Mes: desembre de 2025

La teràpia gènica (o genètica) és una tècnica per corregir l’ADN del pacient d’una determinada malaltia o trastorn que consisteix a afegir un gen absent en les seves cèl·lules per tractar la malaltia en qüestió o per prevenir-la. També s’utilitza reemplaçant un gen defectuós o danyat. El gen corregeix la producció de proteïnes que no compleixen adequadament la seva funció, o que puguin estar absents completament.

És un dels avenços més significatius de la medicina actual, i té un elevat poder terapèutic, sobretot en malalties genètiques i rares.

Aquesta teràpia permet tractar malalties genètiques hereditàries o bé trastorns adquirits, mitjançant:

• La desactivació d’un gen que causa la producció d’una proteïna defectuosa o nociu
• L’activació d’un gen per augmentar la producció d’una proteïna insuficient
• L’eliminació d’un tros d’ADN que és el causant de la malaltia
• La correcció d’una possible mutació d’un gen determinat.

A tal efecte, s’utilitzen vectors virals amb capacitat per penetrar en les cèl·lules i introduir-hi el material genètic adequat.

Quines malalties es poden tractar amb aquesta teràpia

L’ús de la teràpia gènica està considerat avui dia com una teràpia experimental i encara no està estès. Els primers trastorns que s’han tractat són algunes malalties genètiques hereditàries i altres adquirides, com:

• L’hemofília (un trastorn de coagulació de la sang, pel qual aquesta no es coagula correctament). És hereditària
• L’anèmia de cèl·lules falciformes, per la qual els glòbuls roigs adquireixen una forma anòmala i bloquegen la circulació. És igualment hereditària
• La fibrosi quística, per la qual es formen acumulacions de muc als pulmons o en el tracte digestiu. És potencialment mortal i igualment hereditària
• La leucèmia, un càncer de la sang, del qual hi ha molts tipus. No és hereditària, i es deu a una mutació genètica
• La talassèmia, que és un trastorn de la sang pel qual el cos produeix una quantitat excessiva d’hemoglobina (la proteïna dels glòbuls roigs encarregada de l’aport d’oxigen a les cèl·lules). Destrueix gran quantitat de glòbuls roigs i causa finalment anèmia. És hereditària.

En estudis preclínics, la teràpia gènica es mostra prometedora en les malalties i trastorns següents:

• Problemes metabòlics del fetge
• Hipercolesterolèmia familiar, un trastorn hereditari pel qual s’incrementa la producció de colesterol
• Síndrome de Crigler-Naijar, que impedeix la correcta eliminació de la bilirubina (encarregada d’eliminar del cos els glòbuls roigs vells)
• Malaltia de Wilson, que causa una anòmala acumulació de coure en òrgans com el fetge, el cervell i els ulls

Altres malalties

Entre altres múltiples trastorns i malalties susceptibles de tractar-se mitjançant teràpia gènica, cal destacar:

• El càncer. La teràpia CAR-T es mostra prometedora modificant la genètica dels limfòcits T del pacient. Els limfòcits T són uns glòbuls blancs que formen part del sistema immunitari. Tenen funcions clau en la destrucció de cèl·lules canceroses o simplement infectades.
• Distròfia muscular de Duchenne. És un trastorn progressiu dels músculs, que acaben per perdre la seva funció i perjudicant en gran mesura la mobilitat del pacient. Es deu a una mutació del gen que codifica la distrofina, una proteïna de les cèl·lules musculars, fonamental per a la funció muscular correcta.
• Malalties rares. Hi ha descrites més de 7.000 malalties d’aquest tipus, que són les que presenten menys de cinc casos per cada 10.000 habitants, que en el seu conjunt afecten milions de persones a tot el món.

En resum

Aquesta tècnica és revolucionària en la medicina actual i hi ha obertes moltes línies d’investigació per a la seva aplicació a tota mena de malalties.

És encara molt prompte perquè arribi als hospitals, llevat d’algunes excepcions, però els estudis sobre ella permeten pensar que en un futur més o menys proper constituirà una opció de referència en la medicina.

