Mes: febrer de 2026

L’aneurisme d’aorta

Posted on by Revista Interès Mutu

El terme aneurisma prové del vocable grec anéyrysma i significa dilatació. És un problema freqüent a mesura que s’envellix i afecta a l’1-5% de la població, però a més del 5% en els majors de 60 anys, sobretot si es segueixen hàbits poc saludables. És quatre vegades més freqüent entre homes que entre dones.

En medicina, es denomina aneurisma arterial a una dilatació, permanent i localitzada, en un segment de la paret de l’artèria.

L’aorta és l’artèria principal de l’organisme. Discorre des del cor a través del tòrax, per davant de la columna vertebral, i arriba a la cavitat de l’abdomen, on es bifurca, més enllà dels ronyons, en les dues artèries ilíaques.

Els aneurismes aòrtics són dilatacions en segments de l’aorta produïdes, en la major part dels casos, per l’afebliment de la paret de l’aorta lesionada pel procés de l’arteriosclerosi i les seves complicacions.

Quan parlem d’aneurisma aòrtic

L’artèria aorta sana té un calibre (diàmetre) aproximat de 2 cm. La dilatació major de 4 cm de l’aorta es considera significativa d’aneurisma. Per als aneurismes el diàmetre dels quals és igual o superior a 6 cm està generalment indicat el tractament quirúrgic, si bé en molts casos s’intervenen aneurismes amb una mida a partir de 5 cm.

Per què es produeixen

Els aneurismes més freqüents en la pràctica clínica es deuen a ateriosclerosi. Aquest procés degeneratiu erosiona les capes que formen la paret de l’aorta, a partir d’una lesió denominada placa aterioscleròtica, que pot patir fenòmens d’ulceració i trombosi (la formació d’un coàgul en un vas sanguini), destruint els elements de la seva capa mitjana elàstica. En aquest punt pot produir-se un eixamplament progressiu que, a causa de la pressió exercida per la sang, ocasionaria al seu torn una major tensió, creant-se un cercle viciós amb dilatació progressiva i ocasionalment ràpida.

Aquest seria el cas d’un aneurisma adquirit, però els aneurismes també poden tenir un origen congènit, especialment en el curs de la síndrome de Marfan (un trastorn del teixit connectiu, que és el que separa, suporta i connecta els diferents òrgans) o associat a altres alteracions de l’aorta des del naixement, encara que també poden ser traumàtics o d’un altre origen.

En la pràctica clínica, els aneurismes es classifiquen segons la seva localització, en aneurismes de l’aorta toràcica i aneurismes de l’aorta abdominal.

Aneurismes abdominals

La majoria (fins a les tres quartes parts) dels aneurismes aòrtics deguts a ateriosclerosi es localitzen en l’aorta abdominal i especialment entre les artèries renals i la bifurcació aòrtica.

Aneurismes toràcics

Els aneurismes de l’aorta toràcica constitueixen aproximadament una quarta part dels aneurismes deguts a ateriosclerosi i poden afectar qualsevol segment d’aquesta aorta: segment ascendent, l’arc (o cayado) aòrtic i el seu segment descendent, que segueix a l’aorta abdominal.

Per què és important detectar-los

Els aneurismes petits poden no produir símptomes en la majoria dels casos.

La importància clínica dels aneurismes aòrtics se centra en les seves complicacions. Entre un 70% i un 75% dels aneurismes aòrtics es diagnostiquen en absència de símptomes, per atzar, en el curs d’una exploració abdominal o toràcica; no obstant això, en ocasions poden comprimir alguna de les estructures properes i fins i tot el propi aneurisma arriba a separar les capes que formen la paret arterial aòrtica i a causa de la pressió que es produeix en la paret de l’aorta, avança a través d’aquesta paret. Aquest és el cas de la dissecció aòrtica, o sigui un esquinç de l’aorta, la complicació més temuda dels aneurismes, que pot ser mortal.

Així, l’aneurisma progressaria disseccant les capes de l’aorta no afectades, produint símptomes segons la seva localització i eventualment arribant fins i tot a produir una esquerda, o a trencar l’aorta (ruptura de l’aneurisma dissecant). Com més gran és la mida d’un aneurisma, major és la seva propensió a la dissecció.

Quins símptomes produeix un aneurisma aòrtic

Durant l’evolució de l’aneurisma, no apareixen símptomes fins que aquest pateix complicacions, bàsicament compressió d’òrgans adjacents, o bé la seva dissecció. A causa de l’extensió de l’aorta, els símptomes són extremadament variables segons es tracti d’aneurismes toràcics o abdominals. Així mateix, els símptomes poden ser diferents segons la regió de l’aorta toràcica o abdominal afectada.

La dissecció de l’aneurisma té com a símptoma principal el dolor, definit com a extremadament intens, que apareix en més del 90% dels casos. En l’aorta toràcica, el dolor per aneurisma dissecant es caracteritza per la seva intensitat i encara que pot guardar semblança amb el de l’infart de miocardi, sol ser molt més insuportable i en ocasions es desplaça, segons avanci pel trajecte de l’aorta. Pot localitzar-se en la zona anterior del tòrax i al mateix temps percebre’s en la zona posterior, a vegades en la regió situada entre les escàpules. En el cas dels aneurismes abdominals, el dolor que ocasiona la seva ruptura o expansió es localitza a l’esquena, els flancs i l’abdomen.

L’aneurisma dissecant de l’aorta constitueix una emergència mèdica per evitar la ruptura de l’aorta. La mortalitat en el cas de ruptura de l’aneurisma és molt elevada, fins i tot abans que el pacient pugui arribar al centre hospitalari.

Com es diagnostiquen

Poden diagnosticar-se mitjançant una radiografia o per altres tècniques d’imatge, com l’ecografia abdominal, l’ecografia cardíaca que visualitza l’aorta a través d’una sonda emplaçada a l’esòfag (ecocardiografia transesofàgica), la ressonància magnètica o la tomografia computada (TAC).

Es poden prevenir?

La majoria d’aneurismes aòrtics es presenten en persones amb factors de risc d’arteriosclerosi. La prevenció d’aquesta malaltia comporta fonamentalment:

  • Evitar l’hàbit de fumar
  • Regulació de l’augment de la pressió arterial (hipertensió)
  • Regulació de les xifres elevades de colesterol (hipercolesterolèmia)

Com es tracten

Els aneurismes de petita mida no precisen tractament. S’efectuen revisions mèdiques regulars amb objectiu de detectar el seu creixement o complicació.

L’objectiu del tractament és prevenir la ruptura de l’aneurisma. El tractament clàssic dels aneurismes aòrtics és quirúrgic.

A l’hora de decidir quan intervenir quirúrgicament un aneurisma de l’aorta toràcica cal ponderar el risc de la intervenció en si amb el que comporta la ruptura d’un aneurisma voluminós. Això és especialment important en el cas de persones d’edat que ja pateixen altres alteracions vasculars o cardíaques.

La intervenció quirúrgica està indicada si existeix una expansió ràpida i, sobretot, quan existeixen complicacions agudes (com una esquerda o fins i tot una dissecció), o afecta a òrgans vitals. Així mateix, en els casos de síndrome de Marfan.

Existeixen dues tècniques quirúrgiques bàsiques per al tractament d’un aneurisma.

  • La resecció de l’aneurisma i la seva substitució per un injert de teixit sintètic. És una intervenció sèria i no exempta de riscos, però en la majoria dels casos s’aconsegueixen resultats excel·lents.
  • Cada vegada és més freqüent la reparació mitjançant la introducció d’una endopròtesi, feta d’un material flexible, per l’artèria femoral, mitjançant un catèter. La pròtesi es desplega quan s’arriba a l’aorta, enfortint la paret danyada.

Bibliografia

MedLine: Què és un aneurisma d’aorta
Hospital Clínic de Barcelona: Què és un aneurisma

Olor de peus molt forta? Potser tens bromhidrosi

Posted on by Revista Interès Mutu

L’olor de peus molt forta és un problema més habitual del que se sol reconèixer. Moltes persones el viuen amb incomoditat, ja que tendim a creure que és fruit d’una higiene deficient. Tanmateix, el seu origen és mèdic. Si et preguntes per què em fan olor els peus encara que em banyi, és possible que estiguis davant d’un cas de bromhidrosi. Una alteració que requereix un enfocament més específic que el simple ús de sabó o desodorants comuns. En aquest article, en veurem les causes i els tractaments.

