Bàsicament, hi ha dues raons per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica dels ulls. Una és mèdica i inclou despreniment de retina o les cataractes. Els únics tractaments de què disposem contra problemes amb aquestes característiques són quirúrgics, és a dir una operació.
L’altra raó no és purament mèdica, sinó que és una opció per corregir els defectes de refracció, que són en essència tres: la hipermetropia, la miopia i l’astigmatisme. En termes estrictes, per aquestes anomalies (ametropies segons la terminologia mèdica) tenim alternatives a la intervenció quirúrgica: fer servir ulleres o lentilles. Ara bé, les operacions són segures i posen fi a la incòmoda necessitat d’haver de dur ulleres o lentilles. Tot seguit definirem breuement què són els defectes de refracció.
Els ulls
Són un sistema òptic que permet de formar imatges a la retina (la membrana sensible a la llum que trobem a la paret interna dels ulls). La imatge es transmet pel nervi òptic al cervell, que la rep i la interpreta.
Cada ull té un determinat poder de refracció, o una certa potència. Les anomalies en el poder de refracció, o ametropies, causen que la imatge no es formi prou nítida a la retina, i són les que motiven consultes més sovintejades en oftalmologia. Tal com hem indicat n’hi ha de tres classes: la miopia, la hipermetropia i l’astigmatisme.
Les ametropies
Miopia
Són miops els pacients que no hi veuen bé de lluny. El mecanisme causant és que les imatges convergeixen davant de la retina i, per tant, hi arriben distorsionades. Els objectes distants es desenfoquen i el pacient no els veu bé.
Hipermetropia
La hipermetropia és el cas contrari de la miopia: les imatges es formen darrere de la retina. La conseqüència és que el pacient no hi veu bé de prop.
Astigmatisme
És un trastorn més complex i el causa una desigualtat en els eixos principals (o meridians) dels ulls; per tant, les imatges tenen diferents punts d’enfocament a la retina en comptes de convergir en un únic punt. En aquest cas, el pacient hi veu malament tant de lluny com de prop.
L’operació: cirurgia refractiva
És fonamental que el diagnòstic sigui molt precís, perquè determinarà si la intervenció serà reeixida. Sovint és difícil decidir si un pacient es pot operar o no i quina tècnica s’ha d’emprar en cada cas. Cada pacient té un problema ben concret i la solució ha de ser del tot personalitzada. En aquest sentit, com que la cirurgia avança de manera constant, les tècniques es continuaran perfeccionant.
Tanmateix, no tots els pacients es poden operar.
Qui es pot operar
El criteris bàsics per decidir si un pacient s’ha de sotmetre a la cirurgia refractiva són dos:
- Cal que tingui més de 18 anys. En aquesta edat es considera que ja ha acabat el creixement de l’ull i el pacient ja és madur en termes oculars.
- El defecte visual ha de ser estable, és a dir no pot variar el nombre de diòptries l’any amb més d’una abans de la intervenció.
Qui no es pot operar
Parlem de contraindicacions absolutes i relatives.
Les absolutes són:
- L’embaràs
- Els trastorns greus de la personalitat o els trastorns psicòtics
Les relatives inclouen certes condicions i trastorns, com ara:
- Patir malalties autoimmunitàries
- Haver tingut brots epilèptics el darrer any
- Tenir cicatrius queloides
- Tenir altres trastorns oculars, com el glaucoma o una retinopatia
En tot cas, una idea general dels oftalmòlegs és que val més no operar si hi ha cap factor que en pugui comprometre l’èxit, perquè una mala indicació de la intervenció augmenta el perill de tenir complicacions més endavant.