Bibliografia
Natural Human Genome Research Institute: Teràpia gènica
Mayo Clinic: Teràpia gènica

La impressió en tres dimensions, o impressió 3D, és una tècnica de fabricació de tota mena de peces mitjançant l’addició, capa rere capa, del material escollit. Les àrees d’aplicació d’aquesta tècnica són amplíssimes i també han arribat a la medicina. Entenem per bioimpressió 3D la tècnica que permet obtenir estructures tridimensionals. La tècnica consisteix en l’addició, capa a capa, de materials biològics, fins i tot procedents del propi pacient, alternant, o no, amb materials sintètics.

Aquestes estructures tenen com a funció última la replicació d’un teixit o d’un òrgan que posteriorment es podria implantar en el cos del pacient. El fet d’utilitzar cèl·lules pròpies del pacient permet personalitzar la bioimpressió a les necessitats pròpies del pacient. 

Algunes utilitats de la bioimpressió

Actualment, la bioimpressió 3D permet fabricar teixits que poden restaurar parts malaltes d’un òrgan i en molts aspectes de la investigació:

• Enginyeria de teixits. El potencial d’aquesta tècnica permet crear òrgans-model, que serviren per estudiar les seves estructures biològiques.
• Desenvolupament de nous medicaments. Els models creats podrien servir per analitzar el comportament i resultat dels fàrmacs en els òrgans corresponents. Això podria obviar assaigs en animals.
• Models de malalties. Es podrien crear models similars als del cos, la qual cosa permetria estudiar millor les malalties i desenvolupar tractaments específics
• Medicina personalitzada. La utilització de les cèl·lules del propi pacient permetria crear un tractament totalment personalitzat, minimitzant el risc de fracassos farmacològics
• Medicina regenerativa. La tècnica permetria reparar o reemplaçar teixits d’òrgans danyats

Tècniques de bioimpressió 3D

• Per làser. Utilitza la llum del làser per posar biomaterials sobre suports específics. Té l’avantatge de l’assepsia (és a dir de no contaminar la impressió) i d’una gran precisió
• Per extrusió, és a dir donar forma a una massa de determinats biomaterials
• Per ones acústiques, que permetrien manejar les cèl·lules no intrusivament
• SWIFT, que està dirigit a la bioimpressió de vasos per al reg sanguini d’òrgans obtinguts mitjançant cèl·lules OBB (Bloques de Construcción de Órganos, per les seves sigles en anglès) que són blocs de teixit obtinguts per agregació de cèl·lules mare.

Problemes als quals s’enfronta la bioimpressió 3D

La impressió en tres dimensions és una tècnica recent, datable en la dècada dels vuitanta del segle passat. I la bioimpressió no va aconseguir resultats apreciables fins als principis d’aquest segle. És lògic pensar que té per davant tota mena de problemes, tècnics, econòmics i ètics. A continuació, enumerem alguns d’ells.

Problemes tècnics

• Les “biotintes“, que són els materials que es bioimprimeixen, que han de ser compatibles amb el procés d’impressió i mantenir la viabilitat cel·lular
• Reg, és a dir la vascularització dels òrgans creats, que en tant que compostos per material cel·lular, necessiten aport sanguini
• Dany cel·lular. El procés ha de garantir que les cèl·lules no són danyades, perquè afectaria la seva viabilitat.
• Resolució, que encara requereix de millores per no alterar l’estructura i forma del teixit

Finalment, cal mantenir un ambient apte per a la vida de les cèl·lules al llarg de tot el procés, abans, durant i després de la bioimpressió.

Problemes ètics, legals i econòmics

Encara que pugui semblar un tema menor, el cert és que no se sap si aplicar la regulació de trasplantaments d’òrgans o si crear un marc legal propi. La igualtat d’accés al tractament (avui, caríssim), la seguretat dels òrgans impresos i les implicacions clíniques de la millora del cos humà segueixen plantejant qüestions sense respostes clares.

