L’ull gandul en els infants: símptomes, causes i tractament

L’ull gandul, o ambliopia en termes mèdics, és un dels trastorns visuals més freqüents durant la infantesa, i afecta un de cada 25 infants. Es produeix quan, com a conseqüència d’un defecte d’agudesa visual en un ull, el cervell dona prioritat als senyals que rep l’ull sa i ignora els que rep l’altre, és a dir l’“ull gandul”. Si no es tracta, pot ocasionar una discapacitat visual permanent.

Tot seguit exposem tot allò que fa referència en aquest problema.

Què és l’ull gandul

És una disfunció de la vista durant la infantesa, per la qual un ull no s’acaba de desenvolupar prou i, per això, té una visió reduïda. Qualsevol problema d’un ull durant la primera infantesa significa que el nen no fa servir aquest ull com cal, i això en perjudica el desenvolupament i s’arriba a patir ambliopia. La maduració visual completa ocorre durant la infantesa, fins cap als 7-8 anys i, si un ull no pot créixer i establir comunicació amb el cervell, se’n ressentirà de manera permanent.

Si, en certa manera, cap patologia afecta l’ull (per exemple una cataracta o l’estrabisme, és a dir, la mirada guerxa) i crea una situació d’un ull bo i un ull gandul, el cervell rep missatges caòtics, amb imatges diferents, i això el confon. En aquest cas, és més fàcil que el cervell processi una sola imatge en comptes de dues de desiguals, i tria la que forneix l’ull sa ignorant l’altra. No agrada a ningú que se’l menystingui i, com passa amb un amic que no ens fa gens de cas i a qui acabem deixant de banda, l’ull s’inhibeix, es torna gandul i deixa de desenvolupar-se de manera adequada, com s’esdevindria en condicions normals.

El resultat és que el camp de visió d’aquest ull s’estreny, no únicament per culpa del trastorn que l’afectava, sinó per manca de maduresa, que anomenem ambliopia. Així doncs, si detectem cap problema visual durant la infantesa, l’hem de tractar com més aviat millor, de manera que l’ull es continuï desenvolupant amb normalitat i faci la feina que toca.

Símptomes de l’ull gandul

L’ambliopia causa una reducció en la visió d’un ull (de vegades en tots dos), però els símptomes no sempre són evidents, i això fa que sigui difícil de diagnosticar. Les criatures més petites potser no saben explicar què és que no acaba de rutllar i, per tant, s’ha d’esbrinar d’aquesta manera:

• Notes que el nen té problemes per agafar objectes petits
• Els ulls no miren en la mateixa direcció
• El nen es mostra inusualment maldestre
• Té dificultats per llegir, encara que el llibre sigui a tocar dels ulls, o bé perd ara i adés el fil de la lectura
• S’asseu massa a la vora del televisor
• Es queixa de mal de cap o de fatiga visual

Malgrat tot, l’afecció passa sovint del tot inadvertida. En cas de no corregir l’ambliopia, a la llarga es redueix de manera permanent la visió d’aquest ull; per tant, si tens cap dubte, ves al metge de família o a un oftalmòleg.

Complicacions de l’ull gandul

L’ambliopia afecta tant el camp de visió com la forma com es processen les imatges tridimensionals. Pel que fa al camp visual, s’ignoren les imatges que provenen d’un ull i pot arribar a escapçar-se’n l’extensió d’un dels costats.

Amb relació a les imatges tridimensionals, se’n ressent la percepció en profunditat: el nen que en pateix pot tenir problemes per fer feines que exigeixen la coordinació de tots dos ulls, com ara enfilar una agulla o llançar una pilota a algú.

Causes i factors de risc

Hi ha diversos factors responsables de l’ull gandul:

• Estrabisme

És un trastorn pel qual els ulls no apunten en la mateixa direcció i n’és una causa freqüent. Afecta normalment un ull, i la mirada es desvia cap amunt, cap avall o cap a un costat. Pot ser constant o aparèixer només de tant en tant, i és més evident quan l’infant està cansat. Com ja hem dit abans, el cervell tria el senyal de l’ull bo i l’altre es torna gandul, fet pel qual es desenvolupa l’ambliopia.

