Pilates, ioga, tai-txi i altres pràctiques

Les medicines alternatives es caracteritzen per la utilització de medis naturals, com l’aigua, els vegetals i els minerals, per al manteniment i l’equilibri de la salut, conservant una perspectiva de prevenció d’acord amb una concepció global que valora les esferes biològica, psicològica i social. O, dit altrament, que assevera que el cos funciona amb paràmetres físics, emocionals i mentals, i influït pel medi ambient i social en què es troba.

Entre altres factors, aquestes característiques han fomentat entre el gran púbic occidental formes, alternatives a la medicina tradicional, de manteniment i millora de la salut. En aquest article destaquem el ioga, el tai-txi, el reiki, el txi kung (o qi-cong) i, per descomptat, el pilates. Donem a continuació una breu introducció a cadascuna per conèixer-les una mica més.

El ioga: què és, en què consisteix i quins beneficis produeix

La paraula ioga és d’origen sànscrit i significa unió. Reuneix una sèrie de disciplines amb origen a l’Índia i l’objectiu de les quals és conduir l’ésser humà cap al coneixement de si mateix, eliminant els possibles problemes físics i mentals mitjançant la seva pràctica. Els nous estats de consciència a què condueix la pràctica del ioga possibiliten un coneixement més profund d’un mateix, trobant la felicitat físicament, mentalment i espiritualment, i entenent la vida des d’un punt de vista més harmònic. La seva pràctica està dividida en vuit branques o vuit principis morals, cadascun amb el nom específic, principis ètics i disciplines.

Una classe de ioga es basa en una successió d’exercicis amb què adoptem una postura a la qual es poden incorporar moviments corporals, afins cadascun als cinc elements: Terra, aigua, foc, aire i èter, aprenent alhora a regular la respiració mitjançant tècniques respiratòries. Aquests moviments s‟intercalen amb la repetició de determinats sons que tenen la capacitat d‟alterar els centres energètics i els estats de consciència. Al ioga se sumen altres tècniques de meditació, relaxació profunda i tècniques digitals (anomenades mudra), basades en la relació entre els cinc elements i els dits de la mà. Amb tot això, es pretén accedir a un estat introspectiu de meditació. Després de cada exercici, es fa una breu relaxació i es continua amb el següent.

El ioga té efectes beneficiosos a totes les edats:

  • Millora l’elasticitat per fer estirament
  • Millora la musculatura
  • Redueix l’estrès
  • Millora el descans, aportant una àmplia sensació de benestar i proporcionant energia i vitalitat.

Tai-txi: el seu origen. Efectes

Tai-txi, originalment tai-txi-txuan, es pot traduir com el “camí suprem del puny” encara que és molt conegut com “la medicina en moviment”. Inicialment, es va crear com un art marcial, però actualment es concep com un exercici per millorar l’estat de salut, tant físic com mental.

Es basa en una successió de moviments circulars, lents i harmoniosos, que es coordinen amb la respiració. Es coneix a Orient des de fa segles, sobretot a la Xina, el Japó i Corea, on es practica a qualsevol hora ia l’aire lliure per gent de totes les edats.

Hi ha diverses escoles o estils, sent els més coneguts a la nostra cultura el Yang , Chen i Wu, regits per uns principis comuns basats en la relaxació, moviment i harmonia, continuïtat i coordinació, així com la respiració. Aquesta diafragmàtica ajuda a la relaxació corporal i mental, i amb això s’assoleix l’harmonia necessària. Totes aquestes accions produeixen un massatge reflex sobre els òrgans digestius i augmenten la capacitat pulmonar, millorant la circulació sanguínia.

Gairebé tots els exercicis es fan drets, amb la participació de mans, dits, braços, cames, esquena i cap.

El Tai-txi no necessita una resistència física especial, però exigeix ​​paciència i tenacitat. En actuar sobre el sistema nerviós, la relaxació física i mental, així com la flexibilitat corporal aconseguida, s’agraeix enormement. Més enllà d’uns simples exercicis físics, el Tai-txi aconsegueix mantenir un control sobre la salut mental i espiritual. Fins i tot les dones embarassades troben ajuda per a la relaxació i la concentració, tan necessàries al moment del part.

Reiki: història. En què consisteix.

La pràctica del Reiki es remunta a segles enrere, però és a finals del segle XIX, amb el monjo cristià Mikao Usui, quan comença la seva història. Aquest monjo va redescobrir el Reiki després d’una llarga investigació i ha estat transmès fins als nostres dies.

Reiki és la capacitat de cada persona de convertir el cos en un canal d’energia universal curativa. Reiki és un terme japonès compost de dues paraules, rei , o costat universal de l’energia, i ki , o “energia biomagnètica de l’aura humana”.

Tot això es basa en la idea que els éssers vius irradien calor i energia i que, mitjançant el Reiki, es retroben l’energia universal i l’energia pròpia de cada persona, restablint-se l’equilibri energètic de l’organisme.

Actua sobre les xacres, o centres energètics, la funció dels quals és acumular, transformar i transmetre energia als òrgans. Les xacres principals es localitzen des de la base de la columna a la part superior del cap, i des d’ells es distribueix l’energia.

A les sessions de Reiki, el terapeuta, mitjançant les seves mans, dirigeix ​​l’energia fent el paper intermediari entre l’individu tractat i el cosmos o univers, que lliura aquesta energia il·limitadament.

La imposició de mans a altres persones es fa en quatre fases, corresponents a diferents àrees anatòmiques, des del cor a la columna vertebral. Mitjançant l’acte d’imposició de mans sobre el cos s’alleugereix el dolor i es transmet tranquil·litat i curació.

Les seves aplicacions són molt diverses, des de la millora de problemes físics com al·lèrgies, problemes artròsics, circulatoris, dolors, etc., a problemes psicològics, com ara addiccions, depressions, estrès… recuperant l’estat natural de benestar. Els límits d’aplicació depenen realment de la pròpia creativitat de l’individu.

Chi kung (o qi-cong): història, descripció i beneficis

Chi kung o qi-cong són mots d’origen xinès i signifiquen el “treball de l’energia”, en referència a l’energia vital que manté l’ésser humà viu i saludable. Chi kung és un mètode d’exercici basat en un conjunt de moviments corporals, ajudats per la respiració, que s’assemblen enormement a un exercici de meditació, amb el que se suposa que es produeix un augment de l’energia vital que ens condueix a trobar-nos més alegres i vitals.

A la Xina s’utilitza des de fa molts segles com a pràctica preventiva, per gent de totes les edats, i fins i tot s’aplica als hospitals, com a forma de teràpia adjuvant en els tractaments mèdics tradicionals.