Què és la bromhidrosi i per què apareix?

La bromhidrosi és una alteració que es caracteritza per una olor corporal intensa i persistent. Està causada per la descomposició de la suor per part de bacteris presents a la pell. La suor, per si sola, no té olor. El problema sorgeix quan determinats bacteris metabolitzen els seus components i generen substàncies malolents. Aquesta condició pot afectar aixelles, engonals o el cuir cabellut, però els peus són una de les zones més freqüents a causa de la seva tendència a la humitat i a l’ús de calçat tancat.

Símptomes de la bromhidrosi

El símptoma principal és una olor desagradable que reapareix poc temps després del rentat. A més, es pot observar pell blanquinosa o macerada, sensació constant d’humitat, descamació i, fins i tot, petites fissures. En alguns casos, la bromhidrosi s’associa a infeccions fúngiques o a la presència de bacteris recurrents. La mala olor de peus té un impacte en el dia a dia de la persona, que sol evitar descalçar-se en públic o fer servir determinats tipus de calçat.

pies con mal olor bromhidrosis

Bromhidrosi plantar: quan el problema es localitza als peus

La bromhidrosi plantar és la forma més comuna d’aquesta alteració. Els peus concentren un gran nombre de glàndules sudorípares i, en passar moltes hores dins del calçat, es crea un entorn càlid i humit que és ideal per a la proliferació bacteriana. Aquest problema se sol intensificar en els mesos de calor. De fet, els peus a l’estiu tendeixen a ressentir-se tant per la sudoració natural com pel tipus de calçat.

Causes de la bromhidrosi als peus: per què em fan olor encara que em banyi?

Les causes de la bromhidrosi són múltiples. Una de les principals és la sudoració excessiva, però no l’única. Utilitzar calçat sintètic poc transpirable, mitjons de polièster en comptes de cotó, canvis hormonals, estrès i determinades malalties metabòliques poden afavorir-ne l’aparició. També influeix la composició de la flora bacteriana de cada persona, fet que explica per què algunes persones tenen una olor intensa fins i tot si mantenen una bona higiene diària.

Tractament mèdic per a la bromhidrosi

sudoracion excesiva pies olor

El tractament per a l’olor de peus s’ha d’adaptar a la causa concreta del problema. Pot consistir en antisèptics tòpics, productes reguladors de la suor, tractaments antifúngics si hi ha infecció associada i pautes d’higiene específiques. En molts casos, es recomana acudir a un especialista per valorar un tractament podològic o dermatològic que actuï directament sobre l’origen de l’olor i no només sobre el símptoma.

Quan és necessari utilitzar antibiòtic per a la bromhidrosi?

L’ús d’antibiòtics està indicat únicament quan existeix una infecció bacteriana diagnosticada. No formen part del tractament habitual de la bromhidrosi i sempre han de ser prescrits per un metge. L’ús inadequat pot alterar la flora cutània i empitjorar el problema a mitjà termini. A més, a causa del problema actual de la resistència bacteriana, no s’han d’utilitzar si no és estrictament necessari.

Remeis per treure la mala olor dels peus

En casos lleus, es poden prendre algunes mesures que serveixin de complement per reduir l’olor. Per exemple, els banys de peus amb substàncies astringents, assecar-se bé després del bany, alternar el calçat i usar mitjons transpirables. Si bé aquestes recomanacions es consideren un tractament natural per a la bromhidrosi, no substitueixen l’abordatge mèdic quan el problema és persistent. Per trobar el millor producte per a l’olor de peus molt forta, cal tenir en compte la causa subjacent.

Existeix cirurgia per a la bromhidrosi?

La cirurgia és una opció molt poc freqüent com a solució per a la bromhidrosi plantar. Es reserva per a casos extrems i resistents a altres tractaments, normalment en zones com les aixelles. Als peus, el maneig conservador sol ser suficient quan es realitza de forma adequada i continuada.

Com MGC Mutua t’ajuda a cuidar la teva salut dermatològica

Un diagnòstic correcte és el primer pas per trobar un tractament per a la bromhidrosi que sigui eficaç. Amb MGC Mutua, pots accedir a especialistes que avaluen el problema de forma individualitzada i que t’oferiran la solució idònia per a tu. A més, en contractar la nostra assegurança mèdica, es facilita el seguiment mèdic i evitaràs que el problema es cronifiqui o reaparegui de forma recurrent.

Preguntes freqüents

La bromhidrosi és hereditària? 

Pot existir una predisposició genètica relacionada amb el tipus de sudoració i l’activitat de les glàndules sudorípares, encara que no sempre s’hereta directament.

Quina diferència hi ha entre hiperhidrosi i bromhidrosi? 

La hiperhidrosi és l’excés de suor, mentre que la bromhidrosi es refereix a la mala olor. Poden coexistir, però una no implica necessàriament l’altra.

Pot l’estrès empitjorar l’olor dels peus? 

Sí. L’estrès activa la sudoració i pot modificar la composició de la suor, afavorint el creixement bacterià i la mala olor.

Quin és el millor teixit de mitjons per evitar l’olor? 

Els teixits naturals (com el cotó o el fil d’Escòcia) i transpirables ajuden a mantenir el peu sec. Evitar materials sintètics és clau per reduir la humitat.

Quan he d’anar al metge per un problema d’olor corporal? 

Quan l’olor és intensa, persistent i no millora amb higiene bàsica, convé consultar per descartar bromhidrosi i rebre un tractament adequat.

Teràpies corporals: quiropràxia, reflexologia, osteopatia, etc.

Posted on by Revista Interès Mutu

Què són les teràpies de manipulació corporal

Les teràpies de manipulació corporal són les que utilitzen l’acció mecànica sobre el cos amb la finalitat de produir un efecte terapèutic, ja sigui directe sobre la zona que es manipula o indirecte sobre una altra zona de l’organisme, distant, però suposadament relacionada amb la primera. Dins de les teràpies de manipulació ens trobem un grup molt nombrós, de les quals podem resumir breument les més populars. Són les següents:

Quiropraxia

Consisteix en ajustar manualment les articulacions i grups musculars del cos, però més específicament de la columna vertebral, amb objectiu d’aconseguir el seu millor alineament. La quiropraxia té com a idea clau que la majoria de les malalties tenen base en les anomalies o lesions de la columna vertebral. Els quiropràctics, per això, busquen per mitjà de la radiologia convencional identificar els punts fonamentals d’alteració de la columna, amb el propòsit de dirigir acuradament la teràpia de manipulació sobre ells i aconseguir la recuperació i/o curació de l’organisme.

Massatge terapèutic

És el conjunt de tècniques de manipulació manual de teixits tous del cos, a través de la pressió gradual i el moviment.

Reflexologia

Mètode de massatge de pressió sobre el peu (també la mà) amb objectiu d’incidir en parts de l’organisme distants d’aquesta extremitat. En la reflexologia existeix un mapa del peu i de la mà on suposadament estan representats tots els òrgans del cos. L’acció sobre determinades àrees de la planta o de la palma provocaria un impacte beneficiós en un determinat òrgan relacionat.

Manipulació osteopàtica

Es tracta de manipular les articulacions en general, combinant la tècnica amb teràpia física i reeducació en hàbits posturals.

Teràpia craniosacra

Massatge suau de les diferents zones accessibles de la base del crani.

Tècnica d’Alexander

Alexander proposa una guia d’hàbits posturals i formes més adequades de moviment, amb objectiu d’obtenir un millor rendiment muscular.

Tècnica de Bowen

Massatge suau selectiu de músculs i tendons sobre punts concrets identificats en acupuntura o reflexologia.

Tècnica de Rolfing

Es diu així perquè deu el seu nom a la seva creadora, la Dra. Rolf. Consisteix en la manipulació profunda de grups musculars i les fàscies que els envolten, per mitjà de pressió i tracció amb els dits, artells, colzes i/o genolls del terapeuta, amb objectiu de buscar un alineament integral de tot l’organisme que estigui més en consonància amb els seus hàbits fisiològics naturals.

