Salut i medicina
La meningitis: els símptomes, les causes, el tractament i la prevenció
Índex de continguts
Les meninges i la meningitis
Les meninges són unes estructures que envolten la part noble del cervell com un embolcall. La meningitis és una inflamació d’aquestes estructures.
La inflamació es constata amb l’anàlisi del líquid cefalorraquidi (LCR), que és un fluid que protegeix les diferents estructures del sistema nerviós central, i és situat al cap i al llarg de tota la medul·la espinal. La medul·la espinal té, aproximadament, la consistència d’un flam, i si estigués ancorada de manera rígida dins la columna vertebral, qualsevol moviment brusc que féssim o qualsevol traumatisme que patís l’esquena (empentes, caigudes) la podrien danyar i les conseqüències serien molt greus. Per aquest motiu, la natura ha ideat el líquid cefalorraquidi, en el qual sura la medul·la espinal, de manera que és més difícil que es danyi.
Quan les meninges s’inflamen, les cèl·lules inflamatòries (en essència, totes les encarregades de defensar el nostre organisme) i els gèrmens que han originat la inflamació passen al líquid cefalorraquidi. L’anàlisi d’aquest líquid es fa mitjançant una punció lumbar, en una zona molt precisa on no hi ha medul·la espinal.
Al nostre entorn, la mortalitat per aquesta classe de meningitis és de poc més del 5 %, i està clarament relacionada amb l’endarreriment en el tractament. Així doncs, tan bon punt se’n manifesti un petit símptoma, cal anar al metge.
Símptomes de la meningitis
Totes les meningitis es defineixen segons una sèrie de signes i símptomes:
- La manifestació més important de la meningitis és el mal de cap o cefalea; sol afectar tot el cap, si bé alguns pacients poden notar més molèsties en la zona posterior. Pot ser molt intens i sol anar acompanyat de sensibilitat a la llum i al soroll.
- Habitualment els pacients amb meningitis tenen vòmits sense relació amb la digestió; en general, van precedits de basques i solen estar associats a la gravetat de la cefalea.
- Sovint la febre és molt elevada i, normalment, s’acompanya de calfreds previs; aquest símptoma potser no apareix en el cas de la gent gran.
- Els anomenats signes d’irritació meníngia ajuden a fer-ne el diagnòstic. El signe principal és la rigidesa del clatell, que fa impossible per al pacient de tocar-se el pit amb la barbeta; aquest moviment li és molt dolorós.
- A més d’aquests símptomes, hi pot haver certa disminució del grau de consciència: els pacients responen vagament les nostres indicacions, no saben com es diuen o on són. També es poden produir convulsions o altres símptomes.
Per què es produeix la meningitis?
Els gèrmens que causen la meningitis són molt variats i inclouen bacteris, virus, fongs o altres agents infecciosos. Així mateix, la inflamació de les meninges es pot produir per una irritació química o per una infiltració de cèl·lules malignes.
Els agents patògens penetren fins a les meninges que, tal com hem dit, són una estructura interna del cap, per tres vies possibles:
- La sang, des d’un focus proper a les meninges (per exemple, algunes infecciones de l’orella interna).
- Per contacte directe (s’esdevé quan hi ha fractures cranials obertes).
- Després d’una intervenció neuroquirúrgica.
Causa més freqüent de la meningitis
Un dels patògens més freqüents en l’aparició de la meningitis és el meningococ, que és un bacteri en forma de galeta amb una marcada tendència a inflamar les estructures meníngies.
S’han distingit cinc classes diferents de meningococ: A, B, C, W i Y. Cada un té unes característiques especials, que no tractarem en aquest article perquè en sobrepassa l’abast. Tanmateix, saber que hi ha aquestes subclasses és fonamental per entendre el problema que planteja la vaccinació.
La meningitis per meningococ pot aparèixer de manera esporàdica, és a dir, que en una comunitat en sorgeixi un cas aïllat; o bé associada a brots epidèmics de meningitis, com passa a vegades en alguns punts d’Espanya.
Pot afectar pacients de qualsevol edat, però és més usual en infants i adults joves. Es pot donar en qualsevol moment de l’any, encara que és més freqüent trobar-ne casos a l’hivern i al principi de la primavera.