• Problemes refractius

Els problemes refractius (miopia, hipermetropia o astigmatisme) són una altra de les causes habituals de l’ambliopia. Aquestes anomalies consisteixen en la incapacitat de la lent de l’ull per enfocar correctament les imatges. Sovint els trastorns de la refracció es manifesten, a grans trets, en tots dos ulls, però de vegades els errors difereixen significativament, fet que es coneix com a anisometropia. Aquesta situació confon també el cervell, que es troba amb dues imatges que no coincideixen, de manera que tria la més ben formada i descarta la de l’altre ull, i com a resultat s’arriba a tenir un ull gandul.

• Ambliopia per privació d’estímuls (o exanòpsia)

Qualsevol trastorn que implica la mala visió en un ull durant la primera infantesa pot afavorir que no es desenvolupi la connexió de l’ull amb el cervell, una afecció que es designa com a ambliopia per privació d’estímuls. La poden causar una cataracta (el tel que es forma al cristal·lí de l’ull), una cicatriu a la còrnia (que és la superfície de l’ull) o la parpella caiguda i, per aquesta raó, és cabdal tractar qualsevol problema ocular durant la primera infantesa.

És més probable tenir ambliopia si hi ha antecedents familiars, o en el cas de nadons prematurs, que pesen poc quan neixen.

Diagnòstic de l’ull gandul

Si d’alguna manera sospites que el teu fill té cap deficiència visual, convindria que anessis al metge o a un oftalmòleg. Normalment et derivaran a un especialista en patologies que afecten el moviment dels ulls, perquè diagnostiqui si pateix ambliopia amb unes proves específiques. Les proves varien en funció de l’edat i faciliten el diagnòstic fins i tot en criatures molt petites, que son incapaces de llegir o de parlar.

Test per a infants

Els pares no sempre s’adonen si l’infant té ambliopia i, per tant, cal comprovar-ne diversos indicis en funció de l’edat.

• Nounats: a partir de les 72 hores del part i fins a les sis setmanes del nadó, s’examinen els ulls per si hi ha cap problema físic
• 1-2 anys d’edat: un altre examen determina qualsevol problema que no s’hagi detectat abans; si cal, es passa un test específic
• 4-5 anys d’edat: quan comença a l’escola (o en una llar d’infants), tota la canalla hauria de fer un test de visió. En alguns casos, l’escola mateix ofereix revisions mèdiques als alumnes; altrament, els pares han de contactar amb un especialista

Tractament de l’ull gandul

El tractament de l’ambliopia comença per corregir-ne la causa subjacent i, a continuació, procura que l’ull gandul funcioni com cal. Com més aviat se’n comença el tractament, més probable és que s’hi reïxi; si s’inicia abans dels 6-7 anys, pot corregir completament la deficiència visual, però, a partir d’aquesta edat, augmenta el perill de perdre de manera irreversible la visió.

Per regla general es prescriuen ulleres als qui tenen deficiències de refracció, mentre que l’estrabisme es pot tractar quirúrgicament.

• Oclusió

L’ull gandul es tracta, per regla general, restringint l’ús de l’ull bo, perquè l’ull gandul es pugui recuperar. Els metges en diuen oclusió. El procés passa per tapar l’ull bo unes quantes hores al dia amb un pegat tou i còmode que s’adhereix a la conca de l’ull. La durada del tractament depèn de l’edat de l’infant i del grau d’ambliopia. D’entrada se’n fa un control trimestrali, en general, es fa un seguiment de la visió del nen fins als vuit anys, quan l’ull s’ha desenvolupat del tot.

• Col·liris

De vegades, els infants troben que el pegat fa nosa o els fa vergonya de dur-lo; en aquest cas, per substituir-lo, es poden fer servir gotes que difuminen la visió de l’ull bo, fet que obliga l’ull gandul a treballar. Aquestes gotes contenen un fàrmac que es diu atropina i, un cop instil·lades, no es poden treure com, en canvi, passa amb el pegat.

• Ulleres correctores

Una altra opció és fer servir unes ulleres que difuminin o obstrueixin la visió de l’ull bo, amb el mateix objectiu.

Amb independència del mètode triat, és vital destapar l’ull bo perquè hi vegi a intervals regulars; si no, podria desenvolupar al seu torn ambliopia.

• Teràpia de la vista

Amb l’oclusió de l’ull bo, és important fer treballar l’ull gandul seguint la teràpia de la vista. L’infant haurà de fer feines com ara pintar o altres exercicis de curta distància, i participar en jocs que incloguin certa exigència visual, a fi que es tornin a recompondre les connexions amb el cervell i que l’ull funcioni altra vegada amb normalitat.