Tui-Na

Aplicació de pressions localitzades per mitjà dels dits de les mans i els polzes dels peus (acupressió) sobre punts específics seleccionats del cos.

Mètode de Feldenkrais

Conjunt d’ensenyances per millorar la coordinació motora del pacient i fer-la més eficient, còmoda i fisiològicament intel·ligent.

Mètode Trager d’integració psicofísica

Mètode d’educació corporal que consisteix en la manipulació rítmica manual, suau i indolora, per mitjà de petites sacsejades i estiraments, de les extremitats, articulacions i músculs, buscant en primer lloc una relaxació profunda de l’organisme, per posteriorment afavorir un reacondicionament postural i cinètic més fisiològic de tot l’organisme.

Els orígens d’aquestes teràpies

La quiropraxia en concret es remunta a fa més de dos mil anys, per haver-se trobat referències en textos antics egipcis, textos hipocràtics i xinesos. No obstant això, la seva creació i sistematització definitives s’atribueixen al Dr. Palmer, al segle XIX. De la resta, algunes d’elles, com el Tui-Na xinès-japonès o el massatge terapèutic, són molt antigues i provenen de medicines tradicionals com l’oriental o la índia. Altres han sorgit ideades per metges i fisioterapeutes del segle XX, com el Rolfing, la tècnica d’Alexander, la tècnica de Bowen o el mètode Trager.

Aplicacions d’aquestes teràpies

Les aplicacions d’aquestes teràpies són bàsicament l’alleujament de tot tipus de dolències relacionades amb l’aparell locomotor, com ara contractures musculars, dolors radiculars (per inflamació d’una arrel nerviosa), artritis, artrosi, etc. Algunes també s’usen per a altres tipus de dolors relacionats amb la tensió muscular, com per exemple alguns tipus de mals de cap (cefalàlgies).

L’ús per a l’alleujament de l’estrès psíquic és molt comú en el cas del massatge terapèutic, la tècnica craniosacra i les denominades amb nom propi. Menció especial requereix la reflexologia, que s’utilitza per a molt variades dolències amb el propòsit d’incidir positivament en la funció d’un determinat òrgan malalt.

Són segures aquestes teràpies?

Aquestes teràpies són bastant segures si s’apliquen per mans expertes i prudents, però no hem d’oblidar que la quiropraxia i moltes altres de les aquí descrites són mètodes d’acció mecànica sobre estructures anatòmiques de l’organisme, malaltes o no, que poden lesionar-se per una aplicació desmesurada o mal dirigida d’una força externa. En el cas de la columna vertebral això és particularment vital pel fet que protegeix en el seu conducte intern la medul·la espinal, i una manipulació inadequada sobre ella no només podria lesionar estructures òssies i musculars sinó, el que és més greu, produir lesions neurològiques irreversibles. Aquestes lesions es podrien produir sobre la medul·la o sobre arrels nervioses d’aquesta, com de fet s’ha descrit a vegades.

És molt important no acudir a aquestes teràpies si el professional que les aplicarà no ofereix les degudes garanties de formació i experiència. A més, existeixen determinades dolències que són clares contraindicacions per a l’ús d’aquestes teràpies de manipulació directa com, entre altres:

  • les trombosis venoses profundes
  • les cremades
  • les infeccions cutànies
  • les ferides obertes
  • les fractures òssies
  • les osteoporosis avançades.

Unes teràpies realment eficaces?

Totes aquestes teràpies alternatives (com Pilates, Tai-chi i altres) han demostrat ser molt eficaces per a l’alleujament de l’estrès psicològic i per a la correcció de determinats hàbits posturals o de moviment corporal anòmals. La seva utilitat per a la reeducació de la postura de les articulacions i del cos en general, així com de la cinètica de la marxa i altres moviments de l’aparell locomotor és molt interessant, i de fet la medicina científica recomana per a aquests fins moltes d’elles. Aquesta recomanació té per objectiu millorar la qualitat de vida de certs malalts afectats de dolors articulars o musculars crònics.

Altres aplicacions en què han apuntat la seva eficàcia, segons les conclusions de certs estudis científics realitzats, són el dolor cervical, la llumbàlgia, la cefalàlgia tensional, la migranya i els espasmes musculars (contractures musculars). Així mateix, diversos estudis (sobretot de reflexologia) han previngut, sense aconseguir-ho a dia d’avui, demostrar l’eficàcia d’aquestes tècniques també en relació amb certes malalties sistèmiques (de l’organisme en general), com la hipertensió, la dismenorrea (dolor menstrual) o l’asma.

Bibliografia

Ministeri de Sanitat: Teràpies corporals
Psicoterapeutes: Teràpies corporals eficaces

Fecundació in vitro, quin és el procés i quin preu té?

Posted on by Revista Interès Mutu

La fecundació in vitro és un dels tractaments de reproducció assistida més coneguts i també un dels que més dubtes genera. Tot i que se sol associar a processos complexos, el seu objectiu és facilitar l’embaràs quan no és possible de forma natural o mitjançant tècniques més senzilles. En aquest article, veurem en què consisteix, com és el procés i quin és el cost.

En què consisteix la fecundació in vitro (FIV)?

Per explicar en què consisteix la fecundació in vitro, cal partir de la seva característica principal: la unió de l’òvul i l’espermatozoide es produeix al laboratori i no al cos de la dona. Un cop fecundat l’òvul i generat l’embrió, aquest es transfereix a l’úter amb l’objectiu d’assolir l’embaràs. Per això, encara que a vegades es parla d’inseminació in vitro, el terme correcte és fecundació in vitro, ja que aquesta és la que no ocorre dins de l’organisme.

Diferència amb la inseminació artificial

Encara que puguin semblar el mateix, hi ha una diferència entre inseminació artificial i fecundació in vitro. En la primera, el semen s’introdueix a l’úter i la fecundació ocorre de manera natural dins del cos. En la FIV, el procés es controla completament al laboratori. El preu de la inseminació artificial és menor, però també ofereix menors possibilitats. El més habitual és que primer s’intenti aconseguir l’embaràs amb la inseminació artificial i, si no funciona, recórrer a la FIV.

fecundacio in vitro preu

El procés de fecundació in vitro pas a pas

El procés de la fecundació in vitro es divideix en diverses fases, que són les següents:

  • Fase 1: Estimulació ovàrica i seguiment: El tractament comença amb l’estimulació ovàrica mitjançant medicació hormonal per afavorir la maduració de diversos òvuls en un mateix cicle. Durant aquesta fase, es realitzen controls ecogràfics i analítics per ajustar la medicació i evitar complicacions.
  • Fase 2: Punció fol·licular i obtenció de gàmetes: Quan els fol·licles han assolit la mida adequada, es realitza la punció fol·licular. És un procediment curt, guiat per ecografia, en el qual s’extreuen els òvuls. El mateix dia s’obté la mostra de semen o es descongela la de donant si és necessari.
  • Fase 3: Fecundació i cultiu d’embrions al laboratori: Al laboratori, es produeix la fecundació de l’òvul amb l’espermatozoide. Els embrions resultants es cultiven durant diversos dies per observar-ne l’evolució i seleccionar aquells amb millor qualitat.
  • Fase 4: Transferència embrionària i test d’embaràs: La transferència embrionària consisteix a introduir un o diversos embrions a l’úter. Després d’aquest pas, comença l’anomenada “betaespera”, fins a realitzar el test d’embaràs que confirmarà si el tractament ha tingut èxit.

Fecundació in vitro: avantatges i desavantatges

Entre els avantatges i desavantatges de la fecundació in vitro, destaca com a principal avantatge la seva major taxa d’èxit davant de tècniques més senzilles. A més, permet el diagnòstic genètic embrionari i l’ús de gàmetes donats. Com a desavantatges, es troben el seu cost més elevat, la càrrega emocional del procés i la necessitat de medicació hormonal i controls mèdics freqüents.

Aconseguir l’embaràs amb fecundació in vitro: quins factors influeixen?

Les probabilitats d’èxit depenen de múltiples factors: l’edat de la dona, la qualitat dels òvuls i espermatozoides, la causa de la infertilitat i el nombre d’intents realitzats. L’estil de vida, el seguiment mèdic i l’adherència al tractament també influeixen de forma significativa en els resultats.

laboratori fecundacio in vitro

Quin preu té un tractament de fecundació in vitro?

