Mes: setembre de 2025

Per perdre pes de manera sostenible, el concepte de dèficit calòric és una de les millors estratègies conegudes. En lloc d’eliminar aliments o passar gana, es tracta d’entendre com funciona el cos i ajustar la ingesta de calories per afavorir la pèrdua de greix. En aquest article, veurem què és el dèficit calòric, com calcular-lo i aplicar-lo de forma segura per assolir els objectius que es tinguin sense comprometre la salut.

Què és el dèficit calòric?

El dèficit calòric es produeix quan es consumeixen menys calories de les que el cos necessita per mantenir el seu pes actual. És a dir, es genera una diferència entre la despesa energètica total diària, que inclou el metabolisme basal, l’activitat física i la digestió, i les calories ingerides. Aquesta diferència obliga el cos a utilitzar les seves reserves de greix com a font d’energia, cosa que produeix una pèrdua de pes progressiva.

Perquè una dieta de dèficit calòric sigui eficaç, s’ha d’adaptar al ritme de vida, edat, sexe i composició corporal de cada persona. No existeix un número màgic de calories com a referència, sinó que s’ha de personalitzar.

Com funciona el dèficit calòric en el cos?

Quan generes un dèficit d’energia, el cos respon utilitzant les seves reserves. Primer recorre als dipòsits de glucogen i després als lípids emmagatzemats. Aquest procés metabòlic és el responsable de la reducció del teixit adipós.

És important saber que un dèficit molt agressiu pot generar efectes no desitjats, com pèrdua de massa muscular, fatiga o alentiment del metabolisme. Per això, cal saber com fer un dèficit calòric correctament.

A més, factors com el descans, l’estrès o el tipus d’aliments ingerits influeixen en l’eficàcia del dèficit. Per això, l’objectiu és generar un entorn metabòlic saludable.

Com calcular el teu dèficit calòric?

Per calcular el dèficit calòric, cal conèixer la despesa energètica total diària (GET), que depèn del metabolisme basal (energia per a funcions vitals en repòs), del nivell d’activitat física diària i de l’efecte tèrmic dels aliments (la digestió).

Amb aquest nombre, s’aplica una reducció d’entre el 10% i el 25% de calories. Per exemple, si la despesa és de 2.000 kcal, es comença amb una ingesta de 1.600 a 1.800 kcal per perdre pes de forma gradual.

També es pot fer servir una calculadora de dèficit calòric, però són aproximacions. Es recomana ajustar les dades a la realitat i comprovar els resultats després de diverses setmanes. També cal conèixer el pes ideal segons els objectius que es tinguin.

Quantes calories he de restar per aprimar-me?

La quantitat de calories a reduir depèn del punt de partida i dels objectius. Una reducció de 300 a 500 kcal diàries és segura i eficaç, i permet perdre entre 0,5 i 1 quilo per setmana; un ritme saludable que minimitza el risc de recuperar el pes perdut.

Si es busca una dieta de dèficit calòric per a homes, l’enfocament ha de ser progressiu. En el cas de les dones, cal tenir en compte que les necessitats energètiques solen ser menors i més sensibles als canvis. Per això, el dèficit calòric en dones s’ha de planificar amb més detall.

Quins riscos hi ha si el dèficit calòric és massa gran?

Si es redueixen les calories en excés, poden aparèixer conseqüències negatives. Un dèficit molt agressiu pot causar:

• Pèrdua de massa muscular.
• Fatiga, irritabilitat o dificultat per concentrar-se.
• Alteracions hormonals.
• Disminució de la taxa metabòlica basal.
• Deficiències nutricionals.

Per tant, a més de saber com entrar en dèficit calòric, cal entendre què és una alimentació equilibrada. El cos necessita nutrients per mantenir les funcions vitals. Les dietes extremes són insostenibles i alteren la salut a llarg termini. Per evitar aquests riscos i aprimar-se de manera saludable, es requereix suport professional, especialment en casos d’obesitat o problemes metabòlics.

Com aplicar el dèficit calòric amb èxit

A més d’ajustar les calories, és clau saber què menjar en dèficit calòric, ja que la qualitat dels aliments importa tant com la quantitat. Alguns consells són:

• Aliments per al dèficit calòric, com fruites, verdures, llegums, proteïnes magres i cereals integrals.
• Prioritzar menjars saciants i densos en nutrients.
• No eliminar grups alimentaris sense supervisió professional.
• Planificar els àpats per evitar decisions impulsives.
• Mantenir una hidratació adequada.