Finalment, el problema econòmic és que avui per avui, el cost de la bioimpressió és molt elevat

La bioimpressió avui

S’estan desenvolupant noves tècniques que permeten augmentar la velocitat de la bioimpressió, reduint el dany cel·lular. Igualment, s’investiga per trobar biotintes més eficients i més compatibles amb els teixits humans.

Ja és possible crear teixits com la pell, cartílags i ossos, que s’utilitzen per al desenvolupament de nous fàrmacs i per a la curació de pacients perjudicats. És de preveure que la creació d’òrgans funcionals complexos, com el cor o els pulmons, arribi en un futur no llunyà.

Bibliografia:
Mayo Clinic: bioimpressió
Vídeo: Bioimpressió, Universitat de Granada

La migranya, també coneguda com a hemicrània o jaqueca, és una malaltia que es caracteritza per un mal de cap tan intens que pot arribar a ser incapacitant. Avui veurem quines són les seves característiques per distingir-la d’una simple cefalea, però també les seves causes i com podem tractar-la per reduir la intensitat i la freqüència dels episodis.

Què és exactament la migranya?

La migranya és un trastorn neurològic que es caracteritza per un mal de cap molt intens i que va acompanyat de símptomes que no solen aparèixer en un dolor comú. Aquesta intensitat es deu al fet que hi ha una alteració del sistema nerviós que fa que certes zones del cervell reaccionin de manera exagerada davant estímuls com la llum, el soroll, l’estrès o els canvis hormonals.

Durant un atac de migranya, els senyals nerviosos i els vasos sanguinis es comporten de manera diferent de l’habitual. En conseqüència, apareix un dolor punxant que pot arribar a limitar o impedir les activitats del dia a dia. D’acord amb l’OMS, és la segona malaltia neurològica més incapacitant i la setena a nivell general que provoca més discapacitat.

On fa mal i com es diferencia d’un mal de cap comú

El dolor sol localitzar-se en un sol costat del cap, tot i que pot desplaçar-se o afectar tots dos. La sensació és pulsàtil, com si alguna cosa bategués dins del crani, fet que la diferencia dels tipus de mal de cap habituals. A diferència d’un dolor tensional, que és més apagat i generalitzat, la migranya empitjora amb el moviment, la llum o certes olors, i pot anar acompanyada de nàusees o sensibilitat extrema al soroll.

Tipus de migranya

Existeixen diferents tipus de migranyes segons les seves manifestacions. Una de les més conegudes és la migranya amb aura, en què apareixen alteracions visuals, punts brillants o zones borroses abans del dolor. També existeix la migranya sense aura, que és més freqüent i que comença directament amb el dolor intens.

Hi ha episodis ocasionals i d’altres més persistents, com la migranya crònica, en què els atacs apareixen més de quinze dies al mes. També existeixen variants menys comunes, com la migranya vestibular, que va acompanyada de marejos, que es poden confondre amb els marejos cervicals. O la hemiplègica, que provoca debilitat temporal en un costat del cos.

Símptomes de la migranya

Els símptomes de la migranya varien d’una persona a una altra, tot i que alguns solen estar sempre presents en major o menor mesura. Per exemple, dolor pulsàtil, sensibilitat a la llum, al soroll i, de vegades, al moviment, nàusees i fatiga després de l’episodi. Alguns atacs van acompanyats de dificultat per concentrar-se o sensació de boira mental.

Quant dura?

És difícil respondre quant dura la migranya, ja que pot anar des d’unes hores fins a tres dies. En algunes persones, els símptomes comencen de manera suau i van augmentant, mentre que en d’altres el dolor apareix de cop.

Pot generar vòmits?

Migranya i vòmit poden anar de la mà, ja que el dolor altera el sistema digestiu i produeix nàusees. No obstant això, no indica una major gravetat de l’episodi, sinó que és més incapacitant.