El preu de la fecundació in vitro a Espanya varia segons la clínica i les tècniques emprades. De forma orientativa, un cicle complet pot situar-se entre 4.000 i 6.500 euros, sense incloure medicació ni proves addicionals. El cost augmenta si es requereixen tècniques complementàries com l’ICSI, la donació d’òvuls o estudis genètics.

Seguretat Social: requisits i llistes d’espera

La fecundació in vitro per la Seguretat Social està disponible sota certs criteris, com límits d’edat i situació mèdica concreta. El principal inconvenient sol ser la llista d’espera, que es pot prolongar durant mesos. Per aquest motiu, el més habitual és optar per la via privada.

L’ajuda de MGC Mutua en el teu camí cap a la maternitat

Tenir suport mèdic durant una reproducció assistida facilita el procés. A través de la nostra cobertura en reproducció assistida, a MGC Mutua facilitem l’accés a especialistes, proves diagnòstiques i acompanyament professional, perquè el procés es visqui amb més seguretat i tranquil·litat.

Preguntes freqüents

Quants intents de FIV es recomanen? 

El més habitual és valorar entre dos i tres intents abans de replantejar el tractament, encara que cada cas és diferent.

És dolorosa la punció fol·licular? 

No sol ser dolorosa, ja que es realitza amb sedació. Després de la intervenció poden aparèixer molèsties lleus i transitòries.

Quina medicació s’utilitza habitualment en el procés? 

Principalment hormones per a l’estimulació ovàrica i fàrmacs de suport després de la transferència embrionària.

La primera barrera contra els virus respiratoris

Posted on by Eduard Blanco

Com protegir les mucoses nasals a l’hivern per reforçar la primera línia de defensa de l’organisme.

Quan parlem de reforçar les defenses, habitualment pensem en el sistema immunitari com a resposta davant d’una infecció ja establerta.

Tanmateix, la protecció de l’organisme comença abans que el virus entri a les cèl·lules.

Les mucoses del nas i de la gola constitueixen la primera barrera física i funcional davant dels patògens respiratoris. Formen part del sistema immunitari innat i actuen com un mecanisme de filtratge primari.

Com funciona aquesta barrera?

La superfície de les mucoses està recoberta per una capa de moc amb propietats viscoelàstiques que:

  • Reté partícules i microorganismes.
  • Dificulta la seva adhesió a l’epiteli respiratori.
  • Facilita la seva eliminació mitjançant el moviment coordinat dels cilis, conegut com a mecanisme mucociliar.

Aquest sistema de neteja és constant i altament eficient en condicions òptimes d’humitat.

L’impacte de l’aire fred i sec

Durant els mesos d’hivern, diversos factors poden alterar aquest equilibri:

  • Aire fred exterior.
  • Ambients interiors amb baixa humitat a causa de l’ús de calefacció.
  • Exposició prolongada a corrents d’aire sec.

La deshidratació de les mucoses pot reduir l’eficàcia de la depuració mucociliar i augmentar la susceptibilitat a infeccions respiratòries, ja que disminueix la capacitat de filtratge i eliminació de patògens.

Prevenció: cuidar la barrera d’entrada

La prevenció no només passa per reforçar el sistema immunitari sistèmic, sinó també per mantenir en bon estat aquesta primera línia de defensa.

Algunes mesures recomanables són:

  • Protegir el nas davant exposicions prolongades al fred intens.
  • Evitar ambients excessivament secs.
  • Mantenir una hidratació adequada.
  • Utilitzar, si cal, solucions salines isotòniques per afavorir la hidratació de les mucoses nasals.

Aquestes actuacions contribueixen a preservar la funcionalitat de la barrera mucosa i a reduir el risc d’infeccions respiratòries.

Dolor a l’avantbraç: Epicondilitis

Posted on by Revista Interès Mutu

L’epicondilitis, també coneguda com a colze de tennista o epicondilàlgia, és la inflamació dels tendons que van des del colze fins a la mà. Es produeix per moviments repetitius amb aquesta última, així com amb el canell. Aquesta dolència sol generar un dolor generalitzat a tot l’avantbraç i comporta serioses molèsties que poden repercutir negativament en el dia a dia de la persona que la pateix, ja que pot arribar a impedir la realització d’alguns moviments o tasques.

Per conèixer més sobre el colze de tennista, en aquest post de MGC parlarem amb la Dra. Lídia Capellas Sans, especialista en Medicina Física i Rehabilitació. Si sents molèsties al colze o a l’avantbraç i vols saber si aquesta podria ser la causa, continua llegint perquè t’expliquem tots els símptomes i les opcions de tractament.

Què és l’epicondilitis i per què es produeix?

L’epicondilitis és una condició mèdica caracteritzada per la inflamació dels tendons a la regió lateral externa del colze, a prop de l’epicòndil, d’aquí el seu nom. Com que també es coneix com a colze de tennista, pot semblar que només aquells que practiquen aquest esport poden veure’s afectats per aquesta dolència. No obstant això, aquesta lesió pot afectar qualsevol persona, independentment de la seva activitat esportiva.

El dolor a l’avantbraç pot aparèixer per moviments repetitius, i generalment incorrectes, que fem amb la mà i el canell. Per tant, l’aparició del dolor no està lligada a la pràctica esportiva, sinó a la sobreutilització i tensió repetitiva dels músculs extensors de l’avantbraç i dels tendons que s’insereixen a l’epicòndil lateral.

Causes del colze de tennista

La causa principal del colze de tennista és la tensió excessiva, que provoca petites lesions als tendons. Amb el pas del temps i la continuïtat de la pràctica que està causant el dany, apareix la inflamació i el dolor característics de l’epicondilitis.

Les activitats que impliquen moviments repetitius del canell i la mà, com l’agafada constant d’eines o la pràctica freqüent d’esports de raqueta, augmenten el risc de desenvolupar aquesta condició. Però com hem indicat, també aquells que treballen moltes hores davant d’un ordinador, els operaris de la construcció, el personal de cuina o artistes dedicats a la pintura són susceptibles de patir colze de tennista. Totes aquestes ocupacions comparteixen l’ús constant del braç en activitats repetitives.

Factors com la falta d’escalfament, tècniques inadequades en els moviments i debilitat muscular també poden contribuir a la seva aparició.

Què significa tenir colze de tennista?

Tenir colze de tennista, per tant, no implica que es tingui una dolència típica de les persones que practiquen aquest esport o que les característiques d’aquesta regió de l’anatomia s’assemblin. Es tracta simplement d’una lesió que rep aquest nom perquè, com hem indicat, els esports que impliquen l’ús de raquetes afavoreixen la seva aparició.

En altres paraules, tenir colze de tennista indica que hem realitzat moviments constants prolongats en el temps que han acabat danyar els tendons de l’avantbraç. Si existeix aquesta molèstia, caldrà acudir a un metge perquè realitzi un diagnòstic complet i dictamini el tractament idoni en cada cas.

Símptomes

Els símptomes són principalment dolor en realitzar determinats moviments. Aquests solen ser, precisament, els que han causat la lesió. Sobretot a la consulta, quan acudeix un pacient amb aquest problema, el que sol dir és que en agafar un pes, per exemple una gerra per posar aigua, li fa mal a la zona del colze.

Altres exemples habituals són l’aparició del dolor després de molta estona treballant amb el teclat de l’ordinador, o durant la pràctica esportiva d’activitats que impliquen l’ús d’una raqueta.

Encara que el dolor en el colze de tennista se sol experimentar a la part externa d’aquest, pot irradiar cap a l’avantbraç. A més, aquest dolor tendeix a intensificar-se durant activitats que involucren l’ús de la mà i el canell, com agafar objectes, torçar el canell o aixecar pes, que són els que hem esmentat prèviament.

Un altre símptoma comú és la debilitat a la mà i a l’avantbraç. Aquesta es manifesta com dificultat per agafar objectes o una sensació de pèrdua de força. La sensibilitat a l’epicòndil lateral, l’àrea on s’insereixen els tendons afectats, també és freqüent, i l’articulació pot tornar-se més sensible al tacte.

