Vertigen posicional paroxismal benigne

Parlem amb el Dr. Carlos Pérez, especialista en otorrinolaringologia, sobre el vertigen posicional paroxismal benigne, i ens dona la informació que reben els pacients quan es visiten a la seva consulta.

El vertigen és un símptoma que poden causar diferents malalties. Esquemàticament podem diferenciar tres classes d’alteracions de l’equilibri: el vertigen, la inestabilitat i el mareig. Bona part dels vertígens tenen un origen otorrinolaringològic, però no pas tots; la majoria d’inestabilitats són per causes neurològiques, entre d’altres, i els mareigs són indicis de diverses malalties endocrines, cardíaques, etc.

Quin n’és l’origen?

En conjunt, de les tres classes d’alteracions de l’equilibri, el vertigen posicional paroxismal benigne és la patologia més freqüent de totes. Es manifesta quan unes partícules de l’orella (les otocònies) es desplacen a un lloc que no els correspon. Les otocònies són una mena de petits cristalls que trobem en uns arcs que hi ha a la zona corresponent a l’equilibri dins de l’orella.

Aquest vertigen es produeix quan les otocònies surten del seu espai natural com a conseqüència d’un cop, d’una contusió, d’un accident o d’una posició forçada del cap, per bé que normalment no se’n sap la causa. De vegades, l’únic símptoma destacable és un estat més agut d’estrès o d’ansietat.

El vertigen posicional paroxismal benigne es diu així perquè se sol manifestar amb certes posicions del cos i inclou episodis de crisi. Els vertígens malignes tenen un origen neurològic.

Quin tractament cal seguir?

Cal tornar a situar les otocònies on els correspon fent uns moviments amb el cap una mica especials i específics. La medicació no té efecte curatiu, però n’alleuja els símptomes.

Després del tractament de recol·locació de les otocònies, la majoria de pacients es mareja durant les 48-72 h que segueixen i cal que prenguin fàrmacs. El tractament de recol·locació varia segons on són les otocònies. La maniobra més freqüent, anomenada maniobra d’Epley, consisteix a canviar de posició aproximadament cada minut. En general cal fer-ne diverses sessions, perquè no totes les otocònies tornen a lloc a la primera. Recomanem que, després de l’exercici, el pacient s’estigui assegut cinc minuts, perquè normalment és té sensació de mareig si fa no fa durant aquest lapse de temps.

La història natural d’aquesta malaltia indica que és recurrent. Segons la bibliografia especialitzada, sis mesos després del tractament o de la darrera crisi, és força probable que es torni a manifestar i, per aquesta raó, cal fer-ne un control al cap d’un mes del tractament. A més, si tot va bé, s’ha de passar una altra revisió al cap de cinc mesos. En termes generals, després del tractament, triga molt de temps a reaparèixer el vertigen i, quan passa, teòricament és molt més lleu que en la primera crisi.