A més, combinar l’alimentació amb exercici físic multiplica els resultats. Recorda que hi ha molts beneficis de fer exercici més enllà de perdre pes: millora l’estat d’ànim, la resistència i la salut general. Estratègies com el dejú intermitent poden ajudar a regular la ingesta calòrica.

Preguntes freqüents sobre el dèficit calòric

Es pot perdre pes sense fer exercici només amb dèficit calòric?

Sí, és possible. L’exercici accelera el procés, però no és imprescindible. El més important és el balanç calòric negatiu. Tot i això, l’entrenament ajuda a preservar la massa muscular, millorar la salut i mantenir el pes perdut.

Un dia d’excés espatlla tot el procés?

No. El rellevant és el balanç setmanal, no una sola jornada; és a dir, la constància. Un dia puntual amb més ingesta no anul·la els progressos si la resta de la setmana hi ha control.

És millor un dèficit diari o setmanal?

Tots dos poden ser efectius. Algunes persones prefereixen un control diari estricte, mentre que d’altres ajusten les calories per dies. Tot depèn de l’estil de vida i la relació amb el menjar.

Funciona igual per a homes i dones?

El dèficit funciona en ambdós casos, però en les dones els canvis hormonals influeixen en la pèrdua de pes. Per això, és important personalitzar l’enfocament i adaptar l’estratègia al cos de cada persona.

Aprima’t de manera segura i personalitzada amb MGC

A MGC, t’ajudem a assolir els teus objectius de forma realista, sense posar en risc la teva salut. El nostre equip de nutricionistes i especialistes en endocrinologia dissenya plans personalitzats adaptats als hàbits, al metabolisme i a l’estil de vida.

Si vols apostar pel dèficit calòric, t’oferim eines, seguiment i assessorament expert.

Què és la síndrome de l’ull sec

Anomenem així el trastorn que es produeix quan les glàndules no produeixen prou llàgrimes per mantenir l’ull humit.

Distingim dos tipus de trastorn:

Ull sec aquodeficient , que és el degut a una insuficient producció de llàgrimes aquoses.

Ull sec evaporatiu , en què hi ha una disminució de la capa lipídica de les llàgrimes, deixant-les més exposades a l’evaporació; o bé una evaporació més gran d’aquesta capa lipídica, fonamental per mantenir humit i lubricat l’ull.

Quins símptomes produeix

Aquest trastorn pot provocar els símptomes següents:

• Sensació de tenir un cos estrany , o sorra, als ulls
• Picor o coïssor. Ulls envermellits
• Punxades oculars
• Pesadesa a les parpelles
• Sensibilitat excessiva a la llum, amb visió borrosa

També es pot produir un paradoxal excés de llagrimeig, a causa d’un esforç reflex de l’ull per compensar aquesta manca d’hidratació.

Quines són les causes de la síndrome. Factors de risc

Hi ha moltes causes i factors de risc per a la síndrome:

• Tindre més de 50 anys.
• Atròfia senil del llagrimal
• Ser dona
• Ser dona menopàusica
• Utilitzar lents de contacte (lents de contacte)
• Traumatismes oculars (cops, etc.)
• Algunes mancances alimentàries, com ingerir poca vitamina A, o pocs àcids grassos omega-3
• Efectes secundaris d’alguns medicaments Antihistamínics, diürètics, betabloquejants, opiacis, etc.
• Infeccions (HIV; hepatitis B, tuberculosi, sífilis)
• Patir determinades malalties autoimmunes, com la síndrome de Sjögren (un trastorn que provoca disminució de saliva i de llàgrimes) o el lupus , una malaltia en què el cos ataca per error determinats òrgans propis (ronyons, pulmons, etc.)
• Trasplantaments de medul·la òssia.

Com es diagnostica

Atès el caràcter de la malaltia, que pot ser causada per molts factors, és fonamental determinar quins són els que influeixen en cada cas, de manera que el pacient pugui rebre el tractament més adequat possible.