L’agent patogen es localitza habitualment a la zona nasofaríngia (nas i coll), i en un 50 % dels casos aproximadament precedeixen o acompanyen la malaltia molèsties quan s’empassen aliments o amigdalitis. Des de la nasofaringe el germen pot viatjar per la sang i arribar a diferents òrgans, com les articulacions, les meninges, el cor, les orelles o els ulls. Una dada molt important en la meningitis per meningococ és la presència de certes taques cutànies —surten en gairebé el 60 % dels pacients amb meningitis per meningococ– que es poden presentar en qualsevol lloc de l’organisme.
Problemes que pot comportar una meningitis
L’evolució de la meningitis depèn de diversos factors:
- El temps que es triga a rebre el tractament des que comença la malaltia (com més retard hi ha, més probables són les complicacions).
- L’edat del pacient: el pronòstic empitjora en infants i gent gran.
- Les possibles malalties associades del mateix pacient, perquè en pacients amb múltiples malalties, el pronòstic és més greu.
- El germen causant de la inflamació (hi ha patògens que són més agressius) i la seva virulència.
D’aquesta manera, l’evolució de la malaltia pot anar de la curació completa, que és la tendència més habitual a Espanya, fins a la inflamació de les estructures encefàliques (encefalitis) i, anant malament, a la mort del pacient.
Possibles complicacions
Les complicacions es deuen al grau d’inflamació de les meninges, un fet secundari a la infecció. Normalment es resol completament i no en resten seqüeles. Ben rarament la meningitis meningocòccica es complica amb sordesa, convulsions, ceguesa o altres classes d’alteracions.
Com es tracta la meningitis?
Tal com hem dit, la meningitis és una malaltia potencialment mortal i causada, en la major part dels casos, per bacteris; així doncs, cal fer l’ingrés hospitalari al més aviat possible per començar un tractament amb antibiòtics intravenosos durant una setmana.
Si se sospita que es té meningitis, s’ha d’anar immediatament a un servei d’urgències hospitalari perquè en faci l’avaluació un especialista.
Hi ha cap vaccí contra el meningococ?
Actualment hi ha la vacuna tetravalent, que actua contra els grups A, C, W i Y. És totalment segura, garanteix una bona resposta immunitària i concedeix protecció comunitària, és a dir, serveix de protecció a la població no vaccinada. La protecció estimada és, almenys, de 5 a 10 anys.
El vaccí contra la meningitis B és relativament nou i encara no s’ha determinat quant dura la protecció que ofereix.
Tant la tetravalent com la del grup B tenen escassos efectes secundaris. Els principals efectes adversos que tenen els infants vaccinats són febre moderada o l’aparició d’una petita inflamació al punt on s’ha inoculat la vacuna, que desapareix al cap de pocs dies.
Només té tres contraindicacions:
- Si el pacient té febre l’endemà.
- Si prèviament s’ha tingut cap reacció al·lèrgica greu.
- Si la pacient està prenyada.
Les vacunes s’inclouen en els calendaris de vaccinació de la Seguretat Social:
- Meningitis B: 2, 4 i 12 mesos d’edat.
- Meningitis C: 4 i 12 mesos.
- Meningitis A, C, W, Y: als 12 anys, amb dosis de record dels 13 als 18 anys.
Prevenció de la meningitis
S’estima que els portadors del meningococ a la nasofaringe varia entre el 2 i el 5 % dels nens sans. Tot i que la meningitis meningocòccica generalment és una malaltia infantil, el microorganisme s’encomana d’un portador adult, que sol ser de la mateixa família. La probabilitat de tenir la malaltia després d’un contacte familiar és d’aproximadament l’1 %, una xifra que cal multiplicar per 1.000 quan el contacte es produeix dins la comunitat.
El perill d’agafar la malaltia després del contacte amb un infant malalt és, aproximadament, d’un 1 ‰, i és més freqüent en infants de menys de cinc anys, amb un risc més alt entre els 6 i els 12 mesos.
S’ha de vigilar especialment l’exposició als contactes dins la família, a l’escola o a la llar d’infants, i sempre que hi hagi cap cas de febre en algú de l’entorn, s’ha d’anar immediatament al metge.
Bibliografia
