“Sense salut no hi ha qualitat de vida possible però, només amb salut, tampoc”

La Mútua General de Catalunya torna a tenir com a protagonista en la seva campanya publicitària al mutualista Marcel Gorgori. L’entitat aposta, una vegada més, per un prescriptor de referència que, per tercer any consecutiu, es personalitza en el reconegut periodista i comunicador català.

Hem tingut l’ocasió de plantejar-li algunes qüestions sobre l’òpera, la seva gran passió juntament amb els vins, i també sobre altres temes més personals que ens ajuden a conèixer-lo millor, a fer-nos una imatge més aproximada de la seva manera de ser, de pensar i de sentir.

Vostè és la imatge de la nostra Mútua i representa molts dels valors que defensa l’entitat, com la passió, la emoció, la il·lusió, la complicitat… Què és el que més li agrada de la Mútua? Per què la recomanaria?

M’agrada molt la idea de servei que vol oferir als seus mutualistes. L’experiència personal m’ha demostrat que la Mútua General de Catalunya entén que, sense salut, no hi ha qualitat de vida possible, però que, només amb salut, tampoc. És a dir, que tot i que és evident que la seva prioritat absoluta és donar la millor assistència sanitària als mutualistes, a més a més, es preocupa de facilitar-los una qualitat de vida més alta, oferint-los també facilitats en altres terrenys. Jo mateix deia en un anunci que, si els petits de casa necessiten un reforç escolar, la Mútua m’ajuda a proporcionar-lo, per exemple. O, per exemple, alguna vegada que he necessitat una sala de reunions d’una certa capacitat, he aprofitat les seves instal•lacions per a fer-la, o fins i tot, i sense anar més lluny, amb la Mútua ens hem posat d’acord per facilitar l’accés a l’òpera i a la gran música a aquells mutualistes que tinguin curiositat per acostar-s’hi. Tots aquests serveis, i d’altres, no van adreçats a la salut física dels mutualistes, sinó a millorar la seva qualitat de vida, i aquesta sola idea de servei, marca una gran diferència.

El coneixem com un gran comunicador que arriba a la gent i és una qualitat que el defineix, però, quin és per a vostè el seu tret de personalitat clau, que el defineix totalment?

La curiositat per aprendre i, segurament per mala sort dels qui m’han d’aguantar, l’autoexigència. De vegades, quan hi ha persones que em feliciten per la meva feina, penso que, si sabessin com han suat els qui m’han ajudat a fer-la, no em felicitarien a mi, sinó clarament a ells.

Parlem d’òpera. Quan va començar la seva afició per l’òpera?

De molt jove. Jo havia estudiat una mica de música i vaig voler entrar en l’anomenada “música clàssica”, però no sabia per on començar. Un dia vaig veure un dependent més jove de l’habitual a la secció de música clàssica d’una botiga de discos que hi havia hagut al carrer Pelai de Barcelona ( i que ja no existeix ), vaig gosar acostar-m’hi i li vaig proposar: “Si em vas guiant per entrar en la música clàssica, a partir del que jo et vagi dient que m’agrada, em comprometo a comprar-te un disc cada 15 dies”. A ell imagino que li va fer gràcia, i vaig estar escoltant música simfònica i d’ales tipus un temps. Un dia em va dir si havia escoltat mai una òpera i em va suggerir que m’endugués una “Manon Lescaut” de Puccini, cantada per Plácido Domingo i Mirella Freni. Em va entusiasmar, i després van venir “L’elisir d’amore”, de Donizetti, “Il trovatore” de Verdi, la “Lucia di Lammermoor” de Donizetti.., i des de llavors, fins ara.

Què li va transmetre que el va enamorar tant per esdevenir un divulgador tant actiu, per desmitificar l’accés a aquest món?

Fent classes de veu, quan ja estava a la ràdio, vaig començar a cantar una mica i, encara que ho feia molt malament, va augmentar la meva afició, i també el coneixement, que vivia en pròpia pell, de la tècnica del cant.

Per què hi ha cantants que emocionen més que altres?

Perquè tenen més coses a dir, i perquè tenen la intuïció i la tècnica suficient com per aconseguir comunicar més i arribar més al públic. És una mica com si em preguntessis, perquè hi ha presentadors de televisió, o perquè hi ha conferenciants que arriben més que d’altres.

El llibre “Cinc cèntim d’òpera”, de xerrades sobre òpera amb el mestre Roger Alier, crític i historiador, porta 15.000 exemplars venuts. Quins records el desperten?

a mi, aquest llibre és molt important. En primer lloc perquè, en ell, s’hi troba clarament reflectida l’amistat que tinc amb el Roger Alier. En el to de les converses que s’hi recullen i en el què hi diem, es pot apreciar clarament la nostra relació d’amistat, com si el qui les llegeix ens estigués veient per un forat. I, a banda d’això, perquè, fer aquest llibre, amb la persona que segurament sap més d’òpera del nostre país, em va permetre sistematitzar i ordenar els pocs coneixements que jo tenia en començar-lo i multiplicar-los per deu. Estic molt orgullós d’haver-lo fet.