També poden presentar-se dificultats en la realització de moviments específics, com obrir una porta o girar una clau. En alguns casos, el colze de tennista pot portar a la rigidesa en aquesta zona i limitar l’amplitud de moviment. Identificar aquests símptomes com més aviat millor permet reduir el dany en els tendons i prendre les mesures pertinents per a la recuperació.

Dolor a l’avantbraç esquerre

L’epicondilitis apareix a l’avantbraç esquerre quan aquest és el braç dominant de la persona i, per tant, és el que se sol emprar per a les activitats que hem esmentat, tant en entorns laborals com en la pràctica d’esport a nivell d’usuari o professional.

Dolor a l’avantbraç dret

Igual que hem comentat en el punt anterior, el dolor a l’avantbraç dret apareixerà quan aquest sigui el braç dominant o el que es veu sotmès a una major pressió.

Cal tenir en compte que la molèstia a la zona del colze no només apareix per un excés de força, sinó que, per exemple en el cas de l’ús dels ordinadors, el fet que el braç romangui moltes hores en la mateixa posició i només es moguin els dits per teclejar, és suficient perquè a llarg termini comencin a aparèixer molèsties.

Sigui quin sigui el braç en què es senti la molèstia, la simptomatologia i les mesures a prendre, així com el tractament, són exactament els mateixos. Simplement, et permetrà conèixer sobre quin braç estàs posant més pressió en l’activitat que desenvolupes.

Com es cura el dolor de colze de tennista?

Per alleujar l’epicondilitis o colze de tennista, cal tenir en compte, en primer lloc, el temps que la persona porta experimentant el dolor. Quan es tracta del curt termini i les molèsties no són constants, sinó intermitents, es pot parlar d’un dolor agut.

Tanmateix, quan el dolor és fort i es prolonga en el temps, i a més no es rehabilita, pot arribar a cronificar-se. En aquests casos, la recuperació és més llarga, i en algunes ocasions, aquesta es pot veure compromesa per danys greus als tendons. Altres factors que s’han de valorar són la profunditat de la lesió, l’edat de la persona i els hàbits.

Com veurem a continuació, per curar el dolor es pot optar entre el tractament immediat, que és una part temporal, o el tractament de rehabilitació. Aquest no només calma els símptomes del colze de tennista, sinó que també persegueix la recuperació de la lesió.

Com es pot alleujar o eliminar el dolor a l’avantbraç?

Tractament immediat

El tractament immediat consisteix en l’aplicació de gel sobre la zona afectada quan s’experimenta un dolor fort. També es recomana la ingesta d’algun antiinflamatori, per reduir la inflamació i, amb això, les molèsties.

Tractament de rehabilitació

El tractament de rehabilitació consisteix en la combinació de la presa de medicaments antiinflamatoris no esteroïdals, com l’ibuprofèn, amb exercicis o tècniques que faciliten la recuperació. Per exemple, l’ús de corrents o ultrasons, o bé tècniques específiques com massatges o acupuntura. Totes elles són eficaces en el tractament del dolor a la zona de l’avantbraç. D’altra banda, també s’ha d’insistir en la realització d’exercicis d’enfortiment dels músculs afectats i estiraments preventius perquè no es carregui la zona.

Exercicis i estiraments recomanats

Els exercicis per al colze de tennista han d’incloure estiraments suaus i progressius dels músculs extensors de l’avantbraç. Però també exercicis excèntrics per a l’epicondilitis per enfortir sense fer mal. Una altra recomanació és aprendre què no fer amb epicondilitis, com carregar pes excessiu, fer moviments repetitius o forçar el canell. Els exercicis han d’estar supervisats per un fisioterapeuta i adaptar-se a cada fase de la recuperació.

Tractaments per a l’alleujament del dolor

A més de l’aplicació de gel mitjançant compreses i dels exercicis de rehabilitació, la fisioteràpia juga un paper fonamental en el procés de curació. Aquesta ajuda a enfortir els músculs de l’avantbraç i a millorar la flexibilitat, per la qual cosa contribueix a la rehabilitació dels tendons afectats.

Altres recomanacions són l’ús d’ortesis, com colzeres o canelleres, ja que poden proporcionar suport addicional i alleujar la tensió a la zona. En els casos més greus o persistents, es poden considerar injeccions de corticosteroides per reduir la inflamació local. En situacions excepcionals on el tractament conservador no és efectiu, es pot valorar la cirurgia, però és l’última opció.

Recomanacions per al dia a dia: què fer i què no?

Cal evitar carregar objectes pesants amb el braç afectat, usar el ratolí sense suport per a l’avantbraç o mantenir postures forçades. Una pregunta freqüent és si puc treballar amb epicondilitis, però la resposta varia segons el tipus de feina.

En professions manuals, segurament es pot demanar la baixa laboral per epicondilitis. També és important revisar l’ergonomia a casa i a la feina. Utilitza colzera, alterna tasques i fes pauses cada hora. Si condueixes molt, tingues en compte que es pot conduir amb epicondilitis, però el dolor pot afectar la teva capacitat de reacció.

Operació del colze de tennista

Quan els tractaments conservadors no donen resultat després de 6 a 12 mesos, es pot valorar la cirurgia. Aquesta busca reparar o retirar la part danyada del tendó. Sol fer-se per via artroscòpica i té bons resultats, encara que com tota intervenció, no està exempta de riscos. Per això, sempre és preferible optar per altres solucions per al colze de tennista.

Rehabilitació i possibles seqüeles de l’operació

La rehabilitació de l’epicondilitis després de la cirurgia inclou fisioteràpia, exercicis progressius i reeducació del gest. Pot durar entre 6 setmanes i 3 mesos. Les seqüeles d’una operació d’epicondilitis poden incloure rigidesa, pèrdua de força o dolor residual, encara que en la majoria de casos s’aconsegueix una millora significativa.

Epicondilitis i incapacitat laboral

En casos severs, l’epicondilitis pot causar baixa laboral i, si es cronifica, es pot sol·licitar una incapacitat. El percentatge d’incapacitat per epicondilitis varia segons el grau d’afectació i el tipus de feina. Professions que requereixin força o precisió manual estan més limitades. És important un informe mèdic clar i seguiment per una mútua o la seguretat social.

Prevenció del colze de tennista: exercicis i hàbits saludables

La prevenció és el més important davant el colze de tennista. És a dir, evitar que es produeixi. Està comprovat que els moviments repetitius i les males postures poden provocar dolor a l’avantbraç. Per això, cal intentar fer uns exercicis de rehabilitació concrets per evitar aquestes postures.

En general es tracta d’estirar tota la musculatura del dors del braç. Per a això, es fa un moviment de la mà cap amunt, per després fer el mateix amb la musculatura contrària, amb la mà cap avall. A més d’estirar la musculatura, també s’ha de fer exercici per reforçar-la. Així, quan se li exigeixi més del compte, aquesta musculatura estarà preparada.

Com pot ajudar-te MGC Mútua?

Davant una lesió com l’epicondilitis, comptar amb un bon suport mèdic és fonamental. Amb l’assegurança de MGC Mútua, tens accés a:

  • Especialistes en rehabilitació i traumatologia per a un diagnòstic precís.
  • Serveis de fisioteràpia per iniciar el tractament rehabilitador com més aviat millor, sense llistes d’espera.
  • Proves diagnòstiques (ecografies, ressonàncies) per valorar l’abast de la lesió si cal.

A més, els mutualistes amb l’assegurança de salut d’MGC Mútua tenen accés a Epsilon Physio, un nou centre de referència en fisioterapia, rehabilitació i medicina esportiva.

No deixis que el dolor a l’avantbraç condicioni el teu dia a dia. Amb el diagnòstic adequat i un pla de treball progressiu, la recuperació és possible. Et recomanem, tant si ets mutualista com si no, demanar visita amb un especialista en traumatologia.

Preguntes freqüents

Què significa tenir dolor a l’avantbraç dret?

El dolor a l’avantbraç dret pot deure’s a diverses causes, com lesions, esforç excessiu, problemes musculars o articulars. És important identificar la causa subjacent per determinar el significat del dolor i buscar el tractament adequat.

Què fer si em fa mal l’avantbraç dret?

