Funciona l’homeopatia?

Què és l’homeopatia

És una escola mèdica expandida per tot el món, però que no està fonamentada en els principis bàsics de la medicina convencional.

L’homeopatia parteix d’una concepció holística (és a dir, global o integral) de la salut en què l’home, com a organisme que pot emmalaltir, és comprès fisiològicament sense perdre de vista el component psicològic, i en què no es concep la malaltia com una entitat independent, sinó en el malalt com una entitat integral i indivisible.

L’homeopatia es fonamenta en dos principis bàsics:

Llei de la similitud

El principi essencial de l’homeopatia. Segons aquest principi, que ja havia invocat dos mil·lennis enrere la medicina d’Hipòcrates ( simília similibius curantur ) el remei de les malalties es troba en la mateixa causa de les mateixes i, per extensió, en altres elements causants de malaltia que produeixin una mala semblança.

L’homeopatia considera que, de la mera observació de la naturalesa, ens és possible obtenir informació valuosa de l’efecte que produeixen determinats elements o substàncies sobre l’organisme humà. Contrastant aquesta informació amb què disposem sobre els símptomes de les malalties, es poden generar paral·lelismes entre aquests i els observats amb les diferents substàncies.

Estableix un plantejament bàsic pel qual considera que les substàncies que produeixen un mal determinat semblant al d’una malaltia determinada són capaces de curar aquesta malaltia. Per exemple, la substància homeopàtica Rhus toxicodendron , que pot provocar inflamació a les articulacions, és la que els homeòpates consideren adequada per al tractament de l’artritis i altres trastorns similars.

Principi de nul·la toxicitat

L’homeopatia proposa solucions terapèutiques que aportin el benefici esperat sense que això comporti un efecte perjudicial a causa de la seva acció. Per això, l’elaboració dels fàrmacs homeopàtics s’ha de dur a terme molt acuradament, seguint un procés en què la dissolució inicial del principi actiu se sotmet a dilucions successives, que tenen per efecte reduir a dosis infinitesimals la quantitat de fàrmac.

La confiança que tenen els homeòpates al principi de nul·la toxicitat les permet aplicar el tractament sense por a efectes secundaris i efectuar estudis sobre nous tractaments en voluntaris sans sense experiments previs en animals.

En altres paraules, el tractament homeopàtic consisteix a proporcionar al pacient una substància concreta que en dosis elevades provocarien una malaltia similar a la que el pacient pateix, però que l’infinitesimal de la dosi no exerceix cap acció perjudicial.

L’origen de l’homeopatia

El descobriment de l’homeopatia és degut a un metge del segle XVIII anomenat Samuel CF Hahnemann. D’origen alemany, Hahnemann estava descontent amb la medicina del seu temps i traduïa un llibre de farmacologia. Va ser llavors quan va tenir la idea d’experimentar sobre si mateix amb l’escorça de quina, un remei molt utilitzat en el seu temps per combatre la febre. Va comprovar que al cap dels dies la substància li produïa febre, que desapareixia en suspendre la medicació. Va observar idèntic resultat en altres voluntaris.

La deducció que va obtenir va ser que les substàncies que eren capaces de generar una malaltia en una persona sana, posseïen alhora una capacitat curativa sobre la mateixa malaltia. Amb això, va formular la seva “llei de la similitud” i va dur a terme una experimentació més extensa i detallada amb tota mena de principis actius (acònit, digital, belladona, fòsfor, etc.)

El següent pas va ser elaborar un mètode de preparació en què anar reduint les dosis de la substància subministrada fins que no exercís cap efecte tòxic i amb el qual presumiblement es conservarien les propietats terapèutiques del principi actiu.

Després d’anys d’experimentació va arribar a procés consistent a dissoldre la substància inicial a l’1% un litre d’alcohol de 70°; remoure enèrgicament i, amb la solució obtinguda, fer una nova dilució en alcohol a l’1%; així successivament fins a completar 30 vegades. Aquest procés se segueix avui dia, encara que ja no és l’únic (el de cinquanta mil·lèsimes, el de Korsakoff, etc.).