Els exercicis són de diversos tipus ( Shi ba shi , o Dayan chi kun , per citar dos exemples), imitant per exemple situacions de la naturalesa adreçades a les articulacions per descarregar les emocions negatives i augmentar el flux d’energia de cada òrgan, restablint així l’equilibri o, imitant els cignes, on s’alternen moviment i quietud, on s’alternen moviment i quietud.

La seva pràctica millora la funció renal, els ossos i les articulacions, augmentant la flexibilitat corporal, disminueix la tensió arterial, alleuja l’insomni i millora el sistema immunitari, entre d’altres.

El mètode Pilates: introducció i definició. A qui s’adreça

El Pilates va ser desenvolupat a Nova York per Joseph Pilates durant la dècada dels vint del segle passat, i ideat en principi com un mètode de rehabilitació. Ha aconseguit una enorme divulgació pràcticament a tot el món occidental a partir dels anys vuitanta i noranta.

Es tracta d’una completa educació corporal, on es treballa el cos com un tot, engegant tota la musculatura i fent intervenir cos i ment en conjunció.

Es basa en exercicis lents, controlats, realitzats amb màquines específiques sota supervisió d’un monitor, de manera que es busca la precisió d’exercicis realitzats amb poques repeticions. La respiració, concentració, control i alineació constitueixen els altres conceptes clau del mètode.

El mètode Pilates reforça la musculatura, intentant assolir un equilibri muscular que augmenta, finalment, el control, la força i la flexibilitat, respectant l’esquena i les articulacions.

És especialment interessant per a aquelles persones que no han realitzat activitat física i busquen la manera d’introduir-se, així com per als que busquen un elevat nivell de perfeccionament, com a esportistes d’elit o artistes escènics, com ara ball, circ, etc.

Bibliografia:

Vídeo: classe de pilates
Vídeo: tai-txi per a principiants
Vídeo: ioga per a principiants
Vídeo: rutina de Chi kung

Què és l’escala de Bristol i per què és útil per a la teva salut digestiva?

L’escala de Bristol és una eina visual i descriptiva que s’utilitza per classificar els diferents tipus de femta humana segons la seva forma i consistència. Serveix de guia per detectar possibles desequilibris en el sistema digestiu. Per aquesta raó, és important parar atenció als canvis en les deposicions, ja que són senyals primerenques de problemes intestinals.

Què és l’escala de Bristol?

L’escala de Bristol per a les femtes va ser desenvolupada l’any 1997 per investigadors de l’hospital universitari de Bristol, al Regne Unit. Es va dissenyar per classificar les femtes humanes en set tipus, de l’1 al 7, segons la seva forma i textura.

Amb aquesta eina es pot avaluar de manera ràpida el trànsit intestinal d’una persona, ja que cada tipus s’associa a una velocitat diferent amb què el contingut intestinal es mou pel còlon. S’utilitza tant a consultes mèdiques com en investigacions clíniques. Però també és una referència útil per a qualsevol persona que vulgui detectar possibles problemes digestius.

Tipus de femtes segons l’escala de Bristol (de l’1 al 7)

  • Tipus 1: Fragments durs i separats, semblants a nous. Difícils d’expulsar.
  • Tipus 2: Forma de salsitxa, però amb grumolls. També acostumen a ser dures.
  • Tipus 3: Forma de salsitxa amb petites esquerdes a la superfície.
  • Tipus 4: Suau i llisa, semblant a una serp o salsitxa.
  • Tipus 5: Trossos tous amb vores definides. S’expulsen amb facilitat.
  • Tipus 6: Trossos tous amb vores irregulars i aspecte pastós.
  • Tipus 7: Femtes completament líquides, sense forma sòlida.

Aquesta classificació identifica els tipus de femta humana més comuns i serveix per interpretar si alguna cosa en el sistema digestiu no funciona correctament.

Què indica cada tipus de femta sobre la teva salut intestinal?

Restrenyiment (tipus 1 i 2)

Els tipus 1 i 2 indiquen un trànsit intestinal lent. La matèria fecal passa tant de temps al còlon que perd aigua i s’endureix. Pot ser degut a deshidratació, falta de fibra o sedentarisme. Si el restrenyiment és persistent, cal consultar un professional. També podria estar relacionat amb afeccions com el còlon irritable o el SIBO (sobrecreixement bacterià a l’intestí prim).

Trànsit intestinal saludable (tipus 3 i 4)

Indiquen un trànsit intestinal equilibrat i una dieta adequada. Són fàcils d’expulsar, sense esforç ni urgència. Tot i que cada persona té el seu propi ritme, aquests tipus de femta es consideren l’estàndard de normalitat.

Possible diarrea o irritació intestinal (tipus 5 a 7)

Mostren un trànsit accelerat. Les femtes no romanen prou temps a l’intestí per absorbir l’aigua. La diarrea pot ser deguda a infeccions, intoleràncies, medicaments o estrès. Si es presenta amb freqüència o hi ha sang o inflor abdominal, cal consultar un especialista.

Quan consultar el metge segons l’escala de Bristol?

Tot i que tots podem tenir variacions ocasionals, quan els extrems de l’escala (1, 2, 6 i 7) es mantenen en el temps, poden indicar un trastorn. Si hi ha canvis persistents en l’aspecte, la freqüència o el color de les femtes, o apareixen senyals com moc, sang o dolor abdominal, cal consultar.

També és important observar la freqüència: tant menys de tres vegades per setmana com més de tres vegades al dia poden ser senyals d’alerta.

Factors que influeixen en l’aspecte de les femtes

La dieta és un dels factors principals. El consum de fibra, aigua i greixos influeix directament en la consistència de les deposicions. Altres elements com l’estrès, l’exercici físic i els medicaments també afecten el trànsit intestinal.

Les infeccions gastrointestinals, l’ús prolongat d’antibiòtics i malalties com el còlon irritable o el SIBO alteren la flora intestinal. Fins i tot l’ús excessiu de laxants pot interferir en el ritme natural.

Com millorar el teu trànsit intestinal

Per afavorir una femta saludable, cal seguir una alimentació equilibrada, rica en fruites, verdures, cereals integrals i llegums. Es recomana evitar els aliments ultraprocessats, sucres i greixos saturats. També s’ha d’evitar el tabac, reduir l’estrès i descansar correctament.

Preguntes freqüents sobre l’escala de Bristol

Quin tipus de femta és normal segons l’escala de Bristol?
Els tipus 3 i 4 es consideren normals. Tenen forma de salsitxa o serp i són fàcils d’evacuar.

Pot variar el tipus de femta segons l’hora del dia?
Sí, tot i que no és habitual. Pot variar lleugerament segons els àpats o l’exercici físic.

És normal tenir tipus diferents en una mateixa setmana?
Sí, pot variar per canvis en la dieta, l’estrès o la hidratació. Només cal preocupar-se si els extrems es mantenen.

És vàlida per a nens o gent gran?
Sí, però amb matisos. En nadons, les femtes són més freqüents i toves. En gent gran, el trànsit pot ser més lent. En ambdós casos, cal valorar-ho amb altres símptomes i, si cal, consultar un metge.