Si experimentes dolor a l’avantbraç dret, és aconsellable descansar la zona afectada, pots fer exercicis d’estirament, aplicar calor o fred, prendre analgèsics de venda lliure i descansar adequadament. No obstant això, és essencial determinar la causa del dolor per a un tractament efectiu.

Com saber si el dolor és muscular o d’os?

Distingir entre dolor muscular i ossi a l’avantbraç pot ser complicat. En general, el dolor muscular es nota en àrees toves i pot ser agut o punxant, mentre que el dolor ossi tendeix a ser més profund i constant. Tot i això, un diagnòstic precís requerirà l’avaluació d’un professional mèdic.

Bibliografia

https://www.elsevier.es/es-revista-farmacia-profesional-3-articulo-epicondilitis-epitrocleitis-revision-X0213932411435678

https://www.msdmanuals.com/es-es/professional/lesiones-y-envenenamientos/lesiones-deportivas/epicondilitis-lateral

El Crup

Posted on by Revista Interès Mutu

Què és el crup

El crup és una malaltia que es desenvolupa ràpidament en nens i que està causada per una infecció vírica en les vies aèries superiors, localitzada a la gola i els teixits adjacents. Es caracteritza per una tos perruna.

Normalment, es produeix en nens per sota de 5 anys, i en la majoria dels casos es resol espontàniament en 24 o 48 hores.

Molt rarament, el crup és un signe d’alguna cosa molt més seriosa, com la diftèria.

Com es contreu el crup

El virus pot transmetre’s per les gotetes que floten a l’aire, produïdes en tossir o esternudar, o passar d’una persona a una altra per la tàctil. Des de les mans, el virus pot entrar a la membrana mucosa dels ulls i el nas.

El crup està causat usualment pel virus parainfluenza, encara que pot haver-hi moltes altres causes víriques. Aquestes inclouen el virus respiratori sincitial, virus influenza tipus A, rinovirus, adenovirus i el virus coxsackie.

Si un nen ha tingut crup abans, aquest tendeix a repetir-se amb ocasió d’un refredat. Després de l’edat de 4-5 anys, la gravetat dels símptomes disminueix.

Pot existir, a més, un component al·lèrgic lligat al virus parainfluenza.

Quins són els signes del crup

  • Una tos característicament trencada, aspra.
  • Ronquera i dificultat per respirar
  • Els símptomes es donen amb freqüència durant la nit, quan el nen ha estat ajagut durant un parell d’hores.
  • Febre.

Quan consultar amb el metge

Has de portar el teu fill al metge si el nen presenta els símptomes següents:

  • Si el nen comença a estar més cansat
  • Si té dificultat respiratòria
  • Si baveja
  • Si presenta la pell blavosa als llavis, al voltant de la boca, el nas o les ungles.

Com estableix el metge el diagnòstic

El diagnòstic es realitza sobre la base dels símptomes de la malaltia. Si el metge volgués saber quin microorganisme ha causat la malaltia, pot prendre una mica de moc de la gola amb una torunda per al seu posterior cultiu i examen. Potser jutjarà necessari realitzar una radiografia.

Evolució de la malaltia

El crup habitualment es cura sense problemes en 3-4 dies. No obstant això, la tos pot romandre més temps. La malaltia normalment es tolera pitjor a la nit, quan el nen està estirat.

Complicacions addicionals causades pel crup:

  • Problemes greus de respiració i manca d’oxigen
  • Bloqueig de la via aèria (obstrucció). Això ocorre molt rarament, però posa en perill la vida del nen

Com es tracta el crup

Com que la malaltia és una infecció per un virus, no es pot tractar amb antibiòtics que no són efectius contra ells sinó contra els bacteris.

Els casos greus de crup necessiten ingrés a l’hospital, on se subministrarà oxigen al pacient, adrenalina i un tractament inhalatori, així com amb corticoesteroides.

Què es pot fer a casa

A casa es poden prendre diverses mesures que ajudaran al teu fill, com les següents:

  • Calma’l en el possible, i mantén tu mateix la calma. La teva possible ansietat incrementarà la seva
  • Seu-lo erguit, perquè respiri amb més facilitat
  • No li donis menjar plats pesats, perquè tossir pot estimular el vòmit
  • Exposa’l a l’aire humit, com el del quart de bany amb les aixetes de l’aigua calenta obertes, de manera que es produeixi vapor.
  • Posa un vaporitzador al seu dormitori, evitant que l’aire s’assequi
  • Que begui molts líquids.

Bibliografia

MSD: El crup

Kids Health: Què és el crup

L’esport com a motor de salut i cohesió social

Posted on by Revista Interès Mutu

MGC Mútua amb l’esport català: educar, inspirar i promoure hàbits saludables.

L’esport és una eina educativa poderosa. Fomenta la constància, el respecte, el treball en equip i la superació personal. A MGC Mútua entenem l’activitat física com una part essencial per un estil de vida saludable i equilibrat. Per això donem suport a clubs i entitats esportives del territori, contribuint a divulgar la cultura de l’esport i apropant-la especialment als més joves.

El valor social de l’esport

L’esport no només millora la salut física. També reforça la salut emocional, crea comunitat i genera espais de convivència intergeneracional. Els clubs esportius són escoles de vida on infants i joves aprenen disciplina, compromís i esforç. Quan un club creix, creix també el barri, la ciutat i el territori que l’envolta. L’activitat esportiva dinamitza entorns locals, genera referents positius i promou hàbits saludables que impacten directament en la qualitat de vida de la societat.

Clubs amb els que compartim aquest compromís

Aquests clubs no només competeixen; formen, eduquen i transformen el seu entorn:

Girona Futbol Club

El Girona FC és avui un referent del futbol català. A través de la seva estructura de futbol base i les seves iniciatives socials, el club treballa en la formació esportiva i personal de centenars de joves. La seva projecció internacional conviu amb un fort arrelament territorial i amb accions que fomenten la inclusió i la igualtat d’oportunitats.

Club Gimnàstic de Tarragona

Amb més d’un segle d’història, el Nàstic és patrimoni esportiu del Camp de Tarragona. El club desenvolupa una important tasca formativa i manté un vincle directe amb la ciutat mitjançant programes de base i iniciatives comunitàries que reforcen la cohesió social.

Unió Esportiva Sant Andreu

Arrelada al barri de Sant Andreu de Barcelona, la UE Sant Andreu és un clar exemple de club amb identitat comunitària. La seva activitat formativa implica famílies i joves del districte, converteix l’esport en un espai de trobada, integració i de participació activa.

Unió Esportiva Olot

La UE Olot representa l’esport a la Garrotxa amb una aposta clara pel talent local i la proximitat. El club combina la competició i el desenvolupament formatiu, i reforça el paper de l’esport com a element vertebrador del territori.

Club Handbol Ribes

El Club Handbol Ribes és una entitat de base que promou el treball en equip, la responsabilitat i la constància. Amb una estructura orientada a la formació, contribueix activament a fomentar hàbits saludables i la pràctica esportiva en edats primerenques.

L’esport com a motor de salut i cohesió social

A través d’aquestes col·laboracions, a MGC Mútua contribuïm a visibilitzar la importància de l’esport com a motor de salut i cohesió social.

Des del futbol fins a l’hoquei, la natació, el tennis, el pàdel, el golf o els esports de muntanya… compartim un mateix objectiu: fomentar una societat més activa, més saludable i més conscient de la importància de la prevenció.Promoure l’esport és promoure la salut. I promoure la salut és invertir en futur.

Referents també en medicina esportiva

El compromís amb l’esport no es limita al suport als clubs. La Fundació MGC també apostem per la prevenció, el seguiment i la recuperació dels esportistes mitjançant serveis especialitzats en medicina esportiva.

En aquest sentit, disposem d’Epsilon Physio un centre de referència en fisioteràpia i medicina de l’esport, amb una clara orientació cap a la prevenció de lesions i la recuperació funcional. El seu equip professional treballa tant amb esportistes amateurs com professionals, i aplica metodologies actualitzades i personalitzades per optimitzar el rendiment i garantir una tornada segura a l’activitat habitual.

Promoure l’esport també significa acompanyar-lo de coneixement mèdic, prevenció i atenció especialitzada. Aquesta és la nostra manera d’entendre el compromís amb una societat activa i saludable.

