Salut i medicina

Tot el que has de saber sobre el trastorn de l’ATM

ATM són les sigles de l’articulació temporomandibular, és a dir el punt d’unió entre la mandíbula inferior i la superior. De fet, són dues articulacions, una a cada costat del cap, que trobem just al davant de les orelles i permeten d’obrir i tancar la boca, per parlar o mastegar. Per dir-ho d’alguna manera, actuen com una frontissa de la mandíbula. Al seu torn, l’ATM fa possible, també, el lliscament lateral de la mandíbula inferior.

L’articulació temporomandibular és una estructura constituïda per:

  • Els ossos (els maxil·lars superior i inferior)
  • Les dents
  • El disc cartilaginós de l’articulació, que fa de coixinet o de protector per evitar la fricció directa entre els ossos
  • La musculatura de la mandíbula, la cara i el coll
  • Els lligaments, els nervis i els vasos sanguinis

Per extensió, anomenem ATM a tota mena de trastorns o de problemes que afecten qualsevol de les parts de l’articulació.

Símptomes de l’ATM

Són molt variables i, de vegades, difusos; és a dir, els trastorns no sempre tenen una definició concreta. Entre els símptomes trobem:

  • Dolor en una o en totes dues articulacions
  • Mal als músculs que controlen el moviment de la mandíbula
  • Sensibilitat o dolor en contacte amb la mandíbula
  • Dolor difús a la cara o al cap
  • Problemes (o dolor) quan masteguem
  • Mal d’orella
  • Sorolls o esclafits quan obrim la boca, que, de vegades, fan mal
  • Mandíbula blocada pel dolor

En general, els trastorns temporomandibulars són transitoris i remeten sense aplicar-hi cap tractament específic.

Female dentist shows to patient x-ray of teeth, stomatology clinic. Doctor in uniform, medical worker, stomatologist, medicine and health, professional dental mouth care and hygiene, dentistry

Causes de l’ATM

En molts casos no se’n saben les causes i se sol manifestar per una combinació de factors. Es diu que, fins i tot, té influències genètiques, però encara cal estudiar-lo més a fons.

  • Mossegada defectuosa
  • Dispositius per a les ortodòncies
  • Bruxisme (carrisqueig de les dents). Aquests moviments es fan durant el son nocturn, però també de dia, encara que no tots els pacients amb bruxisme desenvolupen ATM
  • Artritis, que pot malmetre el disc cartilaginós
  • Alguna lesió a la mandíbula
  • Articulació danyada per un traumatisme
  • Algun trastorn psicològic, com ara l’estrès o l’ansietat

Diagnòstic de l’ATM

Atesa la diversitat dels símptomes de l’ATM, no hi ha una única prova per identificar el trastorn. En podem fer un diagnòstic amb una exploració mèdica completa (del metge general, del dentista o de l’especialista en problemes maxil·lofacials), que ha d’incloure la cara (i, en particular, la mandíbula) i el coll. La història clínica del pacient, que ha de comprendre els antecedents familiars, també és un factor que cal tenir en compte. El metge també ha de demanar si es tenen dolors a la cara o/i el coll i mals de cap.

Per complementar l’exploració, el metge ha de decidir si cal fer proves com ara una radiografia, una ressonància magnètica o d’altres.

Tractament de l’ATM

Abans de començar cap tractament, el metge probablement recomanarà de canviar certs hàbits, com ara menjar aliments tous, tancar amb força la mandíbula, mastegar xiclet o res que impliqui un ús continuat de l’articulació.

La fisioteràpia manual sol ser efectiva. També podria aconsellar:

  • Analgèsics (AINE o antiinflamatoris no esteroidals), que es venen lliurement, és a dir sense recepta, i aplicar escalfor a la zona adolorida.
  • Medicaments que requereixen recepta mèdica, com ara els ansiolítics, els anticonvulsius i els antidepressius. L’estat del mateix pacient determina quin medicament cal triar, si hi ha cap trastorn psicològic que influeix en l’ATM.

El tractament més radical és el quirúrgic. És molt complex i demana de fer servir agulles per a la musculatura o les articulacions. També es podria provar de canviar la manera de mossegar del pacient, perquè influeix en la dentició. Tot plegat és molt delicat i no sempre s’hi troba la solució més escaient, fins i tot es pot empitjorar el problema.

El cirurgià ha d’informar el pacient dels perills que comporta una intervenció i del percentatge d’èxits obtinguts.

Així doncs, és recomanable de provar altres tractaments disponibles, de més o menys efectivitat, abans de decidir-se per la intervenció quirúrgica.