La manca d’interès pel sexe

Què és el desig sexual

Hi ha diferents definicions que intenten precisar el concepte de desig sexual i gairebé totes tenen en comú referir-se a un impuls de caràcter instintiu i/o psicològic que incita la persona a la conducta sexual.

El desig sexual és determinat per una sèrie de factors de caràcter biològic, psicològic i social.

Des del punt de vista biològic, el desig està estrictament relacionat amb l’equilibri hormonal: andrògens a l’home i estrògens a la dona. La determinació biològica d’aquest tipus de desig queda palesa en alguns trastorns cromosomàtics que produeixen una inhibició permanent de l’impuls sexual; per exemple, la síndrome de Klinefelter als homes i la síndrome de Turner a les dones.

Hi ha uns tests psicològics que permeten estimar la presència i intensitat del desig sexual, però no és possible mesurar-ho objectivament. Cal no confondre el desig sexual amb la presència de pràctiques sexuals. Tenir conductes sexuals pot ser un indicador de desig sexual (i no sempre), però no són qüestions plenament identificables.

El desig sexual no és sempre constant

Al llarg de la vida, les persones passem per diferents etapes pel que fa a l’impuls sexual. Tampoc no tots tenim el mateix grau de motivació en etapes similars. La intensitat del desig varia molt d’una persona a una altra i, en una mateixa persona varia en diferents etapes de la seva vida, o en diferents situacions.

És completament normal, per tant, que tinguem alts i baixos en el nostre interès pel sexe.

En aquest sentit, és important diferenciar entre passar per una etapa d’interès escàs pel sexe i l’aversió sexual. Aquesta última és un trastorn psicològic caracteritzat per una por irracional i paralitzant cap a la conducta sexual. Aquesta fòbia impossibilita de forma permanent el gaudi de la sexualitat i requereix l’oportuna teràpia psicològica per tornar la persona a la normalitat en el fet sexual.

Hi ha diferències entre homes i dones?

Una dona sana i un home sa han de tenir un grau de desig sexual que, tan individualment com en relació amb la seva parella, visquin com a suficient i gratificant. No hi ha un nivell universal que determini el que és “normal”, atès que estem fonamentalment davant d’una qüestió subjectiva.

L’home i la dona no es diferencien quant a la presència o no de desig sexual, o quant a la intensitat d’aquest.

Sí que hi ha diferències entre tots dos sexes en la manifestació del desig sexual, és a dir, quant a ritme i la forma de realitzar les pràctiques sexuals.

Tradicionalment, l’home podia canalitzar el seu desig en una manifestació sexual individual o en parella d’una manera molt ràpida i sense més preàmbul que la pràctica sexual en si. Per la seva banda, la dona requeria un entorn sentimental afectiu on se situés la conducta sexual. Podia passar que l’home incités de forma immediata i ràpida la dona a tenir un acte sexual i no respondre aquesta amb la mateixa urgència i interès. En aquests casos, l’home podia interpretar-ho com a manca de desig sexual, quan el que realment passava era una simple descoordinació entre els ritmes de resposta sexual.

Tradicionalment, dèiem. La realitat és que els darrers temps han vist acostar-se les conductes sexuals d’home i dona, diferenciant-se cada cop menys el ritme i la forma de les pràctiques sexuals.

En qualsevol cas, sigui la diferència profunda o no, cal adaptar-la de manera que tots dos puguin desenvolupar el seu impuls sexual i que ningú no acusi l’altre d’escassetat de desig o manca d’amor o afecte.

Com pots detectar si el teu impuls sexual està inhibit

Hi ha diversos indicadors que podrien assenyalar que passes per una etapa de desig sexual inhibit. Com més acusada sigui la presència dels indicadors, més inhibició existeix i més interès hauries de tenir per posar-hi solució.

Alguns dels indicadors són:

  • No tens fantasies sexuals, ni pensaments sobre temes sexuals, et consideres no apassionat o sense atractiu físic o sexual.
  • Repel·les les relacions, no les inicies mai, rebutges les aproximacions de la teva parella, inventes excuses per no tenir relacions.
  • No gaudeixes de les relacions sexuals, no t’hi concentres durant la seva pràctica, les consideres prescindibles a la teva vida de la teva relació.
  • Tens desacords freqüents amb la teva parella quant al grau de desig sexual o la freqüència de les relacions.

Es considera que el desig sexual està inhibit i és un trastorn personal i/o de parella si aquesta inhibició es presenta de manera permanent i perllongada i es viu com un problema que impedeix una vida sana. Hi ha fins i tot qüestionaris que avaluen el desig sexual inhibit.

Què causa un desig sexual inhibit

Si passes per una etapa d’interès escàs pel sexe, que vius com a preocupant i insatisfactòria, o és la mateixa parella la que considera que el problema existeix en la vostra relació, hauríeu d’investigar-ne les possibles causes. A continuació n’exposem algunes.

  • Com a primera mesura cal descartar qualsevol causa orgànica o mèdica: síndromes de Klinefelter o Turner (que són anomalies cromosòmiques), anèmia, anorèxia nerviosa, cardiopaties, tumors, consum de drogues, ingestió de determinats fàrmacs (com a anti-, etc.)
  • També cal comprovar si hi ha alguna disfunció sexual, com la disfunció erèctil o problemes d’ejaculació en l’home i problemes d’excitació o anorgàsmia en la dona.
  • Si hi ha causes psicològiques personals: manca d’interès pel sexe per experiències negatives passades, orientació sexual no definida o no autoacceptada, alteracions psicològiques com la depressió, manca d’aprenentatge de les conductes sexuals com a experiències agradables.
  • Possibles causes a causa del tipus de relació que tens amb la teva parella: manca de comunicació, diferències en la manera com enteneu la relació sexual, canvis físics, psicològics o estètics d’un dels dos que puguin inhibir l’altre, patrons de comportament sexual rígids i/o monòtons, ús de la conducta sexual com a element de control de l’altre…

Com recuperar l’interès pel sexe

En primer lloc, cal analitzar si l’origen d’aquesta manca d’interès és una causa orgànica o una possible disfunció sexual, i sotmetre’l al tractament mèdic o psicològic oportú.

Si el problema és una afecció psicològica individual, exploreu-la i veure possibles solucions, sense menysprear l’adequació d’una teràpia psicològica.

Si el problema està en la relació de parella, prestar especial atenció en els aspectes següents:

  • Comprovar que compartiu la idea que la sexualitat és una experiència comuna i gratificant
  • Millorar els nivells de comunicació de la parella, parlar dels vostres gustos, dels problemes mutus, de les expectatives de la sexualitat.
  • Heu de mantenir una actitud oberta a un possible canvi dels vostres comportaments, estar disposats a posar en pràctica noves formes de relacionar-se, posar especial atenció en els gustos i maneres de respondre de l’altre, ser receptiu a les vostres necessitats…
  • Assumir que els problemes sexuals, quan n’hi hagi, són responsabilitat de tots dos i no només el problema d’un.