Ungla encarnada ¿quan és necessari anar al podòleg?

Posted on by Revista Interès Mutu

L’ungla encarnada al peu és un problema molt comú que afecta una multitud de persones. En general, s’intenta solucionar a casa, sense saber que una manipulació inadequada pot empitjorar la situació. En la majoria de casos, comença com una molèstia lleu, però si no es tracta correctament, es pot acabar infectant, amb un dolor intens i dificultat per caminar amb normalitat. Si sabem identificar a temps els símptomes i saber quan cal acudir a un professional, evitarem complicacions.

Què és una ungla encarnada i quin és el seu nom mèdic?

L’ungla encarnada, el nom mèdic de la qual és onicocriptosi, apareix quan un dels marges de l’ungla creix o es clava dins de la pell que la envolta. Això provoca una reacció inflamatòria que pot anar acompanyada de dolor, envermelliment i augment de la sensibilitat. La localització més freqüent és el peu, especialment al dit gros, ja que és el que suporta més pressió i frecs amb el calçat.

Causes comunes: per què es claven les ungles dels peus?

Les causes són variades. Tanmateix, la més habitual és un tall incorrecte de les ungles. Per exemple, quan els marges es deixen massa arrodonits o les ungles es deixen molt curtes. També pot aparèixer per utilitzar calçat estret o rígid, traumatismes repetits, sudoració excessiva i algunes alteracions en la forma natural de l’ungla. En certs casos, hi pot haver predisposició genètica, fet que fa que l’ungla tendeixi a clavar-se, fins i tot amb bons hàbits de cura.

Símptomes: com saber si tinc l’ungla del peu encarnada?

El primer símptoma sol ser un dolor localitzat en un dels laterals de l’ungla que empitjora en prémer, caminar o calçar-se. A aquest dolor se li suma inflamació, envermelliment i calor a la zona. Quan la situació avança, pot aparèixer supuració, sagnat o mala olor. Aquests són signes clars d’una ungla encarnada infectada. En aquest punt, el problema ja no és només mecànic, sinó també infecciós.

Com curar una ungla encarnada

En fases inicials, és habitual preguntar-se com curar una ungla encarnada amb remeis casolans. Es recomana mantenir el peu net i sec, alleujar la pressió del calçat i evitar manipular l’ungla. Tot i això, si es continua tallant l’ungla per aconseguir alleujament, la situació pot empitjorar, ja que es pot aprofundir la lesió i afavorir la infecció. Si el dolor persisteix més d’uns dies, és recomanable acudir a un especialista.

Quan és urgent demanar cita amb el podòleg?

És urgent demanar cita quan hi ha signes d’infecció, dolor intens o dificultat per caminar. També s’hi ha d’acudir sense esperar quan la persona té diabetis, problemes vasculars o les defenses baixes. Aquests casos ja són una bona raó per anar al podòleg. No només és una mesura d’alleujament, sinó una forma de prevenir complicacions serioses que poden afectar la salut general del peu.

Cuando ir al podólogo con uña encarnada

Tractaments professionals i l’operació d’ungla encarnada

El tractament per a l’ungla encarnada depèn del grau d’afectació. En fases lleus, el podòleg pot realitzar un tractament conservador per alleujar la pressió i guiar el creixement correcte de l’ungla. Quan el problema és recurrent o avançat, pot ser necessari optar per l’operació de l’ungla encarnada. És un procediment senzill i segur que elimina el fragment d’ungla que està causant el dolor. Aquest tipus de tractament podològic es realitza amb anestèsia local i té una recuperació bastant ràpida si se segueixen les indicacions correctes.

Preus del tractament a Espanya

El preu del tractament varia segons la tècnica emprada. Les intervencions conservadores solen ser més econòmiques, mentre que la cirurgia parcial o definitiva té un cost més elevat. Oscil·la entre 90 € i 250 €. Així i tot, continua sent un tractament accessible si es compara amb l’impacte que una ungla encarnada mal cuidada pot tenir en la vida diària.

Consells pràctics per evitar la reaparició

Per prevenir l’aparició de les ungles encarnades és fonamental tallar-les en forma recta, sense arrodonir els marges i sense retallar-les massa. El calçat ha de ser còmode i transpirable, i s’ha de mantenir una bona higiene del peu. També convé prestar atenció a símptomes com la picor a la pell, ja que algunes alteracions cutànies poden afavorir la inflamació al voltant de l’ungla.

una encarnada cuando ir al podologo

Cuida la teva salut podològica amb MGC Mutua

L’atenció podològica regular ajuda a prevenir i tractar problemes freqüents com l’ungla encarnada abans que es compliquin. Amb MGC Mutua, en contractar la nostra assegurança mèdica, pots accedir a especialistes i tenir un seguiment professional continu sense retards en el tractament.

Preguntes freqüents

Quina crema puc fer servir per a una ungla encarnada infectada? 

Les cremes antibiòtiques poden ajudar a controlar la infecció, però no substitueixen el tractament professional si l’ungla continua clavant-se.

És comuna l’ungla encarnada a la mà? 

L’ungla encarnada a la mà és poc freqüent, encara que pot aparèixer després de cops o talls inadequats.

Quant costa el tractament d’una ungla encarnada? Ho inclou la Seguretat Social?

La Seguretat Social només cobreix casos amb complicacions importants; la majoria es tracta en consulta privada.

Què puc fer si al meu bebè acabat de néixer li surt una ungla encarnada? 

L’ungla encarnada en un bebè sol resoldre’s amb cures suaus, però sempre l’ha de valorar un professional.

Els acúfens (tinnitus)

Posted on by Revista Interès Mutu

Què són els acúfens

És la percepció d’un so no real, que s’origina al cap del pacient i que per tant ningú més sent. En cada cas es poden percebre sons diferents, com ara un timbre, un brunzit o sons més complexos.

L’acúfen (o tinnitus) pot igualment variar en intensitat i ser constant o intermitent. A vegades pot descriure’s com un so pulsàtil (com batecs). L’acúfen en general sol estar associat a la pèrdua d’audició.

Tipus d’acúfens i què pot produir-los

Hi ha dos tipus fonamentals d’acúfens: subjectius i objectius

Acúfens subjectius, que són els més freqüents amb gran diferència. Es deuen a una activitat cerebral anormal i poden ser un símptoma d’algun problema a l’oïda.

Actualment no sabem per què es produeixen, però hi ha molts trastorns que produeixen acúfens com a símptoma, com són:

  • Exposició a sorolls forts o sobtats, com una explosió. És el que s’anomena traumatisme acústic
  • La presbicúsia, o envelliment auditiu
  • La malaltia de Ménière, que és un problema de l’oïda interna que en general causa vèrtigs i marejos
  • Migranyes
  • Infeccions de l’oïda mitjana
  • Bloquejos del conducte auditiu extern
  • Problemes a la trompa d’Eustaqui
  • Otosclerosi, o creixement anòmal d’algun estructura òssia de l’oïda mitjana
  • Trastorns temporomandibulars
  • Un neuroma acústic, que és un tumor benigne del nervi que surt de l’oïda interna
  • Alguns medicaments (ens referim a ells com a ototòxics).

Acúfens objectius, molt menys habituals i són reals, és a dir que poden sentir-se amb un fonendoscopi, no només són percebuts pel pacient. Poden anar acompassats amb el batec cardíac, però en general és un soroll generat pel flux de la sang a les venes i artèries. Les causes són:

  • Disminució dels glòbuls vermells (anèmia)
  • Obstrucció de les artèries (arterioesclerosi)
  • Hipertensió
  • Alguns tumors molt petits situats a prop de l’estructura de l’oïda que percep els sons
  • Malformacions ocasionals dels vasos sanguinis localitzats a la duramàter, la membrana que recobreix l’encèfal.

Quan acudir al metge

Certs símptomes han de desencadenar l’alarma:

  • Quan l’acúfen es produeix en un sol oïda
  • Qualsevol problema neurològic, com ara trastorns de l’equilibri, problemes per caminar, vèrtigs i dificultats per veure, parlar o empassar

Els pacients amb aquests símptomes han d’anar al seu metge o a un otorrinolaringòleg sense falta. També han d’acudir els pacients que pateixen d’acúfens recentment, o si són pulsàtils.