Les dilucions s’impregnen en grànuls o glòbuls, que són les formes característiques dels medicaments homeopàtics.

S’han caracteritzat més de 3.000 substàncies homeopàtiques, de les quals gairebé la meitat són d’ origen vegetal (belladona, àrnica, camamilla) i la resta es divideixen entre orígens:

• Minerals (incloent-hi metalls, com arsènic, mercuri, sofre, or)
• Animals , com tinta de calamar, llet animal, verins de determinades serps
• Substàncies sintètiques (pesticides, medicaments al·lopàtics)
• Substàncies inconcretes, com ara la llum del sol, l’electricitat, etc.

Com es prescriu l’homeopatia

Un mateix medicament homeopàtic pot servir per a diverses malalties i, alhora, una malaltia es pot tractar amb diversos elements diferents. El criteri de prescripció és variable i depèn en gran manera del propi homeòpata.

Hi ha diversos corrents o escoles de la medicina homeopàtica:

• Homeopatia unicista o clàssica, que planeja un únic remei per a la malaltia de cada pacient. Aquest remei ha d’atendre la part més essencial del trastorn del malalt (remei de fons).
• Homeopatia pluralista, que se serveix de diversos fàrmacs per al tractament d’un conjunt global de símptomes.
• Escola complexista, que realitza combinacions de diversos principis en una mateixa dilució, perseguint un efecte sinèrgic o polivalent.

L’homeopatia aplega indicacions terapèutiques per a un gran nombre de malalties, principalment cròniques, però també agudes. El seu camp d’aplicació no es limita a la medicina humana, sinó que també s’aplica en veterinària.

L’homeopatia al món

L’homeopatia s’ha estès sense parar a tot el món, principalment a Europa, Estats Units i Sud-amèrica. Al seu país d’origen, Alemanya, s’estima que la meitat dels metges la tenen en compte a les seves prescripcions, amb percentatges similars al Regne Unit, els Estats Units i Mèxic, per exemple. A França, s’estima que gairebé un de cada tres metges ha receptat en algun moment un medicament d’aquest tipus.

A Espanya, s’estima que gairebé 10.000 metges prescriuen medicaments homeopàtics i fins a un 33% dels espanyols han consumit medicaments homeopàtics; un 27% els consumeixen de manera ocasional o habitual.

Algunes facultats públiques de medicina proposen estudis de postgrau sobre homeopatia, que està regulada al nostre país pel Reial decret 1277 de l’any 2003.

El desafiament intel·lectual: és una teràpia realment eficaç?

Hi ha dos fets incontrovertibles. Un, que no hi ha ni un sol estudi científic que n’avali l’eficàcia. No hi ha cap prova que demostri que un tractament homeopàtic sigui més eficaç que un placebo.

El fonament clau de la farmacologia, pilar de la medicina actual, és que, perquè el medicament sigui eficaç, s’ha de subministrar en quantitat suficient perquè arribi a les cèl·lules a les quals va dirigit, i això xoca frontalment amb l’homeopatia, els medicaments de la qual es preparen de manera que la quantitat de fàrmac que inclouen és infinitesimal. Els defensors de l’homeopatia argumenten, en contra, que el procés de dilució i agitació profunda comuniquen propietats energètiques o informacionals a l’alcohol. Però res d’això no està demostrat científicament d’acord amb els protocols definits per la ciència per a la investigació.

I el segon fet incontrovertible és que cada cop més gent a tot el món se sotmet a tractaments homeopàtics i, per descomptat, cada cop més metges defensen l’homeopatia.

Com a conclusió, l’homeopatia continua sent controvertida. Hi ha qui la considera una alternativa vàlida a la medicina convencional; i hi ha qui pensa que no té fonaments empírics i la consideren una pseudociència.

Bibliografia:

L’homeopatia: Creure o no creure
Societat Espanyola de Medicina Homeopàtica