Arribat el moment, si els esforços de tots dos no milloren la percepció del desig sexual com a normal i satisfactori, acudir a la consulta d’un professional de la psicologia de parella.

Bibliografia:

Manca de desig sexual

Pèrdua del desig sexual

Assegurances per a nadons: Per què contractar-ne una i què ha d’incloure?

Les cures d’un nadó comencen fins i tot abans del seu naixement. Contractar una assegurança mèdica per a nadons et garanteix accés a atenció mèdica ràpida i especialitzada des del primer dia, sense dependre de llistes d’espera ni de la saturació del sistema públic. A més, amb una assegurança privada cobriràs visites al pediatre, urgències i vacunes, i podràs resoldre dubtes de salut quotidians amb facilitat.

Què és una assegurança per a nadons i per què contractar-la?

Una assegurança mèdica per a nadons és una pòlissa dissenyada específicament per cobrir les necessitats de salut dels més petits des del seu naixement. A diferència de les assegurances familiars genèriques, aquesta modalitat inclou atenció pediàtrica especialitzada, urgències mèdiques i proves diagnòstiques adaptades a l’etapa neonatal i de creixement.

La seva contractació és una manera d’assegurar una atenció més ràpida i personalitzada. A més, evita desplaçaments innecessaris gràcies a un quadre mèdic ampli, amb centres privats de referència.

D’altra banda, una assegurança des del naixement permet gaudir de continuïtat assistencial, fonamental en els primers anys de vida per controlar el desenvolupament físic i cognitiu. Algunes companyies permeten incloure el nadó en una assegurança familiar existent, la qual cosa permet ampliar cobertures i estalviar costos.

Tipus d’assegurances per a nadons disponibles

Les asseguradores ofereixen diferents opcions per assegurar el nadó. Tot dependrà de si els progenitors ja tenen una assegurança mèdica prèvia o si volen contractar una pòlissa individual.

  • Assegurança individual: Centrada exclusivament en el nadó. És la millor opció si no es disposa ja d’una assegurança privada de salut. Ofereix cobertures completes des del primer dia, tot i que pot haver-hi carències en alguns serveis.
  • Assegurança familiar: És habitual contractar l’assegurança com a ampliació d’una ja existent. Permet agrupar tota la família i sol ser més econòmica a llarg termini. Calcular el preu segons els membres a incloure.
  • Assegurança amb copagament o sense: Depèn de la freqüència prevista de visites mèdiques. Si s’espera fer moltes consultes, com és habitual amb nadons, és més pràctic escollir una assegurança sense copagaments.
  • Assegurança des de l’embaràs: Algunes asseguradores permeten contractar-la abans del naixement i garantir cobertura des del minut zero. Ideal per a parts programats en clíniques privades.

Quines cobertures inclouen les assegurances per a nadons?

Les cobertures poden variar segons la companyia, però les més habituals són:

  • Consultes pediàtriques il·limitades: Controls del desenvolupament, revisions i seguiment de malalties comunes.
  • Vacunació: En alguns casos, inclou vacunes no finançades pel sistema públic.
  • Hospitalització: Per malaltia o cirurgia, inclosa UCI neonatal.
  • Urgències 24/7: En centres concertats o assistència domiciliària.
  • Proves diagnòstiques: Anàlisis, radiografies, ecografies, etc.
  • Atenció telefònica pediàtrica: Per a consultes ràpides sense moure’s de casa.

També poden incloure suport psicològic familiar, cobertura dental bàsica i accés a teràpies infantils, útils per a problemes digestius, respiratoris o neurològics.

Com escollir la millor assegurança per al teu nadó

Cal comparar amb calma. Aspectes clau a considerar:

  • Edat de contractació: Com més aviat millor. Algunes assegurances només permeten assegurar nadons en els primers mesos.
  • Carències: Temps d’espera per fer ús de certs serveis. Comprova si n’hi ha.
  • Cobertures: Revisa si inclouen hospitalització, proves, pediatria, etc.
  • Quadre mèdic: Assegura’t que inclou pediatres i centres propers.
  • Preu: Pot variar molt. Algunes asseguradores permeten calcular pressupostos online.

Preguntes freqüents sobre assegurances per a nadons

Puc assegurar un nadó acabat de néixer?

Sí. La majoria de companyies ho permeten des del primer dia, especialment si ja hi ha una assegurança familiar. Algunes permeten contractar-la abans del naixement.

I si ja tinc una assegurança familiar?

Pots afegir-hi el nadó. Sovint cal fer-ho en un termini (ex: 30 dies) des del naixement per evitar carències.

Què passa si canvio d’asseguradora?

És possible, però revisa carències, exclusions o condicions preexistents. Si el nadó ja té diagnòstics, poden quedar exclosos.

Es pot contractar abans del naixement?

Sí. Algunes companyies ho permeten durant l’embaràs per garantir cobertura des del minut zero. Especialment útil si dones a llum en clínica privada.

Cruiximent: què és, causes i consells per evitar-lo o alleujar-lo

El cruiximent és una molèstia que apareix després de fer exercici físic. Sobretot, quan es tracta d’una activitat nova o més intensa del que és habitual. Sol desaparèixer per si sol, però quan és molt intens, pot interferir en la rutina diària i en el rendiment esportiu. En aquest article, veurem què és el cruiximent, per què es produeix i com prevenir-lo o alleujar-lo de manera eficaç.

¿Què és exactament el cruiximent?

El cruiximent, el terme tècnic dels quals és mialgia diferida o dolor muscular d’aparició tardana (DMAT), es manifesta com a dolor i rigidesa muscular. Apareix entre 12 i 24 hores després de fer un exercici físic inusual o intens. Per tant, és poc freqüent que el cruiximent aparegui sense fer exercici.

Aquest dolor acostuma a arribar al seu punt màxim entre les 24 i 72 hores posteriors a l’exercici. Pot durar diversos dies, però el dolor sol anar disminuint d’intensitat a mesura que passen les hores. No es considera una lesió greu, però pot ser molest i limitar la mobilitat de manera temporal.

Principals causes del cruiximent

Si et preguntes per què es produeix el cruiximent, la resposta es troba en els micro-esquinços a les fibres musculars. En concret, a les miofibril·les, que són les estructures que hi ha dins les cèl·lules musculars.