L’oftalmòleg disposa de proves i exploracions determinades per diagnosticar. Els més freqüents són:

• Mesurament del volum de llàgrimes mitjançant el test de Schirmer , en què s’utilitza un paper absorbent que recull les llàgrimes en un temps determinat
• Mesurament de l’estabilitat de la llàgrima (de la pel·lícula llagrimal que recobreix l’ull), mitjançant un tint que revela les zones que s’assequen
• Test d’osmolaritat llagrimal, que mesura la inflamació a la superfície ocular
• Detecció de possibles alteracions a les glàndules lipídiques (les glàndules de Meibomio) per evitar la possible evaporació llagrimal

Tractament de la síndrome

És molt variable, i depèn lògicament de la malaltia subjacent al trastorn, si aquesta existeix. Resulta crucial per al pacient pal·liar els símptomes que poden resultar molt molestos i limitar-ne la qualitat de vida.

El més important és mantenir hidratada la superfície ocular. A les farmàcies es venen “llàgrimes artificials”, que no necessiten recepta. Han de reunir les característiques següents:

• No tenir conservants
• Han de tenir capacitat humectant
• Han d’estabilitzar la pel·lícula llagrimal
• No han de ser viscoses, per evitar visió borrosa

També hi ha gels i ungüents amb efectes humectants, igualment dispensables sense recepta a les farmàcies.

Els casos més extrems podrien requerir medicaments més potents, dirigits a fer que l’ull produeixi més volum llagrimal. Si l’origen del trastorn és inflamatori, el metge podria indicar corticoides, que aconsegueixen immunosupressió local. També es podria indicar la Ciclosporina A, que inhibeix les cèl·lules que afecten la immunització.

Si l “origen del trastorn és infecciós, el metge podria indicar la conveniència d” antibiòtics (tetraciclines) per via oral. Igualment, si el trastorn procedeix de fer servir un medicament, el metge podrà indicar la substitució per un altre de diferent que no tingui aquest efecte secundari.

Si el problema està en una anòmala debilitat de les parpelles inferiors, el que pot provocar un drenatge massa ràpid de lull. En aquest cas, el metge podria suggerir una intervenció quirúrgica per tornar les parpelles al seu estat correcte.

Com a regla general, es recomana extremar la higiene de l’ull, mitjançant productes comercials adequats, capaços de pal·liar els problemes dels trastorns de les glàndules de Meibomio .

Igualment, es recomanen els canvis adequats als estils de vida. Per exemple, els següents:

• Evitar ambients molt secs. Si fos possible, un humidificador pot evitar la sequedat ambiental
• No passar molt de temps entre lordinador o les pantalles. Descansar amb freqüència en cas que sigui imprescindible
• Evitar ambients amb fum o aire condicionat. El vent afavoreix l’evaporació de les llàgrimes
• Beure molta aigua
• Dormir bé.

Bibliografia:

American Academy of Ophthalmology: l’ull sec

La col·locació de pròtesis és una intervenció que permet recuperar la mobilitat i reduir el dolor en persones amb artrosi, fractures o desgast articular avançat. Tanmateix, cal tenir en compte diferents aspectes per triar entre els diversos tipus de pròtesis de maluc. Per exemple, factors mèdics, l’edat del pacient, l’estil de vida i la qualitat de l’os.

Què és una pròtesi de maluc i quan es recomana?

Una pròtesi de maluc és un implant artificial que substitueix parcialment o totalment l’articulació del maluc. Aquesta intervenció sol recomanar-se quan el dolor limita la mobilitat de manera considerable i els tractaments conservadors no funcionen. A més, el desgast articular ja és irreversible.

Sol ser el cas de l’artrosi avançada, necrosi del cap femoral, fractures complexes, displàsies o malalties reumatològiques. La cirurgia també pot ser necessària després d’un traumatisme o quan s’ha produït un xoc femoroacetabular, que causa dolor de maluc persistent.

Tipus de pròtesis de maluc segons el grau de substitució

En funció de quines siguin les parts de l’articulació a substituir, hi ha tres grans categories:

• Pròtesi total de maluc. Substitueix tant el cap del fèmur com l’acetàbul, que és la cavitat de la pelvis. És la més habitual en pacients amb artrosi severa o dany estructural complet.
• Pròtesi parcial de maluc. També coneguda com a mitja pròtesi de maluc, substitueix només el cap femoral. S’utilitza en fractures del coll femoral en persones grans.
• Pròtesi de superfície. És menys invasiva i conserva més os, tot i que el seu ús ha disminuït per complicacions associades a certs materials.

Conèixer la diferència entre pròtesi total i parcial de maluc ajuda a entendre per què se’n tria una o altra en funció de l’edat, l’estat ossi i la causa de la lesió.

