El TDAH: trastorn del dèficit d’atenció amb hiperactivitat

Què és el TDAH

El TDAH, també anomenat trastorn hipercinètic, consisteix en un seguit de comportaments problemàtics del pacient, que es caracteritzen per un patró persistent de pèrdua d’atenció i d’hiperactivitat. A banda de la hiperactivitat, es manifesta amb una forta impulsivitat, agitació i manca d’atenció. Ben sovint el trastorn impedeix que els infants aprenguin i es relacionin adequadament. S’estima que entre l’1 % i el 5 % de les criatures en edat escolar pateixen TDAH, i és de tres a cinc vegades més freqüent en els nens que en les nenes.

Quins en són els símptomes

Segons la descripció de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), els símptomes es classifiquen en tres grups: la hiperactivitat, la manca d’atenció i la impulsivitat. Per diagnosticar el trastorn, els símptomes s’han de manifestar amb persistència almenys durant sis mesos i no tenir una explicació aparent per a l’edat o el grau d’intel·ligència de l’infant.

Si en classifiquem els símptomes en els grups esmentats, els més habituals són:

Hiperactivitat

• Fa molt d’escàndol quan juga
• Té dificultats per integrar-se en activitats tranquil·les
• Mostra una excessiva activitat motora (es belluga constantment)
• S’aixeca constantment a classe o en altres situacions en què s’hauria d’estar assegut
• Manifesta neguit amb moviments de mans i peus
• Es mou massa a la cadira

Dèficit d’atenció

• És incapaç de parar atenció en els detalls
• Comet errors per distracció durant les activitats, tant si són escolars com no
• No pot mantenir l’atenció en les feines o en el joc
• Sembla que no pari esment en les coses que se li diuen
• Sovint no aconsegueix de seguir les instruccions ni d’acabar els deures (no pas deliberadament o perquè no ha entès les instruccions)
• És incapaç d’organitzar les tasques i les activitats
• Evita les feines que demanen un esforç mental persistent
• Perd les coses essencials per fer certes feines o activitats, com ara els llapis, els llibres o les joguines
• Es distreu amb facilitat i es fa el desentès en les activitats diàries

Impulsivitat

• Profereix exclamacions i respon amb estirabots o abans que se li formuli cap pregunta
• Es mostra incapaç d’esperar el seu torn a la cua
• Interromp o intervé en els afers dels altres (converses o jocs)
• Parla massa sense tenir en compte les normes de convivència

Trastorns que cal descartar

Hem de tenir en compte que hi ha força mainada que és molt activa, que es distreu amb facilitat o a qui costa de concentrar-se. Si aquests comportaments són lleus, no s’han de considerar com una alteració.

Abans de diagnosticar el TDAH, cal descartar que l’infant tingui cap dels quadres següents:

• Atacs epilèptics o crisis convulsives (que poden causar que el nen s’ensopeixi, i això n’afectaria l’atenció)
• Problemes auditius
• Problemes de lectura
• Trastorns obsessivocompulsius que fan que segueixi pautes que s’apoderen dels seus pensaments i en distreuen l’atenció.
• La síndrome de La Tourette, que causa moviments involuntaris i repetitius del cos
• Autisme i síndrome d’Asperger
• Períodes perllongats de son insuficient
• Episodis depressius

Altres problemes que s’hi associen amb freqüència

Sovint, al marge del TDAH, apareixen altres trastorns que alteren la conducta dels infants. Els més habituals són:

• Oposició deliberada a les ordres o instruccions rebudes. Els infants perden els estreps, discuteixen, es neguen a creure i empipen els altres
• Poden arribar a ser destructius, dir mentides de manera reiterada i transgredir les regles o robar
• Trastorns específics de l’aprenentatge, com ara la dislèxia
• Depressió clínica greu
• Trastorns d’ansietat

Per què passa

No se’n saben les causes. Per regla general, són una combinació de factors psicològics, biològics i ambientals.