Alguns factors que contribueixen a la seva aparició són els següents:

  • Fer exercicis excèntrics, on el múscul s’allarga mentre es contrau. Per exemple, baixar escales; per això és més habitual tenir cruiximent a les cames. Quan es trenquen les fibres musculars, el cos desencadena una resposta inflamatòria per reparar el teixit. Aquesta resposta és la que provoca dolor, rigidesa i sensibilitat als músculs afectats.
  • Augmentar la intensitat o durada de l’entrenament de manera sobtada, o no tenir el costum d’entrenar amb regularitat.
  • No fer un escalfament adequat abans de l’exercici.

¿Quins són els simptomes més comuns?

Els símptomes típics del cruiximent són:

  • Dolor muscular localitzat, especialment al moure o pressionar el múscul afectat.
  • Rigidesa i sensibilitat als músculs.
  • Disminució temporal de la força muscular.
  • En alguns casos, inflor lleu a la zona afectada.

Aquests símptomes solen aparèixer en músculs que han estat sotmesos a un esforç inusual. Els casos més freqüents són el cruiximent als bessons i a les cames, als abdominals i al pit.

Com alleujar el cruiximent de forma efectiva

Quan apareix, és normal preguntar-se com alleujar el dolor que provoca. Aquestes són algunes recomanacions:

  • Fer exercicis suaus, com caminar o nedar, per mantenir la circulació sanguínia. És bo fer exercici amb el cruiximent, sempre que no sigui intens.
  • Aplicar fred a la zona afectada durant les primeres 24 hores per reduir la inflamació.
  • Utilitzar tècniques de massatge i fer estiraments per alleujar la tensió muscular.
  • Prendre analgèsics com ibuprofèn o paracetamol si el dolor és intens, sempre sota supervisió mèdica.
  • Mantenir una bona hidratació i una alimentació equilibrada per afavorir la recuperació muscular.
  • Prendre suplements com el magnesi, que poden ajudar a reduir el dolor muscular després d’entrenar.
  • Olis com el de lavanda, menta o eucaliptus tenen propietats antiinflamatòries, analgèsiques i relaxants que poden ajudar a reduir el dolor muscular. Els beneficis dels olis essencials són múltiples.

Com prevenir el cruiximent en futures sessions d’exercici

Si vols saber com evitar el cruiximent, a continuació et deixem alguns consells:

  • Fes un escalfament adequat abans de l’exercici i estiraments en acabar l’activitat física.
  • Incrementa la intensitat i la durada de l’entrenament de forma progressiva.
  • Mantingues una bona hidratació abans, durant i després de l’exercici.
  • Incorpora a la dieta aliments rics en antioxidants i nutrients essencials per a la recuperació muscular.
  • Escolta el cos i descansa quan sigui necessari per evitar el sobreentrenament.

Quan cal preocupar-se pel cruiximent?

Tot i que el cruiximent és habitual i generalment inofensiu, s’ha de consultar un professional de la salut si:

  • El dolor persisteix més d’una setmana.
  • Hi ha inflor significativa o hematomes a la zona afectada.
  • S’experimenta debilitat muscular severa o pèrdua de funció.
  • El dolor interfereix de manera significativa amb les activitats diàries.

Aquests símptomes poden indicar una lesió més greu que requereix atenció mèdica.

Mites i veritats sobre el cruiximent

Existeixen diversos mites i remeis sobre el cruiximent. Alguns dels més comuns són:

  • Mite: Beure aigua amb sucre elimina el cruiximent.
  • Realitat: Remeis casolans com l’aigua amb sucre no tenen una eficàcia científica demostrada. La hidratació és important, però el sucre no influeix en la recuperació muscular.
  • Mite: El cruiximent és necessari per a que el múscul creixi.
  • Realitat: El creixement muscular es produeix per adaptacions a l’entrenament, no per la presència de dolor després d’entrenar.
  • Mite: Només els principiants pateixen cruiximent.
  • Realitat: Fins i tot els atletes experimentats poden experimentar-ne si canvien la seva rutina d’entrenament.

Preguntes freqüents sobre el cruixement

Quant de temps dura el cruiximent?

Generalment dura entre 3 i 5 dies, segons la intensitat de l’exercici i la recuperació individual.

És bo entrenar amb cruiximent?

És recomanable permetre que els músculs es recuperin abans de sotmetre’ls a un nou esforç intens. Tanmateix, fer exercicis suaus pot ajudar a alleujar el dolor.

El cruiximent desapareix sol?

Sí, no cal fer res. Desapareix sense necessitat de tractament específic. El descans i les cures adequades acceleren la recuperació.

Les dones tenen més cruiximent que els homes?

No hi ha evidència concloent que indiqui una diferència significativa en la incidència del cruiximent entre homes i dones. La seva aparició depèn més del tipus i la intensitat de l’exercici que no pas del sexe biològic. Aquests són una resposta natural del cos a l’esforç físic, però seguir els consells esmentats t’ajudarà a evitar-los.

Salut al sol, però amb seny: com exposar-te al sol de manera segura i intel·ligent

L’exposició solar pot tenir efectes molt positius per a la salut, però també pot comportar riscos greus si no es fa amb precaució. En ple estiu, quan el nombre d’hores de llum augmenta i passem més temps a l’exterior, és fonamental recordar que prendre el sol no és un problema, sinó fer-ho sense seny.

Continue reading “Salut al sol, però amb seny: com exposar-te al sol de manera segura i intel·ligent”

Per què hauries d’incloure el quefir a la teva dieta? Descobreix els seus beneficis

El quefir és un aliment fermentat que s’ha consumit durant segles. Tot i això, amb la tendència creixent de la societat cap a opcions saludables, la seva popularitat està augmentant novament. Un dels principals beneficis del quefir és que millora la digestió, però no és l’únic. Avui t’expliquem quins altres avantatges té.

Què és el quefir?

Origen i tipus de quefir: de llet, d’aigua i més

El quefir és una beguda fermentada originària del Caucas, on s’ha consumit durant generacions. Per elaborar-lo, es fermenten els seus grans en un medi líquid com ara llet o aigua amb sucre; una combinació simbiòtica de llevats i bacteris pròpia del quefir.

Segons el medi utilitzat, obtenim dos tipus: el quefir de llet, més cremós i àcid, i el quefir d’aigua, més lleuger i ideal per a persones que no consumeixen làctics. La composició nutricional varia lleugerament entre ambdós tipus.

En què es diferencia del iogurt?

Una pregunta freqüent és la diferència entre el quefir i el iogurt. Tot i que ambdós són aliments fermentats i contenen probiòtics, el quefir té una major diversitat de microorganismes i sol tenir una textura més líquida. A més, el procés de fermentació del quefir és més llarg, per la qual cosa presenta un perfil bacterià més complex. Això el converteix en un reforç excel·lent per a la flora intestinal, especialment si es consumeix de forma regular.

Per a què serveix el quefir?

Si et preguntes per a què és bo el quefir, la resposta és àmplia. Aquesta beguda fermentada actua com un modulador intestinal: millora la digestió, ajuda a prevenir el restrenyiment i enforteix el sistema immunitari. També s’han estudiat els seus efectes sobre la salut metabòlica, la tolerància a la lactosa i la reducció de la inflamació corporal.

