La infecció per legionel·la (legionel·losi)

Des que es va identificar per primera vegada el 1976, amb un brot de la malaltia durant una trobada de la legió americana a Filadèlfia, s’ha reconegut la legionel·la com una causa relativament freqüent de pneumònia, tant adquirida a la comunitat com adquirida en un hospital. L’anomenada legionel·losi fa referència als dos síndromes clínics causats per les bacteris del gènere Legionella:

• La malaltia dels legionaris és el síndrome més freqüent de pneumònia causada per espècies de legionel·la
• La febre de Pontiac és una malaltia aguda, febril, autolimitada, que s’ha relacionat amb espècies de legionel·la.

La incidència de la malaltia dels legionaris depèn del grau de contaminació del reservori d’aigua, de la intensitat de l’exposició del pacient a aquesta aigua contaminada i a la susceptibilitat de l’hoste. L’establiment d’un diagnòstic correcte precisa, sovint, proves de laboratori molt especialitzades, que no sempre estan disponibles.

A qui afecten aquestes bacteris

De les més de cinquanta espècies d’aquesta bacteria, la Legionella pneumophila és la més freqüent i ocasiona més del 80% de les infeccions humanes. La malaltia dels legionaris suposa gairebé el 10% de les pneumònies contraïdes a la comunitat. La malaltia que es contrau en un hospital depèn de la presència de les bacteris en el subministrament d’aigua potable. Diferents informes tècnics han demostrat que aquestes bacteris colonitzen el sistema de distribució de l’aigua calenta fins al 70% dels hospitals en àrees geogràfiques específiques.

En residències de gent gran i hospitals de pacients crònics aquestes bacteris són una causa important i freqüent de pneumònia, encara que no sempre reconeguda. Són ben coneguts els casos de malaltia dels legionaris ocorreguts en hotels per la contaminació de la seva xarxa de distribució d’aigua potable.

Els factors de risc més freqüents per a desenvolupar una pneumònia després de l’exposició a aquests gèrmens són fumar i les malalties cròniques dels bronquis. És conegut que la taxa de legionel·losi augmenta amb l’edat i que els pacients que han rebut un trasplantament presenten un risc elevat de contreure aquestes infeccions.

Com es transmet

L’hàbitat natural de la Legionella pneumophila és l’aigua, que pot contenir petites colònies d’aquesta bacteria. No obstant això, els reservoris d’aigua fabricats per l’home, com els sistemes de distribució d’aigua, actuen com a amplificadors del creixement i proliferació dels microorganismes. Els factors coneguts que augmenten la colonització són les temperatures càlides (de 25 a 42ºC), l’estancament, el dipòsit i el sediment.

S’han identificat diversos modes de transmissió de la infecció als humans:

• Inhalació d’aerosols que contenen la bacteria a partir d’equips de tractaments respiratoris, màquines polvoritzadores, fonts decoratives, neteges amb aigua a pressió, banys de hidromassatge i torres de refrigeració, entre d’altres. Aquestes últimes s’han multiplicat amb freqüència com a font de brots comunitaris de malaltia dels legionaris
• Manipulació de terra per a testos
• Aspiració d’aigua contaminada per aquests microorganismes
• Instil·lació directa en el pulmó durant la manipulació de les vies respiratòries.

Mai s’ha demostrat, però, la transmissió de persona a persona.

Quins símptomes produeix

La pneumònia, abans anomenada pulmonia, és la manifestació clínica més important de la infecció per Legionella.

Les primeres descripcions clíniques de la malaltia dels legionaris es van presentar en pacients amb febre elevada i símptomes gastrointestinals acompanyats de pneumònia. El període d’incubació de la malaltia oscil·la entre 2 i 10 dies. Al principi, els símptomes respiratoris no són molt cridaners; inicialment, la tos és lleugera i poc productiva, encara que l’esput pot aparèixer tacat de sang. En alguns pacients apareix dolor al pit.

Els símptomes intestinals, però, són molt cridaners, amb diarrea, nàusees i vòmits i dolor abdominal. Els pacients es troben sovint adormiscats, amb mal de cap i, en ocasions, amb cert estupor.

L’examen físic mostra sorolls al pit (anomenats estertors o crepitants) amb posteriors signes de consolidació o inflamació del pulmó característics de la pneumònia. Sol cursar amb febre molt alta, superior als 39ºC, i signes i símptomes d’afectació de l’estat general.

Les anàlisis de sang mostren freqüents alteracions renals i hepàtiques, no específiques. Són comuns l’augment de la xifra de glòbuls blancs (leucòcits), la davallada del nombre de plaquetes i la disminució dels nivells de sodi i fosfats.

La radiografia de tòrax d’aquests pacients mostra alteracions cap al tercer dia de la malaltia.

Diagnòstic i tractament

Un diagnòstic precoç de la malaltia dels legionaris pot salvar vides. L’inici precoç del tractament adequat s’associa a millors resultats. Atès que la presentació clínica de la malaltia és bastant inespecífica, les proves especialitzades de laboratori són la clau per diagnosticar aquest procés. El seu objectiu és aïllar el microorganisme mitjançant el seu cultiu. Actualment s’utilitzen una prova d’antigen en l’orina i un cultiu de la bacteria a partir d’una mostra respiratòria (esput).

Un cop diagnosticada la malaltia, cal començar com més aviat millor un tractament antibiòtic específic per via intravenosa per intentar controlar la infecció. Un cop que el pacient millora, es pot passar a l’antibiòtic via oral. La durada mitjana del tractament és de 7 – 10 dies, encara que en alguns pacients es pot allargar fins a tres setmanes.

Si el pacient no rep el tractament adequat o aquest resulta ineficaç, la mortalitat per aquesta malaltia varia entre el 16% i el 30%, podent arribar en alguns casos fins al 50%, en funció de les malalties subjacents del pacient. Amb els avenços mèdics experimentats en els darrers anys, la mortalitat entre pacients de la malaltia dels legionaris s’ha reduït a menys del 10%.

Amb el tractament adequat, els pacients experimenten millora clínica al cap d’uns pocs dies. El pronòstic dependrà, doncs, de la rapidesa en l’inici del tractament antibiòtic específic. Un endarreriment en el seu inici comporta pitjor pronòstic i resultat, lògicament.

Atès que la malaltia dels legionaris no es transmet de persona a persona, no cal l’aïllament dels pacients infectats. La prevenció de la legionel·losi adquirida en l’hospital és possible si es realitzen cultius de l’aigua corrent que beuen els pacients, ja que aquesta és la font d’infecció més habitual.

Bibliografia
Organització Mundial de la Salut (OMS): Legionel·losi
Ministeri de Sanitat: Prevenció de Legionel·losi