Factors biològics

• El mateix tarannà de l’infant
• Factors genètics. Els estudis duts a terme amb bessons univitel·lins (els qui són idèntics) palesen que si un dels dos en pateix, en el 80-90 % dels casos l’altre també n’és afectat. Altres estudis demostren que és molt probable que heretin trets d’antecessors masculins (pares, avis o oncles)
• Problemes prenatals o de naixement

Factors ambientals

• Estrès familiar
• Dificultats educatives

Diagnòstic

No hi ha una prova única, com passa amb els altres trastorns mentals, que en permeti el diagnòstic, per la qual cosa el psiquiatra o, fins i tot, el pediatra haurà de recopilar tota mena de informació:

• Història dels símptomes. Naturalesa: quan es van manifestar, en quina situació, factors que el van fer empitjorar, entre d’altres
• Historial mèdic: problemes prenatals o de naixement, epilèpsia, asma, alteracions cardíaques, hepàtiques o renals, consum d’alcohol o de tabac, presa de medicaments, etc.
• Història psiquiàtrica passada: si la criatura va tenir problemes mentals abans del possible TDAH
• Història educativa, incloent-hi la trajectòria escolar i el comportament amb els mestres i els companys
• Història familiar: salut mental dels pares i d’altres membres de la família
• Avaluació social: condicions socials de la família

Tractament. Què podem fer a casa

El tractament dependrà del diagnòstic exacte de l’infant i dels símptomes més importants, prenent en consideració quines dificultats específiques té i els possibles punts forts.

Tot sovint no n’hi ha prou amb la medicació per guarir-lo, sinó que normalment cal combinar-la amb seguiments psicològics.

Si bé la criatura és qui pateix més, no és fàcil de conviure amb un nen que té aquesta mena de trastorns. Tant els pares com els professors són una part fonamental en el tractament i han de fixar unes estratègies per modificar-ne la conducta, que inclogui un règim clar i estructurat de càstigs i de recompenses, amb el benentès que cal el suport i el consell d’un especialista durant el procés, tant si és un psiquiatra, un psicòleg com un terapeuta infantil.

És essencial que els pares s’adonin que una permissivitat excessiva no ajudarà pas els fills i, en tot cas, impedirà que aprenguin a ser responsables dels propis actes. No és bo eximir del tot aquestes criatures de les feines, normes i responsabilitats que valen per als altres infants.

Alguna de les estratègies que esmentem a continuació ens poden fer molt de servei:

• S’ha d’establir una rutina diària, per al lleure, la feina, els àpats i l’hora d’anar a dormir
• Cal ser concret amb les instruccions i deures (no li hem de dir “porta’t bé”, per exemple, sinó “pots jugar durant deu minuts amb aquesta joguina”, qualsevol que li agradi)
• Hem de prescriure regles clares i fàcils d’entendre, com ara quanta estona de televisió pot mirar cada dia
• Cal mantenir la coherència quan hi tractem
• Hem de planificar programes per augmentar-ne de mica en mica el grau de concentració (amb l’ajut d’un professional)
• Si té germans, no ens hem d’adreçar a tots alhora, sinó a ell en particular
• Cal premiar-lo amb equitat per reforçar-ne els comportaments adequats
• En cas contrari, hem d’aplicar sancions (per exemple “avui no hi ha ni televisió ni videoconsola”) si no es comporta bé
• És cabdal mantenir una comunicació constant amb l’escola

Pronòstic

És ben variable. Els símptomes poden persistir durant l’adolescència i la vida adulta o bé remetre parcialment, de manera que, per exemple, desaparegui la hiperactivitat, però, en canvi, perdurin els dèficits d’atenció i els problemes de control dels impulsos, i, fins i tot, pot desaparèixer completament.

Si fa no fa la meitat dels afectats presenten una remissió completa dels símptomes quan arriben a la pubertat, a desgrat que és ben poc freqüent abans dels dotze anys. Un nombre significatiu de pacients té problemes que es mantenen en la la vida adulta: en un 15-20 % dels casos els símptomes es perpetuen durant la vida del pacient. En aquest cas, sovint s’acompanya d’altres trastorns com ara signes de depressió, d’ansietat, d’abús de l’alcohol o d’altres drogues i/o conductes antisocials.