La seva càrrega de probiòtics naturals pot equilibrar la microbiota intestinal i millorar l’absorció de nutrients, a més d’oferir una major protecció contra bacteris patògens. És, sens dubte, un dels millors aliments fermentats que podem incloure en el dia a dia.

Principals beneficis del quefir per a la salut segons el tipus

El quefir de llet destaca pel seu aportament en calci, vitamina D i proteïnes. Per això, podria augmentar la densitat mineral òssia i enfortir la musculatura. També conté vitamina B12 i àcid fòlic, essencials per a la salut cerebral. A més, millora la digestió de la lactosa, ja que les bacteris del quefir la descomponen durant la fermentació.

Pel que fa al quefir d’aigua, és perfecte si busques una alternativa vegana o més lleugera. Com que no conté lactosa ni caseïna, és apte per a persones amb sensibilitat o intolerància als làctics. Entre els seus beneficis, destaca la capacitat de fomentar una microbiota intestinal diversa i equilibrada.

Tots dos tipus cuiden la salut intestinal, donen suport al sistema immunitari i redueixen el risc d’infeccions gastrointestinals. El seu consum també es pot associar a una millora de l’estat d’ànim i a una acceleració del metabolisme.

Té contraindicacions o efectes secundaris?

Tot i que els beneficis del quefir estan ben documentats, no està exempt de possibles efectes adversos. Algunes persones poden experimentar gasos, inflor o molèsties intestinals en les primeres setmanes de consum, especialment si no estan acostumades als fermentats.

També és important evitar-ne el consum en cas d’al·lèrgia a la proteïna de la llet o en persones immunodeprimides sense supervisió mèdica. Encara que sol ser beneficiós per a persones amb intolerància a la lactosa, la tolerància pot variar. Per això, es recomana començar amb petites quantitats per observar la resposta del cos.

Preguntes freqüents sobre el quefir

Quan es comencen a notar els efectes del quefir?
Els beneficis de prendre quefir poden començar a notar-se al cap d’una o dues setmanes, segons l’estat de la microbiota i la freqüència de consum. La millora en la digestió i la regularitat intestinal sol ser un dels primers canvis visibles.

Com incorporar el quefir a la dieta diària?
El quefir és molt versàtil. Es pot prendre sol, en l’esmorzar, com a base per a batuts o barrejat amb fruites, llavors o cereals. També es pot utilitzar en receptes com amanides, salses o fins i tot per fermentar masses.

El quefir engreixa o aprima?
Una pregunta habitual és si el quefir engreixa o ajuda a perdre pes. Per si sol, no engreixa, ja que té un contingut calòric baix, especialment el quefir d’aigua. Pot ajudar a millorar el metabolisme i controlar la gana gràcies als seus probiòtics. Pot ser un bon aliat en dietes per aprimar dins d’un estil de vida equilibrat.

Es pot prendre quefir cada dia?
Sí, sempre que no hi hagi contraindicacions mèdiques. Prendre’l diàriament en potencia els efectes i ajuda a mantenir una microbiota saludable a llarg termini. Però, com amb qualsevol aliment funcional, és convenient variar la dieta i no dependre només d’un sol producte.

És apte per a persones amb intolerància a la lactosa?
El quefir conté menys lactosa que la llet convencional, ja que les bacteris la descomponen durant la fermentació. Moltes persones amb intolerància el toleren bé, però el millor és començar amb petites dosis i observar l’efecte.

Poden prendre quefir els nens o les embarassades?
En general, el quefir és segur per a infants i embarassades, sempre que es consumeixi pasteuritzat i en quantitats moderades. En cas de dubte, és recomanable consultar un professional de la salut.

Varius: també un problema dels homes

Anomenem variu a la dilatació d’una vena a l’organisme. Són conseqüència d’una funció venosa deficient o desbordada i es presenten, tant en dones com en homes, en qualsevol edat, encara que és habitual que apareguin en edats avançades.

La sang és el vehicle de què se serveix el cos per alimentar-se. Transporta a totes les cèl·lules del cos, a través de les artèries, l’oxigen necessari, que constitueix l’aliment de les cèl·lules. La sang “usada”, és a dir, sense oxigen, torna cap al cor a través de les venes. El problema pot sorgir perquè les venes dels membres inferiors han d’elevar la sang, de manera que tenen contra la llei de la gravetat. Aquestes venes tenen vàlvules de “no-retorn” la funció de les quals és impedir que la sang caigui cap avall, però si alguna cosa falla, la sang en aquestes venes augmenta de pressió i acaba per dilatar-les i inflamar-les, cosa que finalment genera les varius.

Per què es produeixen

Les varius són generalment conseqüència d’una insuficiència venosa , que és el que provoca símptomes com a sensació de pesadesa a les cames, dolor i inflor de peus i turmells.

En alguns casos, les varius poden engrossir-se molt notablement, existint el risc d’esclat i conseqüent sagnat de la variu. Amb el temps, altres conseqüències de la insuficiència venosa són:

  • Rampes nocturnes
  • Picors
  • Hiperpigmentació de la pell
  • Inflor dels turmells
  • Úlceres cutànies per reg sanguini deficient
  • Trombosi de la variu, que en aquest cas apareix com un cordó dur, dolorós, calent i vermellós.

Per què no són només problema de dones

Està estesa aquesta falsa creença, pensar que només afecten les dones. Però el cert és que afecten les unes i les altres en percentatges molt similars, si bé és cert que són les dones les que més consulten el metge.

Es calcula que la insuficiència venosa afecta a Occident un 30-35% d’homes i dones, però la veritat és que al voltant d’un 50% de la població pateix algun tipus d’alteració a la circulació venosa, encara que molts casos no siguin visibles.

Hi ha diversos factors que faciliten l’aparició d’aquest tipus de problema. Tenen una importància especial l’edat i l’herència genètica.

La fortalesa de les parets venoses i l’efectivitat de les vàlvules a les venes, així com la robustesa muscular són qualitats determinades en gran manera per l’edat i la constitució de la persona.

Un altre factor de risc és l’exposició a la calor, que afavoreix la flacciditat i la manca de to de les venes. Aquesta és la causa que els problemes empitjorin a l’estiu.

Quins factors de risc són predominants en els homes

Estar dempeus és sens dubte una altra circumstància de risc important per als homes. Romandre dempeus per temps prolongat incrementa l’estancament venós; per això els dependents de comerç, viatjants, cirurgians, professors, etc. solen tenir més problemes, mostra un estudi dut a terme als països escandinaus.

Altres estudis també han associat les activitats laborals en què s’està molt de temps assegut (oficinistes, conductors) i, com és lògic, empitjoren els casos de més antiguitat a l’empresa.

