Salut i medicina

5 creences falses entorn del càncer

doctora con paciente de cáncer

Hi ha moltes creences falses entorn del càncer. Això, tenint en compte que a Espanya cada 2,4 minuts (any 2012) s’emet un diagnòstic d’aquesta malaltia, resulta bastant incomprensible, atès que es tracta d’un nivell d’incidència molt alt. Fins fa relativament poc, ningú no parlava del càncer si no era per comentar que a algun conegut li n’havien diagnosticat un. Resulta lògic, doncs, que aquest secretisme entorn del càncer hagi portat a la creació d’alguns mites; falses creences que desmuntem en aquest article.

Creença 1: En part, el pronòstic el determina l’actitud del pacient

Aquí apareix un tendència recent sobre el poder del “pensament positiu” en l’evolució de la malaltia. Això ha generat ‒i continua generant‒ molta polèmica.

L’actitud positiva davant la malaltia és una qüestió molt subjectiva. Des del punt de vista anímic, encarar la malaltia amb un bon ànim és bo tant per al pacient com per a les persones que li són properes. Acceptar la malaltia pot fer menys ingrata la vida al pacient, però això depèn exclusivament del seu estat d’ànim i ningú no hauria de sentir-se obligat a mostrar-se content, coratjós i feliç.

Certament, el pronòstic del càncer està en funció de la localització (per exemple: és molt pitjor un càncer de pàncrees que un de testicle), de l’extensió (com més extensió, pitjor pronòstic), de la velocitat de creixement, de la resposta del pacient al tractament i de l’estat de salut del pacient previ al diagnòstic. L’estat d’ànim influeix, repetim, sobre el pacient i el sobre el seu entorn, però, definitivament, no influeix sobre el pronòstic.

Creença 2: Estarà com abans quan superi el càncer

Quin alleujament, saber que el càncer s’ha superat: innegablement, és una bona causa de celebració, però, per desgràcia, això no vol dir que tot torni a ser com abans.

No es pot determinar quins canvis generarà el càncer en les emocions i els sentiments del pacient. Depèn de cadascú. Hi ha qui s’adapta completament al necessari canvi d’estil de vida i a les alteracions que ha sofert el cos, però també hi ha qui no acaba de superar aquestes circumstàncies. Generalment, el càncer canvia la vida de les persones, i aquests canvis es reflecteixen en la ment del pacient.

Per exemple, hi ha pacients que se senten culpables pel fet d’haver sobreviscut a la malaltia, quan molts d’altres, en la mateixa situació, no han tingut aquesta sort: “per què jo sí i ells no?”.

És important ajudar els pacients a enfrontar els molt diversos sentiments que es poden generar: solitud, enuig, escepticisme, indiferència… Les persones de l’entorn del pacient poden ser de gran ajuda, però també cal recordar que hi ha moltes organitzacions d’ajuda després de la malaltia (una simple cerca a Internet les mostrarà).

Creença 3: “A la meva família n’hi ha hagut diversos casos, per tant, jo també en patiré”

Aquesta és una creença força estesa. És cert que alguns tipus de càncer tenen components genètics (mama, ovari, intestí, pròstata), però la realitat és tossuda: només el 5% del total de càncers va associat a antecedents familiars.

El que passa és que hi influeixen molts factors: la dieta, el sedentarisme, el tabac…, en definitiva, l’estil de vida, i, per descomptat, l’edat. I molts d’aquests factors són compartits pels membres d’una mateixa família.

No deixa de repetir-se (i en aquest web ho remarquem constantment) que un estil de vida sa té efectes benèfics en la salut; per posar-ne un exemple, el 90% dels càncers de pulmó es dona en fumadors: els beneficis de deixar de fumar resulten evidents, oi?

Creença 4: El càncer és una sentència de mort

El tractament del càncer ha evolucionat d’una manera molt favorable en els darrers anys. Fins als anys seixanta del segle passat era la segona causa de mort (per darrere de les malalties cardíaques) i la gent el percebia com una malaltia assassina.

Del càncer no se’n parlava, com hem dit al començament, i fins i tot s’intentava d’ocultar-l’hi al pacient el fet que el patia. És clar que sempre acabava assabentant-se’n, però no se li deia per evitar que se sentís condemnat a mort.

Espanya és capdavantera en el tractament del càncer, tant com qualsevol país dels més avançats, o fins i tot per sobre. Tornant als exemples del principi, la supervivència a un càncer de testicle és del 98%…, però continua havent-hi càncers maleïts, com el de pàncrees, la supervivència del qual en fases avançades és només de l’1%.

En tot cas, és fonamental que el pacient rebi tota l’ajuda i el suport necessaris per gaudir d’una qualitat de vida òptima en les seves circumstàncies. Això inclou els casos extrems, en què un pacient terminal ha de poder decidir com vol passar els últims moments: si a l’hospital, envoltat de tubs, o al seu llit, envoltat per la família.

Creença 5: S’ha de fer descans quan es té càncer

Tenir un càncer és una revolució en el cos. L’impacte de la malaltia és gran, com també ho és el del tractament, que pot ser molt agressiu. Però això no vol dir necessàriament que el pacient s’hagi d’estar al llit.

Si un pacient està acostumat a fer exercici, fer-lo estar al llit pot ser més perniciós que una altra cosa. No només li faltarà alguna cosa, sinó que està comprovat que l’exercici adequat pot alentir la progressió del càncer. I quin és el “exercici adequat”? Molt fàcil: el que el pacient vulgui i pugui fer, és una decisió exclusivament seva (és una de les poques decisions que no prenen els metges) i, sempre que no hi hagi una recomanació expressa en contra, serà beneficiós per a la funció cardíaca, per mitigar el cansament, per a la salut òssia i, per descomptat, per a l’estat d’ànim.

Tot hi pot ajudar, i els malalts han d’intentar continuar amb l’activitat que feien abans del diagnòstic. Es pot intentar de reprendre-la gradualment, especialment si la inactivitat s’ha mantingut durant un temps prolongat.