Per què apareix la migranya? Causes i factors desencadenants

Les causes de la migranya són múltiples, però hi ha una predisposició genètica i un conjunt de factors que poden desencadenar un atac. Per exemple, estrès, canvis hormonals, manca de son, dejunis prolongats, consum excessiu de cafeïna o la seva retirada brusca, estímuls sensorials intensos o canvis meteorològics.

Com es diagnostica la migranya?

El diagnòstic es basa en una valoració clínica: quin tipus de dolor apareix, amb quina freqüència, quant dura i quins símptomes s’hi associen. No sol ser necessari fer proves específiques, tot i que de vegades se sol·liciten estudis d’imatge per descartar altres causes. Si els atacs de migranya són freqüents o incapacitants, és recomanable una valoració mèdica per confirmar el diagnòstic i ajustar el tractament.

Tractaments per a la migranya: què prendre?

Per saber què prendre per a la migranya, cal tenir en compte el tipus d’episodi. Els triptans són un dels grups més utilitzats per aturar un atac, mentre que els antiinflamatoris poden ajudar si es prenen a l’inici del dolor. Si són molt freqüents, es poden pautar tractaments preventius. També hi ha suplements, com el magnesi per a la migranya, que pot ser eficaç per reduir la freqüència o la intensitat. Hi ha mètodes alternatius com el pírcing per a la migranya que no compten amb evidència científica.

Consells per controlar i prevenir les migranyes

Altres alternatives sobre com treure la migranya ràpid són intentar mantenir horaris regulars, dormir bé, evitar dejunis prolongats i reduir l’estrès. És important identificar els desencadenants personals, ja que hi ha persones que reaccionen a la llum molt intensa, d’altres a certs aliments o a canvis bruscos de rutina. En els primers avisos de l’episodi, es recomana descansar en un lloc fosc i aplicar fred. També és útil tenir pautat amb el metge què prendre davant els primers símptomes per frenar l’atac tan aviat com sigui possible.

MGC Mutua i l’atenció a pacients amb migranyes

Amb les assegurances de salut de MGC Mutua, podràs accedir ràpidament a especialistes, proves diagnòstiques i seguiment mèdic sense llargues llistes d’espera. En el cas que els episodis siguin freqüents, també es pot consultar neuròlegs, metges generals i altres professionals que ajudin a controlar-los i donin pautes sobre com combatre la migranya. A més, oferim videoconsultes i serveis d’atenció continuada que faciliten monitoritzar l’evolució i ajustar el tractament quan sigui necessari.

Preguntes freqüents

És possible eliminar la migranya per sempre?

No existeix una cura definitiva, però sí tractaments i medicació per a la migranya que redueixen molt la freqüència i la intensitat dels atacs.

El gorro per a migranyes és un mètode provat?

L’aplicació de fred pot alleujar, però els gorros específics no compten amb evidència científica per si mateixos.

La cafeïna està contraindicada per a la migranya?

Depèn de cada persona. En alguns casos, la cafeïna per a la migranya ajuda i, en d’altres, pot desencadenar atacs si es pren en excés o es retira de cop.

Què és la insuficiència cardíaca

És un trastorn pel qual el cor perd la seva capacitat de bombar eficaçment la sang a través de l’organisme. L’oxigen i les substàncies nutrients de la sang aporten al cos l’energia necessària perquè funcioni normalment. Pot afectar el costat esquerre del cor, el costat dret o tots dos. Quan es dona en el costat esquerre s’acumula líquid entre les cèl·lules dels pulmons, a causa de la congestió del sistema venós pulmonar.

Quan afecta el costat dret, augmenta la pressió venosa en l’organisme i el líquid s’acumula en els teixits de les extremitats inferiors i en els òrgans abdominals (entre ells, el fetge és el més habitualment afectat).

Sovint, la insuficiència cardíaca esquerra origina una insuficiència del costat dret, la qual cosa s’anomena insuficiència dels dos ventricles, o biventricular.