Altres factors són l’obesitat, les dietes pobres en fibra, el restrenyiment, l’hèrnia inguinal quadres de pressió abdominal sostinguda i tensar, pressionar i encreuar les cames estant asseguts. Aquest darrer factor és gairebé exclusiu dels homes.

Finalment, cal parlar del tabaquisme i del sedentarisme, tots dos enemics acèrrims de la circulació.

Com es diagnostiquen

Sol ser un diagnòstic fàcil, ja que les varius són visibles en forma de volums o taques violàcies o blavoses, o en forma de petites xarxes de color vermellós o morat (aranyes vasculars).

És precisament aquesta visibilitat, que també és una qüestió estètica, cosa que porta les dones a les consultes amb més freqüència que els homes, i també és això el que ha generat la creença que les varius eren problema de dones.

El diagnòstic final es realitza amb una ecografia Doppler del sistema venós de la cama, encara que hi ha altres proves, com la pletismografia o la flebografia (aquesta, invasiva). Tot això permet diagnosticar amb precisió l’eficàcia venosa, el grau de reflux, l’estat de les vàlvules venoses, etc.

Prevenció de les varius

És important prevenir mentre sigui possible les varius, ja que una vegada que apareixen ja no desapareixeran llevat que s’apliqui algun tractament. Ja hem vist els qui tenen més risc de patir problemes de circulació venosa. Aquestes persones haurien de:

  • Evitar l’obesitat i mantenir una activitat física regular. Caminar cada dia 30 minuts, per exemple, enfortirà els músculs de les cames i afavorirà el retorn venós. Evitar els talons alts.
  • No estar dret o assegut molt de temps sense moure les cames, així com estirar-les o comprimir-les amb força. És bo tenir les cames en moviment (per a la circulació, per al cor) i, si és possible, tenir-les algun temps enlaire, amb els peus per sobre del nivell del cor
  • No fer servir faixes, ni lligues
  • Evitar el restrenyiment (beure abundant aigua, seguir una dieta rica en fibres)
  • Procurar evitar exposar les cames a calor intensa
  • Portar mitjons o mitges elàstiques de compressió gradual.

Com es tracten les varius

Hi ha certa varietat de medicaments per via oral amb un efecte molt lleu en l’alleujament dels símptomes (pesadesa i cansament a les cames), però no fan desaparèixer les varius.

Les varius molt petites (aranyes vasculars) poden desaparèixer mitjançant la injecció de substàncies esclerosants (esclerosi de les varius).

Si les varius són gruixudes, o si hi ha alguna complicació, com una ulceració o la trombosi repetida, la millor solució és la intervenció quirúrgica.

En què consisteix la intervenció

Cal extirpar de les extremitats inferiors les dilatacions varicoses (les bosses blaves) i les venes superficials malaltes. Generalment, s’extirpa la vena safena interna (que va des del turmell fins a l’engonal ui, mitjançant petites incisions, les altres dilatacions venoses que puguin existir. Es duu a terme amb anestèsia, que pot ser general, local o epidural (o raquídia). Es pot fer en règim de cirurgia major ambulatòria (4).

La cama ha de romandre amb un embenat elàstic compressiu fins que es retirin els punts, al cap de 7 a 10 dies. És possible caminar durant aquest temps, tot i que cal evitar estar drets de forma prolongada.

Quin és el resultat de l’operació

Les dilatacions varicoses desapareixen i els símptomes solen millorar, encara que de vegades persisteix cert grau de pesadesa o cansament. La cama sol mostrar petites cicatrius als punts en què es va extirpar una variu. Les complicacions són excepcionals. Poden desenvolupar-se hematomes a l’engonal oa la cama, que desapareixen soles en poc temps. Rarament, encara que succeeix, queden regions de pell amb sensació d’anestèsia o formigueig, sobretot al turmell. Cal portar una mitjana elàstica compressiva durant els dos mesos següents a l’operació, i és recomanable fer-la servir de forma continuada.

Bibliografia:

https://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-prevalencia-varices-adultos-factores-asociados-S0025775304746321

https://www.msdmanuals.com/es/hogar/trastornos-del-coraz%C3%B3n-y-los-vasos-sangu%C3%ADneos/trastornos-venosos/varices?ruleredirectid=756

Quant en saps de la depressió infantil

Sovint es presenten casos de nens amb una disminució del rendiment escolar, un canvi notable en la forma de comportar-se o símptomes físics inespecífics. En aquestes situacions, ens podem trobar davant d’un nen deprimit. Els estudis demostren que entre un 2% i un 2,5% dels infants en edat escolar estan deprimits. Aquesta malaltia és menys freqüent a l’edat preescolar. Tot i això, el nombre d’adolescents afectats per depressió és més gran, estimant-se xifres d’entre un 5% i un 8%.

Símptomes de la depressió infantil

El nen troba més dificultats que l’adult a l’hora de comunicar-se i expressar els sentiments. Per aquesta raó, a l’edat preescolar la depressió es manifesta amb:

  • Irritabilitat
  • Fatiga
  • Mals de cap
  • Sota to general.

El nen plora sovint, deixa d’interessar-se per les coses i mostra una manca d’implicació en les relacions amb familiars i amics. Sol ser habitual que els pares i professors percebin que el nen ja no és el que era, que es troba estrany. Aquesta percepció s’ha de tenir en compte com més aviat millor per intervenir en conseqüència. Evitarem patiment al nen i millorarà el pronòstic.

A l’etapa escolar, apareixen símptomes com la tristesa, els sentiments de culpa, la baixa autoestima, l’anorèxia, la irritabilitat, l’apatia, la dificultat per gaudir amb les coses i les alteracions del son. Aquests símptomes solen portar el nen a no voler participar en jocs col·lectius i refusar la comunicació amb les persones, cosa que genera un cert aïllament que, alhora, li dificultarà cada cop més la sortida d’aquesta situació.

Els trastorns del son, l’ansietat, l’apatia i, sobretot, la manca de concentració, condueixen al descens del rendiment escolar, més o menys. És important que, tant els pares com els professors, identifiquin el motiu pel qual s’està produint aquest baix rendiment o fracàs escolar.

Quan parlem d’adolescents, els símptomes se centren en els trastorns del comportament (una conducta inadequada o agressiva) sovint acompanyats de l’abús de substàncies. No són rares, a l’adolescent ni al nen, les idees o temptatives de suïcidi. Hem d’estar molt atents a comentaris o indicis que ens suggereixin aquesta greu possibilitat per evitar-la.

Com es diagnostica una depressió infantil?

En general, l’especialista diagnosticarà una depressió infantil quan els símptomes esmentats es donen amb una intensitat moderada i amb una durada de, almenys, dues setmanes. Els símptomes solen reaparèixer, cosa que confirma el diagnòstic segons els criteris internacionals.

