Altres

Obres guanyadores “Concurs Sant Jordi MGC Mútua”

Estem vivint un Sant jordi especial i molt diferent al d'altres anys. Força diferent! Per això vam dissenyar aquest "1er Concurs Literari Sant Jordi MGC Mútua", per promoure la creació literària en llengua catalana i castellana entre els nostres mutualistes, amb poemes i relats breus que fossin una via creativa per expressar les emocions que ens genera la situació tan delicada que vivim.

El resultat ha estat magnífic!

Volem felicitar a tots els participants per la qualitat dels seus escrits i la gran capacitat d'expressar i transmetre les seves emocions i els seus sentiments. Cal destacar, a més, la gran fantasia i creativitat de totes les obres, particularment les dels més petits. La nostra més sincera enhorabona!

A continuació podeu llegir i gaudir de les obres guanyadores de les categoríes infantil, juvenil i adults.

Un niño da su vida por su familia

"Había una vez un niño que dio su vida por su familia. Sus padres nunca podían quedarse en casa..." Continuar llegint aquí

(Daniela Agudelo Bonilla, 8 anys)

Anhels i esperances

La diada, nostra festa més preuada
em deixa avui una estampa ben angoixada,
Sant Jordi no s’acosta,el veig molt llunyà,
veig les roses amb espines,
que ploren dolor i soledat.

Fuig de mi, malson infame!
No és aquest el meu desig
un Sant Jordi com tocava,
em faria més feliç.

Un Sant Jordi confinat,
barra el pas a la llibertat
On és el conte de princeses, dracs i cavallers
que sempre ens han explicat?

Vull canviar aquesta història,
i acabar amb un fet viral,
tinc anhel d’abraçades, d’amics i companys
que tots des de casa eviten menys danys.

Ja veig la rosa sense espina,
a Sant Jordi veig arribar,
si un cavaller s’acosta,
vol dir que tot ja ha passat.

Un llibre per disfrutar,
una rosa per olorar,
què més es pot demanar?
Un Sant Jordi que per fi ha arribat.

(Marta Grimal Visiedo, 12 anys)

Mama, menja't les verdures

M'arrisco a dir que tots hem tingut alguna vegada entre els dits una d’aquelles bolesde vidre, un d’aquells mons en miniatura on podem fer nevar amb un cop suau decanell.

Interceptem un segon les pesants agulles del rellotge i aturem-nos uns breus moments a observar la magnificència en la forma més senzilla que el petitobjecte ens brinda. Amb un moviment (dels calculables amb formes matemàtiquesja oblidades), podem fer moure els flocs d’esperança en una processó quasireligiosa, perfectament coordinada, al voltant del perímetre de l’esfera transparent.

Podem bressolar-la només lleugerament, fent aixecar les partícules a pocsmil·límetres del peu i arrabassar-los el seu propòsit de vida. Podem sotraguejar-la,provocant un caos dins seu, un petit caos controlat, on cada petit integrant segueixel seu camí, on tenim la sensació que trigaríem hores a analitzar cada trajectòria,cada instant de cada vida, com creixen i s’encorben quan els anys comencen a fer-se notables...i, segons després, moren.

No puc evitar preguntar-me, doncs, si el virus ha sigut més que, senzillament, un sotragueig a la nostra esfera de neu, en el nostre petit paisatge dins l'immens univers.

Ets capaç de veure-la? En veus el vidre? Veus els flocs de neu movent-se en un ball encaterinat? Concentra’t en un d’ells, segueix-ne la trajectòria, acosta-t’hi, mira’l de prop: pots veure-hi els ulls vidriosos d’una criatura?

Escriu (i em diràs: “bé, si escriu, no es tan criatura”, però qui pot dir en quin moment es deixa de ser una criatura?), bolígraf a la mà, escriu a la seva mare, ingressada com a cas greu de COVID-19 el dia abans. La nena agafa l’eina d’escriptura amb força, es mossega l’interior de la galta buscant concentració i va recitant les paraules, com és natural en aquestes edats:

Hola, mama, No fa encara un dia que ets a l’hospital, però la iaia diu que les cartes tarden un parell de dies a arribar i, llavors, ja farà un parell de dies que ets fora... I un parell de dies són molts, oi? Vull que sàpigues que jo i la iaia estem bé, però ella no em llegeix cap conte abans d’anar a dormir... Fes cas del metge i menja’t totes les verdures, mama!

Clara

No hi ha demostració més gran de puerilitat que la manera com una criatura agafa la mà quan està nerviosa o quan, senzillament, no entén què passa i, per això, se sent atemorida; aquella manera de tancar els dits sense deixar en cap moment de fer força, de tibar instintivament en direcció al seu cor per a protegir-lo d’una manera subconscient. Potser, físicament, només s’aferren al teu dit, però s'abracen a la teva ànima.