Quin origen té la insuficiència cardíaca

Pot deure’s a diferents malalties i processos, i pot presentar-se com una malaltia aguda, d’inici sobtat, o bé manifestar-se de forma prolongada o crònica. Les causes més freqüents són:

• Cardiopatia isquèmica: la insuficiència en aquest cas es deu a una lesió del múscul cardíac i es produeix per la falta de circulació en les artèries coronàries, que són les que aporten la sang al múscul cardíac (al cor). Aquesta falta es produeix, al seu torn, per l’obstrucció d’aquestes artèries per un coàgul. Per exemple, després d’un infart agut de miocardi
• Pressió sanguínia (tensió) elevada, o hipertensió
• Malalties de les vàlvules cardíaques
• Miocardiopatia: malaltia crònica del múscul cardíac
• Cardiopaties congènites
• Trastorns endocrins, entre els quals figuren tant l’augment com la disminució del metabolisme, deguts al seu torn a un trastorn de la glàndula tiroides (és poc freqüent)
• Anèmia greu, igualment poc freqüent
• Infeccions víriques i certs tractaments per al càncer
• En alguns casos d’insuficiència, especialment en la deguda a miocardiopatia amb dilatació del cor, no s’aconsegueix trobar la causa malgrat exhaustius estudis.

Quins són els símptomes de la insuficiència cardíaca

• Augment del perímetre dels turmells o hinxament) pel líquid acumulat en els seus teixits (edema)
• L’edema pot originar una sequetat de pell en els turmells a conseqüència de la pressió que hi ha en el seu interior. Si es manté de forma prolongada, pot aparèixer una pigmentació de la pell de les cames, amb fragilitat i fins i tot ulceracions (úlceres venoses)
• L’acumulació de líquids en els òrgans abdominals és especialment notable en el fetge, que es congestiona i augmenta de mida. També pot produir-se una hinxament de l’abdomen.

Com es diagnostica

S’arriba al diagnòstic mitjançant l’estudi dels símptomes juntament amb un examen físic, que tindrà en consideració la presència d’un augment de la freqüència cardíaca, l’auscultació de sòpis cardíaques anòmals, la detecció d’edemes en la zona inferior de les cames, els signes de congestió pulmonar, de distensió de les venes del coll i de creixement del fetge.

Per determinar el grau d’insuficiència, es practica una radiografia del tòrax. L’electrocardiograma (ECG) permet detectar anomalies com les degudes a dèficits circulatoris coronaris, per exemple antics infarts que poguessin contribuir al desenvolupament de la insuficiència cardíaca.

Habitualment, es prenen mostres de sang per descartar alteracions metabòliques i comprovar el correcte funcionament del ronyó.

Descobrir l’origen de la insuficiència pot precisar estudis més profunds entre els quals figurarien:

• Un estudi ecogràfic del cor (ecocardiografia)
• Una prova d’esforç
• Noves mostres de sang, per a l’estudi de possibles causes metabòliques i, fins i tot, marcadors d’infeccions víriques recents
• Un cateterisme cardíac per constatar l’estat dels vasos coronaris; en alguns casos, amb l’opció de practicar una biòpsia del múscul cardíac si hi ha sospita de miocardiopatia
• Proves isotòpiques (gammagrafia cardíaca)
• Ressonància magnètica

Possibilitats de deteriorament

La insuficiència cardíaca esquerra pot donar lloc a:

• Un augment progressiu de la dificultat per a moure’s
• Dificultat respiratòria, fins i tot en repòs o al llit (el que es coneix com a ortopnea)
• Dificultat respiratòria sobtada nocturna, que obliga a llevar-se (dispnea paroxística nocturna)
• Tos amb expectoració sanguinolenta (edema pulmonar)

La insuficiència cardíaca dreta pot donar lloc a:

• Tumefacció generalitzada en les cames, de l’abdomen i, en homes, fins l’escrot
• Úlceres venoses en les cames
• En casos greus, engrandiment del fetge

Possibilitats de posterior deteriorament

La insuficiència cardíaca és sovint progressiva, amb la qual cosa existeix la possibilitat de deteriorament gradual.

