La relació del metge de família i el pacient, una qüestió de confiança

El metge de família no només acompanya el pacient en el procés d’una malaltia, sinó que ho fa al llarg de tota la seva vida. Actua de conseller, d’assessor i fins i tot de mediador entre el pacient i el seu entorn. Parlem amb la Doctora Juliana Martínez, especialista en medicina general del Centre Mèdic MGC, sobre la importància d’establir una relació de confiança entre el metge i el pacient a l’hora d’adquirir un paper de compromís davant del malalt.

Quina és la funció del metge de família?

El metge de família és un metge que està especialitzat en el pacient. La nostra funció és acompanyar-lo al llarg de tot el procés de la malaltia i, tot i que normalment són processos curts, realment es pot establir un vincle en el qual arribes a acompanyar-lo durant tot el període de la seva vida. Nosaltres estem sempre aquí i veiem el pacient dins del seu entorn: al costat de la seva dona, amb els fills, amb problemes de treball, amb problemes socials… amb tot aquest conjunt de situacions que l’acompanyen en la seva vida. Moltíssimes vegades el pacient acudeix a un especialista i demana consell per a una patologia determinada, però també torna al metge de capçalera a explicar-li què li ha dit. Això ens comporta un seguiment de la malaltia al llarg del temps.

Com ha de ser la relació entre el metge de família i els seus pacients?

La relació ha d’estar basada en la confiança. És important que el pacient confiï en el seu metge. I alhora, ha d’haver-hi entre tot dos una relació de respecte, d’entesa entre el que es diu i el que s’escolta, de cordialitat… És una relació de doble via, perquè el pacient, quan té aquesta confiança en el metge, se sent segur i s’obre a ell. I nosaltres els metges, al seu torn, ens veiem beneficiats d’aquesta relació perquè ens resulta molt més fàcil fer un diagnòstic si el pacient ens explica amb confiança tots els signes de la patologia que li està preocupant.

Què no s’ha d’ocultar al metge a la consulta?

Per oferir un diagnòstic correcte, la relació entre el metge i el pacient ha d’estar basada en la sinceritat.No s’ha de amagar, per exemple, que no s’està seguint un tractament o una part del tractament prescrit: hi ha pacients que consideren que li hem receptat un medicament i que realment no el necessiten. I aquí hi ha un error de base. D’una banda, del pacient, perquè si té qualsevol dubte ha de compartir-lo amb el metge abans de prendre la decisió de no seguir les seves indicacions. Però també hi ha un error del metge que, pel motiu que sigui, no li està donant prou informació al pacient, o la confiança perquè li expressi els seus dubtes.

Tampoc no s’ha d’ocultar si tenim hàbits tòxics: si fumem, si bevem, si ens droguem… ja que és important a l’hora d’avaluar el pacient. No cal amagar situacions de risc, com ara que estem patint maltractament, ja sigui físic o psicològic. També és molt important no ocultar-li que estem fent un tractament alternatiu: moltes vegades una persona s’està prenent unes herbes pensant que no tenen repercussió en la vida quotidiana i per al metge sí que té incidència a l’hora d’avaluar la situació i oferir un diagnòstic. I, per exemple, si estàs seguint una dieta, no hem d’amagar si estem o no menjant el que s’indica, encara que tinguem sentiments de culpabilitat. Perquè, si no, és difícil fer bé un seguiment.

Com pot fomentar el metge de família una bona relació amb el pacient per poder fer millors diagnòstics?

Perquè s’estableixi la confiança amb el pacient és important tenir temps. Temps per parlar, per escoltar-lo, per deixar-li plorar o riure. Cal tenir empatia per entendre el que ens està dient, perquè de vegades ho diu directament, però de vegades li costa més obrir-se o ho diu de forma indirecta i ho hem d’intuir una mica. També cal procurar tenir un ambient agradable en què el pacient se senti còmode. I amb aquestes premisses es pot establir una relació cordial.

D’una altra banda, és important que en la comunicació amb el pacient s’estableixi un diàleg que sigui comprensible per a ell. Com a metges, li podem indicar que ha de seguir un tractament, però també li hem d’explicar què implica aquest tractament, quines contraindicacions pot tenir i quins efectes adversos li pot provocar, perquè el pacient tingui coneixement en tot moment del procés i es minimitzin els dubtes i la possibilitat que l’abandoni. I, sobretot, hem de explicar-li en un llenguatge verbal comunicatiu i senzill què li està passant i què estem fent per solucionar-ho.