Tipus de pròtesis de maluc segons el sistema de fixació

Les pròtesis es poden fixar a l’os de diferents maneres:

• Pròtesi cimentada. S’adherix a l’os mitjançant un ciment quirúrgic. Sol indicar-se en persones grans amb ossos més fràgils o poca capacitat de regeneració.
• Pròtesi de maluc no cimentada. S’implanta sense ciment i l’os creix al voltant de l’implant. Requereix un bon estat ossi, per això es recomana en pacients més joves i actius.
• Pròtesi híbrida de maluc. Combina tots dos sistemes. El component femoral no cimentat i l’acetabular cimentat, o a l’inrevés.

Quins factors determinen el tipus de fixació?

Els factors a considerar són l’edat del pacient, el nivell d’activitat física, la qualitat de l’os i l’existència de patologies prèvies. També es valora el pronòstic a llarg termini i la necessitat de revisions quirúrgiques.

Tipus de pròtesis de maluc segons el material

Els materials dels diferents tipus de pròtesis de maluc influeixen en la durabilitat i la compatibilitat amb el cos. Cal tenir en compte l’edat, al·lèrgies i nivell d’activitat. Els més comuns són:

• Metall-metall. Resistents, però s’utilitzen menys per la possible alliberació d’ions metàl·lics.
• Metall-polietilè. Opció segura i duradora.
• Ceràmica-ceràmica. Molt resistents al desgast, recomanades per a persones joves.
• Ceràmica-polietilè. Bona durabilitat i baix risc de reacció al·lèrgica.
• Pròtesis de maluc de titani. Lleugeres, biocompatibles i de gran durabilitat. Són una de les preferides en les cirurgies modernes.

Quin tipus de pròtesi és millor en cada cas?

No hi ha una única resposta a la pregunta de quina és la millor pròtesi de maluc, ja que depèn del perfil del pacient. En general:

• Majors de 70 anys: pròtesis cimentades i de polietilè.
• Adults joves i actius: pròtesis no cimentades o híbrides, amb components ceràmics o de titani.
• Pacients amb os fràgil: sol optar-se per una pròtesi cimentada.

En qualsevol cas, és important comptar amb un equip mèdic especialitzat que valori els tipus d’artroplàstia de maluc disponibles segons el diagnòstic. També és important informar-se sobre la cobertura en pròtesis, ja que algunes assegurances mèdiques ofereixen garanties específiques per a certs tipus de fixació o recanvis.

Recuperació i cures després de la implantació d’una pròtesi de maluc

La recuperació varia segons la intervenció i la salut del pacient. Normalment, es comença a caminar amb ajuda el mateix dia o l’endemà de l’operació. La fisioteràpia és essencial per recuperar la força i la mobilitat.

Les cures postoperatòries inclouen mantenir la ferida neta, evitar moviments bruscos, seguir una dieta equilibrada i fer els exercicis indicats. En alguns casos, es pot valorar una indemnització per pròtesi si el dany previ està cobert per una pòlissa o accident laboral.

Preguntes freqüents sobre les pròtesis de maluc

Quan es pot tornar a caminar?

En la majoria dels casos, dins les primeres 24-48 hores després de la cirurgia i amb suport. A les 6-8 setmanes, normalment s’aconsegueix caminar de forma autònoma i sense dolor.

La pròtesi es pot afluixar amb els anys?

Sí. Pot passar per desgast o pèrdua òssia, tot i que les millors pròtesis de maluc estan dissenyades per durar dècades. S’han de fer controls periòdics.

Es pot fer esport després de l’operació?

Sí, però amb limitacions. Es recomana caminar, nedar o anar en bicicleta. Cal evitar esports d’impacte o de contacte.

Cal canviar-la amb el temps?

Pot ser necessari després de 15-25 anys, segons la pròtesi, el material i l’ús. En pacients joves, és més probable que calgui un recanvi.

A MGC cuidem les teves articulacions en totes les etapes de la teva vida

L’elecció d’una pròtesi de maluc ha d’estar avalada per un diagnòstic individual realitzat per un equip mèdic especialitzat. A MGC, especialistes en assegurances de salut, t’oferim un servei integral de traumatologia, diagnòstic per imatge, assessorament i artroplàstia personalitzats.

Edita l’entrada

També comptem amb cobertures quirúrgiques per a intervencions com la implantació d’una pròtesi de pelvis o de maluc, i la possibilitat de sol·licitar una segona opinió mèdica perquè prenguis la millor decisió per a la teva salut.