No obstant això, el tractament sovint endarrereix la progressió de la malaltia i incrementa substancialment la qualitat de vida del pacient.

Què pot fer el metge

• Tractar tota causa òbvia de la malaltia
• Oferir assessorament sobre factors de risc, com el tabaquisme, el tipus de dieta, l’excés de pes i la hipertensió
• Remetre el pacient a posteriors exàmens per identificar la causa de la insuficiència
• Investigar si la insuficiència té com a opció terapèutica la intervenció quirúrgica (revascularització coronària mitjançant by-pass, si bé en alguns casos pot dur-se a terme sense cirurgia) o el canvi de vàlvules cardíaques deteriorades
• Prescriure la medicació pertinent
• Concretar visites regulars de seguiment, per comprovar l’avaluació del pacient

Tractament mèdic

Diürètics

Aquests fàrmacs són d’ajuda per expulsar l’excés de líquid i les sals, a fi de reduir la sobrecàrrega del cor i els vasos sanguinis. El pacient pot necessitar suplements de potassi, a causa que alguns diürètics causen pèrdues d’aquest mineral.

Agents que augmenten la funció cardíaca

Per exemple, la digoxina, que té propietats de aconseguir una contracció cardíaca més eficaç.

Inhibidors de l’enzim conversor de l’angiotensina (IECAs)

Actuen impedint la formació d’una hormona que té la capacitat de causar una contracció dels vasos (és a dir que tenen una acció vasodilatadora).

Antagonistes del receptor de l’angiotensina II

També són fàrmacs d’acció vasodilatadora, amb un mecanisme diferent als IECAs. S’utilitzen en cas que el pacient presenti reaccions adverses als anteriors.

Nitrats (nitrits)

Incrementen la capacitat venosa, redueixen la resistència en la circulació i dilaten també les artèries coronàries.

Betabloquejants

Redueixen els efectes nocius produïts per una resposta excessiva del sistema nerviós autònom com a resposta a la insuficiència.

Trasplantament cardíac

En cas que fracassin les possibilitats terapèutiques i quan el protocol ho aconselli, el trasplantament pot ser l’única opció de tractament.

Què pot fer-se per evitar la insuficiència cardíaca deguda a una malaltia coronària

• Deixar de fumar
• Evitar menjar en excés
• Fer exercici regularment
• Seguir una dieta saludable, com la dieta mediterrània, amb baix contingut en greixos.

Si el pacient pateix una malaltia que pugui ocasionar insuficiència cardíaca, com la hipertensió, és important compensar com més aviat millor, per reduir el risc de desenvolupar-la.

Si tens algun dels símptomes esmentats a dalt, acudeix al teu metge.

Bibliografia:
Medlineplus: Insuficiència cardíaca
Fundación Española del Corazón: Insuficiència

Què ens diu la ciència

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) facilita les dades següents en el seu informe d’octubre de 2021:

El canvi climàtic és causa de forma directa d’emergències causades per onades de calor, incendis forestals, inundacions, huracans i tempestes tropicals. A més, la freqüència i intensitat d’aquests desastres augmenta any a any. 

Sempre d’acord amb les dades de l’OMS, les investigacions mostren que 3600 milions de persones ja viuen en àrees molt vulnerables al clima. Es preveu que entre 2030 i 2050 el canvi climàtic causi 250.000 morts addicionals cada any com a conseqüència només de la desnutrició, la malària, la diarrea i l’estrès tèrmic.

Les zones amb pitjors infraestructures sanitàries, és a dir, els països en vies de desenvolupament, són els més vulnerables i, de no rebre ajuda, seran els més castigats.

El cost dels danys directes sobre la salut (és a dir, sense comptar els indirectes, com l’aigua, l’agricultura o el sanejament) s’estima entre 2.000 i 4.000 milions de dòlars a l’any, d’avui fins a 2030.

Com ens afecta el canvi climàtic

Les onades de calor, cada vegada més freqüents, van unides a un augment global de la temperatura i alteracions en les pluges. Aquests dos factors junts, afavoreixen l’aparició de plagues portadores de malalties com el dengue, la malària o la malaltia de Lyme en regions que estaven lliures d’elles però que ara veuen sorgir brots.

