La síndrome de l’ull sec

Què és la síndrome de l’ull sec

Anomenem així el trastorn que es produeix quan les glàndules no produeixen prou llàgrimes per mantenir l’ull humit.

Distingim dos tipus de trastorn:

Ull sec aquodeficient , que és a causa d’una insuficient producció de llàgrimes aquoses.

Ull sec evaporatiu, en què hi ha una disminució de la capa lipídica de les llàgrimes, deixant-les més exposades a l’evaporació; o bé una evaporació més gran d’aquesta capa lipídica, fonamental per mantenir humit i lubricat l’ull.

Quins símptomes produeix

Aquest trastorn pot provocar els símptomes següents:

• Sensació de tenir un cos estrany, o sorra, als ulls
• Picor o coïssor. Ulls envermellits.
• Punxades oculars
• Pesadesa a les parpelles
• Sensibilitat excessiva a la llum, amb visió borrosa

També es pot produir un paradoxal excés de llagrimeig, a causa d’un esforç reflex de l’ull per compensar aquesta manca d’hidratació.

Quines són les causes de la síndrome. Factors de risc.

Hi ha moltes causes i factors de risc per a la síndrome:

• Tindre més de 50 anys.
• Atròfia senil del llagrimal
• Ser dona
• Ser dona menopàusica
• Utilitzar lents de contacte (lents de contacte)
• Traumatismes oculars (cops, etc.)
• Algunes mancances alimentàries, com ingerir poca vitamina A, o pocs àcids grassos omega-3
• Efectes secundaris d’alguns medicaments Antihistamínics, diürètics, betabloquejants, opiacis, etc.
• Infeccions (HIV; hepatitis B, tuberculosi, sífilis)
• Patir determinades malalties autoimmunes, com la síndrome de Sjögren (un trastorn que provoca disminució de saliva i de llàgrimes) o el lupus, una malaltia en què el cos ataca per error determinats òrgans propis (ronyons, pulmons, etc.)
• Trasplantaments de medul·la òssia.

Com es diagnostica

Atès el caràcter de la malaltia, que pot ser causada per molts factors, és fonamental determinar quins són els que influeixen en cada cas, de manera que el pacient pugui rebre el tractament més adequat possible.

L’oftalmòleg disposa de proves i exploracions determinades per diagnosticar. Els més freqüents són:

• Mesurament del volum de llàgrimes mitjançant el test de Schirmer , en què s’utilitza un paper absorbent que recull les llàgrimes en un temps determinat.
• Mesurament de l’estabilitat de la llàgrima (de la pel·lícula llagrimal que recobreix l’ull), mitjançant un tint que revela les zones que s’assequen.
• Test d’osmolaritat llagrimal, que mesura la inflamació a la superfície ocular
• Detecció de possibles alteracions a les glàndules lipídiques (les glàndules de Meibomio) per evitar la possible evaporació llagrimal.

Tractament de la síndrome

És molt variable, i depèn lògicament de la malaltia subjacent al trastorn, si aquesta existeix. Resulta crucial per al pacient pal·liar els símptomes que poden resultar molt molestos i limitar-ne la qualitat de vida.

El més important és mantenir hidratada la superfície ocular. A les farmàcies es venen “llàgrimes artificials”, que no necessiten recepta. Han de reunir les característiques següents:

• No tenir conservants
• Han de tenir capacitat humectant
• Han d’estabilitzar la pel·lícula llagrimal.
• No han de ser viscoses, per evitar visió borrosa

També hi ha gels i ungüents amb efectes humectants, igualment dispensables sense recepta a les farmàcies.

Els casos més extrems podrien requerir medicaments més potents, dirigits a fer que l’ull produeixi més volum llagrimal. Si l’origen del trastorn és inflamatori, el metge podria indicar corticoides, que aconsegueixen immunosupressió local. També es podria indicar la Ciclosporina A, que inhibeix les cèl·lules que afecten la immunització.

Si l’origen del trastorn és infecciós, el metge podria indicar la conveniència d’antibiòtics (tetraciclines) per via oral. Igualment, si el trastorn procedeix de fer servir un medicament, el metge podrà indicar la substitució per un altre de diferent que no tingui aquest efecte secundari.

Si el problema està en una anòmala debilitat de les parpelles inferiors, el que pot provocar un drenatge massa ràpid de l’ull. En aquest cas, el metge podria suggerir una intervenció quirúrgica per tornar les parpelles al seu estat correcte.

Com a regla general, es recomana extremar la higiene de l’ull, mitjançant productes comercials adequats, capaços de pal·liar els problemes dels trastorns de les glàndules de Meibomio.

Igualment, es recomanen els canvis adequats als estils de vida. Per exemple, els següents:

• Evitar ambients molt secs. Si fos possible, un humidificador pot evitar la sequedat ambiental.
• No passar molt de temps entre l’ordinador o les pantalles. Descansar amb freqüència en cas que sigui imprescindible.
• Evitar ambients amb fum o aire condicionat. El vent afavoreix l’evaporació de les llàgrimes.
• Beure molta aigua
• Dormir bé.

Bibliografia:

American Academy of Ophthalmology: l’ull sec