Hi ha més trastorns alimentaris: no només anorèxia i bulímia

L’expressió “trastorn alimentari” fa pensar immediatament en anorèxia i bulímia. Aquests dos trastorns són molt coneguts i estan sempre a la palestra de tots els mitjans informatius. I està justificat, perquè és terrible veure com algú es deixa morir de fam, la conseqüència extrema d’ambdues malalties. Però no només hi ha aquests trastorns alimentaris; n’hi ha més, i cadascun té els seus símptomes i causa problemes diferents.

Tots aquests trastorns –alguns són molt greus– es poden curar, però normalment requereixen la intervenció d’un metge especialitzat. Si creus que algú proper podria tenir-ne algun símptoma o que el seu comportament amb el menjar és estrany, parla-hi i intenta convèncer-lo que busqui ajuda professional.

A continuació descrivim els trastorns alimentaris més rellevants.

L’ortorèxia

Grosso modo, l’ortorèxia és l’obsessió per menjar sa. Les persones que la pateixen tenen aquesta idea malsana que, si es porta fins a les últimes conseqüències, els crea un estat d’angoixa i ansietat extrem quan no poden ajustar-se al que creuen que és menjar sa. Pot començar com una dieta per millorar la nutrició o per aprimar-se i pot arribar a degenerar en aquesta obsessió. Els que la pateixen són molt estrictes amb els seus règims alimentaris i no és fàcil curar-la, perquè costa delimitar la diferència entre voler menjar sa i aquesta conducta obsessiva.

Alguns dels símptomes habituals són la preocupació constant sobre els efectes dels aliments sobre la salut, en molts casos l’excés d’exercici, la ingesta constant de suplements vitamínics i dietètics i l’obsessió compulsiva per la higiene a l’hora de cuinar.

Menjar compulsivament

O, dit d’una altra manera, fer-se un tip de menjar. Són episodis en què el pacient menja sense límit, atipant-se literalment de menjar per passar immediatament a un estat de desesperació, vergonya i sentiment de culpa. Aquests episodis normalment es produeixen quan estan sols i una conseqüència característica n’és l’agorafòbia, és a dir, no voler sortir de casa.

És freqüent que els pacients no ho reconeguin com un trastorn, tot i que els símptomes no són fàcils d’amagar.

BDD, o trastorn dismòrfic corporal

Les sigles corresponen a l’anglès body dismorphic disorder, és a dir, trastorn dismòrfic corporal. Les persones que el pateixen s’obsessionen per un tret del seu propi cos que pot ser molt lleu i que veuen lleig o defectuós. Moltes vegades és un tret imaginari i exagerat pel mateix pacient, i, ja sigui un tret facial, una manca de simetria corporal o unes proporcions més o menys alterades, als pacients els crea un sentiment d’inseguretat malaltís.

Els símptomes inclouen l’obsessió pel problema, mirar-se constantment a qualsevol mirall i la preocupació obsessiva per amagar el tret de qualsevol manera imaginable.

Mastegar i escopir

És una altra manera de reduir el menjar que s’ha ingerit. Els pacients es neguen ells mateixos el plaer d’empassar-se el menjar que ja han mastegat. És un trastorn amb la mateixa intencionalitat que la bulímia; els qui el pateixen prefereixen menjar en soledat i mengen plats que en condicions normals no tastarien.

Diabulímia: ED-DMT1

És un trastorn específic dels pacients amb diabetis tipus 1. Consisteix a reduir la dosi necessària d’insulina per tal de perdre pes. És poc conegut. A més a més, no és fàcil de detectar perquè sembla que les persones que el pateixen mengen amb normalitat, i pot amagar-se fins i tot a metges especialitzats, com ara internistes o endocrinòlegs. Les conseqüències poden ser devastadores.

Trastorn alimentari selectiu

Consisteix a desenvolupar fòbies a plats, sabors o textures determinats. Normalment es presenta en els nens, encara que es pot perllongar i seguir present en la fase adulta. Els que el pateixen només mengen certs aliments i poden tenir episodis d’angoixa quan es veuen davant d’un plat que els produeix fòbia.

I deixem per al final els més coneguts:

L’anorèxia

Normalment es presenta en persones perfeccionistes, que s’obsessionen per tenir un aspecte físic perfecte. N’hi ha dos tipus, des del punt de vista mèdic. El primer és l’anorèxia restrictiva, en què el pacient menja molt poc, ja que busca perdre pes, i pot anar acompanyada d’un excés d’exercici. L’altre tipus és l’anorèxia amb tendències bulímiques. La diferència entre aquesta última i la bulímia és molt subtil i es va establir perquè mèdicament es tracten de manera diferent.

La bulímia

Les persones que pateixen bulímia intenten perdre pes provocant-se el vòmit després d’ingerir aliment. Solen menjar en excés, ja que confien que després vomitaran el que han menjat. Normalment els crea un estat de molta vergonya i, per tant, l’amaguen, fet que impedeix buscar ajuda.

Tant l’anorèxia com la bulímia són malalties molt complexes. Totes dues tenen identificats els factors de risc següents:

• Ser dona. Estrictament parlant, no vol dir que tinguin més risc, sinó que les xifres són tossudes: de cada deu pacients d’anorèxia o bulímia, nou són dones.
• Baixa autoestima. Considerar-se un mateix no apte per fer certes activitats.
• Ser perfeccionista i exigir-se un mateix fins al límit.
• Treballar o moure’s en ambients en què l’aspecte físic sigui molt important: ser ballarí, gimnasta o model, per exemple.
• Sentir-se infeliç amb el propi cos.
• Haver patit abusos en la infantesa.
• Tristesa i incapacitat d’assumir algun fet greu.