Encara que la xifra podria semblar petita, l’augment dels nivells de gasos d’efecte hivernacle (diòxid de carboni, metà, òxid nitrós i altres) ha provocat un escalfament global de +1,1ºC i es preveu un altre tant en els propers anys.

Aquestes onades de calor són cada vegada més intenses, i viure en condicions extremes afavoreix l’aparició de cops de calor, deshidratacions i globalment mortalitat, fonamentalment en persones vulnerables, com els nens o els ancians. Només a l’agost de 2025, Espanya ha registrat 2.177 víctimes, la qual cosa suposa un augment de més del 70%. És la xifra més alta des que hi ha registres.

Els incendis forestals comporten un augment de la contaminació, és a dir una menor qualitat de l’aire que respirem. Aquesta baixa qualitat provoca que augmenti la incidència de l’asma, de les al·lèrgies i de les malalties cardiovasculars.

Les sequeres, a vegades alternant amb devastadores inundacions, alteren els cicles dels productes agrícoles, la qual cosa al seu torn afecta la producció d’aliments, generant escassetat. Aquesta escassetat afecta fonamentalment a les comunitats més vulnerables. La calor, a més, afecta la conservació dels aliments, en detriment de la seva qualitat.

El canvi també afecta la ment, no només el cos. Qui pateixen desastres naturals com inundacions, incendis o huracans veuen augmentat el risc de patir trastorns psíquics, com ansietat, depressió o estrès. La sensació d’incertesa davant un clima futur clarament advers crea ansietat. Certes psicòlogues l’han anomenat ecoansietat.

Un recent estudi de l’Hospital Clínic de Barcelona associa l’escalfament global amb majors taxes de suïcidis i comportaments suïcides.

Bibliografia:
Ministeri de Sanitat
Organització Panamericana de la Salut

L’artrosi és una malaltia força comuna a mesura que passen els anys. Tot i així, es manifesta de manera diferent en cada persona. Pot començar amb una molèstia lleu en llevar-se o amb un dolor més marcat en baixar unes escales. Tot i això, és important conèixer els seus tipus, les seves causes i les opcions de tractament per poder entendre millor què està passant a les articulacions i quins passos hem de fer per protegir-les.

Què és l’artrosi?

L’artrosi és una malaltia degenerativa del cartílag articular, que és el teixit que recobreix els ossos. Amb el pas del temps i el desgast, aquesta capa que amortigua els moviments es va tornant més fina, perd elasticitat i deixa els ossos més exposats. Per tant, apareix dolor en realitzar certs moviments.

No apareix d’un dia per l’altre, sinó que es desenvolupa de manera gradual. I tot i que sol ser més freqüent amb l’edat, també pot aparèixer molt abans. Per exemple, en persones esportistes o amb antecedents familiars.

En el cas dels tipus d’artrosi degenerativa, el dany pot avançar més ràpid quan ja existeix una lesió prèvia o quan l’articulació ha suportat càrregues intenses durant anys. També hi influeix la genètica.

Tipus d’artrosi segons la zona afectada

Els tipus d’artrosi es classifiquen habitualment per l’articulació afectada, ja que els símptomes i els tractaments varien d’una a l’altra. Cada localització pot combinar diferents nivells de dolor, rigidesa o limitació funcional.

• Genoll. És un dels tipus més habituals. Sol presentar dolor en caminar o en baixar escales. Amb el pas dels anys, pot produir desviacions a les cames i, en casos avançats, requerir una pròtesi de genoll.
• Maluc. Causa dolor a l’engonal o a la cuixa. A vegades es confon amb el xoc femoroacetabular, per això és important fer un diagnòstic diferencial. En fases avançades, es pot requerir una pròtesi de maluc per recuperar la mobilitat.
• Mans. Afecta sobretot les dones a partir de la menopausa. Apareixen petits nòduls i dificultat per realitzar tasques de motricitat fina.
• Columna cervical o lumbar. Provoca rigidesa, dolor que irradia i sensació de “cansament articular” al final del dia.
• Turmells i peus. És molt freqüent en esportistes, com corredores i ballarines, o després d’esquinços repetits. Pot alterar la manera de trepitjar i limitar l’ús de certs calçats.