Hola, mama!

Avui t’hem anat a veure. Jo li he dit a la iaia que podríem portar-te flors, però es veu que totes les floristeries estan de vacances (ja li ho he dit jo: s’haurien d’haver posat d’acord i fer-les per torns, però em diu que no pot ser. No tinc clar que ho acabi d’entendre ella, tampoc). Llavors te n’he collit algunes del passeig, perquè sempre dius que són boniques i he pensat que t’agradaria poder veure-les, encara que siguis allà dins...Te les hauria portat jo, però no m’hi han deixat entrar: m’han dit que és perquè no ens contagiem, però jo estic segura que és perquè saben que ens estimem molt i no volen que els teus companys d’habitació es posin gelosos. Cura’t aviat, mama!

Clara

La gran enveja dels pintors del realisme haurien de ser les obres creades amb Plastidecors de colors vius. On podràs observar millor la bellesa de la pròpia natura si no és des dels ulls d’un nen? La més encisadora expressió del món, sense un sol condicionament, sense punt de vista: la realitat més pura.

Mama!

Avui ens hem passat la tarda dibuixant. La iaia dibuixa molt bé, ho sabies? Ella ha dibuixat un paisatge molt maco. Jo ens he dibuixat a tu i a mi davant de casa. Te’ls poso dins el sobre també!

T’agraden?

Clara

Veiem el món a partir dels nostres coneixements, n’analitzem les diferents situacions segons la lògica, i usem la memòria per saber què s’esdevé al nostre voltant. Potser els nens fan el mateix... Amb el temps decidim deixar de veure el món amb els ulls a menys d’un metre de terra, ho veiem tot des de més amunt, amb més superioritat... Això fa que obviem els detalls del que és per sota nostre; oblidem l’olor de les flors arran de terra, la sensació picant de la grava als genolls..., decidim perdre l’habilitat d’encisar-nos amb la senzillesa de la vida.

Hola, mama,

Ara tothom porta màscares pel carrer, ho veig per la finestra del menjador. Saps què crec? Que de tant de temps d’estar tancats a casa, la gent ha deixat de saber quin dia és, i com que no saben quin dia és, es vesteixen de carnaval cada dia, perquè no disfressar-se per carnaval porta mala sort, oi? Ostres, quina bona pensada! Però jo, com que tinc el calendari de casa i cada dia amb la iaia n’anem guixant els numerets, sempre sé quin dia és! Penso que podríem regalar-n’hi un a l'Erika, la veïna, perquè porta màscara i guants sempre, i ha de ser incòmode això, oi? Ara que hi penso, podríem regalar-ne un a tothom! Així tots sabran quin dia és i podran anar còmodes! Què et sembla la idea, mama?

Clara

Mama,

La iaia plora molt últimament, i sempre que sona el telèfon corre a agafar-lo. No em vol dir què passa, però sembla alguna cosa greu. Tu, estàs bé? Si no m’ho hauriesdit, oi mama?

Et trobo a faltar. Quan tornaràs?

Clara

Cap de nosaltres sabrà mai si algú, alguna vegada, va arribar a llegir aquestes cartes. La vida és fugaç, i les paraules en paper es perden ràpidament i inevitablement. Però l’amor..., l’amor roman eternament, l’amor tot ho venç, l’amor ens uneix: va unir mare i filla altra vegada i els va fer prometre que no se separarien mai més.

(Anna Farré Pedròs, 15 anys)

Carta anònima d’una iaia

Asseguda a la cadira,
ben a prop del finestral,
deixo que passin les hores
sense fer-ne prou cabal.

Veig com s’escola la vida
sense glòria ni sentit;
al darrera d’aquest vidre,
presonera de l’oblit.

La solitud m’aclapara:
ningú m’agafa la ma.
Passen les hores, tan llargues.
Passen els dies i els anys.

Són tan poques les vegades
que la taula puc omplir
de xerrameca i rialles,
i estimada em puc sentir!

Tots volen fer moltes coses.
No els queda temps per a mi...
Sola em passen les hores.
L’enyor va obrint-se camí.

L’enyor dels temps de bonança,
que gaudia en llibertat,
de passejos i vacances
i d’amor al meu costat.

Ara diuen per la tele
que se’ns ha de protegir.
Que no ens vinguin pas a veure,
car ens podríem morir.

La intenció de segur que es bona:
jo no en dubto ni un instant.
Però jo em moro cada dia,
tota sola, recordant.

Tant de bo quan això passi
i torneu a respirar,
i torneu a ser feliços
i a gaudir de la llibertat,

tingueu temps per dedicar-lo
a aquells que ja som grans:
La poca vida que ens queda,
sols l’AMOR la fa important.

(Marta Llobet Sala)

Descarrega la selecció dels escrits presentats en versió PDF.