
• Aplicar fred al pont del nas per afavorir la vasoconstricció.
• No sonar-se ni netejar-se amb força després d’aturar el sagnat.

Aquests consells són útils tant per a una epistaxi nasal lleu com per a episodis més intensos. Si després de 20 minuts de pressió directa el sagnat no s’atura, convé acudir a un centre mèdic.

Com prevenir els sagnats nasals?

Per evitar aquests episodis, inclosa l’epistaxi en l’embaràs, el primer que s’ha de fer és identificar-ne la causa i prendre les mesures adequades. Per exemple, és fonamental mantenir la mucosa nasal hidratada amb sèrum fisiològic. També convé evitar ambients secs, fer servir humidificadors i no manipular el nas amb les mans.

Altres recomanacions són:

• No abusar de descongestionants nasals, ja que l’efecte secundari d’alguns medicaments pot ser irritació o hemorràgia nasal.
• Beure suficient aigua.
• Utilitzar cremes nasals o olis naturals si hi ha tendència a la sequetat.
• Controlar la tensió arterial si es pateixen episodis freqüents.
• Consultar amb un metge si es presenten conjuntament sagnat de nas i mal de cap.

Preguntes freqüents sobre epistaxi

És perillós sagnar pel nas de manera habitual?

Sagnar pel nas habitualment pot deure’s a causes simples com la sequetat, però també pot ser símptoma d’alguna cosa més seriosa. Si sagnes diversos cops per setmana, és important consultar amb un especialista per descartar causes estructurals, hipertensió o problemes de coagulació.

Pot un nen patir una epistaxi greu?

Sí, tot i que no és habitual. L’epistaxi en nens sol deure’s a esgarrapades o infeccions, però si és intensa o es repeteix molt, podria indicar un problema mèdic que convé avaluar. Tanmateix, els passos a seguir per aturar el sagnat són els mateixos que en adults.

És normal sagnar en sonar-se el nas?

Pot passar si la mucosa està inflamada, seca o si es fa massa força. En infeccions respiratòries, sonar-se diverses vegades al dia irrita els vasos i pot provocar un sagnat de nas lleu. Si passa sovint, cal revisar la tècnica o tractar el procés respiratori subjacent.

Què passa si sagno pel nas mentre dormo?

Sagnar durant el son sol estar relacionat amb ambients secs o amb una elevació de la pressió arterial nocturna. També pot deure’s a postures que irritin la mucosa. Si et despertes amb restes de sang o taques al coixí, convé fer un seguiment mèdic i valorar si el sagnat ha estat actiu.

Cuida la teva salut amb MGC: atenció mèdica per a petites urgències

A MGC, sabem que no hi ha cap urgència petita quan es tracta del teu benestar. Oferim atenció mèdica personalitzada per a casos com l’epistaxi, control de tensió, al·lèrgies o símptomes lleus però persistents, com el formigueig a la cara o els sagnats recurrents. Comptem amb professionals preparats per ajudar-te a identificar la causa, aplicar el tractament adequat i prevenir nous episodis.

No deixis passar els símptomes que semblen menors. Si tens dubtes sobre el sagnat de nas o altres símptomes, consulta amb els nostres especialistes. A MGC, t’ajudem a cuidar la teva salut amb seguiment mèdic constant, accessible i de confiança.

Hi ha altres causes, poc freqüents, de les hemorràgies nasals:

• Malalties de la sang, com ara la leucèmia, o de la coagulació, com ara l’hemofília.
• Pòlips nasals.
• Tumors a la fossa nasal.
• Malalties dels vasos sanguinis com ara la síndrome de Rendu-Osler.

Què cal fer en cas d’una hemorràgia nasal

• Asseu-te ben recte amb el cap lleugerament vinclat endavant. No t’ajeguis.
• No t’empassis la sang. Et pot provocar nàusees o vòmits i amagar una pèrdua de sang més important.
• Pinça el nas durant 5 minuts mentre respires per la boca.
• Si el sagnat perd intensitat però torna al cap de poca estona, prem-te el nas un altre cop durant 8-10 minuts. Això ha d’aturar definitivament l’hemorràgia.

Aplicar un glaçó de gel sobre el nas afavoreix que ragi menys sang a la zona i, per tant, també ajuda a controlar de manera més eficaç l’hemorràgia.

Un cop s’hagi aturat l’hemorràgia, procura de no mocar-te fins que no hagin passat dotze hores. La sang seca mantindrà obstruït el punt de sortida.

Si seguim les instruccions d’abans, l’hemorràgia se sol estroncar, però si no passa, caldrà anar al metge. En casos extrems s’hauria d’ingressar el pacient a l’hospital per fer-li el tractament adequat. Si hi ha pèrdues de sang importants, potser cal fer-li una transfusió.

Com s’ha de tractar una hemorràgia abundant

Si no aturem l’hemorràgia, caldrà seguir un tractament mèdic, tal com hem explicat. Habitualment:

• El metge mirarà de frenar l’hemorràgia amb fàrmacs que obstrueixin els vasos sanguinis afectats.
• Quan l’hemorràgia remeti, el metge pot decidir, si escau, de segellar la ferida amb una substància química per prevenir que torni a sagnar.
• Si l’hemorràgia no s’atura, potser haurem d’introduir una gasa permanent al nas o cauteritzar la zona.
• En casos singulars caldrà fer una operació per suturar el vas sanguini que irriga la zona hemorràgica.
• Si el vessament és causat per una altra malaltia, com ara una hipertensió greu, és molt important de triar el tractament adequat per aquesta malaltia, si volem evitar que se’n repeteixin els episodis.

Prevenció de les hemorràgies nasals

Hi ha diverses coses que pots fer per evitar-les:

• No et donis cops al nas.
• No et burxis el nas.
• Evita els ambients excessivament secs. Pots fer servir un humidificador i tot.
• Fixa’t quins medicaments prens. Tal com hem explicat, n’hi ha que poden afavorir l’hemorràgia, per exemple els antihistamínics. Si prens antiagregants o anticoagulants, és el metge qui ha d’avaluar el cas i decidir si cal canviar el tractament.