El metge examinarà les orelles i auscultarà amb un fonendoscopi a la zona auricular, per detectar qualsevol possible acúfen objectiu. Igualment, el sotmetrà a una prova d’audició.

Si l’acúfen afecta a un sol oïda i hi ha pèrdua d’audició, s’ha de realitzar una ressonància magnètica i una angiografia.

Es poden tractar els acúfens?

No hi ha cura per als acúfens, però pot prescriure’s un tractament destinat almenys a mitigar-los.

  • Quan existeix una disminució de l’audició, és possible disminuir aquests sons fent servir un audífon (pròtesi auditiva). Aquesta solució millora els acúfens fins a un 50% dels pacients
  • També pot ser útil un aparell enmascarador de l’acúfen. La seva eficàcia es deu a l’emissió d’un “soroll blanc” (un so constant, repetitiu, que permet atenuar l’acúfen)
  • Alguns pacients assenyalen que una mica de soroll extern (soroll de fons) ajuda a ocultar l’acúfen i a conciliar el son
  • Altres tractaments no farmacològics com la teràpia de readaptació a l’acúfen poden ajudar també en el tractament
  • Els pacients de sordesa molt important, un implant a la còclea redueix la percepció de l’acúfen
  • En alguns casos, l’acúfen pot desaparèixer per si sol, sense tractament.

Què es pot fer amb els acúfens

L’otorrinolaringòleg és l’especialista indicat per descobrir la causa de l’acúfen, mitjançant una exploració adequada del conducte auditiu extern i el timpà. L’otorrinolaringòleg també haurà de comprovar el nivell d’audició de la persona que pateix d’acúfens, com ja hem assenyalat.

Altres professionals com el psicòleg poden ser de gran ajuda. L’objecte del tractament psicològic seria disminuir la consciència que tenim de l’acúfen.

Existeixen especialistes experimentats en l’ús de la teràpia de readaptació la meta principal de la qual és aconseguir que l’acúfen sigui menys molest. Finalment, existeixen associacions d’ajuda als pacients d’acúfens, on es pot trobar consells per viure amb ells, com l’Associació de Persones Afectades per Tinnitus (APAT).

“`

Artrosi de maluc: símptomes, tractament i exercicis per alleujar el dolor

Posted on by Revista Interès Mutu

L’artrosi de maluc és una de les causes més freqüents de dolor i limitació de mobilitat en persones adultes, sobretot a partir d’una certa edat. Afecta de forma directa activitats del dia a dia, com caminar, pujar escales o aixecar-se d’una cadira. En aquest article, veurem com evoluciona, quines opcions de tractament existeixen i com adaptar-se per mantenir una bona qualitat de vida.

Què és l’artrosi de maluc?

L’artrosi de maluc és una malaltia degenerativa que afecta el cartílag que recobreix l’articulació d’aquesta zona. Amb el pas del temps, aquest cartílag es va desgastant, perd capacitat d’esmorteïment i provoca fricció entre els ossos. Aquesta és la causant del dolor, la sensació de rigidesa i la pèrdua de mobilitat.

Cal tenir clar que no es tracta d’una inflamació puntual. Sinó que, per contra, és un procés progressiu que avança a diferents velocitats en funció de cada cas. En algunes persones ho fa molt lentament, mentre que en altres, el desgast és més ràpid.

Tipus d’artrosi de maluc

L’artrosi de maluc es classifica en dos tipus diferents. El primer és l’artrosi primària, que és quan apareix sense una causa clara associada. I el segon tipus és l’artrosi secundària, que se sol vincular a factors com traumatismes previs, malformacions congènites o sobrecàrregues repetides en el temps. Dins d’aquest últim grup, s’inclouen els diferents tipus d’artrosi, que afecten diferents articulacions i presenten evolucions variables.

Per què es produeix l’artrosi al maluc?

L’edat és un dels factors més influents, però no l’únic. En existeixen d’altres com el sobrepès, certes activitats laborals, els esports d’impacte, alteracions en la petjada o antecedents familiars. Tots ells poden afavorir la seva aparició. També influeixen les lesions antigues que, encara que semblessin superades, alteren la biomecànica de l’articulació.

Símptomes més freqüents i com es diagnostica

El símptoma principal és el dolor a l’engonal, el gluti o la part lateral de la cuixa, que sol augmentar en caminar o quan s’està molt de temps dempeus. També és comú que aparegui la rigidesa després de períodes de repòs i la sensació de pèrdua de força. El diagnòstic es confirma amb una exploració clínica i proves d’imatge. La radiografia de maluc amb artrosi és l’eina més habitual per valorar el grau de desgast articular.

Tractament per a l’artrosi de maluc

El tractament per a l’artrosi de maluc s’adapta al grau d’afectació i als símptomes de cada persona. El més freqüent és apostar per mesures com fisioteràpia, exercici terapèutic, control del pes, analgèsics o antiinflamatoris i, en alguns casos, infiltracions. L’objectiu és alleujar el dolor, millorar la mobilitat i frenar la progressió de l’artrosi.

Es pot curar l’artrosi de maluc?

Actualment, no existeix una cura definitiva, ja que el cartílag no es regenera de forma natural. Tot i això, amb un abordatge adequat es pot controlar el dolor, millorar la funcionalitat i retardar l’evolució durant anys.

Quan s’ha d’operar l’artrosi de maluc?

La cirurgia es valora quan el dolor és persistent, limita greument la vida diària i no respon al tractament conservador. Per saber quan cal operar l’artrosi de maluc, l’especialista haurà de valorar la intensitat dels símptomes, el grau de deteriorament i la repercussió funcional. En aquests casos, la col·locació d’una pròtesi de maluc sol oferir una millora significativa.

Vida diària amb artrosi de maluc

Viure amb artrosi sol significar haver d’adaptar certs hàbits en el dia a dia per mantenir-se actius dins de les possibilitats de cada persona. Per exemple, ajustar ritmes, evitar sobrecàrregues i mantenir la musculatura forta pot contribuir a reduir l’impacte de la malaltia. Moltes persones que descobreixen que pateixen aquesta malaltia es pregunten si es pot treballar amb artrosi de maluc. La resposta és que, en la majoria de casos sí, encara que pot ser necessari adaptar algunes tasques o valorar agafar baixes laborals temporals.

Exercicis aptes i prohibits per a l’artrosi de maluc

Existeixen exercicis per a l’artrosi de maluc que se centren a millorar la mobilitat i enfortir la musculatura. Solen ser de baix impacte, com caminar, nedar o el treball de força controlat. Aquestes són bones opcions d’exercici a la tercera edat.

Al mateix temps, hi ha exercicis prohibits per a l’artrosi de maluc, o almenys, poc recomanables, com els salts, curses intenses o esports amb girs bruscos. Tots ells augmenten el desgast.

Baixa laboral amb artrosi de maluc

La baixa laboral pot ser necessària en fases de dolor agut o després de determinats tractaments. En casos avançats, es pot valorar un grau de discapacitat per artrosi de maluc, sempre amb una avaluació mèdica i funcional individualitzada.

Com et pot ajudar MGC

MGC ofereix accés a especialistes, proves diagnòstiques i tractaments personalitzats per tractar l’artrosi de maluc. A través d’una assegurança de salut, podràs gaudir d’un seguiment mèdic continu, fisioteràpia i opcions quirúrgiques quan estan indicades. Per tant, tindràs una atenció integral adaptada a cada etapa de la malaltia.

Preguntes freqüents sobre l’artrosi de maluc

L’artrosi de maluc és invalidant? 

No sempre. Depèn del grau d’afectació i de com es gestioni el tractament i l’activitat diària.

És bo caminar amb artrosi de maluc? 

Sí, és bo caminar amb artrosi de maluc sempre que es faci de forma controlada, amb calçat adequat i sense dolor intens.

Es pot ballar amb artrosi de maluc? 

Depèn del tipus de ball. Moviments suaus i sense impacte solen ser més ben tolerats que estils exigents.

És bo pujar escales amb artrosi de maluc? 

Pot fer-se amb moderació, però evitant sobreesforços i usant suport si és necessari.