Per què el recomanaria?

Perquè són 25 converses disteses, fàcils de llegir, que no només repassen la història de l’òpera i que et permeten conèixer bé els diferents tipus d’òpera que hi ha hagut, aspectes biogràfics i musicals dels principals autors, i els valor de les seves òperes principals, sinó que a més, et permeten entendre també per què les òperes de cada època son com són, i quins eren els valors i els gustos estètics del moment en què es van compondre. A banda que, cada tres ratlles, hi ha o un acudit del Roger, o una vivència personal nostra, o una ironia, o una anècdota, i això el fa molt agradable. Vaja, no és que ho digui jo, eh! Vuit edicions, i més de 15.000 exemplars venuts d’una història de l’òpera, en català, sembla apuntar-ho també.

Podem escoltar-lo actualment a la ràdio?

Sí. Cada dimecres, a les 23h, i cada dissabte, a les 19h, a Catalunya Música. El nostre programa es diu “Històries de l’òpera”
“Simfonova” és una espectacle operístic que ha tingut i té un èxit espectacular. Cada concert és una apoteosi i la gent surt de l’espectacle emocionada i immensament feliç.

“Simfonova” és una espectacle operístic que ha tingut i té un èxit espectacular. Cada concert és una apoteosi i la gent surt de l’espectacle emocionada i immensament feliç. Per què creu que ha connectat tant amb el públic, quin creu és el secret per arribar al cor de tothom?

Una qualitat musical altíssima, un format d’espectacle original, la utilització de recursos audiovisuals que no s’acostumen a fer servir en els concerts operístics, l’establiment d’un lligam i d’una complicitat entre els qui som a l’escenari i el públic de la sala, i potser alguna habilitat comunicativa del presentador.

Quan i on seran les properes cites?

Després d’haver acabat la gira del nostre primer concert , el “Només per a uns quants?” estem preparant el segon, que es dirà “La rebotiga de l’òpera”, que s’estrenarà al Teatre Kursaal de Manresa el 18 de desembre de 2016, i que presentarem per tot Catalunya durant tot l’any 2017.

Parlem de les seves aficions. Què li agrada fer en el seu temps lliure?

Les persones que m’han seguit a la televisió coneixen bé la meva afició al món del vi, per exemple. A banda, m’agrada molt la muntanya i la natura en general, en la qual em submergeixo sempre que puc, en moltes ocasions, passejant-hi a cavall.

Quin llibre està llegint en aquests moments?

Precisament un llibre sobre la doma natural de cavalls i l’etologia del cavall.

Què li apassiona més, llegir o escriure?

Faig molt les dues coses per feina però, en el meu temps lliure, llegeixo menys del que quedaria bé de dir.

És aficionat a les xarxes socials? Creu que realment aquest fenomen ha esdevingut una autèntica revolució social?

Sens dubte crec que són una revolució social. Ara bé, jo, personalment, les faig servir molt poc.

Quina és la darrera pel·lícula que ha vist? Per què la recomanaria (si és que li ha agradat)?

Tampoc no m’entusiasmen, en general, la majoria de les pel·lícules que arriben a les cartelleres en aquests moments. M’agrada el cine, però molt més el d’anys enrere que el d’ara. Si hagués de destacar una pel·lícula recent, ara no me’n ve cap al cap.

Si hagués d’escollir, quina seria la seva heroïna d’òpera preferida: Carmen,Turandot, Violeta…?

Ostres! No n’hi ha cap que m’acabi de convèncer, però sempre he pensat que Cio Cio San (Madama Butterfly) té uns nassos molt considerables, tenint i criant ella sola el fill que li ha fet l’oficial de la marina nord-americana que l’ha abandonada, rebutjant per amor ofertes de casament amb rics pretendents que acabarien amb els seus maldecaps i patiments i, finalment, creient que és el millor per a ell, renunciant al seu fill i lliurant-lo al seu pare, convençuda que aquest li donarà el benestar i la formació que ella creu que no li pot donar. Déu n’hi do, no?

Què és el que no falta mai a la seva nevera?

La llum interior. En les èpoques en què vaig molt collat per la feina, algun dia pot passar que sigui l’únic que hi trobi.

…i a la seva tauleta de nit?

El despertador

Quin és el seu lema de vida?

No tinc un lema de vida.

Quan va ser la darrera vegada que va plorar?

No ens coneixem prou com per a explicar-li.

Com és un dia perfecte per a vostè?

La perfecció no existeix, però afortunadament, la vida que miro de portar, la feina que faig, i les aficions que li he explicat que tinc , fan possible que, de tant en tant, pugui viure algun dia d’aquells que no s’han de comptar, sinó de pesar. Em sembla que era Plini que tenia una frase que era “Comptem els dies quan, en realitat, els hauríem de pesar”. Doncs això, de tant en tant, visc un dia que s’ha de pesar. Veu, aquest podria ser el lema de vida que em demanava fa un moment.