Quan els símptomes s’observen amb una lleu intensitat, però una llarga trajectòria (més d’un any), ens trobem davant de l’anomenat trastorn distímic, que és menys greu però més crònic que la depressió. De vegades, el trastorn distímic pot acabar en una depressió.

Per fer un diagnòstic adequat, és essencial conèixer tant la història del nen com el seu estat actual. És important completar la informació que ens dona el mateix nen, amb què procedeix dels seus pares i professors, per comptar amb més punts de vista. Cal conèixer si hi ha hagut símptomes d’eufòria, canvis bruscos de l’humor, hiperactivitat i altres signes que ens poguessin fer pensar en un trastorn bipolar.

Com és natural, el diagnòstic precoç és fonamental per tractar la malaltia i prevenir conseqüències futures.

Quines són les causes?

Com passa amb altres malalties mentals, sembla que hi ha una predisposició genètica que, en certes persones, provoca una gran propensió a patir aquesta malaltia. També és determinant l’entorn familiar, social i escolar. Sabem que es deprimeixen més sovint els nens de famílies desestructurades, amb pares que pateixen estrès o depressió i, per descomptat, els nens que són maltractats.

Alguns estudis demostren que els nens no es deprimeixen més que les nenes, encara que aquesta tendència s’inverteix durant l’adolescència. No sabem si el fracàs escolar és una causa de la depressió, una conseqüència de la mateixa o les dues coses alhora. Les investigacions també assenyalen factors precipitants de la depressió infantil, com ara l’excessiva exigència i la competitivitat, l’entorn hostil, la pressió psicològica i qualsevol esdeveniment vital que tingui una repercussió negativa sobre el nen.

L’Institut Nacional per a la Salut Mental nord-americà (NIMH) assenyala que els nens que pateixen depressió solen tenir antecedents familiars (en què el pare o la mare van poder experimentar una depressió en la seva infància). També es dona aquesta situació en els adolescents, encara que amb menys freqüència.

Factors de risc

El NIMH assenyala també els factors següents en les depressions infantil i juvenil:

  • Estrès
  • Consum de tabac
  • Mort d’un dels pares o d’un ésser estimat
  • Problemes amb una relació sentimental
  • Trastorns de l’atenció, la conducta o l’aprenentatge
  • Sobrepressió al rendiment esportiu
  • Malalties cròniques (diabetis, etc.)
  • Nens abusats o maltractats
  • Canvi d’escola
  • Inici d’un nou curs
  • Altres traumes (incloent-hi els desastres naturals).

Quin és el tractament de la depressió infantil?

El tractament s’ha d’aplicar com més aviat millor, un cop l’especialista hagi realitzat el diagnòstic.

El tractament fonamental és la psicoteràpia, que ha de dur a terme un especialista. La psicoteràpia més efectiva en aquests casos és la cognitivoconductual, durant un breu període de temps. Aquest tipus de teràpia es basa en la premissa que les persones amb depressió tenen una distorsió (cognitiva) de la seva visió del món, del futur i d’ells mateixos. La psicoteràpia cognitivoconductual se centra en aquestes distorsions per canviar-les.

En casos greus o que no millorin amb la psicoteràpia cal recórrer als fàrmacs antidepressius. Els fàrmacs antidepressius d’última generació són eficaços, i gairebé no ocasionen efectes secundaris. En qualsevol cas, cal utilitzar conjuntament amb la psicoteràpia.

En tots els casos és molt important parlar amb la família, per informar-los, fomentar el suport al nen i ajudar-los a detectar els primers símptomes d’una possible recaiguda, per evitar-la així. Convé tranquil·litzar-los indicant-los que la depressió infantil no és una malaltia rara i que es pot tractar adequadament. Han de saber, a més, que el pronòstic serà millor si s’hi impliquen professionals, professors i familiars.

Sempre cal explorar la possible existència d’altres malalties (ansietat, psicosi, diabetis, maltractaments o abús de substàncies). En aquests casos, caldrà instaurar un tractament específic.

Bibliografia:

Institut nacional de salut mental (EUA)

Signes de depressió als nens

Quan l’adversitat es transforma en força: la lliçó de vida d’en Christian Garcia

“Cada dia hi veig diferent, no pitjor.”

Amb aquesta frase, en Christian García Montagut ens convida a repensar el sentit de l’adversitat. Periodista amb una llarga trajectòria i reconegut amb diversos premis, la vida li va fer un gir inesperat a causa d’una malaltia visual degenerativa. Lluny d’enfonsar-se, va escollir mirar la vida amb uns altres ulls. I és precisament aquesta mirada la que avui volem compartir.

Pactar amb l’adversitat

Quan arriba un diagnòstic difícil, l’impacte és inevitable. “Vaig seure en una plaça i vaig plorar molt”, recorda. Però aquell dolor es va transformar en un nou començament. Acceptar, posar-hi actitud i adaptar-se. Aquestes tres accions, que ell anomena “la teoria de la triple A”, són les claus per conviure amb qualsevol obstacle. “Pactar amb l’adversitat vol dir deixar de buscar culpables i començar a buscar oportunitats.”

Una nova vida més conscient

Lluny del “pilot automàtic” que sovint ens governa, en Christian ha trobat una manera de viure més plena i present. Comença el dia amb lectura, esport i música. El seu objectiu: sentir-se bé amb ell mateix. Cada jornada és un petit repte, i també una oportunitat.

El poder de mirar

“Mirar és més que veure.”

Amb la visió central afectada, ha desenvolupat una mirada perifèrica —literal i simbòlica— que li permet observar el món des d’una altra perspectiva. Ens recorda que tots mirem des d’un lloc diferent, i que no cal veure-hi perfectament per apreciar la bellesa de la vida.

Un missatge universal

Potser la teva adversitat no és visual. Potser és emocional, laboral o personal. Però en Christian ens deixa clar que governar la pròpia vida, malgrat les dificultats, és possible. “No deixis que l’adversitat et governi. Potser alguna cosa nova està a punt de començar.”

Una lectura que pot transformar-te

Entre els seus referents hi ha un llibre clau: L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl.

Una obra que ens recorda que, tot i que no sempre podem canviar les circumstàncies, sí que podem triar l’actitud amb què les afrontem.

“L’adversitat no sempre es pot evitar, però sí que podem decidir com l’afrontem. I aquí rau la nostra força.”

Viure des de l’essència

Aquesta entrevista forma part del programa Viure des de l’essència conduït per la periodista Glòria Montasell a VOTV i patrocinat per MGC Mútua.

Un espai sensible i profund que dona veu a històries transformadores com la d’en Christian García, i que convida a reflexionar sobre allò que realment importa. 👉 Pots veure aquest episodi i molts altres continguts inspiradors a l’APP gratuïta de @laxarxames_.

Una finestra oberta a testimonis que connecten amb l’essència de la vida.