Factors de risc i diagnòstic

El principal factor de risc és l’edat, però no és l’únic. El sobrepès, les lesions esportives, certs treballs manuals, la feblesa muscular i l’herència familiar també augmenten les probabilitats de patir els diferents tipus d’artrosi.

El diagnòstic se centra en l’exploració física i la descripció del dolor. Després, una radiografia sol ser suficient per confirmar el desgast, tot i que quan hi ha dubtes, es recorre a una ecografia o una ressonància. Si per alguna raó, els símptomes no acaben de coincidir o se sospita de la presència de malalties inflamatòries, es podrien realitzar proves del reumatòleg per descartar altres patologies articulars.

Símptomes de l’artrosi

Els símptomes més habituals de l’artrosi són els següents:

• Dolor que apareix amb el moviment.
• Rigidesa matutina que dura minuts.
• Cruixits o sensació de fregament en moure l’articulació.
• Inflamació lleu ocasional.
• Pèrdua progressiva de la mobilitat.

En fases més avançades, es pot notar deformitat o dificultat per realitzar accions diàries com pujar escales, obrir pots o caminar distàncies llargues.

Tractaments efectius per a l’artrosi

No existeix una cura definitiva per a l’artrosi, però sí que hi ha tractaments que són eficaços.

• Mesures d’estil de vida. Baixar de pes, evitar activitats repetitives i utilitzar calçat adequat.
• Exercici terapèutic. L’enfortiment de la musculatura redueix la càrrega sobre l’articulació. Mantenir-se actiu, especialment practicant esport a la tercera edat, millora la mobilitat i redueix el dolor.
• Fisioteràpia. Tècniques manuals, exercicis guiats, calor local i tractaments complementaris poden alleujar els símptomes.
• Medicaments. Antiinflamatoris, analgèsics o infiltracions en casos concrets.
• Cirurgia. Quan el dany és greu o el dolor limita massa la vida diària, es valora una pròtesi articular, ja sigui de genoll o de maluc, per restaurar la funció.

Consells per prevenir l’artrosi

La prevenció és especialment útil per a aquells que ja tenen molèsties o antecedents familiars. Tot i que la prevenció no garanteix que no aparegui, sí que redueix el risc i en retarda la progressió.

• Mantenir un pes adequat.
• Evitar cops, girs bruscos i càrregues excessives.
• Alternar activitats per no sobrecarregar la mateixa articulació.
• Fer exercicis de força adaptats.
• Cuidar la postura i millorar l’ergonomia laboral.

Com et pot ajudar MGC Mutua si tens artrosi

Amb una assegurança de salut de MGC Mutua, podràs accedir a una àmplia xarxa d’especialistes mèdics i proves diagnòstiques sense passar per llargs temps d’espera. Gràcies a les nostres pòlisses, tindràs a la teva disposició reumatòlegs, traumatòlegs i metges generals i podràs triar aquells de la teva preferència. A més, treballem amb tecnologies modernes com videoconsultes i plans de revisió mèdica personalitzats per avaluar la salut general i fer-ne el seguiment.

Preguntes freqüents sobre l’artrosi

Tots els tipus d’artrosi avancen igual?

No. Algunes formes progressen molt lentament i d’altres empitjoren més ràpid si hi ha lesions prèvies.

L’exercici empitjora el desgast?

No: l’exercici adequat és una de les millors eines per controlar la malaltia.

És normal tenir dolor alguns dies i d’altres no?

Sí, l’artrosi sol presentar brots i períodes més tranquils.

Quan és moment de valorar cirurgia?

Quan el dolor limita de manera clara la vida diària i els tractaments conservadors ja no funcionen.