Podem deixar de roncar?

La ronquera és una disfunció de l’aparell respiratori durant el son que consisteix en una vibració en conjunt de la via respiratòria alta. Molts adults ronquen, sobretot els homes. Parlem amb el Dr. Xavier Tarragó Tillo, especialista en Pneumologia del Centre Mèdic MGC, sobre les causes i els tractaments per deixar de roncar.

Què és exactament la ronquera?

La ronquera és una disfunció de l’aparell respiratori durant la nit que consisteix en una vibració, no només del paladar tou i de la úvula, que és el que habitualment es creu, sinó que és una vibració en conjunt de la via respiratòria alta i que es produeix aproximadament, entre els homes en un 40 per cent de la població, i en les dones una mica menys, al voltant del 25-28 per cent.La ronquera no és un símptoma banal, sinó que es tracta d’un signe d’alarma perquè forma part d’un conjunt de malalties obstructives del son i el ronc és el més comú de totes elles. I alhora és un signe premonitori de la possibilitat de desenvolupar una malaltia que es diu la síndrome de sleep apnea. Per tant, els roncadors molt forts han de ser estudiats, no només com roncadors, sinó com a persones probablement portadores d’una síndrome de sleep apnea.

Què provoca la ronquera?

La ronquera es produeix per mala sort i depèn de diversos factors:

• Bàsicament de l’estructura anatòmica del coll i de la via aèria superior.
• De l’estat del nas, si és permeable o no.
• De la posició de la mandíbula.
• De la postura en què es dorm.
• De si prenem medicaments que ens relaxen la musculatura, com per exemple ansiolítics o medicaments per dormir.
• De si bevem alcohol a la nit, o si fumem.

Tot això són factors que tapen el nas i alhora relaxen la musculatura, que és realment el que produeix la ronquera. No només vibra el paladar, sinó que vibren els pilars de la faringe, la faringe i fins i tot parcialment les cordes vocals. De manera que tots aquests factors que debiliten la musculatura i ens relaxen, fan més possible la ronquera.

Com podem deixar de roncar?

No hi ha un tractament específic per la ronquera. Si l’estudi del roncador determina que hi ha una síndrome de sleep apnea no hi ha problema, perquè tractant, amb un CPAP o com sigui, naturalment la ronquera desapareix. El problema està quan la ronquera no s’acompanya d’un problema obstructiu i no és síndrome de sleep apnea. Llavors, les mesures habituals que nosaltres aconsellem són mesures higièniques. És a dir, aconsellem:

• Pèrdua de pes, si és el cas.
• Destapar i estudiar el nas per millorar la ventilació nasal; Assegurar que no hi hagi medicaments que, com hem dit abans, faciliten la relaxació muscular.
• Un tractament postural, dormint una mica aixecat i de costat, que habitualment ronquem menys.
• I en casos una mica més severs, aconsellem les pròtesis d’avançament mandibular, que són uns instruments que es posen a la nit i el que fan és avançar la mandíbula inferior cap endavant uns mil·límetres, de manera que la llengua no tiri cap enrere. Així es reforcen els músculs genioglosos que tensen la musculatura de la boca, per la qual cosa les estructures vibren menys.

Quan és necessari un tractament específic?

El tractament específic per la ronquera sempre és necessari. Perquè la ronquera sola, encara que no s’acompanyi d’apnees, que és l’habitual, sobretot si es tracta de persones que són roncadores forts, té transcendència clínica. La ronquera per si sola sabem que està lligada a la hipertensió arterial. De manera que és un factor de risc com és la diabetis o el tabaquisme per elevar la tensió arterial. Per tant, un roncador fort, que molesti a la seva parella, que molesti a fills estant en una altra habitació, fins i tot a veïns, ha de ser estudiat necessàriament. Primer per descartar que no s’acompanyi d’una sleep apnea. Això és bàsic, perquè entre els roncadors forts hem de saber que freqüència de sleep apnea hi ha.

Si no es tracta d’un pacient que tingui sleep apnea i es tracta d’un roncador simple, com acabem de dir que la ronquera per si sola està lligada fortament a la hipertensió arterial i a les conseqüències de la hipertensió arterial (angina de pit, embòlia cerebral etc.), cal un estudi mínim per saber quina transcendència pot tenir.